Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

30 de desembre de 2015
0 comentaris

El lliure destí de tots els pobles

Diumenge 27 de desembre l’horabaixa va esdevenir moralment ben baixa per als independentistes de cor. L’assemblea de la CUP,que se celebrava a Sabadell i havia de ser decisiva, va donar un resultat sorprenent que ens va descol·locar a tothom. L’empat suposava romandre on estàvem, ni carn ni peix. El mal ve d’Almansa, fa 300 anys que ho repetim. El mal recent ve del capficament d’Artur Mas i CD en no acceptar la llista única d’independents que hauria estat tota una solució a l’atzucac que estem vivint. La influència política del president Mas igual seria ben palpable, car som molts que no voldríem prescindir ni d’ell ni de ningú. Anhels de poder, arrogància i supèrbia, tot un còctel que ha impedit tenir uns mesos més tranquils i que ens ha fet caure en un pou, del qual l’única eixida semblen ser les eleccions del mes de març. Estic segur que la història jutjarà molt malament els promotors d’aquest fracàs.
A l’altre costat de la balança, està la decepció profunda que ens ha causat a molts l’actitud global de la CUP. Jo hi tinc els meus orígens polítics, dels quals em sentia molt orgullós fins fa ben poc. No podria mai haver endevinat una actitud com la que han tingut aquests darrers mesos. Literalment no s’han cregut el procés, l’han menyspreat molts dels seus dirigents per considerar-lo burgès, fent paral·lelisme vergonyós amb l’esquerra espanyola que sempre ha considerat el catalanisme com a cosa de la burgesia. Casos com els de Xavier Monge, membre del secretariat que ha fet tuits de burla envers el procés independentista, són difícils de concebre. El sector d’extrema esquerra, que encapçala Endavant, s’ha mostrat obertament contrari a un acord d’investidura, fet que ha accelerat una animadversió social important contra la CUP, de la qual no sé si són ben conscients, si trepitgen prou el carrer per palpar-la. Molts d’independentistes professen obertament el seu menyspreu envers l’organització de qui més esperaven i que més els ha descol·locat. Aquest és un punt decisiu en tot aquest entramat, que demostra que milers i milers de persones, no gaire polititzades, han sortit al carrer durant els darrers anys massivament per un ideal, la independència.
ERC potser hauria pogut jugar un paper més actiu, tot i que s’ha vist al mig d’uns suposats companys de viatge oposats en els seus ideals, els quals tampoc no han deixat gaire joc. Tot i això, he notat a faltar el lideratge clar d’ERC, de l’ANC i d’Òmnium, un lideratge que s’imposés al desori que ens ha tocat viure i que donés un cop de puny decisiu damunt la taula. Ens juguem el futur nacional. Sense independència no hi ha cap revolució possible. Arribaran noves lleis Werts, nous PHNs, noves LOAPES, i ni tant sols podrem lluitar tots plegats atès que la intransigència dogmàtica ha tallat bona part dels ponts d’unitat d’acció.
Confio en bona part del poble català que té la catalanitat com a veritable motor d’acceleració, que ens ha permès resistir durant tres centúries. Confio en la part del poble català que s’aixeca ben d’hora ben d’hora i que ens permetrà ser imparables, com diu Pep Guardiola. Confio en què la independència és possible, malgrat entrebancs.
En els següents versos reflecteixo els meus sentiments, sempre ho acostumo a fer.

Se sent l’alè d’un poble decebut,
que ha rebut fort quan no esperava,
que ha crescut en l’anhel anys i panys,
ha conegut misèries i enganys
i ha sabut mantenir-se ferm a cada pas.
Ara vol volar amb rumb clar,
envers el lliure destí de tots els pobles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!