Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

28 de juliol de 2006
Sense categoria
0 comentaris

Joaquim Garcia Girona: autor de la gran epopeia valenciana

JOAQUIM GARCIA I GIRONA: AUTOR DE LA GRAN EPOPEIA VALENCIANA

 

Mossèn Joaquim Garcia i Girona va veure la primera
llum al poble de Benassal (Alt Maestrat) el 24 d’abril de 1867. Va cursar els
primers estudis a l?històric Col·legi de Sant Josep[1] de Tortosa, fundat pel
Beat Manuel Domingo i Sol, per tal de poder escolaritzar els estudiants de les
famílies més necessitades i, a la vegada, promoure les vocacions religioses. Va
estudiar el sacerdoci al Seminari Diocesà (autèntica fàbrica d?intel·lectuals
en aquells moments) de la capital del Baix Ebre, en la qual va llicenciar-se
igualment en Filosofia i Lletres. Posteriorment va ingressar a la Germania
d’Operaris Diocesans que dirigia l?abans esmentat Beat Sol, i es va dedicar la
resta de la seva vida al conreu de les vocacions sacerdotals. Va ser nomenat
successivament rector dels Seminaris de Saragossa, Còrdova, Oriola, Baeza
(Jaén), fins a la seva mort ocorreguda el 13 de desembre de 1928, curiosament
en la diada de Santa Llúcia durant la qual se celebra actualment una de les
grans festes literàries anuals de les lletres catalanes que organitza Òmnium
Cultural.

 

Val a dir, que va combinar durant tota la seva
vida la vocació religiosa (que el portà a viure i morir lluny de la seva
terra), l?amor a les tradicions pròpies i la passió per lo renaixement de la llengua dels pares. Quant al seu paper com a
escriptor,  cal destacar en lletres
majúscules que va ser un dels pioners en el conreu del català que no va sembrar
en terra erma, atès que va contribuir notablement a la consolidació definitiva
de la Renaixença a les Terres de l?Ebre i del Maestrat. Entre els seus deixebles, cal situar en un lloc preeminent per la
seva altíssima qualitat literària i intel·lectual: el teòleg escolàstic gandesà
Mn. Joan Baptista Manyà[2] Alcoverro, i el poeta
tortosí de l?ideal, Mn. Tomàs Bellpuig[3]. Fent ús de les seves
pròpies expressions, Mn. Garcia i Girona ens fa saber que des que era un
estudiant de primària havia sentit una exaltació
de sentiment per la terreta nadiua,… d’enyorança de les seues glòries
antigues
, i com no podia ser d?altra manera, un gran amor per la llengua
nativa: la que vaig mamar ab la llet, la
serrana del Maestrat
. L?any 1901, encoratjat pel patrici del moviment
renaixentista a Tortosa, el llibreter i intel·lectual Francesc Mestre i Noé, va
publicar una extensa i emblemàtica poesia al primer rotatiu local redactat
íntegrament en català, ?oeLa Veu de Tortosa?[4], que ha estat usada en
nombrosos estudis d?anàlisis poètiques i catalanistes. Les darreres estrofes
d?aquest poema són vibrants quant al to reivindicatiu de la llengua autòctona:

 

Prou
menyspreu, ja no més guerra

 fills del noble Maestrat,

 Al llenguatge de la terra,

 que en cada vall, cada serra

un
tresor mos té amagat

¿Quin
tresor? El de la història

 i les velles tradicions,

 que d?un país són la glòria

 i n?és llur freqüent memòria

 pa
de les generacions
.

 

I Congrés de la Llengua Catalana el 1906

 

L?any 1906, va ser un dels pocs valencians que va
participar activament en el I Congrés Internacional de la llengua catalana,
promogut pel filòleg mallorquí Mn. Antoni M. Alcover, l?autor conjuntament amb en
Francesc de Borja-Moll del prestigiós diccionari dialectal
català-valencià-balear, del qual Mn. Garcia Girona en va ser actiu
col·laborador. Aquesta fita li va marcar el seu futur ideari en què va defensar
la conveniència d?emprar mots de qualsevol de les contrades on es parlat
l?idioma català per tal d?enriquir-lo i dignificar-lo:

 

No l?escric ací tan espriva i ferrenya com la parlem al Maestrat, sinó que
li faig prendre posades i caigudes com les de la Plana i de la mateixa capital
del nostre Regne. Tals són les erres finals dels infinitius dels verbs i dels
noms, i la forma simple del pretèrit indefinit, també allí desapareguda. Més
encara, no hai titubejat ni gota en afillar-me vocables de la parla dels
catalans, perquè tinc la convicció íntima de que, siga lo que es vulga de les
modalitats de la llengua de nostre gran Rei dins los que foren sos dominis,
tenen totes elles un fons comú; i és llei obligatòria a tots los conreadors de
les mateixes realçar-les a la grandiosa unitat lingüística i literària, que
encalçaren en lo segle d?or de nostres lletres
.

 

Vocabulari del Maestrat

 

Aquesta intensa recerca lingüística el portà a
l?elaboració de ?oeVocabulari del Maestrat? (lletres A-G), obra que deixà
inacabada i que culminà el prestigiós lingüista 
valencià Carles Salvador, que curiosament va exercir de mestre al seu
poble natal de Benassal, després d?haver tingut una estreta col·laboració amb
un altre gran sacerdot catalanista de la mateixa població, Mn. Eloi Ferrer
Cadroi (assassinat l?any 1936, durant  la
cruel revolta contra la sotana). Tal com descriu acuradament en Pere Barreda
(estudiós de la vida i l?obra del sacerdot de Benassal) la seva publicació al
Butlletí de la Societat de Cultura Castellonenca:

 

 La forma de publicació del
Vocabulari del Maestrat va ser en quadernets, lliurats a partir de 1922 amb el
número corresponent del butlletí. En total n’aparegueren 26 fins a l’any 1930,
que formen un volum de 416 pàgines, fins al mot GUAJA. La disposició és ben
especial, ja que cada pàgina es divideix en dues parts, una, l’esquerra, amb
els mots, i la dreta resta en blanc per a afegir notes dels interessats.

 

En el mateix pròleg d?aquest
destacat recull lingüístic, el filòleg de Benassal torna a fer una fervorosa
defensa de la llengua pròpia del país i de la seva unitat, amb l?ús inclòs d?un
seguit de frases antològiques:

 

Vaig girar los ulls a la meua llengua serrana del Maestrat… tan típica
dirns la fesomia general de nostra llengua catalanesca-valenciana…nostre
vocabulari és un regatxol que baixa del Maestrat, busca com engrossar-se en la
Plana i altres terres, per anar a morir a la mar d’un Diccionari General de la
llengua catalanesca-valenciana.

 

Seidia

 

Quant a la seva poesia, va unida a un doble
qualificatiu: ecologista i verdagueriana. L?admiració per Mossèn Cinto va
quedar palesa en la imitació del seu model poètic. La seva gran obra havia de
ser forçosament el poema èpic ?oeSeidia?[5], que va ser premiat  Jocs Florals de València del 1919.  ?oeSeidia? és un autèntic cant patriòtic, que
el mateix autor anomenà com el ?oepetit Canigó?, ja que pretenia fer reviure
l?amor dels valencians per la seva història, llengua i tradicions.  Es tracta d?un llarguíssim poema en 15 cants,
a l?estil de Verdaguer, carregat de fonts històriques i de simbologia. Mn.  Joaquim Garcia Girona va tornar a apuntar
directament cap a la unitat de la llengua catalana, en l?explicació lingüística
corresponent a aquesta magnífica epopeia valenciana:

 

No hai
titubejat ni gota en afillar-me vocables de la parla dels catalans, perquè tinc
la convicció íntima de que, siga lo que es vullga de les modalitats de la
llengua de nostre gran Rei (Jaume I) dins los que foren sos dominis, tenen
totes elles un fondo comú, i és llei obligatòria a tots los conreadors de les
mateixes realçar-les a la grandiosa unitat llingüística i literària que
encalçaren en lo segle d’or de nostres lletres
.

 

Del
Jardí d?Horaci

 

Finalment, hem de destacar un
altre aspecte remarcable en l?obra del lingüista i poeta de Benassal: la
traducció al català de les poesies d?Horaci. Bon coneixedor del llatí i dels
clàssics, ?oeDel Jardi d’Horaci? suposa un recull de 19 poemes i tres articles
teòrics sobre el fet de la traducció d?una obra poètica d?un llenguatge clàssic
a una llengua moderna.

 

Mn. Garcia Girona ha estat
sens dubte un dels grans artífexs de la Renaixença a les nostres comarques. Un
literat lloat per grandíssims filòlegs com Joan Corominas, Carles Salvador o
Sanchís Guarner, que ha sofert un oblit injustificable, només propi de les
zones de cultura minoritzada. Alhora que la seva obra mestra, ?oeSeidia?, és la
gran epopeia valenciana, que hauria de ser 
inclosa en els plans d?estudi de la nostra llengua i literatura.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


[1] Ubicat a l?actualment degradat barri del Rastre,
conegut popularment com els Josepets, va tancar les portes l?any 2002, després
d?uns anys de pèrdua progressiva d?alumnat.

[2] Mn. Manyà és tota una institució a
Tortosa. Catalanista de socarrel, va sofrir un autèntic ostracisme a causa dels
seus ideals. Va ser expulsat el 1922 com a professor del Seminari Diocesà, i
perseguit pels Bisbes Fèlix Bilbao i Manuel Moll. Fou l?autor d?una extensa
obra, de la qual destacarem la seva enciclopèdia en vuit volums anomenada
?oeTheologulema?, escrita en llatí i que és estudiada avui dia encara en moltes
universitats de teologia de tot el món. Va morir el 1978, sense haver-se-li
retornat la seva càtedra al Seminari.

[3] Mn. Bellpuig és el més gran poeta tortosí
de la història. Catalanista convençut, també va sofrir l?ostracisme per part de
la cúpula eclesiàstica fanàticament espanyolista. Va publicar nombrosos llibres
de poesia i peces dramàtiques, alhora que passarà a la història com l?autor de
l?assaig, ?oeL?art d?escriure bé?, que va tenir una gran repercussió en els ambients
culturals i educacionals de Catalunya, ja que va rebre quatre reedicions. Es
tracta d?un opuscle que ensenyava les regles ortogràfiques bàsiques de la
llengua catalana, seguint els criteris del mestre Pompeu Fabra. Va ser
assassinat l?agost de 1936, en esclatar la revolució anticlerical.

[4] ?oeLa
Veu de Tortosa?, 8-XII-1901, n. 107. Alguns estudiosos de l?obra de Garcia
Girona situen la publicació d?aquesta poesia l?any 1902, però de fet fou
publicada el 8 de desembre de 1901 al citat setmanari tortosí, i l?any següent
a la revista ?oeAyer y hoy? de Castelló.

[5] Hi ha una edició
actualitzada de l?obra, a cura d?Òscar Pérez i Ramon París, publicada per Saó
Edicions, 2000.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!