Emigdi Subirats i Sebastià

JAUME TIÓ I NOÉ: EL ROMANTICISME VORA L?EBRE

En Jaume Tió i Noé (Tortosa 1816 – 1844)
va ser, sens dubte, una de les grans glòries literàries del Romanticisme a
Catalunya, la qualitat de l?obra del qual mereixeria una anàlisi global acurada
que encara no ha estat realitzada. De ben jove se?n va anar a viure a Barcelona
(sense el consentiment patern), i va portar una vida bohèmia amb la intenció
d?endegar una incipient carrera literària que abraçaria la dramatúrgia, la
poesia, els estudis històrics i una intensa activitat periodística. Va entrar
en col·laboració amb els més importants periòdics de la capital catalana, en
els quals va publicar els seus primers poemes: ?oeEl Constitucional?, ?oeEl Guardia
Nacional? i ?oeEl Vapor?. Durant una curta estada a París també va col·laborar
amb ?oeLe Siècle?, on va demostrar un gran domini de la llengua francesa, i amb
?oeEl Orbe literario?, rotatiu de caràcter literari que es publicava en castellà
a la capital gala. A partir de 1840, va fundar i dirigir altres periòdics com:
?oeEl Solitario?, ?oeEl Liberal Barcelonès?, i ?oeEl Heraldo?, el qual va servir-li
com a veritable plataforma per a editar les seves poesies i traduccions, i
realitzar un intens treball de dissertació i crítica literària i teatral. La
qualitat de molts dels estudis publicats en aquest darrer rotatiu, donat el seu
caràcter estrictament de difusió literària, fou considerada una fita
periodística remarcable en el seu temps.

L?estrena a Barcelona a finals dels 1830
dels seus drames: ?oeGenerosos a cual més?,
?oeEl castellano de Mora?, ?oeAlfonso II, el liberal? i ?oeEl Espejo de las Venganzas?,
inspirat en la història de la corona Catalano-aragonesa, li varen aportar la
seva consolidació definitiva com a gran promesa de la dramatúrgia catalana,
donat que va rebre unes excel·lents crítiques per part dels més prestigiosos
literats barcelonins com Joan Cortada i Pau Piferrer. A més, el seu prestigi va
romandre immaculat durant tota la resta d?aquest segle, com ho demostren les
paraules elogioses que li va dirigir vint anys després de la seva mort el
crític Leopold Feu [1]
en la lloada secció titulada ?oeGalería de
escritores catalanes? de ?oeDiario de Barcelona?:

Las producciones literarias de nuestro autor bastan y sobran, por
fortuna, para legitimar la reputación que supo conquistarse en Cataluña, y en
el género dramático sobre todo, acreditó perfectamente dotes naturales, tan
dignas de aplauso y estima, como facilidad y dulzura poco comunes, especial
destreza en acomodarse a todos lo s tonos, rara viveza de concepción, belleza y
buen corte en el diálogo y un amor acendrado y constante a las edades
caballerescas y a las glorias nacionales.

Es va distingir també com a un excel·lent
i prolífic traductor, a l?alçada dels millors del seu temps. A instàncies del
seu editor Joan Oliveres, va fundar i dirigir la ?oeBiblioteca de Autores Ilustres?, que es va encarregar de traduir al
castellà les obres, entre altres, dels francesos Honorat de Balzac i Alexandre
Dumas, i de l?italià Tomàs Grassi. Com a polifacètic home de lletres, també va
sentir un apassionament pels estudis històrics, que el va portar a l?elaboració
de la part final de la ?oeHistoria de los
movimientos, separación y Guerra de Catalunya en tiempos de Felipe IV? que
havia començat l?historiador portuguès Francesc Manuel Melo i que tracta sobre
la revolta de dels Segadors. Posteriorment va redactar també un extens pròleg a
la crònica ?oeExpedición de los catalanes y
aragoneses contra turcos y griegos?, d?en Francesc de Moncada. El seu
posicionament ideològic no ha estat aclarit, però. Mai no va escriure en
català, com no era costum en els literats de la seva època. En la seva obra
poètica principalment, trobem lloances a temes catalans i espanyols a l?uníson,
fet que coincideix igualment amb l?estil i les preocupacions dels poetes del
moment.  Algunes crítiques a la seva
manca de catalanitat pel fet de ser tortosí (tema recurrent dissortadament en
alguns rotatius barcelonins del segle XIX), foren contestades amb contundència
per l?intel·lectual Francesc Mestre i Noé (nebot llunyà seu) autor de la seva  biografia, que usa una bona gamma d?arguments
per rebatre totes i cadascuna d?aquestes insinuacions, l?opinió del qual aquest
cop no ens mereix gaire confiança, ja que s?expressa d?una manera apassionada i
clarament parcial en la seva exaltació catalanista. Tanmateix, creiem demostrat que en Jaume Tió es mostrava sensible
al possible renaixement literari català, com exemplifica la  següent carta[2] que envià des de Tortosa
el 1939 a un dels grans restauradors de la dignitat de la nostra llengua,  en Joaquim Rubió i Ors, en motiu de la publicació
del seu patriòtic poemari ?oeLo Gayter del Llobregat?, amb la lloable intenció de
promoure la venda d?aquest històric llibre escrit  en llengua catalana a la seva ciutat de
naixença, a desgrat de les dificultats que comportaria donada la falta de costum
que tenien els lectors tortosins de llegir en la llengua nativa:

Fui a ver a Ferreres (un llibreter de la ciutat)  y luego le envié tu paquetito; díjome que en
esta no podían venderse libros de la naturaleza del tuyo, pero yo creo que se
despacharán, sino todos, los más al menos, pues animaré a mis amigos y espero
que así que lean alguno de tus versos se aficionarán y compraránlos.

El seu traspàs sobtat, als només 28 anys,
va causar una gran commoció tant a Tortosa com en els actius ambients literaris
barcelonins. La premsa catalana va omplir moltes pàgines en forma d?elogis
efusius envers la pèrdua d?un eminent literat que, ben segur, si hagués conreat
literàriament la llengua autòctona, 
hauria pogut estar per a les lletres tortosines catalanes tot el que va
representar en Jacint Verdaguer per a la cultura del país[3]: Y Cataluña acaba de perder una de estas inteligencias a quien amaba,
porqué luchó con entusiasmo e hizo renacer la literatura catalana que estaba
abatida. Sense voler caure en la reiteració, acabarem dient que l?admiració
i el plany de les lletres catalanes queda reflectida a la perfecció en la
cèlebre frase del crític Lorenzo Pujol y Boada: Ha muerto el rey de la Literatura catalana; ahora habrá odios, intrigas
y otras miserias literaris. ¡A quién corresponde la corona!

Emigdi
Subirats

emigdi@hotmail.com

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!