Emigdi Subirats i Sebastià

La Roig va escriure el famós llibre Els catalans als camps nazis. He volgut posar un apunt  que Roc Llop va redactar trenta anys després de la seua estada a Gusen, el qual es pot llegir a aquesta obra mestra de la Roig. Treballava al kommando que construïa el ferrocarril que havia d’enllaçar la pedrera de Mauthausen
amb el poblet de Sant Jordi i en rememora els instants en què la mort
se li feia més present: «La feina era molt dura, sota la pluja, el fred i
la neu, que ens deixaven del tot baldats. Les energies de la meitat del
cos cap amunt eren de ment i de voluntat, però les cames ja no podien
traginar amb el meu cos esquelètic, malgrat de pesar tan poc. No era
gaire afalagadora la meva perspectiva ni tampoc no deuria ésser gaire
llarg el temps que em restava de vida. Com podia, exhauria jornada
darrera jornada, tot reptant la mort, que m’esperava freda i compadida a
cada tombant. Així vaig durar uns dies al kommando, enmig d’insults,
cops d’estaca i tot veient com queien els meus companys, emportats pel
riure mortal i pel balandreig de la dansa de la mort. ‘Ai, aviat serà
per a tu, aquesta dansa!’, em deia, ‘No et deixis il·lusionar per aquest
riure fatal ni per aquest ball de ritus i de mort!’ I va arribar un dia
que vaig sortir del camp cap al tall sense forces. ‘Avui la Lletja no
mancarà a la cita.’ A pesar de veure-la a través de la distància, en un
marge del viarany, m’animava a mi mateix amb un monòleg sord i ple de
rancúnia: ‘Als trenta-tres anys com Jesucrist, no!’ Però jo caminava com
si surés, com si tingués el cos de cotó».