MANEL GARCIA I GRAU, UN POETA IMPRESCINDIBLE
El passat 5 de juny va veure la darrera llum a Castelló de la Plana, després d’haver sofert una greu malaltia durant el darrer any, el POETA Manel Garcia i Grau (Benicarló 1962 – Castelló 2006), un dels grans de la nostra poètica actual. La seva pèrdua ha estat extremadament sentida dintre dels ambients literaris dels Països Catalans, ja que aquest jove escriptor del Maestrat era un activista lingüístic de primer ordre, defensor a capa i espasa de la unitat de la llengua catalana i de la vigència nacional dels Països Catalans. Se n’ha anat, doncs, un home jove i vital, un enamorat de la nostra llengua i cultura, un defensor dels nostres drets col·lectius, i un literat de cap a peus.
Doctor en Filologia Catalana per la Universitat Jaume I de Castelló, als 24 anys ja apuntava ben alt en guanyar el premi Prometeo de Madrid. La seva primera obra en la llengua materna va ser Quadern d’estances (1988), que va rebre el prestigiós premi Miguel Hernández del 1987, que atorga la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència del País Valencià. La seva trajectòria poètica semblava imparable: el premi Benvingut Oliver (1988) per La veu assedegada, el Vicent Andrés Estellés (1990) amb Els noms insondable, l’Englantina d’Or als Jocs Florals de Barcelona (1997), l’Ausiàs March (2000) amb Anatema. Ens trobem, doncs, davant d’un poeta veritablement prolífic, que tenia grans dots lírics i que aconseguia amb totes les seves obres la màxima qualitat.
La lectura de la producció poètica de Manuel Garcia i Grau ens revela la presencia d’una constant al llarg de tota la seva obra: una profunda reflexió sobre l’ofici de viure i sobre l’ofici d’escriure, dos oficis que per al poeta van inevitablement units. El «desig de viure», la voluntat existencialista i vitalista es fa palesa en tots els poemaris que ha publicat, marcada, si més no, per la defensa i reivindicació de la paraula, com a fet dignificador de l’home. El poeta mostra sempre una gran preocupació per l’home, i escriurà pensant en ell i estimant cada paraula. En la seva poesia hi podem trobar influencies sobretot, d’Espriu, Martí i PoI, Joan Vinyoli, Pere Gimferrer.
El poeta de Benicarló també va voler tenir una aventura en el camp de la novel·la. El Papa maleït (Planeta, 2003) és una intriga novel·lística sobre el Papa Luna, que tenia la seu a la vila de Peníscola. Es tracta d’una excel·lent novel·la donat que ens situa davant d’un moment històric molt important i davant de la complexa personalitat del papa Benet XIII. Té les frases ben trenades, i el llenguatge emprat, sense ser en cap moment anacrònic, aproxima els ecos de la llengua catalana dels segles XIV i XV. El rigor, la passió i el lirisme amb què està escrita, i la seva enorme capacitat descriptiva, la converteixen en un bon retrat d’una època.
Va tenir igualment una nodrida participació periodística, en el seu paper com a columnista i crític literari. Va col·laborar amb les revistes: “El Temps” i “Serra d’Or”, i amb els diaris: Levante, Mediterráneo, Heraldo de Castellón i a l’excel·lent suplement de cultura de l’ Avui.
En Manel Garcia i Grau era un poeta imprescindible per a la nostra literatura, que encara tenia moltes coses a comunicar. Una veu que venia del Maestrat i que demostrava veritable passió per les coses de casa. Era un poeta que demanava tothora un espai cultural comú en el qual es pogués treballar amb dignitat, atès que no volia romandre impassible contemplant les barreres tradicionals que dia a dia ha de superar la llengua catalana. Barreres tan consistents que l’afectaven seriosament com a persona i com a poeta.
O és que no és autènticament lamentable que un dels grans escriptors en llengua catalana de les darreres dècades, fill de Benicarló, fos escassament conegut i difós a les Terres de l’Ebre. Alguna cosa i grossa falla a la nostra cultura, perquè ens poguem permetre aquests tipus de luxes. Amb la seva desaparició, perdem un a persona culta i amable, i un activista de la llengua que ens feia molta falta. Si ens serveix de consol, sempre ens quedaran els seus versos: La literatura existirà sempre / que hi haja algú que se n’adone del fang / que porta a les mans i de la llum / que, dèbil i imperceptible, / resta entre les pupil·les.
Emigdi Subirats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!