La política i la governança tenen molt a veure amb un test psicotècnic dels que mesura les capacitats de raonament, els mal anomenats test d’intel·ligència.
Per una bona avaluació en un d’aquests tests es mesuren dos paràmetres; el primer, el nombre de respostes, i el segon, el percentatge d’encerts entre aquestes respostes.
Un examen amb major número d’exercicis resolts indica major capacitat de l’aspirant però aquest concepte s’ha de combinar necessàriament amb el segon, i és que té millor valoració una prova amb menys respostes però major percentatge d’encerts que no pas un examen complet amb un alt percentatge d’errors. En aquest cas, s’entén que el test s’ha fet de manera aleatòria i per tant el candidat no té els coneixements clars o presenta moltes llacunes.
En política, es comet sovint l’error de voler fer moltes coses amb l’esperança que l’activitat contínua simuli una acció de govern constant per una banda, i dissimuli a vegades, la falta d’idees que sustentin aquestes accions, per una altra.
És millor fer poques coses i ben fetes que no pas fer-ne moltes amb un 50% d’errors, perquè la interpretació de la ciutadania és que no se sap massa cap on es va i que els encerts no són mèrit de qui governa sinó resultat de l’atzar i la probabilitat d’encert, entre les possibilitats existents.
A la recta final del procés d’independència seria bo tenir present aquesta premissa, focalitzar-nos en encertar unes poques accions concretes en la bona direcció que posin en valor la feina ben feta, i evitar les sortides de to, ficades de pota, trets al peu i demés conxorxes autonomistes que no estiguin a l’alçada del moment que vivim.