“M’agraden més els somnis de futur que les històries del passat” – Thomas Jefferson.
Jo aniré a la Diada sense pensar en el passat, ni tan sols en present. Hi vaig perquè crec en el futur.
No vull la independència per ajustar els comptes dels meus avis. No la vull per venjar les llibertats robades a la generació dels meus pares. No la vull per pagar amb la mateixa moneda als botxins. No la vull per fer la guitza a ningú, els nostres enemics no estan a l’alçada d’aquest repte. No la vull per exhibir-la com un trofeu, la independència no és un fi sinó un mitjà. No la vull per fer enveja ni refregar-la a ningú, la llibertat té valor quan es comparteix i s’estén. Jo no vull la independència contra res ni ningú, això no va de trencar llaços sinó de construir relacions sanes.
Jo vull ser lliure perquè anhelo per demà un país on els ciutadans de Catalunya ens concedim l’oportunitat de construir una societat millor, sense les herències ni els límits d’un estat que demostra una vegada i una altra (dos cops en sis mesos si fa falta) que ja li va bé com està, que la corrupció no li fa tanta nosa com per desfer-se’n, que les llengües no li semblen prou importants com per protegir-les, que la mediocritat dels seus líders no li encén prou la sang com per derrocar-los, que la picaresca de la seva classe política no l’altera perquè si pogués, faria el mateix.
Jo vaig a la Diada convocat per l’ANC i Òmnium Cultural, les mateixes que ja em van convocar l’any 2012, per demanar la independència. En aquell temps eren els convergents qui es sumaven dient que ells venien demanant el pacte fiscal, diluint el missatge explícit de la seva capçalera. Ara són els comuns qui es sumen dient que volen el referèndum només si és acordat, amb l’esperança de no perdre el tren ni el pols dels votants independentistes que els podrien donar el govern de la Generalitat. No passa res, benvinguts.
Pel camí que hem fet des del 2012 fins ara hem perdut algun Duran i Lleida però hem sumat una majoria dels convergents. En els propers mesos perdrem algun dels comuns, però serà el seu gruix qui acabarà de reblar el clau en favor de la democràcia i la llibertat.
Jo aniré a la manifestació per la independència. Sense mirar enrere, per molt que pesi el passat. Sense mirar al costat, per molt que alguns amb qui compartiré carrer no hi compartiria res més. Jo hi aniré perquè crec en el futur, i la independència és el mitjà per conquerir-lo.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!