Algú em va dir un dia que qui guarda les coses obsessivament per si un dia fan falta és una persona insegura, que té por del que pot venir, de la incertesa del futur.
Quantes coses absurdes guardem a casa per si un dia fan falta? Com un bressol dels teus pares per si un dia els teus fills el necessiten pels seus… no fotem… al ritme que anem, els bressols que faran servir els nostres fills pels que tinguin ells, seran de ciència ficció. Dóna el bressol a algú que avui el pugui fer servir, treu-te una nosa de casa i dóna-li servei mentre encara el pugui donar.
Tots, i m’hi incloc, tenim cert afecte per les coses que en el passat ens han estat importants, des de les primeres ulleres, potser una crossa després d’aquell accident, la samarreta d’aquell viatge, la gorra firmada d’aquell futbolista… coses que irremeiablement queden en una caixa o bagul perquè et vas operar la vista i ja no duus ulleres, et vas recuperar perfectament d’aquella cama trencada, la samarreta ja no t’entra, o aquell futbolista se’n va anar a l’equip rival i l’odies a mort.
He fet mitja dotzena llarga de mudances a la meva vida i he estat incapaç de reduir el bagatge material que carrego d’una casa a una altra, com si als anys hi hagués de sumar els objectes amb els que els convisc, sense poder-me desprendre de cap.
El Pere tenia una capacitat extraordinària per no guardar res, per no acumular coses, per no emmagatzemar records en forma d’objectes. Jo tinc més roba seva de la que tenia ell. Quan renovava el vestuari no en quedava res, o ens ho donava al Xavi o a mi, o ho donava a beneficiència. No li recordo cap peça que se li morís de fàstic a l’armari perquè un dia l’havia vestit per una ocasió especial encara que ara ja no li fes el pes. No. Si no era útil, fora.
Els entesos diuen que periòdicament hauríem de resseguir casa nostra i llençar tot allò que no hem fet servir en els darrers 6 mesos. No sé si el Pere seguia aquesta màxima però puc assegurar que no tenia res que no li fos imprescindible.
Aquests dies que he fet neteja a casa, coincidint amb el final de curs i l’inici de vacances, m’he adonat del valor intrínsec d’aquesta virtut del meu germà per fer neteja d’un mateix per dins. Reflexionant-hi, a mesura que llançava molts dels meus “per si un dia…” he confirmat la certesa del que deia al principi; el Pere no tenia por del que pugués venir, sabia que s’hi enfrontaria amb el que tingués aleshores i se’n sortiria, sabia que res material del passat li seria imprescindible en el futur, perquè el que no se li oblidaven eren les lliçons apreses, les úniques coses que val la pena posar a la motxilla pel que pugui esdevenir demà.
La resta, només ocupa espai, s’omple de pols i fa ombra.
Bon estiu, aquesta època sempre és una bona ocasió per fer dissabte!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!