3 anys i pocs dies després de la mort del Pere, hem tancat per sempre la porta de casa seva, que s’ha obert per altra gent, altres projectes i altres records nous que s’hi acumularan a partir d’ara.
“La casa del Pere”, situada “al carrer del Pere”, era una àncora amarrada al desig de que encara visqués allà, que encara l’hi poguéssim trobar, que encara hi trastegés les reformes que s’hi estava fent.
Era l’adreça que ara ens falta, el punt de partida i final de tots els seus viatges arreu del món.
Era una casa detallista, funcional, sense gaires mobles, sense decoració supèrflua, molt blanca, grans finestrals i molta, molta llum. La llum l’obsessionava, si hagués pogut, hauria viscut en una casa de vidre sense cap mena d’ombra.
En aquella casa, com tots a la nostra, ell hi havia viscut moments importants i molt intensos de la seva vida, dels dos costats de la balança, de felicitat i tristesa, de joia i d’amargor.
Per cadascú de nosaltres, a la nostra realitat casolana, un quadre, una foto, un souvenir, una cortina, un moble, una estança, la llum que entra per una finestra… tot són records d’instants que ens han marcat i que ens han acompanyat com a paisatge quotidià de la nostra rutina, només un mateix sap què vol dir cada cosa de casa seva.
Així mateix, “la casa del Pere” era això, on ell va viure i acumular totes aquestes vivències, i per bé que vaig tenir el pensament fugaç de fer l’esforç per fer-la meva, amb la vana esperança que el que restava d’ell allà pogués romandre amb mi, ben aviat vaig comprendre que era millor deixar-la anar, que no podia pretendre fer-ne un museu i que vivint-hi, la meva mateixa vida difuminaria el que fos que el Pere havia deixat en aquell lloc.
Donar-ne la clau i no veure-la al meu clauer és una sensació ambivalent. És la lleugeresa de deixar anar però al mateix temps és la confirmació que aquella porta no s’obrirà mai més, i el “mai més” pesa com cap altra cosa.
Tancar per sempre, doncs, la porta de “casa el Pere”, era una necessitat realista i pragmàtica, però crec que més enllà d’això, també contribueix a tallar les amarres materials d’un sentiment que per molt que ens dolgui, mai més serà palpable.
Sigui com sigui, no hi ha marxa enrere, i lluny d’angoixar-nos, això ens empeny cap a l’únic horitzó possible, cap endavant i #sempreamunt!
PD: Ha tornat a mi una banda que al Pere li encantava, amb un hit que havia escoltat milers de vegades un estiu tornant d’estudiar a Madrid.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!