S’acaba l’any i és moment de fer balanç i fer propòsits.
Les coses que hem guanyat i perdut aquest 2015. Les que hem après i les que hem oblidat. Les que hem rebut i les que hem donat. Les que hem compartit i les que hem regalat.
Els desitjos pel 2016, els objectius, les metes, les conquestes i les il·lusions. Tot és nou. Tot està per fer. Tot és possible.
Els dies de Nadal, al voltant d’una taula, les cadires buides fan més mal, es fan més evidents; no hi ha mitjó a la llar de foc d’aquell que ja no podrà gaudir dels regals. Els absents sempre són un pes en contra a la balança.
A totes les cases hi ha faltat algun plat, o potser més d’un. Persones que ens han deixat aquest 2015, persones que ja fa temps que no tenim entre nosaltres, persones que fa molt que ja no hi són. I ens empassem l’absència com podem, entre galets i canalons, entre bocins de tots els records antics, els somnis que tenim per complir i les alegries que anhelem pel proper any.
La barreja és agredolça. La tristesa pels que han marxat i les ganes de ser feliços, malgrat tot.
Quan va morir el Pere vaig pensar que aquell primer Nadal sense ell seríem una excepció entre les famílies felices i ben avingudes. La realitat però, aquell mateix abril i els mesos següents, em va demostrar que arreu hi ha històries que ens prenen el somriure, que ens sacsegen els fonaments, que ens ensorren l’ànima. I que són molts els que batallen en el seu dia a dia amb situacions adverses de solitud, malaltia, precarietat, pobresa…
Tanmateix, malgrat tot, amb aquestes lloses a sobre, cadascun de nosaltres empenyem els dies cap endavant i els vivim amb la intensitat que ens permet el dolor, i sobretot, amb la voluntat de que no ens colguin del tot la melangia i la nostàlgia. Arreu i a tothora també hi ha motius per somriure i raons per a l’esperança.
El temps passa i la dissort toca la vida d’altres persones a qui acompanyes com bonament pots. Aquest 2015 al meu entorn, són diverses les famílies que han sentit per primer cop aquella fiblada en posar els plats i comptar-ne un de menys. Aquest buit no s’omplirà, però cal aprendre a conviure amb una altra manera de presència.
“La vida és bonica, però complicada”.
PD: La foto és del peu de la canal de l’Ordiguer, en la nostra darrera ascensió, ahir mateix, 30 de desembre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!