31 de desembre de 2015
0 comentaris

32. La vida és bonica però complicada

S’acaba l’any i és moment de fer balanç i fer propòsits.

Les coses que hem guanyat i perdut aquest 2015. Les que hem après i les que hem oblidat. Les que hem rebut i les que hem donat. Les que hem compartit i les que hem regalat.

Els desitjos pel 2016, els objectius, les metes, les conquestes i les il·lusions. Tot és nou. Tot està per fer. Tot és possible.

Els dies de Nadal, al voltant d’una taula, les cadires buides fan més mal, es fan més evidents; no hi ha mitjó a la llar de foc d’aquell que ja no podrà gaudir dels regals. Els absents sempre són un pes en contra a la balança.

A totes les cases hi ha faltat algun plat, o potser més d’un. Persones que ens han deixat aquest 2015, persones que ja fa temps que no tenim entre nosaltres, persones que fa molt que ja no hi són. I ens empassem l’absència com podem, entre galets i canalons, entre bocins de tots els records antics, els somnis que tenim per complir i les alegries que anhelem pel proper any.

La barreja és agredolça. La tristesa pels que han marxat i les ganes de ser feliços, malgrat tot.

Quan va morir el Pere vaig pensar que aquell primer Nadal sense ell seríem una excepció entre les famílies felices i ben avingudes. La realitat però, aquell mateix abril i els mesos següents, em va demostrar que arreu hi ha històries que ens prenen el somriure, que ens sacsegen els fonaments, que ens ensorren l’ànima. I que són molts els que batallen en el seu dia a dia amb situacions adverses de solitud, malaltia, precarietat, pobresa…

Tanmateix, malgrat tot, amb aquestes lloses a sobre, cadascun de nosaltres empenyem els dies cap endavant i els vivim amb la intensitat que ens permet el dolor, i sobretot, amb la voluntat de que no ens colguin del tot la melangia i la nostàlgia. Arreu i a tothora també hi ha motius per somriure i raons per a l’esperança.

El temps passa i la dissort toca la vida d’altres persones a qui acompanyes com bonament pots. Aquest 2015 al meu entorn, són diverses les famílies que han sentit per primer cop aquella fiblada en posar els plats i comptar-ne un de menys. Aquest buit no s’omplirà, però cal aprendre a conviure amb una altra manera de presència.

 “La vida és bonica, però complicada”.

 

PD: La foto és del peu de la canal de l’Ordiguer, en la nostra darrera ascensió, ahir mateix, 30 de desembre.

photo

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!