24 mesos…
2 anys…
El número és gran o petit, el temps no entén de mides, i l’enyorança tampoc.
A vegades diries que tot just era ahir que pujàvem a buscar-los a Estana. Altres dies et dóna la sensació de que has viscut ja masses coses bones i dolentes sense la seva companyia.
Coses dels humans, que tot ho volem mesurar, que a tot li volem posar nom, que tot ho volem poder explicar… i ens fixem dates per recordar les coses, els fets, les persones.
Divendres 24 vam celebrar una cerimònia de recordatori on ens vam tornar a sentir molt acompanyats per tanta gent que els estimava. Gràcies.
Ahir dia 28 d’abril vam pujar a Prats de Cadí i vam seguir els seus passos vers la canal. Un cop allà, el Xavi i jo vam tornar al poble pel camí que van fer els bombers per baixar-los, com si seguint-ne el rastre els poguéssim sentir més a prop.
Però he de confessar que no se’m dóna bé organitzar els sentiments en el calendari.
Divendres fins que no va sonar “Camins” a l’església no vaig sentir el pes de l’absència, per bé que llavors explotés amb tota la seva cruesa.
Ahir, en un dia assolellat i radiant, envoltat d’un esclat de primavera ben ufanosa, em costava tornar a aquella nit freda de fa dos anys, colgada de neu, com si fos del pitjor hivern.
El record del Pere no és puntual, és continu. I el recordo quan em calço les bótes, quan veig la ratllada que em va fer a la furgo, quan pujo a Berrós i contemplo els cims pallaresos, quan passo pel corraló i per sobre les escales veig el carrer Santa Isabel, quan diviso un avió al cel, quan falta un plat a taula per les trobades familiars, quan aparto la moto del garatge per agafar coses del darrere, quan sento parlar de la Trailwalker, quan em vesteixo amb la seva roba heredada, quan preparo la motxilla i hi fixo el seu piolet, quan veig una botiga de MANGO, quan saludo algú de “la penya del kasku”, quan sóc dalt del cim o quan em maleeixo els ossos perquè m’estic deixant la pell per pujar-hi, quan trenco una pala de neu fora pistes, quan m’encinto la seva baga de fer ferrades… i són tantes vegades al dia que per mi, parlant d’ell, no hi ha dates assenyalades com la que estem celebrant… 24 mesos, 2 anys… tot són senyals.
Gràcies a tots/es aquells que vau venir a compartir la cerimònia de divendres o els que ens hi vau acompanyar en la distància.
Gràcies als que ens heu fet arribar els vostres missatges de suport i acompanyament, és reconfortant no sentir-se sol en aquest tràngol.
I gràcies als que íntimament, aquests dies, i tants altres, heu tingut un pensament i un record pel Jacint i el Pere.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!