La tragèdia aliena ens colpeja als titulars dels diaris, sensacionalistes. Són els mateixos titulars que ignoren tantes altres tragèdies diàries, que no són tan impactants ni ens poden anestesiar tant com a societat, com és el cas d’un accident d’avió. Els suicidis per desnonaments es compten per milers però interessen menys, o directament no interessa que interessin. No m’hi vull allargar o m’hi faré mala sang.
Un avió. Un accident. Bombers i policies a la recerca. El Pere.
La relació és directa. I em vénen al cap moltes converses sobre això. Quan estudiava accidents aeris a classe i li explicaven que el 99% de les vegades es devien a errors humans. Quan volava amb avions precaris de Barcelona a les Balears per portar la premsa diària i havien d’anar ben abrigats perquè les cabines no pressuritzaven i passaven fred. Quan un dia en arribar a casa a primera hora tornant de Mallorca em va explicar que els havia fallat el motor en ple enlairament i havien frenat al límit de la pista. Quan m’explicava que algunes companyies forçaven (i forcen) els límits de seguretat de combustible i pesos provocant desenes d’incidents d’aviació que no sortien als diaris (i que segueixen sense sortir). O quan després de la seva mort vam saber que en un racó de món va estar a punt de col·lisionar en ple vol amb un altre avió…
La relació és directa. I em vénen al cap aquelles hores a Estana; d’incomprensió, de ràbia, d’estupor, d’impotència, d’incredulitat, de set de notícies, de set d’entendre… sentiments que segur que s’han palpat a les sales habilitades als aeroports i en la cerimònia de comiat al peu de l’accident.
De ben segur, que per uns dies, arreu del món, les abraçades abans d’agafar un avió seran més intenses, més llargues, més sentides. Fins d’aquí uns dies, quan els diaris ja parlin d’alguna altra cosa i els telenotícies obrin amb alguna altra història.
Quan els focus s’apaguin i el soroll es faci silenci, quedaran les famílies i els amics, units per una data i un lloc. Gent de tot origen i condició que no es coneixien de res, unida per una tragèdia. Per sempre. Una muntanya que fins llavors no sabien que existia es convertirà en un memorial perenne, un punt de trobada, un punt final que per força és també un punt d’inici.
La relació és directa. Plou sobre mullat. I el temps solament és una capa de pols. Quan quelcom et sacseja i l’espolsa, el dolor torna a mostrar-se en carn viva. Només desitjo a aquestes famílies el caliu i l’acompanyament que vam rebre nosaltres en el seu dia de tots vosaltres. I que aquest final, no sigui el final de tot.
Com vam tornar a la muntanya en el seu moment, tornaran a volar, algun dia, cadascú amb el seu àngel.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un any mès la Bastarda s´apropa…i amb ella tambè els sentiments…una abraçada, en cada Bastarda , en cada edició…sempre mirem al sol, un recò al nostre costat.
La gent del Cam…