Quan mor algú jove sempre ens vénen al cap les coses que li quedaven per fer, les experiències que li quedaven per viure o els llocs que li quedaven per visitar.
Fins i tot de la gent que mor molt vella en lamentarem que no hagi aguantat una mica més per veure el nostre país lliure, el naixement d’aquella nena que es va fer esperar tant o el casament d’aquell parent que semblava que no es casaria mai…
La mort no avisa, algunes vegades ve a poc a poc, en forma de malaltia llarga i penosa, altres vegades dóna temps per acomiadar-se però no deixa marge de maniobra per fer-li front, i unes últimes, la mort arriba de cop, causant un gran terrabastall i deixant-ho tot tal com estava l’instant abans de l’impacte de la notícia, sense ocasió per ordenar res, per preparar res, per prorrogar res.
El Pere va complir el seu somni de volar, va tocar el cel al capdamunt de molts cims, va esquinçar moltes pales de neu, va banyar-se en moltes platges llunyanes i va conèixer molta gent interessant; era algú que vivia sempre amb els ulls oberts. Jo crec que li van quedar poques coses per fer, i diria que cap d’aquelles que ell considerava realment importants.
Aleshores, els que restem vius mirem enrere i visionem la nostra pròpia vida, i ens plantegem quantes coses ens haurien quedat per fer si fóssim nosaltres qui haguéssim mort. Ens adonem que hem posat massa esforços en coses i persones que no els mereixien, que hem invertit massa temps en coses i persones que no s’ho valien. Sovint fa massa por sortir de la nostra zona de comfort on ens sentim segurs per arriscar-nos a jugar a tot o res.
El Pere no era d’aquests. Recordo haver parlat algunes vegades anys després sobre quan va tornar de Madrid deixant a mitges la carrera d’enginyer aeronàutic per venir a Sabadell a ser pilot. Molts li van dir que potser valia més acabar els estudis, “tenir alguna cosa”, que això de pilot era molt complicat, que era impossible sense padrins, que…
No sé si els hi va arribar a respondre en el seu dia, però de ben segur que la seva consciència, el seu Pere petit del que parla l’Steve Jobs, per dins, a totes les seves pors els hi repetia aquest missatge:
“What if I fall? Oh, but my darling, what if you fly?” – “Què passa si caic? Oh, però estimat, què passa si voles?”
La vida només ens dóna una oportunitat per dir, per fer, per estimar, per perdonar, per conèixer, per descobrir,… el Pere la va aprofitar al 100% el temps que va tenir, i jo m’he proposat per aquest 2015 no perdre aquesta oportunitat en coses i persones que no em fan feliç ni em fan millor.
“Tot allò de bo que pugui fer i donar avui, ho he de fer i donar, perquè no tornaré a passar per aquí” – Mare Teresa de Calcuta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!