El Pere de ben petit somiava ser pilot. Pilot d’avions. Aquells personatges gairebé mitològics. Impossible sense padrins. Impossible sense recursos. Impossible… impossible.
Però aquell nen tenaç no es va resignar a aquell impossible i va decidir acostar-se al seu somni, si no els podia pilotar, els dibuixaria, els pensaria, els construiria… però mai n’estaria lluny.
I així, amb 18 anys, barbamec com era, un dia de setembre de fa 22 anys va agafar un tren nocturn cap a Madrid. Ni més ni menys, un català a la “capital del reino” per estudiar enginyeria aeronàutica… amb dos collons.
Allà n’hi va haver que li van fer passar magres, per no dir una cosa pitjor… però també hi va conèixer gent extraordinària, persones que el van apreciar i que el van fer sentir estimat, amics que malgrat la distància, va conservar fins l’últim dia, gent que a dia d’avui ens segueix fent arribar l’afecte que sentien per ell.
Jo era un marrec de 10 anys, que poc entenia què implicava viure a Madrid, lluny de casa i dels seus, entre estranys, en terra hostil. Em feia gràcia acomiadar-lo a l’Estació de Sants o a l’Estació del Nord, sempre de nit, i assumir que se n’anava a no sé on a fer no sé què. A aquella edat no ets conscient de les coses, les dónes per fetes i les acceptes com a tal.
Anys després vaig ser jo qui va optar per marxar de casa per perseguir el meu somni, i vaig comprendre i vaig compartir els seus sentiments de nostàlgia i melangia, aquell afecte inaudit per les arrels i el lloc d’on véns, “la roca d’on t’han tallat”.
El Pere ho tenia clar, si estar prop dels avions significava allunyar-se de casa, la família i els amics, el sacrifici valia la pena, el somni tenia el seu preu i estava gustós de pagar-lo.
Però no hi ha viatge sense banda sonora, no hi ha repte sense el seu himne, no hi ha causa sense la seva cançó. I entre moltes que potser triaré un altre dia que em recorden els anys del Pere a Madrid, aquest cop recordo aquesta en concret: “Two princess” d’Spin Doctors, un cassette vell que va dur del seu últim any a Madrid i sonava tot sovint quan ja tornava a viure a casa.
Recentment aquesta banda americana ha tornat de gira a la península i cada dia per la ràdio n’he sentit la falca publicitària amb aquest redoble de bateria, aquesta energia positiva i aquells records sonors de fa més de 20 anys.
Cada nit segueixen sortint trens… per tothom que tingui el valor d’agafar-los, com en el seu dia, aquell barbamec escanyolit va agafar el seu cap a Madrid.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!