Fa anys el Pere va necessitar una il·lusió per refer-se, un projecte nou, una quimera,… alguna cosa que li ocupés el cap i el cor, que el fes reviscolar, tenia ganes de fer foc nou.
Jo aleshores vivia al Pallars i ell em visitava de tant en tant camí d’alguna muntanya, sempre darrere algun cim per coronar.
D’aquella època i dels Nadal gaudits a casa els Baylina de Sort en va sortir la falera per tenir un niu, una casa, una llar… al Pallars.
Va comprar una borda a Berrós Sobirà i mentre tenia intenció d’arreglar-la va llogar-ne una de ben petita i bonica a Alendo, al costat de Farrera.
Sempre que puc hi pujo, (també aquest agost), el Pallars és per mi molt més que una segona casa, podria dir que gran part de qui sóc avui ho vaig forjar allà, i li dec molt a aquelles muntanyes i les seves gents.
He tornat a la “Bordeta”, a Alendo, a Farrera, a Berrós, fins i tot a algun dels cims que ell havia fet per la zona, … i la llum del Pere i l’ombra de la seva absència ho impregna tot.
Llum pels records de la festa majora de Farrera, del “Yes we can” d’empalmada a les 7 h del matí, per la ditxosa cuina picada a la pedra de la borda, per aquells cims nevats fent esquí de muntanya, per aquelles llarguíssimes travesses de punta de dia a la caiguda de la nit, per aquelles hores treballant pel diable contra els esbarzers del pati, que al cap de poc es tornarien a fer amos de l’entorn, però que a ell li servien per escombrar boires i neures…
Ombra pels cims que ara faig amb altra companyia però sense la seva, pels projectes truncats, per aquella casa que no veurà acabada al seu gust, per les festes majors de Farrera sense les seves pallassades, per aquells paisatges que ja no pot contemplar… o que els contempla ara d’una altra manera…
I entre la recança, la nostàlgia i la tristesa, em queda el convenciment que tornant al Pallars, a més de retrobar-me amb part important de la meva història personal, també hi reconec moments, records, il·lusions i somnis del Pere, reflectits en l’aigua cristal·lina dels llacs a l’estiu com el del Pic de Guerosos, estampats en aquelles pales de neu que ell trencava amb un traç perfecte com les del Monteixo, en l’esclat desacomplexat de la vida en primavera sobre els Plans de Boavi, en les fulles colorides i vistoses amb que la tardor vesteix els boscos de Farrera…
M’agrada pujar al Pallars, per mi i perqué sé que també en aquells racons hi puc trobar bocins d’ell.
PD: Celebro el retorn sans i estalvis dels expedicionaris al Broad Peak, malgrat l’espina clavada pel mal regust de boca que ha deixat l’aventura, i felicito als que han coronat aquesta setmana el Vignemale. Segur que uns i altres heu tingut dos àngels guardant-vos els passos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!