12 de gener de 2014
0 comentaris

El primer Nadal

Diuen que el primer Nadal és el més dur. Intueixo que no n’hi haurà mai més cap de fàcil.

Quan neix un infant la morfologia d’una família canvia. El centre del món es desplaça. Es mou la perspectiva. Es modula la conversa. Es renoven papers. S’adapten horaris. Es reordenen prioritats. Es recuperen gestos. Els rols evolucionen. Ja res serà igual perquè aquella nova personeta ho ha mogut tot, perquè a partir d’aquella vinguda, aquells que eren dos, ja no ho seran més, aquells que eren els petits ja no ho són tant, els grans encara ho són més, la taula serà més llarga, tindrem dos ullets més guaitant-nos i amb el temps aquella mirada es convertirà en una nova manera de veure el món.

Per Nadal aquests canvis es noten encara més perquè és una època molt especial pels infants, la màgia del tió o dels Reis, els àpats familiars, cantar nadales, passar temps plegats, recuperar i traspassar tradicions, sentir el caliu de casa. El primer Nadal amb un infant es recorda sempre perquè des d’aquell moment també nosaltres veiem el món amb els seus ulls, i ens il·lusionem com ells, i desitgem de tot cor que el món sigui un lloc millor ara que en tenim hereus.

 

Quan algú se’n va, quan algú ens deixa… també canvien coses. De fet, també canvia tot. Falta una perspectiva, una opinió, una manera de veure-ho, una cadira a taula, una companyia, uns ulls, unes mans, uns desitjos, un afecte, … res serà igual. I potser ningú ho diu en veu alta però tothom ho sent. Tothom ho pensa. Tothom ho sap. La marxa d’algú ens fa trontollar tant o més que l’arribada d’un infant, perquè res serà mai més el mateix, ens faltaran per sempre dos ulls més guaitant-nos i explicant-nos què veu des d’allí.

El primer Nadal és el més dur, però em temo que no n’hi haurà mai més cap de fàcil. La llista de coses que enyoro seria massa llarga i potser també massa personal, suposo que cadascú té la seva.

Només vull quedar-me amb una cosa, especialment avui, dia de Reis; la il·lusió que el Pere sentia, vivia i transmetia per l’arribada dels Reis Mags d’Orient, una passió que el connectava amb l’infant irrenunciable que tenia a dins, aquell nen petit que ens encomanava a tots/es.

 

Des d’allà on sigui, vull pensar que ha beneït els regals i els desitjos d’enguany, i que ens ha seguit insuflant aquest gust per la màgia, que malgrat l’absència, cal que segueixi cremant, com ell hauria volgut.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!