Aquest dimarts vaig llegir al diari Ara un article d'Anna Grau, escrit amb una cruesa excessiva, però amb el qual estic força d'acord. Tot i que no del tot, atès que no em resigno a pensar que el català ja mai més no podrà tornar a ser la llengua normal de Catalunya, la llengua de comunicació i d'ús social majoritari. Sempre poso com a exemple el cas de l'hebreu a Israel: quan es va fundar l'estat d'Israel, el 1948, l'hebreu era una llengua morta i enterrada que no parlava ningú des de feia gairebé dos mil anys, i en poques dècades es va convertir en la llengua oficial i normal del país, en un idioma de prestigi que ha anat generant una literatura ben interessant (David Grossman, Batya Gur, Amos Oz, etc.).
Ahir vaig assistir a un concert absolutament espectacular a l'Auditori de Barcelona. Els intèrprets, habituals del cicle Ibercàmera, foren l'Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski de Sant Petersburg, dirigida per Valeri Gergiev, i el pianista brasiler Nelson Freire. No n'havia vist mai cap dels tres i sentia vera curiositat per sentir-los, perquè són d'aquella mena de músics que desperten passions entre els melòmans.
M'agraden molt els autors russos, i als nostres teatres els representen sempre molt bé, tret d'alguna excepció. És per això que, després d'algun petit dubte, vaig decidir anar a veure L'hort dels cirerers que actualment es fa al teatre Romea de Barcelona. Els dubtes venien perquè no és un Txèkhov en estat pur, sinó una versió, concretament la de David Mamet. També em feia por que es tractés de l'actualització d'un clàssic, com tantes n'hem vist. La veritat, però, és que tots els dubtes van quedar gratament dissipats.
Fa uns mesos es va parlar a bastament de l'enèsima proposta per a l'elaboració de la llei electoral que Catalunya no ha tingut mai. Hi havia -i hi ha- dos flancs principals a abordar: la representació territorial i l'elaboració de les llistes.
Quin títol més llarg, oi? És l'obra de teatre d'Anna Burzynska que tot just ahir es va acabar a la Sala Muntaner de Barcelona. És una autora polonesa que desconeixia totalment, cosa normal, d'altra banda, atesa la poca projecció que tenen els dramaturgs de llengües poc internacionals -i que ningú no em malinterpreti, si us plau. Va ser una grata sorpresa el text, l'adaptació i la interpretació dels dos actors, Mercè Martínez i Borja Tous.
Després de molts dubtes, he acabant donant el vot a Solidaritat Catalana per la Independència. Amb el cor a la mà, he de dir que fins a darrera hora m'he estat debatent entre CiU, RCat i SI. Estic convençuda que CiU guanyarà àmpliament i que podrà fer govern de manera folgada, encara que sigui amb suports externs puntuals. Mas serà un bon president, amb l'austeritat i l'elegància pròpies dels països de cultura protestant. De fet, jo el considero el David Cameron català. Ara bé, tot això no ens ha de fer oblidar que CiU necessita que les forces independentistes la lliguin curt. És aquí on entren en joc RCat i SI.
Nietzsche pretenia fer reviure la tragèdia grega al segle XIX. Així ho va manifestar al seu llibre El naixement de la tragèdia, i va pensar que el compositor escollit per dur-ho a terme seria Wagner, mitjançant un tipus d'òperes on la lletra quedés al mateix nivell que la música, i alhora magníficament amalgamades totes dues. Per als qui no hi estigueu familiaritzats, cal dir que l'òpera italiana, en la seva major part, compta amb unes lletres horroroses al costat d'una música sublim, però sembla que tots els melòmans ho considerem normal avui dia. Nietzsche també ho sabia i per això volia canviar el curs d'aquest gènere musical.
Hi ha coses que em semblen força patètiques del panorama electoral de cara al diumenge propvinent. En citaré dues: que Solidaritat Catalana i Reagrupament no concorrin junts a les eleccions, i que Artur Mas esperi que sigui la societat la qui faci el pas cap a l'independentisme, per davant seu (sense contribuir-hi ni ell ni el seu partit?).
És la darrera novel·la que he llegit, i m'ha deixat alhora estranyada i desconcertada. Explica històries paral·leles des de punts de vista diferents, amb narradors diferents. Aquesta tècnica, que en la literatura occidental es faria servir per a novel·les amb una trama complexa i on es vol jugar amb la intriga, Murakami l'usa per explicar una situació molt senzilla, com és la nit en blanc que passa una noia en un bar del Japó.
Tinc entès que aquesta definició és d'Albert Einstein. M'imagino que es referia a la concepció convencional que hom té del temps, és a dir, com el pas dels dies, les hores, els minuts, a través del control d'un instrument de mesura tan precís com un rellotge. Ara bé, la lectura d'un rellotge ens pot indicar el temps que l'ésser humà percep subjectivament? El pas del temps, objectivament és igual per a tothom, però en l'interior de cadascú no transcorre a la mateixa velocitat.
Dilluns proppassat vaig assistir a un concert que prometia ser magnífic, especialment pel programa: les dues primeres partites per a violí sol de Bach i la sonata Kreutzer de Beethoven. El solista, Sergei Khatxatrian, acompanyat a la segona part per la pianista Lusina Khatxatrian. Aquest violinista ja l'havia sentit en un concert dels que fa l'OBC en el seu cicle a l'Auditori, i recordo que em va causar molt bona impressió. Amb només 25 anys, és un gran concertista. Però les partites de Bach demanen alguna cosa més que virtuosisme.
Aquest és el títol de l'obra d'Adrià Gual que actualment es representa a la sala petita del TNC. El director del teatre, Sergi Belbel, ja va anunciar fa temps que es dedicaria a rescatar els clàssics del teatre català. Així, la temporada passada vam poder veure La dama de Reus d'Ambrosi Carrion, i enguany, Misteri de dolor. Fa uns anys ja vam poder veure Aigües encantades, de Joan Puig i Ferreter. És un gran encert que el nostre teatre nacional es dediqui a "ressuscitar" els nostres clàssics. Si no, qui ho farà?
Hi ha diverses respostes a aquesta pregunta. Des dels qui estan convençuts que votaran la independència en un futur més o menys immediat, fins als qui creuen que el més important a decidir és la manera com sortim de la crisi. A mig camí, també hi ha els qui decidiran, de manera més conscient que mai, que no es vagi mai a la independència. De fet, no són opcions irreconciliables. No crec que cap independentista no vulgui sortir de la crisi. Simplement, la independència és la recepta que proposa per sortir-ne.
Avui em ve de gust parlar d'un llibre que fa un parell de mesos que vaig llegir i que em va sacsar fortament, com feia anys que no ho feia cap llibre. N'havia sentit a parlar molt però no havia llegit pràcticament res d'Orwell (si exceptuem "La revolta dels animals", que vaig llegir a escola quan tenia dotze anys i de la qual no vaig copsar el significat polític).
Dimecres proppassat vaig sentir-me molt apesarada per la pèrdua del nostre filòleg de referència, Joan Solà. No sóc filòloga ni he llegit sencer cap dels seus llibres (en llegia fidelment els articles que publicava al suplement de cultura de l'Avui), però la meva preocupació vers la llengua em va fer sentir òrfena d'haver perdut un dels nostres puntals principals, i no tan sols com a lingüista, sinó també com a ciutadà i com a català.
Dilluns proppassat vaig anar al Palau de la Música Catalana a sentir-hi l'Orquestra Simfònica de la Radiodifusió de Baviera, dirigida per Adam Fischer, que va interpretar obres de Ligeti, Haydn i Beethoven. D'aquest últim, concretament la cinquena simfonia, anomenada "simfonia del destí". És precisament d'aquest tema que vull parlar, perquè, bo i escoltant la simfonia atentament, vaig copsar-hi una evolució en el missatge que transmet, que va del destí (determinisme) a la voluntat (capacitat de l'home per autodeterminar-se).
Fa dies -setmanes, de fet, que Artur Mas anuncia als quatre vents que una de les accions principals del seu govern, si guanya i pot governar la Generalitat, serà reclamar el concert econòmic al govern de Madrid. El PSC, per boca de Corbacho, va dir que això no és possible, atès que perquè Catalunya pogués aconseguir el concert, caldria modificar la Constitució. Això és fals, ja que la Constitució no diu enlloc com s'han de finançar les comunitats autònomes. El finançament queda regulat a la Llei Orgànica 8/1980, de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA). Segons va dir Oriol Pujol, només es tracta de modificar aquesta llei orgànica perquè Catalunya pugui gaudir del mateix règim de finançament de què gaudeixen el País Basc i Navarra.
El dilluns proppassat vaig tenir el goig d'assistir al concert anual (o gairebé) que la diva romana fa a Barcelona. Tot i que n'hi ha casos, no és habitual que una cantant d'òpera es comporti seguint els patrons de les estrelles de pop-rock. I no ho dic pejorativament, sinó com una constatació. Bartoli elabora i enregistra un disc cada any, i el presenta en gira per tot el món (occidental, suposo). Es dedica bàsicament a fer concerts i, segons va dir ella mateixa, només fa una òpera a l'any.
