Cas Matas a banda, aquesta és la gran notícia política de la setmana. El jutge hiperactiu Baltasar Garzón ha decidit posar el dit a l'ull de les rèmores del franquisme que encara corren a Espanya: els membres del poder judicial. No sóc cap defensora del jutge; se l'hauria pogut inhabilitar per molts motius fins ara, però que això pugui tenir lloc per voler fer justícia de debò contra uns criminals que encara ara són impunes dels delictes comesos, és inadmissible, injustificable i impropi d'un règim democràtic.
Aquest és el títol de l'article que va publicar ahir Ignasi Aragay a l'Avui. És bo que, encara que sigui tard i a poc a poc, els catalans conscienciats ens adonem i fem adonar els del nostre voltant de la precarietat del catalanisme, tan polític com cultural, diu l'article, l'argument del qual és l'aprimament excessiu a què s'ha sotmès de manera voluntària el català i la cultura catalana per tal de convertir Catalunya en una societat d'acollida per a tothom, sense demanar res a canvi.
Divendres llegia un bon article de Sebastià Alzamora a l'Avui, titulat “Dignitat és llibertat”, en referència a l'editorial conjunt que els dotze diaris que s'editen a Catalunya van publicar dijous passat. L'article començava lloant moderadament la iniciativa de l'editorial conjunt, el fet de posar-se d'acord tots els diaris en una mostra de “fermesa” davant el poder centralista dels òrgans de l'Estat (legislatius, executius i sobretot judicials). Ara bé, concloïa que l'única dignitat possible per a Catalunya és la llibertat, puix que Espanya mai no ens acceptarà tal com som sinó només com una província colonitzada. Voler que Espanya sigui federal és com demanar que del cel en ploguin diamants.
Aquesta setmana ha sortit publicat al setmanari El Temps un resum de la conferència que el vicepresident de la Generalitat va pronunciar el proppassat 4 de novembre. Com que no he trobat temps per llegir a consciència el text íntegre de la conferència, n'he llegit aquest resum de dues pàgines, en què Carod apunta les línies del nou nacionalisme que ell propugna. I també he llegit un apunt hàbil i brillantíssim sobre aquesta conferència al bloc de Jaume Claramunt. Els títols són eloqüents. La conferència es titula Adéu al nacionalisme, visca la nació!. El comentari d'en Claramunt, De pluja fina, autoodi i nació-pizza.
Arran de la convenció del PP celebrada a Barcelona el cap de setmana
proppassat, avui es parla molt d’un pacte de govern hipotètic entre PSC i PP a
la Generalitat, proposat per Mariano Rajoy durant la convenció esmentada. Penso
que és una gran notícia per als catalanistes/independentistes/patriotes (ja no dic ‘nacionalistes’,
per no ferir la sensibilitat de Carod-Rovira, que puc entendre parcialment). M’explico.
Darrerament es
parla molt de l’impost
de successions. La veritat és que només conec el tema pel que en sento a
dir als mitjans de comunicació, tant per part de periodistes com per part d’oients
afectats que truquen a la ràdio explicant el seu propi cas. Per tant, no el
conec de prop i pel que sé, l’import que cal pagar depèn de molts factors: del
grau de parentiu amb el difunt, del tipus d’herència, dels béns del receptor,
etc. Tanmateix, pels casos que he sentit explicar, es tracta d’un impost que
afecta, per damunt de tot, les classes mitjanes, i això és inadmissible.
Avui he llegit un article esplèndid d'en Xavier Roig a l'Avui. De fet, tot el que escriu aquest senyor és sempre una alenada d'aire fresc per a la política, la societat i la cultura catalanes. En Xavier Roig sempre parla de la democràcia de tradició anglosaxona, que no té res a veure amb la nostra, amb l'espanyola o amb la italiana. No sóc politòloga i no conec de primera (ni de segona) mà el sistema electoral dels països anglosaxons, però pel que n'he llegit a la premsa i he escoltat a les tertúlies radiofòniques, concloc que, en tant que premia la meritocràcia, és molt millor que el nostre.
A hores d'ara m'imagino que ja no es pot dir res que no s'hagi dit sobre el congrés de Reagrupament. Tanmateix, dissabte em bullien moltes sensacions pel cap que no he tingut temps de plasmar al bloc fins avui. Podria fer un repàs exhaustiu de tots els mitjans que n'han parlat, des de la premsa escrita fins als blocs, passant pels digitals, però com que estic segura que això ja ho heu fet vosaltres, jo em limitaré a exposar les impressions personals i subjectives que em van quedar a la memòria d'aquell dia memorable.
El dissabte propvinent es fa el 1r Congrés de Reagrupament, per escollir-ne la comissió executiva que haurà de liderar aquesta formació i fer-la arribar a bon port, és a dir, estendre's per tot el territori, penetrar en l'imaginari dels catalanistes i aconseguir un bon cabàs de vots i d'escons a les eleccions de l'any vinent. Llegint els currículums dels candidats m'ha vingut una idea al cap que no para de voltar-me.
Abans-d'ahir vaig llegir un article de Patrícia Gabancho en el qual parlava de les conseqüències que havien derivat de la consulta sobre la independència feta a Arenys de Munt el proppassat 13 de setembre. No li vull pas trepitjar l'article, però trobo que, més important que el fet que es fes la consulta, són els efectes que n'han derivat. Per mi són els següents.
Durant el viatge que he fet els darrers dies a Noruega he tingut l'oportunitat de llegir aquest llibre, l'autor del qual és el blocaire de Vilaweb Xavier Mir. És un llibre molt recomanable que recull els apunts publicats al seu bloc entre 2006 i mitjan 2007 referits als afers de la política catalana en general, i a les contradiccions del catalanisme (si és que aquí hi podem ficar el PSC) en particular.
Avui han sortit dos articles de dos socialistes catalans (del sector catalanista, en vies d'extinció irreversible) en dos diaris. L'un, d'Ernest Maragall a El País. L'altre, de Ferran Mascarell, a l'Avui. Com que no sóc lectora habitual ni esporàdica del primer diari, m'he assabentat de l'existència de l'article per les referències que se n'han fet a la tertúlia del matí de Catalunya Ràdio.
Avui he llegit una entrevista amb Jaume Vallcorba, vicepresident del Cercle Català de Negocis (no l'editor de Quaderns Crema), que El Punt va publicar ahir i que li feia Andreu Mas. Tot i que ja coneixia una mica el CCN, he quedat gratament sorpresa de totes les afirmacions que fa aquest empresari català.
Avui he llegit l'entrevista conjunta que els fan als expresidents del Parlament Joan Rigol i Heribert Barrera, a l'Avui. Cap dels dos no diu res que no coneguéssim, però trobo molt positiu posar de relleu aquests dos personatges just en aquest moment de desconcert que vivim.
Avui he llegit un article esplèndid de Carles Boix a l'Avui, en què reivindica l'esperit de la Barcelona d'abans de la guerra civil. Certament, d'aquella ciutat mitjana de menestrals i de burgesos avui dia ja no en queda pràcticament res.
Avui he llegit un article excel·lent de Joan Ramon Resina (tot el que fa aquest professor és excel·lent, és or, per mi) a l'Avui, en què es queixa, i amb raó, de la malvolença que ens han tingut sempre els espanyols d'esquerres, o progressistes, o digueu-li'n com vulgueu.
Avui ha sortit al diari Avui una entrevista amb el Conseller d'Economia i Finances, Antoni Castells. Tot i que no combrego amb la doctrina socialista, el Conseller Castells és un home que considero intel·ligent, preparat, honest i digne.
