Com ja vaig escriure en un apunt anterior, no he romàs aliena al fenomen Larsson. Durant la primera meitat de l’any vaig llegir les tres novel·les de la trilogia Millennium amb gran fruïció i avidesa. Com en qualsevol novel·la policíaca, l’acció prima en gran mesura per damunt de la descripció, i, de fet, aquesta és la premissa perquè una novel·la pugui considerar-se policíaca, d’intriga o de misteri. De fet, allò que –en principi– fa que el lector s’hi enganxi no és pas la trama ni els personatges, sinó la dosificació que l’escriptor fa en la presentació de les peces del trencaclosques. Per tant, una novel·la policíaca, més que una creació artística, és una obra d’enginyeria literària.
Fa unes hores he acabat aquest llibre alhora tan deliciós i tan trist escrit amb mestria per l'autor perpinyanenc Joan Lluís Lluís. El vaig llegir per la recomanació que un bon amic me'n va fer quan li vaig dir que podia comprendre que la gent de la Catalunya Nord poguessin estar més orgullosos de ser francesos que nosaltres, els de la Catalunya Sud, de ser espanyols. "Llegeix Conversa amb el meu gos...", em va dir. Tant l'autor com el llibre ja els coneixia, i vaig córrer a comprar-lo.
Aquest cap de setmana he fet endreça i he estat cercant de manera gairebé obsessiva el llibre Tots els contes de Pere Calders, en edició de butxaca, que vaig comprar a la Setmana del Llibre en Català proppassada, a Sant Cugat.
