Dilluns proppassat vaig assistir a un concert que prometia ser magnífic, especialment pel programa: les dues primeres partites per a violí sol de Bach i la sonata Kreutzer de Beethoven. El solista, Sergei Khatxatrian, acompanyat a la segona part per la pianista Lusina Khatxatrian. Aquest violinista ja l'havia sentit en un concert dels que fa l'OBC en el seu cicle a l'Auditori, i recordo que em va causar molt bona impressió. Amb només 25 anys, és un gran concertista. Però les partites de Bach demanen alguna cosa més que virtuosisme.
El dilluns proppassat vaig tenir el goig d'assistir al concert anual (o gairebé) que la diva romana fa a Barcelona. Tot i que n'hi ha casos, no és habitual que una cantant d'òpera es comporti seguint els patrons de les estrelles de pop-rock. I no ho dic pejorativament, sinó com una constatació. Bartoli elabora i enregistra un disc cada any, i el presenta en gira per tot el món (occidental, suposo). Es dedica bàsicament a fer concerts i, segons va dir ella mateixa, només fa una òpera a l'any.
Sóc una dels múltiples admiradors d'aquesta mezzo-soprano romana. L'he anat a veure gairebé sempre que ha vingut a Barcelona, des del primer dia, fa vint anys, quan va encarnar la Rosina d'Il barbiere di Siviglia al Gran Teatre del Liceu. La temporada propvinent no estava previst que vingués per cap cicle de grans concerts: ni Ibercàmera ni Palau 100, però la setmana passada es va anunciar que farà un concert extraordinari a l'Auditori el dia 11 d'octubre, al costat d'Il Giardino Armonico, dirigit pel seu titular, Giovanni Antonini, i amb un programa íntegrament de Händel.
Aquest títol no és cap referència religiosa, sinó que és el sobrenom amb què es coneix la segona simfonia de Mahler. Aquest diumenge vaig assistir al darrer concert de la temporada de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, el darrer que dirigia el seu titular fins ara, el japonès Eiji Oue. Mahler va compondre deu simfonies amb les quals pretenia crear deu mons diferents i complets, autoabastits. Certament, encara que només sigui per les dimensions, cada simfonia mahleriana és tot un món.
Aquest acrònim no és la deformació d'aquell que es refereix a la substància estupefaent amb la qual s'inspiraven els Beatles, sinó que és la manera com es coneix popularment (a casa seva) una de les millors orquestres del món -si no la millor: la London Symphony Orchestra, que, dirigida per Daniel Harding, dimarts proppassat va oferir un concert absolutament memorable al Palau de la Música Catalana, dins el cicle Palau 100.
Dilluns vaig anar a l'Auditori de Barcelona a sentir-hi un dels millors concerts que he escoltat mai. L'orquestra, la Staatskapelle de Weimar, dirigida per Leopold Hager, i l'Orfeón Donostiarra. El programa era espectacular: la simfonia núm. 1 de Schubert i la simfonia núm. 2 de Mendelssohn, Lobgesang (Cant de lloança).
Ahir vaig anar al Palau de la Música a sentir-hi l'orquestra barroca canadenca Tafelmusik, que va oferir un programa per regalar les orelles a qualsevol melòman: l'obertura d'Idomeneo i el concert núm. 20 KV 466 de Mozart, i la simfonia núm. 101, "El rellotge", de Haydn. Com a propina encara va oferir l'Andante de la simfonia núm. 94, "La sorpresa", també de Haydn.
Ahir vaig anar a veure la pel·lícula francoromanesa El concert. Vaig sortir del cinema amb un regust agredolç a la boca. Està classificada com a comèdia, quan a mi em va semblar una història que és la suma d'històries personals tristes i truncades per una dictadura despietada. Tot i que és una bona pel·lícula, vaig trobar-hi dues pegues: d'una banda, presenta els russos com unes salvatgines incontrolades, de l'altra, la història és completament inversemblant. El que en resulta és el missatge d'uns músics mentalment amputats que tenen ganes de fer música.
Diumenge proppassat vaig anar a sentir la Missa en si menor a l'Auditori, en la interpretació que en van fer la Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations, tots dirigits per Jordi Savall. La intepretació va ser bona, correcta, però sense arribar a excelsa. Hi va haver molts moments gloriosos, però en conjunt no va passar d'una interpretació correcta. Per una vegada, coincideixo amb el crític de l'Avui.
Mai no m'he sentit especialment atreta per les sopranos de coloratura, és a dir, aquelles amb una veu portentosament aguda amb la qual fan el que volen, perquè és dúctil i prima, i poden dur-la amunt i avall incansablement i fer-li fer totes les piruetes vocals inimaginables. Els tenors de coloratura, en canvi, sí que m'han agradat sempre moltíssim, perquè és com si fessin gimnàstica amb la veu. De fet, tant homes com dones fan gimnàstica amb la veu quan canten Rossini, per exemple.
Sóc una gran melòmana. Sovint s’associa aquesta paraula a l’afició a la música clàssica, però el DIEC defineix el melòman com aquell que té passió per la música, sense especificar-ne el gènere. Tanmateix, sóc melòmana en el sentit tradicional de la paraula, és a dir, l’amant de la música clàssica. Ara bé, avui no vull parlar de música clàssica convencional sinó del que jo considero que és la música clàssica dels nostres dies: l’anomenada New Age.
Ahir vaig anar al Liceu a veure l’òpera
L’arbore di Diana, del compositor valencià del s. XVIII
Vicent Martín i Soler, amb llibret de Lorenzo Da Ponte -autor dels llibrets de les tres grans òperes italianes de Mozart: Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte. Fou
contemporani de Mozart i admirat per aquest, i fa una pila d’anys,
també al Liceu, Jordi Savall en va fer Una cosa rara, que no
vaig anar a veure. Tenia, doncs, curiositat per saber la perícia del
nostre compositor a l’hora d’escriure una òpera. I certament,
vaig sortir encantada del teatre.
Avui continuo els apunts sobre Le nozze di Figaro, amb llibret de Lorenzo Da Ponte. Vaig fer notar a l'apunt anterior que la comtessa d'Almaviva és el meu personatge operístic preferit i una amable lectora em va dir que estaria a l'aguait de l'apunt que en publiqués. Com a il·lustració sonora proposo una de les seves dues àries, "E Susanna non vien... Dove sono", en què es lamenta d'haver de deixar la seva felicitat conjugal a mans de Susanna, la seva criada.
Avui em ve de gust comentar, no cap tema d'actualitat, sinó una ària preciosa d'una òpera preciosa de Mozart, "Le nozze di Figaro". I no parlo de cap de les dues àries esplèndides que té la comtessa, ni de les de Figaro ni de la Susanna. Em refereixo a l'"Hai già vinta la causa!", que el comte d'Almaviva canta desesperat al tercer acte.
Avui és el primer dia de vacances. Es feia llarg d'esperar, després de tants dies de veure els companys començant i acabant-les, i jo encara al peu del canó. Però avui, per encetar-les amb bon peu, hem posat fil a l'agulla del viatge que volem fer a Noruega.
Avui obro aquest bloc amb la intenció d'escriure cada dia un bocí de
les meves experiències culturals, sobretot. L'he titulat així perquè,
tot i que em penso que jo no la pateixo, la síndrome de Stendhal,
sí
que la trobo ben interessant. He estat dues vegades a Florència, i
totes dues he patit el mateix sentit de col·lapse intel·lectual a
l'hora de copsar tanta bellesa en tan poc espai.
Dilluns proppassat vaig assistir a un concert que prometia ser magnífic, especialment pel programa: les dues primeres partites per a violí sol de Bach i la sonata Kreutzer de Beethoven. El solista, Sergei Khatxatrian, acompanyat a la segona part per la pianista Lusina Khatxatrian. Aquest violinista ja l'havia sentit en un concert dels que fa l'OBC en el seu cicle a l'Auditori, i recordo que em va causar molt bona impressió. Amb només 25 anys, és un gran concertista. Però les partites de Bach demanen alguna cosa més que virtuosisme.
El dilluns proppassat vaig tenir el goig d'assistir al concert anual (o gairebé) que la diva romana fa a Barcelona. Tot i que n'hi ha casos, no és habitual que una cantant d'òpera es comporti seguint els patrons de les estrelles de pop-rock. I no ho dic pejorativament, sinó com una constatació. Bartoli elabora i enregistra un disc cada any, i el presenta en gira per tot el món (occidental, suposo). Es dedica bàsicament a fer concerts i, segons va dir ella mateixa, només fa una òpera a l'any.
Sóc una dels múltiples admiradors d'aquesta mezzo-soprano romana. L'he anat a veure gairebé sempre que ha vingut a Barcelona, des del primer dia, fa vint anys, quan va encarnar la Rosina d'Il barbiere di Siviglia al Gran Teatre del Liceu. La temporada propvinent no estava previst que vingués per cap cicle de grans concerts: ni Ibercàmera ni Palau 100, però la setmana passada es va anunciar que farà un concert extraordinari a l'Auditori el dia 11 d'octubre, al costat d'Il Giardino Armonico, dirigit pel seu titular, Giovanni Antonini, i amb un programa íntegrament de Händel.
Aquest títol no és cap referència religiosa, sinó que és el sobrenom amb què es coneix la segona simfonia de Mahler. Aquest diumenge vaig assistir al darrer concert de la temporada de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, el darrer que dirigia el seu titular fins ara, el japonès Eiji Oue. Mahler va compondre deu simfonies amb les quals pretenia crear deu mons diferents i complets, autoabastits. Certament, encara que només sigui per les dimensions, cada simfonia mahleriana és tot un món.
