|
Teatre  És una comèdia agredolça que es representa al Teatre Lliure de Gràcia, amb direcció de Lluís Pasqual. Ha venut totes les entrades, cosa que no m'estranya, per dos motius: perquè és una obra bona i divertida, i perquè tot el repartiment està format per actors televisius ben coneguts. No és un retret sinó una observació.  És una de les millors obres de teatre que he vist mai. No parlo de la representació actoral, sinó de l'obra en si, del text dramàtic. Està escrit amb la precisió d'un rellotge, no hi ha cap element sobrer, i tots es concatenen de manera perfecta, com un engranatge. Cada personatge té el seu rol i el seu moment per aparèixer a escena i explicar la seva història. L'arquitectura que hi ha al darrere d'aquesta peça és el que la converteix en una obra mestra.  Dissabte llegia a l'Ara una crítica teatral en la qual el crític no acabava d'entendre per què unes obres funcionen i unes altres no, cosa que venia a tomb de les dues obres nord-americanes que actualment es representen a Barcelona: "Pluja constant", de Keith Huff a la Villarroel, i "Agost", de Tracy Letts al TNC. Són totes dues americanes, d'autors joves. La primera acaba de tancar la tanda de representacions de manera discreta. La segona ha hagut de prorrogar una setmana en vista de l'èxit i s'han esgotat totes les localitats ràpidament amb una fúria inaudita. Per què aquesta diferència de recepció per part del públic? I jo encara vaig més enllà, perquè a mi la diferència em sembla palmària. Per què la persona que s'autoerigeix en crític teatral no és capaç de veure la raó del fenomen? Havia sentit a parlar molt d'aquesta obra abans d'anar-la a veure, i tot el que se'n deia eren elogis. La veritat és que eren elogis ben merescuts. És una obra llarga, rodona, amb uns diàlegs forts i carregats de contingut, i el muntatge que n'ha fet el TNC compta amb un repartiment estel·lar i una dramatúrgia que resol una obra escenogràficament complicada de manera molt enginyosa. M'agraden molt els autors russos, i als nostres teatres els representen sempre molt bé, tret d'alguna excepció. És per això que, després d'algun petit dubte, vaig decidir anar a veure L'hort dels cirerers que actualment es fa al teatre Romea de Barcelona. Els dubtes venien perquè no és un Txèkhov en estat pur, sinó una versió, concretament la de David Mamet. També em feia por que es tractés de l'actualització d'un clàssic, com tantes n'hem vist. La veritat, però, és que tots els dubtes van quedar gratament dissipats. Quin títol més llarg, oi? És l'obra de teatre d'Anna Burzynska que tot just ahir es va acabar a la Sala Muntaner de Barcelona. És una autora polonesa que desconeixia totalment, cosa normal, d'altra banda, atesa la poca projecció que tenen els dramaturgs de llengües poc internacionals -i que ningú no em malinterpreti, si us plau. Va ser una grata sorpresa el text, l'adaptació i la interpretació dels dos actors, Mercè Martínez i Borja Tous. Aquest és el títol de l'obra d'Adrià Gual que actualment es representa a la sala petita del TNC. El director del teatre, Sergi Belbel, ja va anunciar fa temps que es dedicaria a rescatar els clàssics del teatre català. Així, la temporada passada vam poder veure La dama de Reus d'Ambrosi Carrion, i enguany, Misteri de dolor. Fa uns anys ja vam poder veure Aigües encantades, de Joan Puig i Ferreter. És un gran encert que el nostre teatre nacional es dediqui a "ressuscitar" els nostres clàssics. Si no, qui ho farà? Es tracta d’una comèdia que es desenvolupa com una calúmnia. Això és una picada d’ullet a Rossini. M’explico. A l’òpera Il Barbiere di Siviglia, el personatge de Don Basilio, el mestre de música, canta una ària anomenada “La calunnia” en la qual descriu un procés que comença del no-res i que lentament va prenent força fins a esclatar. Ell descriu la creació d’una calúmnia construïda a base de rumors falsos, però en el cas d’Un déu salvatge parlaríem de com l’obra comença amb l’aparença de ser seriosa, amb uns personatges aparentment normals, però que, de mica en mica, es va complicant, els personatges es van desfent de les normes de cortesia i la cosa esclata en mil bocins.  La setmana passada vaig anar al Gran Teatre del Liceu a veure-hi una òpera de Mozart que feia 26 que no s'hi representava: Die Entführung aus dem Serail, o El rapte en el serrall. Tinc una gran estimació per aquesta obra, perquè és el primer enregistrament discogràfic operístic que vaig comprar, quan tenia tretze anys. Recordo que l'escoltava amb fruïció una vegada rere l'altra, fins que vaig acabar gairebé memoritzant-la sencera, tant en la música com fins i tot en molts trossos de la lletra. Aquell enregistrament, que encara avui penso que és el millor, és el que interpreten Edita Gruberova (Konstanze), Gösta Winbergh (Belmonte), Kathleen Battle (Blonde), Heinz Zednik (Pedrillo), Marti Talvela (Osmin) i Will Quadflieg (Selim), dirigits per Sir Georg Solti.  No tenia intenció de parlar de l'obra que fan actualment a la Sala Villarroel, Tres dones i un llop, però una crítica extensa que n'he llegit avui a l'Avui m'ha tocat prou la fibra sensible perquè en parli. El crític, Juan Carlos Olivares, es dedica a enaltir les virtuts tant de la Sala Villarroel, com de la seva directora actual, Carol López, que és la mateixa que ha perpetrat un pitafi monumental com és Germanes.  L'última obra que he anat a veure al teatre, en realitat és una òpera. Concretament, la darrera que han fet al Liceu: "La fille du régiment", de Gaetano Donizetti. Es tracta d'una òpera de la qual ha prevalgut la versió francesa per damunt la italiana, composta el 1840 i "desenterrada" (com "Lucrezia Borgia" i tantes d'altres) el 1966 per Joan Sutherland.  Actualment fan una nova comèdia de Carol López a la Sala Villarroel de Barcelona, Boulevard, que genera expectació després de l'èxit esclatant de la seva última producció, Germanes. Aquesta darrera vaig anar-la a veure fa mig any, atès que un conegut me l'havia recomanada enfervoridament; així doncs, les meves expectatives eren molt altes perquè confiava en el seu gust teatral. |
Accés de l'autorCategories
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
