És una obra enginyosíssima, per treure's el barret davant la perícia de Wilde a l'hora de crear personatges, situacions, complicitats i malentesos. Abans de dir res més, he d'advertir els lectors que no m'agraden els musicals, i que hi vaig anar amb recança; ara bé, hi havia dos motius poderosos que m'atreien cap a aquesta obra: la seva autoria i el fet que es representava al TNC, que sempre és una garantia. La impressió que me'n vaig endur fou la d'una obra boníssima, que llàstima d'haver-la convertit en un musical, perquè l'argument i el diàleg són molt bons, i per a mi el teatre és text i prou. El teatre musical és l'òpera, i és tota una altra cosa.

Sé que vaig tard, que els qui llegiu aquesta ressenya i vulgueu veure aquesta obra a Barcelona ja no hi podreu anar, però si hi esteu interessats, podreu veure-la en algun altre punt del Principat, puix que en una entrevista que li van fer a Clara Segura, va dir que quan acabessin al Lliure de Gràcia, anirien de gira per Catalunya. Realment, és una obra que val molt la pena.

No coneixia el nom de Remo Binosi, i ha estat un gran descobriment. No cauré en aquell tòpic -en el qual no crec gens- que diu que encara que l'obra se situï al segle XVIII, planteja uns temes que són actuals. Penso que hi ha temes intemporals, per tant, que no són ni de la nostra època ni de cap època passada, i, d'altra banda, el context de l'obra és estrictament de l'Antic Règim, on les classes socials estaven definides per unes línies molt gruixudes, infranquejables.

L'obra original, Blithe Spirit, és del dramaturg britànic Noël Coward, però n'he obviat l'autoria al títol de l'apunt perquè el que es pot veure al Teatre Borràs de Barcelona, en té ben poc de Coward, i molt de Marc Rosich. Decididament, en els darrers temps cal anar amb molt de compte quan una obra de teatre no es presenta com a traduïda sinó com a adaptada (suposadament el català, en aquest cas).

Ahir vaig anar al Teatre Romea de Barcelona a veure aquesta obra tan espectacular d'Edward Albee, de qui, ara mateix estan fent una altra obra, Un fràgil equilibri, al Teatre Lliure. Durant els darrers anys he agafat afició a la dramatúrgia nord-americana, de manera que tenia moltes ganes de veure aquest Albee. He de dir que no he vist la pel·lícula homònima que al seu dia van protagonitzar Liz Taylor i Richard Burton, però aquest és un tema que resoldré aviat.

Ha començat la temporada teatral 2011-12 a Barcelona. Una de les primeres obres que s'hi pot veure, al Teatre Romea, és Llum de guàrdia, escrita a quatre mans pel nou director d'aquest teatre, Julio Manrique, i per Sergi Pompermayer. És una obra moderna, que pertany a aquell gènere estrany del teatre dins el teatre, ja que els personatges són actors que havien interpretat una obra al mateix Teatre Romea. Tot plegat, doncs, una redundància exquisida que es va bastint a base de gags la suma dels quals explica la història sencera en una seqüència temporal més o menys lineal.

A l'agost el teatre sembla desaparegut en combat a Barcelona. Potser és perquè arreu de la geografia catalana es fan tants festivals d'estiu, però el cert és que trobar activitats culturals a la capital un cop acabat el Grec es fa difícil. Per això vaig posar-me molt contenta que el Teatre Gaudí hagués programat una obra d'Oscar Wilde, La importància de ser Frank, títol amb joc de paraules incorporat -l'original en anglès és The importance of being Earnest, literalment "La importància de ser honest".

Sabia que era una obra molt dura, i a mi la cruesa en el teatre i el cinema em regira els budells. Però igualment, la volia veure. Em sembla que amb els anys i els desenganys, se m'ha endurit la pell davant l'horror "humà". La nostra classe és una obra llarga amb alguns moments lírics i un dramatisme terrorífic que la solca tota. És la demostració de la degradació extrema a què poden arribar els homes, moguts pel fanatisme i la intolerància.

Quan la van estrenar a Barcelona a la Sala Beckett, aquesta obra no em va cridar l'atenció, però no sé per què, ara, a la Sala Villarroel, he tingut ganes de veure-la, decisió que ha resultat molt encertada. Fa un temps que m'interesso pels autors nordamericans, tant de teatre com de narrativa, com de sèries de televisió. Són tres històries independents que tenen com a nexe d'unió la solitud i la infelicitat dels seus protagonistes. Una obra amb el títol homònim de la cançó dels Beatles.

Schmitt és un autor que sempre em fascina. El vaig descobrir, com em sembla que ho vàrem fer molts catalans, amb El llibertí, interpretada a casa nostra per la mateixa parella protagonista que ara fa Petits crims conjugals, i aquella ja va ser una obra que em va interessar molt, perquè sota una capa aparent de lleugeresa i de senzillesa, exposa molts dilemes filosòfics i morals que tenim tots els éssers humans. Això, és clar, només ho pot fer algú com Schmitt, que és doctor en filosofia, i que precisament va fer la tesi sobre Diderot, el protagonista d'El llibertí.

És una comèdia agredolça que es representa al Teatre Lliure de Gràcia, amb direcció de Lluís Pasqual. Ha venut totes les entrades, cosa que no m'estranya, per dos motius: perquè és una obra bona i divertida, i perquè tot el repartiment està format per actors televisius ben coneguts. No és un retret sinó una observació.

És una de les millors obres de teatre que he vist mai. No parlo de la representació actoral, sinó de l'obra en si, del text dramàtic. Està escrit amb la precisió d'un rellotge, no hi ha cap element sobrer, i tots es concatenen de manera perfecta, com un engranatge. Cada personatge té el seu rol i el seu moment per aparèixer a escena i explicar la seva història. L'arquitectura que hi ha al darrere d'aquesta peça és el que la converteix en una obra mestra.

Dissabte llegia a l'Ara una crítica teatral en la qual el crític no acabava d'entendre per què unes obres funcionen i unes altres no, cosa que venia a tomb de les dues obres nord-americanes que actualment es representen a Barcelona: "Pluja constant", de Keith Huff a la Villarroel, i "Agost", de Tracy Letts al TNC. Són totes dues americanes, d'autors joves. La primera acaba de tancar la tanda de representacions de manera discreta. La segona ha hagut de prorrogar una setmana en vista de l'èxit i s'han esgotat totes les localitats ràpidament amb una fúria inaudita. Per què aquesta diferència de recepció per part del públic? I jo encara vaig més enllà, perquè a mi la diferència em sembla palmària. Per què la persona que s'autoerigeix en crític teatral no és capaç de veure la raó del fenomen?

Havia sentit a parlar molt d'aquesta obra abans d'anar-la a veure, i tot el que se'n deia eren elogis. La veritat és que eren elogis ben merescuts. És una obra llarga, rodona, amb uns diàlegs forts i carregats de contingut, i el muntatge que n'ha fet el TNC compta amb un repartiment estel·lar i una dramatúrgia que resol una obra escenogràficament complicada de manera molt enginyosa.

M'agraden molt els autors russos, i als nostres teatres els representen sempre molt bé, tret d'alguna excepció. És per això que, després d'algun petit dubte, vaig decidir anar a veure L'hort dels cirerers que actualment es fa al teatre Romea de Barcelona. Els dubtes venien perquè no és un Txèkhov en estat pur, sinó una versió, concretament la de David Mamet. També em feia por que es tractés de l'actualització d'un clàssic, com tantes n'hem vist. La veritat, però, és que tots els dubtes van quedar gratament dissipats.

Quin títol més llarg, oi? És l'obra de teatre d'Anna Burzynska que tot just ahir es va acabar a la Sala Muntaner de Barcelona. És una autora polonesa que desconeixia totalment, cosa normal, d'altra banda, atesa la poca projecció que tenen els dramaturgs de llengües poc internacionals -i que ningú no em malinterpreti, si us plau. Va ser una grata sorpresa el text, l'adaptació i la interpretació dels dos actors, Mercè Martínez i Borja Tous.

Aquest és el títol de l'obra d'Adrià Gual que actualment es representa a la sala petita del TNC. El director del teatre, Sergi Belbel, ja va anunciar fa temps que es dedicaria a rescatar els clàssics del teatre català. Així, la temporada passada vam poder veure La dama de Reus d'Ambrosi Carrion, i enguany, Misteri de dolor. Fa uns anys ja vam poder veure Aigües encantades, de Joan Puig i Ferreter. És un gran encert que el nostre teatre nacional es dediqui a "ressuscitar" els nostres clàssics. Si no, qui ho farà?

Es tracta d’una comèdia que es desenvolupa com una calúmnia. Això és una picada d’ullet a Rossini. M’explico. A l’òpera Il Barbiere di Siviglia, el personatge de Don Basilio, el mestre de música, canta una ària anomenada “La calunnia” en la qual descriu un procés que comença del no-res i que lentament va prenent força fins a esclatar. Ell descriu la creació d’una calúmnia construïda a base de rumors falsos, però en el cas d’Un déu salvatge parlaríem de com l’obra comença amb l’aparença de ser seriosa, amb uns personatges aparentment normals, però que, de mica en mica, es va complicant, els personatges es van desfent de les normes de cortesia i la cosa esclata en mil bocins.