La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Maria Stuarda

És una joia autèntica que el Liceu hagi programat una òpera tan meravellosa i plena de bellesa com Maria Stuarda, que no entenc per què no es representa més. És una òpera amb argument de fons històric —encara que sigui poc fidel a la història real—, que conté la confrontació entre dues reines molt poderoses: la d’Anglaterra, Elisabet Tudor, i la d’Escòcia, Maria Estuard.

Les dues reines van ser Joyce DiDonato com a Maria i Silvia Tro com a Elisabetta. DiDonato és una cantant perfecta, amb una veu preciosa i avellutada, una tècnica impol·luta, un frasseig excel·lent i una línia de cant delicada, molt adient per al belcanto. Ara bé, és una mezzosoprano que aquí fa un paper de soprano, i això es nota. Més enllà que canti les àries mig to més baixes de la partitura original —DiDonato segueix la versió que Charles Mackerras va fer per a Janet Baker—, quan s’enfila al registre més agut la veu se li fa estreta, com passa a les mezzosopranos. Ara bé, fa una creació memorable del personatge de Maria en tots els sentits, com ja havíem pogut veure quan es va fer la transmissió d’aquesta òpera en cinema des del Metropolitan.

L’altra reina, Elisabetta, va ser Silvia Tro, que és una cantant molt segura i competent, però que no és mezzo, com ella mateixa vol dir-se. És una soprano lírica en un paper que no és el seu, perquè malgrat que té bona tècnica, la veu és un pèl estreta i això fa que en els moments de més tensió dramàtica quedi curta. Però va demostrar que s’havia estudiat el paper al detall perquè anava molt segura.

Qui va fer la impressió que no se sabia gaire el paper va ser Javier Camarena, un tenor líric fabulós que en aquesta ocasió no va estar a l’altura de les altres vegades que l’he vist. Al primer acte, on té l’ària, a les frases més llargues es va notar que se li acabava l’aire massa aviat i al final l’agut li va sortir desafinat, però no cap a baix, sinó cap a dalt. Després, en el duo amb Elisabetta, va fer algunes desafinades més, tot i que poc remarcables. Primer vaig pensar que potser tenia alguna afecció a les cordes vocals, però em penso que el que li passa és que no té el paper de Leicester prou ben interioritzat. Ara bé, Camarena és un tenor amb una veu preciosa, un frasseig immaculat i un legato deliciós, dels quals va fer gala en aquesta Maria Stuarda.

Una de les grans sorpreses de la vetllada va ser l’orquestra, que va sonar sorprenentment bé, dirigida per Maurizio Benini. Totes les seccions van anar ben acompassades i la corda va sonar plena i amb dignitat. És a dir, que va acompanyar els cantants en perfecta sintonia i amb l’esperit belcantista ben impregnat. El cor va ser correcte però va passar més discret.

L’escenografia, que signen Patrice Caurier i Moshe Leiser, és molt sòbria i un pèl rara, però correcta. Com a vestuari, cal fer notar que només les dues reines porten vestits d’època, molt fastuosos, mentre que la resta de personatges van vestits de l’època actual. És com si la història es limités a les dues contrincants i la resta fossin espectadors del duel a mort. És xocant però no molesta. El resultat és una gran òpera en una interpretació globalment molt bona, sense arribar a l’excel·lència pura.

Títol: Maria Stuarda
Autor: llibret de Giuseppe Bardari; música de Gaetano Donizetti
Intèrprets: Joyce DiDonato (Maria Stuarda); Silvia Tro Santafé (Elisabetta); Javier Camarena (Roberto Leicester); Michele Pertusi (Giorgio Talbot); Vito Priante (Guglielmo Cecil); Anna Tobella (Anna Kennedy)
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director d’orquestra: Maurizio Benini
Directors d’escena: Patrice Caurier i Moshe Leiser
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 2 de gener

Valoració: 4/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.