La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Una Terra baixa magistral per Lluís Homar

Ja sabia que Lluís Homar és un monstre de l’escena, però cal reconèixer que en aquest muntatge originalíssim d’un gran clàssic com Terra baixa se supera. Em penso que Homar, juntament amb Francesc Orella, són els dos actors catalans que actuen amb més naturalitat, quan els veiem a l’escena sembla com si els estiguéssim espiant a casa seva. Lluís Homar és versàtil, polièdric, però alhora amb una forta personalitat que deixa regalimar en tots els personatges que encarna. En aquesta Terra baixa es posa a la pell de quatre personatges diferents d’una mateixa obra: la Marta, el Manelic, el Sebastià i la Nuri. I és perfectament creïble en tots quatre. Això sí que és increïble.

En un escenari primer tot blanc i després ple de fulles i troncs secs, Homar imparteix una lliçó de teatre perquè aconsegueix dramatitzar ell tot sol la gran història èpica del triangle amorós format pel Manelic, la Marta i el Sebastià. Fa les transicions d’un personatge a l’altre de manera absolutament natural, sense que gairebé ens n’apercebem, amb canvis de veu subtils però suficients perquè sapiguem amb claredat quin és el personatge que parla. És difícil descriure la seva manera d’interpretar aquesta obra, perquè ho fa tot sense que ens adonem que ell sol es posa a la pell de quatre personatges ben diferents entre si. Sense anar més lluny, les llàgrimes que vessa quan fa la Marta són tan reals, que sembla que estiguem veient una dona a escena.

Aquesta adaptació del gran clàssic de Guimerà, que signen a quatre mans el mateix Homar i Pau Miró, qui el dirigeix, està feta a mida d’Homar, perquè cap més actor no seria capaç d’encarar-la i sortir-ne airós. Veure aquest muntatge dóna la raó a Homar quan diu que està en el millor moment de la seva vida. Es nota perquè està superb tota l’estona interpretant tots els personatges en una espiral de tensió creixent que, al ritme cadenciós de la música de Sílvia Pérez Cruz, arriba a un apoteòsic «He mort el llop», dit sense crits i sense escarafalls, amb lucidesa i senderi. És curiós perquè en cap moment no sembla que Homar faci cap ostentació de passió desmesurada, sinó que els matisos i les inflexions de veu que fa ja denoten l’estat d’ànim de cada personatge.

L’escenografia és senzilla i minimalista, però suficient per representar el món de la terra baixa i el de la terra alta mitjançant el contrast de colors entre el blanc del primer pla i els troncs foscos del darrere. En aquesta Terra baixa tan particular, una obra èpica esdevé continguda de formes, però pren una força desmesurada per la interpretació egrègia d’un Lluís Homar tocat de gràcia que aconsegueix fins i tot que visualitzem físicament els personatges, i no tan sols a través dels mínims canvis de vestuari que fa, sinó per la seva manera de dir-ne cadascun.

En definitiva, Homar es fa l’amo de l’escenari perquè és un actor veterà amb moltes taules que demostra que coneix molt bé l’ofici i el text que interpreta, i a més a més, es veu que va sobrat, i això és un valor afegit que fa que produeixi encara més emoció.

Títol: Terra baixa
Autor: Àngel Guimerà
Adaptació: Pau Miró i Lluís Homar
Director: Pau Miró
Idea original i intèrpret: Lluís Homar
Espai: Teatre Borràs
Dates: a partir de l’11 de novembre

Valoració: 5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.