La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Strauss i Mahler al Palau de la Música

El concert de la Budapest Festival Orchestra del cicle Palau 100 venia amb un programa absolutament llaminer com el caramel més dolç: les quatre últimes cançons d’Strauss, les cançons d’un camarada errant i la quarta simfonia, de Mahler. Uns dies abans del concert van canviar la soprano, que havia de ser Christine Schäffer, i van fer venir la sueca Miah Persson, que ens havia deixat un gust de boca deliciós com a Poppea (Liceu) i com a Pamina (Palau 100). Val a dir, però, que les quatre últimes cançons de Strauss no estan escrites per a soprano lleugera, sinó que requereixen una veu versàtil però ampla, avellutada, que sàpiga donar tots els matisos tant al registre greu com a l’agut. Miah Persson és una soprano meravellosa amb una veu avellutada i preciosa i una tècnica perfecta, però en l’execució d’aquests Lieder li va mancar amplitud vocal, hi faltava gruix que fes aquell coixí de vellut que requereix la partitura. La veu ha s’ha d’amalgamar amb l’orquestra com un sol ésser, i una soprano lleugera no pot assolir-ho. Va ser una llàstima no dur una soprano spinto per fer aquestes peces.

Després van venir les esplèndides cançons d’un camarada errant de Mahler, interpretades pel baríton grec Tassis Christoyannis, un cantant correcte però molt mancat de frasseig, element indispensable en la interpretació de Lied. A més a més, la veu era petita i quan volia apujar la intensitat se li notaven les limitacions. Es tracta de quatre cançons ben diferents entre si que transmeten les emocions més íntimes d’un home, però la interpretació de Christoyannis va ser freda i mancada d’emoció. Tot i que la veu és bonica i té una bona línia, no és emotiu ni càlid i això va desmerèixer força l’obra mahleriana.

El plat fort del concert va venir a la segona part, amb la quarta simfonia de Mahler, on vam poder sentir l’orquestra sola i vam poder apreciar que té una secció de corda meravellosa amb un so brillant i avellutat que sembla una carícia a la pell. On més es va notar va ser especialment al tercer moviment de la simfonia, el Ruhevoll. Potser l’única cosa que es podria retreure a la direcció d’Ivan Fischer és que la secció de vent fusta sobresortia massa en alguns moments puntuals. Ara bé, l’orquestra té un so esplendorós i exuberant, diàfan i pletòric, però en cap cas sobredimensionat. Va ser un Mahler de vellut que feia somniar i el punt culminant va ser la reaparició de Miah Persson en el quart moviment, on va sumar la seda de la seva veu a la de l’orquestra en una conjunció perfecta. Persson va fer gala d’una tècnica perfecta i d’un estil elegant i depurat que la fan òptima per al repertori de concert.

El colofó final va ser estrany i deliciós alhora. En comptes d’oferir una propina instrumental, els músics de la Budapest Festival Orchestra, dirigits novament per Ivan Fischer, van cantar “El cant dels ocells”, amb la partitura a la mà. Va ser un final meravellós per a un somni que ens va fer enlairar tot el vespre.

Programa del concert: Strauss, Quatre últimes cançons; Mahler, Cançons d’un camarada errant; Simfonia núm. 4 en Sol Major
Intèrprets: Miah Persson, soprano; Tassis Christoyannis, baríton; Budapest Festival Orchestra
Director: Ivan Fischer
Espai: Palau de la Música Catalana
Data: 14 d’octubre

Valoració: 4/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.