La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

New Order

En la segona visita que he fet a la sala Flyhard he anat a veure New Order, de Sergi Pompermayer, de qui fa uns mesos vaig veure Top model al Teatre del Raval. Val a dir que no tenen res a veure l’una amb l’altra, i tenint en compte que totes dues són esplèndides en el seu gènere, cal concloure que Pompermayer no és només un bon guionista, sinó també un bon dramaturg que sap abordar temes i terrenys molt allunyats.

New Order a primera vista és un thriller social, però va més enllà d’aquesta etiqueta, ja que toca aspectes de rabiosa actualitat com ara els desnonaments, els acomiadaments laborals, l’esvoranc cada vegada més gros entre rics i pobres de la nostra societat; en definitiva, tot un enfilall d’injustícies socials derivades d’una praxi política perversa. El plantejament és prou simple: tres personatges que pertanyien a la classe mitjana però que ara són desclassats segresten una alta directiva d’una entitat financera per fer xantatge a la seva família i demanar, no pas un botí de diners, sinó que el banc aturi els desnonaments.

A partir d’aquesta premissa, l’obra esdevé filosòfica, amb discursos contraposats plens d’arguments i de raons en boca dels personatges, especialment els de les dues dones, que són la part forta de l’obra, en contrast amb els homes, que es veuen més volubles, indecisos i mal·leables. Tots dos homes es veuen capaços de cedir o de pactar en algun moment de feblesa o de tensió extrema, però les dues dones, enfrontades, pertanyents a dos mons en conflicte, són gairebé la representació d’una oposició de tragèdia grega de l’estil Antígona/Creont. Són inflexibles, intransigents, volen arribar fins a les últimes conseqüències i vèncer.

Al voltant del conflicte principal hi ha les petites històries i misèries dels tres segrestadors, persones que s’han vist excloses de l’estat del benestar i desposseïdes de béns i drets que creien irreversiblement adquirits en una societat occidental moderna. New Order no és només teatre de denúncia —que a mi particularment no m’agrada perquè el trobo pla i avorrit—, sinó que fa rumiar, especialment pel fet que en aquest segrest d’aficionats el que es demana no són diners, sinó justícia.

L’al·legat final de la segrestada, davant d’una pistola que l’apunta, és molt revelador, ja que ens fa adonar del fet que els rics i la classe dirigent són a dalt perquè actuen tots a l’una, com un sol home, sense dissidència ni fissures, tots en bloc en un corporativisme a ultrança. Això és el que els fa forts. Per contra, la classe mitjana actua individualment, rumiant les conseqüències dels actes propis de cadascú, sense consciència de classe. Aquesta disgregació, que a mi em sembla positiva perquè pensar per un mateix és allò que ens fa lliures, és el que els converteix en perdedors.

New Order, des de tots els punts de vista, és una obra molt impactant amb un final èpic i catàrtic que a tots ens fa sentir millors. El reduït espai de la Flyhard ha servit perquè quatre actors magnífics interpretin aquest text ple de racons i de matisos. És un drama que de tant en tant arrenca algun somriure pel contrapunt d’un personatge amb un caire còmic interpretat per Sergio Matamala, però que sovint és dur, si pensem que en moltes coses és un reflex fidel —massa— de la realitat que ens envolta. Els tres segrestadors són personatges quotidians, normals, que podríem ser qualsevol de nosaltres, que decideixen ser proactius per reivindicar allò que injustament els han arrabassat.

Títol: New Order
Autor i director: Sergi Pompermayer
Intèrprets: Marta Domingo, Pablo Lammers, Sergio Matamala, Concha Milla
Lloc: Sala Flyhard
Dates: del 12 de juny al 20 de juliol

Valoració: 4.5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.