El Tractat de Corbeil (1258)
Publicat el 22 d'agost de 2009 per Elsa Álvarez Forges
El llibre d’en Joan Lluís Lluís m’ha fet pensar indefectiblement en el Tractat dels Pirineus, subscrit el 1659 entre el rei francès Lluís XIV i el rei Felip III d’Aragó (i IV de Castella), que va escapçar Catalunya en dos trossos, de manera que els comtats del Rosselló i Conflent i la meitat del de Cerdanya van passar a França. Aquests territoris són els que avui anomenem ‘Catalunya Nord’ i que incloem en els Països Catalans.
Ara bé, 400 anys abans del Tractat dels Pirineus, la Corona Catalanoaragonesa ja va signar un altre tractat similar, el Tractat de Corbeil (1258), en virtut del qual Jaume I renunciava als comtats feudataris de Rasès, Carcassona, Comenge, Bigorra, Coserans i Tolosa, i a canvi, el rei francès Lluís IX renunciava als drets hipotètics que pogués tenir sobre els comtats catalans en tant que descendent de Carlemany. Un professor de literatura medieval em va dir una vegada: “Amb el Tractat de Corbeil Jaume I va fer el negoci de Robert i les cabres”.
El Tractat de Corbeil no fou altra cosa que el segellament definitiu de les aspiracions dels comtes-reis catalans a expandir-se pel nord. Després de la derrota a la Batalla de Muret (1213) de Pere I el Catòlic, pare de Jaume I, davant l’exèrcit francopapal comandat per Simó de Montfort, França va decidir d’una vegada per totes frenar les aspiracions territorials catalanes.
La Batalla de Muret és la culminació de la Croada albigesa, és a dir, la “croada” que el papa Innocenci III va emprendre, ajudat entusiàsticament pel rei francès Felip II, contra l’heretgia càtara. Els dos bàndols de la Batalla de Muret foren el Regne de França i els croats, sota el comandament de Simó de Montfort, i la Corona d’Aragó i els comtats de Tolosa, Comenge i Foix, sota el comandament de Pere I. El rei es trobava davant d’un dilema: com a sobirà, havia de defensar els comtes occitans; com a catòlic, els havia d’atacar. Pere va decidir actuar com a sobirà.
Així doncs, Occitània va desaparèixer de l’imaginari català en una època tan reculada com el segle XIII. El que sabem és que els comtes catalans van trigar molt a agafar consciència nacional i que no fou fins al segle XII, sobretot amb la unió amb Aragó -amb la qual van adquirir el títol de reis- que van deixar de considerar els comtats com a element de propietat i prou. El bressol de Catalunya se situa en el marc de les conquestes cristianes i l’aparició del feudalisme. De la Marca Hispànica carolíngia (a partir del 801, amb la conquesta de Barcelona), que no era altra cosa que un conglomerat de comtats enfrontats entre si, a la Corona catalanoaragonesa (1137, esposalles entre el comte Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó) va ploure força (més de 300 anys). La gestació de la nació catalana, doncs, fou un procés lent que va arribar a l’època de màxima esplendor amb Jaume I i les conquestes de València i de Mallorca. Posteriorment encara hi va haver més conquestes, pel Mediterrani, i es va anar a Sicília i a Grècia (ducats d’Atenes i Neopàtria).
A partir del segle XV amb el Compromís de Casp tot va canviar i encara va canviar més amb la unió dinàstica de Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella, anomenats ‘Reis Catòlics’. Al segle XVII, conseqüència de l’ajut prestat pel rei francès Lluís XIII a la Generalitat de Catalunya en la Guerra dels Segadors contra la Unión de Armas propugnada pel comte-duc d’Olivares, el 1659 es va signar l’ignominiós Tractat dels Pirineus, pel qual es va perdre el que avui anomenem amb nostàlgia ‘Catalunya Nord’, que és només un reflex pàl·lid de l’Occitània que es podia haver guanyat a la Batalla de Muret. El cop definitiu, però, com ja sabeu, va venir el 1714 amb els Decrets de Nova Planta, que van abolir les lleis, les institucions i la llengua dels Països Catalans.
Però així i tot, 150 anys després encara va sorgir la Renaixença, que va culminar a la II República, amb una intel·lectualitat catalana de primer ordre. I ara, després del franquisme, hem de tornar a esperar 150 anys per revifar-nos de nou?
BIBLIOGRAFIA:
· Mestre i Godes, Jesús. Els càtars, problema religiós, pretext polític. Barcelona: Edicions 62, 2002
· http://www.catalunya-nord.com/cat/esdeveniment.htm
(En aquesta web hi podeu trobar una història alhora extensa i planera dels territoris de la Catalunya Nord)
· Cartografia històrica. En: Història: política, societat i cultura dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2000
Publicat dins de Història | Deixa un comentari
El somni del contacte i la relació natural amb Occitània encara no’ ha esvaït pas,ni molt menys, malgrat els 800 anys dia per dia,gairebé,que fa que va caure Carcassona a mans de la traidoria de la Corona de França per apoderar-se d’ aquests territòris occitans,si bé fou el Papa qui va instigar tot això.
Ara bé això no cal plantejar-ho avui en termes de dominació ,ni poder politic sobre d’ Occitània, el que avui és possible i real és el contacte entre catalanoparlants i occitanoparlants i fer xarxa cultural i linguística,interner és un gran eina per això i per altra part que Occitània és a quatre passes d moltsl territòris catalans.
Salutacions des de Montpelhièr!