Meister encara no és un mestre

En el marc de la temporada d’Ibercàmera a l’Auditori ens han visitat per primer cop l’Orquestra Simfònica de Ràdio Viena, dirigida per Cornelius Meister, i la pianista russa Varvara. Ens van oferir un programa integrat per dues grans obres: el Concert per a piano op. 54 de Schumann i el poema simfònic Ein Heldenleben (Vida d’heroi), de Richard Strauss. Va ser un bon concert, sense arribar a la categoria d’extraordinari.

Ja d’entrada vam veure que tant el director com la pianista eren joveníssims, cosa que sempre és agradable i prometedora perquè ens mostra que hi ha relleu dels grans mestres veterans. En el concert de Schumann, Varvara va brillar amb llum pròpia. És una pianista dotada d’una sensibilitat i una delicadesa molt notables. La interpretació que va fer del concert va estar marcada pel segell de l’elegància, sense cap mostra de virtuosisme. Amb una tècnica sòlida perfectament interioritzada, va desplegar un legato preciós que va realçar el caràcter romàntic de Schumann. Tota la part solista va quedar enfilada a través d’aquest legato i d’uns matisos d’intensitat molt suaus i dolços.

L’orquestra, en canvi, no va respondre tan bé. Malgrat que és una formació vienesa i malgrat que va tocar amb prou solvència, no va resultar un conjunt compacte i harmònic, sinó que hi va faltar unitat. Només la secció de corda ja no sonava com un sol cos, i la de vent era com si toqués de manera autònoma. A més a més, es van produir alguns desajustos amb la pianista en els moments en què el piano acabava una frase i la recollia l’orquestra.

A la segona part, amb la Vida d’heroi de Strauss, la cosa va millorar. Amb l’orquestra visiblement ampliada, Cornelius Meister va dirigir amb més decisió, com si conegués més la peça. La formació va sonar més unida, menys dispersa, i sobretot, cal destacar la concertino, que té molts passatges en solo i els va tocar amb una afinació perfecta i un so a la corda, demostrant un gran domini tècnic. Ara bé, no es va poder evitar que en els trossos més enèrgics, la secció de vent eclipsés la de corda.

A l’Orquestra Simfònica de Ràdio Viena li va mancar precisió. Els principis i finals de frase no quedaven prou ben marcats, i això resta molta definició a la interpretació de qualsevol peça. A més a més, la corda no va sonar de manera especialment brillant per la manca d’unitat. Una formació de conjunt no és la suma d’unes parts molt bones, sinó una unitat. Es tracta d’una orquestra correcta, però no extraordinària. Els músics són bons, fins i tot molt bons, però manca llimar asprors perquè el so sigui el d’un conjunt harmònic ben definit i no el de la suma de parts individuals.

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

El curiós incident del gos a mitjanit

La novel·la homònima de Mark Haddon és meravellosa, dolça, tendra. L’adaptació teatral que n’ha fet Simon Stephens també ho és. És una història molt original que gira al voltant d’un nen de setze anys amb la síndrome d’Asperger —si bé en cap moment no se’ns dóna informació concreta del tipus de trastorn que pateix. El petit Christopher Boone és un vailet amb una intel·ligència descomunal per a la matemàtica, però que en canvi, no sap interactuar amb les persones que l’envolten ni amb la societat en general. Tot i així, de seguida empatitzem amb ell i ens hi identifiquem. La clau de l’obra és fer que el públic es posi completament dins la pell d’en Christopher.

La posada en escena que ens proposa Julio Manrique al Lliure de Gràcia és molt imaginativa i enginyosa, ja que ha de recrear molts escenaris diferents: l’escola, la casa d’en Christopher, el carrer, el metro, etc., i ho fa servint-se de tots els racons de l’espai de què disposa, a vegades a nivells d’altura diferents. És de justícia destacar l’enorme actuació de Pol López, un actor de cap a peus que brilla amb llum pròpia en el paper protagonista. Fa un Christopher deliciós i increïblement realista. És admirable com recrea l’autisme d’un infant que viu tancat en el seu món. Ara bé, al seu costat hi ha els no menys magnífics Ivan Benet, Marta Marco i Cristina Genebat. Benet, que en realitat només té vuit anys més que López, s’identifica perfectament com el seu pare, amb uns quants cabells blancs i una mica de maquillatge. Ivan Benet és un actor que a cada obra que fa millora més i més.

El curiós incident ha hagut de prorrogar funcions dues setmanes més perquè ja abans d’estrenar-se havia fet gairebé ple per a tots els dies. Sens dubte, un gran encert de Julio Manrique.

Font: Teatre Barcelona

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Leonskaja i un Schubert de somni

El 16 d’abril, al Palau de la Música, vam tenir l’ocasió de sentir una de les grans dames del piano: la russoaustríaca Elisabeth Leonskaja. Va ser un concert excepcional marcat per un estil molt personal amarat de sensibilitat, que va posar al servei d’un programa integrat exclusivament per obres de Schubert.

Des de la primera nota que va tocar, Leonskaja va transmetre una manera d’interpretar absolutament etèria i espiritual, com si els dits gairebé ni li freguessin les tecles. La primera sonata que va tocar, la D. 537, semblava una peça feta de la matèria dels somnis. Els dits li corrien per les tecles amb l’elegància i la gracilitat d’una ballarina. El resultat va ser un Schubert completament espiritual, amb aquella melangia i angoixa característiques.

La segona peça del concert, la Wandererfantasie, D. 760, va ser una execució amarada d’intensitat i de profunditat. Leonskaja va treure un so ample i generós del piano, tot i que va cometre algunes petites errades i especialment en el segon moviment, va fer sonar massa fort la mà esquerra, cosa que va dificultar la correcta audició de la melodia que feia la dreta. Però les errades tècniques, en Leonskaja queden de seguida oblidades davant la seva sensibilitat immensa que embolcalla cada peça que interpreta. Per damunt de tot, ens va transmetre de manera entregada l’essència de Schubert. Ens la va fer sentir a la pell.

A la segona part va venir el plat fort del concert: la Sonata núm. 21, D. 960, la darrera del compositor vienès. Va començar en un estil diferent del que havíem sentit a la primera part. Era més classicista i menys romàntic, més racional i menys eteri. Però a poc a poc es va endinsar en la sonata i va anar desplegant tot el seu art. Les notes no volaven com ho havien fet en les dues primeres peces; va ser una interpretació amb més pes i amb una articulació més acurada i precisa de les notes. Potser hi va faltar un punt de transcendència, però tècnicament va ser una execució impecable. Leonskaja va interpretar el testament de Schubert amb una passió continguda que esclatava per moments.

En conjunt, Leonskaja no va ser tècnicament perfecta, però el doll inesgotable de passió, de sensibilitat i d’intensitat que va irradiar va eclipsar qualsevol mancança purament tècnica. En tot moment va saber copsar l’angoixa vital de Schubert i transmetre-la de manera descarnada. No va haver-hi concessions al virtuosisme buit i fred, sinó que Leonskaja ens va fer sentir l’ànima del compositor amb calidesa i una gran elegància estilística.

Sens dubte, Elisabeth Leonskaja és un dels grans noms de la interpretació pianística actual. Com a bis, va oferir el tercer impromptu D. 899 de Schubert, que va tocar encara amb més gracilitat que la sonata, recuperant l’element eteri de la primera part, en una interpretació que va culminar un concert apoteòsic.

Font: Núvol

Publicat dins de Música | 2 comentaris

La Passió segons Philippe Herreweghe, a l’Auditori

Dues setmanes després de la Passió segons sant Mateu que va oferir Jordi Savall al Palau de la Música, ens arriba l’altra passió de Bach, la Passió segons sant Joan, en la interpretació d’un dels millors coneixedors mundials de la música coral de Bach: el mestre flamenc Philippe Herreweghe. Com d’habitud, es va posar al capdavant del Collegium Vocale Gent, amb el qual va assolir una fita interpretativa colossal.

Abans de començar el concert es va anunciar per megafonia que hi havia un canvi de dos dels solistes: el baríton que feia el paper de Jesús el cantaria Tobias Berndt en comptes de Florian Boesch, i el tenor seria Zachary Wilder en comptes de Robin Tritschler. Afortunadament els canvis no van afectar l’Evangelista, que va fer el tenor Thomas Hobbs, que justament havíem vist en la Passió de Savall, tot i que no fent el paper d’Evangelista. Hobbs té una veu sòlida, molt ben projectada, resistent, un frasseig impecable i va fer gala d’una gran expressivitat dramàtica. Al seu costat, Tobias Berndt va fer un Jesús prou convincent, amb una veu bonica però poc definida.

L’única solista femenina, la soprano Grace Davidson, va ser la més insuficient de tots. Amb una veu gairebé blanca que denotava una manca de projecció evident, va cantar la primera ària amb moltes mancances tècniques, però a banda d’això, es va perdre i el mestre Herreweghe la va ajudar a reincorporar-se a la melodia. La segona ària la va cantar millor, tot i que les deficiències tècniques seguien sent-hi. El contratenor Damien Guillon va saber treure tot el partit a una veu prima i molt mal·leable. Tot i que resulta un xic fred, té una tècnica molt bona i un molt bon frasseig, imprescindible en les obres de Bach. El tenor Zachary Wilder, un dels suplents, va ser una sorpresa molt grata, ja que té una veu molt ben projectada i sòlida. És una veu prima de tenor mozartià, amb una línia molt depurada, tot i que els aguts li van sonar un xic durs. El baix, Peter Kooij, va fer gala d’una veu ampla i poderosa que ho omplia tot. Malgrat la bona impressió que va causar, s’ha de dir que en alguns moments resultava un xic plana, amb manca de vibrato, però això no va enterbolir una interpretació  molt bona.

Ara bé, qui s’endú els llorers en una obra d’aquesta envergadura és sempre el director, pel coneixement aprofundit de la peça i la direcció perfectament encertada de cada passatge i de cada secció dels conjunts instrumental i vocal. El mestre Herreweghe, que ja havia interpretat la Passió segons sant Mateu a Barcelona fa tres anys, va tornar a demostrar que és un gran coneixedor de la música de Bach. La seva interpretació de la Passió segons sant Joan va ser sòbria i colpidora, va aconseguir una amalgama perfecta entre cor i orquestra, una orquestra de cambra de menys de vint músics que va sonar amb una gran intensitat i perfecció i va crear un efecte dramàtic de primera magnitud. El Collegium Vocale de Gant, que ja té quaranta anys d’existència, és un dels millors conjunts del món per a la interpretació de Bach, i Philippe Herreweghe sembla com si fes parlar Bach en primera persona.

Programa del concert: BachPassió segons sant Joan, BWV 245
Intèrprets: Thomas Hobbs, Evangelista; Tobias Berndt, Jesús; Grace Davidson, soprano; Damien Guillon, contratenor; Zachary Wilder, tenor; Peter Kooij, baix
Collegium Vocale Gent
Director: Philippe Herreweghe
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Data: 27 de març

Valoració: 5/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Danylo Saienko guanya el Maria Canals

La prova final de la 61a edició del Concurs Internacional de Música Maria Canals de Barcelona ha tingut com a protagonistes tres joves pianistes: l’alemanya Caterina Grewe, de 26 anys, l’ucraïnès Danylo Saienko, de 23 anys, i el coreà Minsung Lee, de 24 anys. En aquesta prova els finalistes han d’interpretar un concert amb orquestra, a escollir-ne entre vuit. La casualitat ha volgut que enguany tots tres hagin optat pel mateix concert: el núm. 1 de Txaikovski, op. 23, en si bemoll menor. Els va acompanyar la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, dirigida per Manel Valdivieso.

Va ser una vetllada molt llarga que va començar amb unes paraules de la presidenta del Palau de la Música, Mariona Carulla, en record pels dos cantants morts en el tràgic accident aeri del vol Barcelona-Düsseldorf, Oleg Bryjak i Maria Radner, que fins la setmana passada havíem vist en el Siegfried del Liceu. Acte seguit el públic, dempeus, va fer un minut de silenci mentre el primer violoncel de l’orquestra tocava El cant dels ocells. Després va començar la final del concurs pròpiament.

La primera finalista, Caterina Grewe, va demostrar un nivell força insuficient per encarar una peça de tanta envergadura com el concert de Txaikovski. De fet, la seva manca de perfecció tècnica va fer que es veiessin clarament les dificultats de la peça, que no va saber capejar. No era només manca de maduresa interpretativa, sinó manca d’hores —fins i tot potser d’anys— d’estudi de l’instrument. Amb el segon finalista, en canvi, Danylo Saienko, el nivell va pujar considerablement. Va tocar el mateix concert amb molt més domini tècnic, cosa que li va permetre desplegar una major expressivitat. Va tocar amb força i convenciment, diferenciant clarament el caràcter de cadascun dels tres moviments. Ara bé, va fer pocs matisos d’intensitat, en general va tocar massa fort, i això va fer minvar la delicadesa en els moments més lírics i sensibles de la peça.

A un nivell tècnic lleugeríssimament superior va tocar el coreà Minsung Lee, que va demostrar, igualment com Saienko, un gran domini de l’instrument, va fer una articulació perfecta de les notes, cosa especialment notable en les pujades i baixades endimoniades que té la peça. Però a banda del domini tècnic, Lee va fer gala d’una sensibilitat extrema que es va traslluir en una interpretació plena de matisos d’intensitat i de caràcter que atorgaven delicadesa o força a l’obra, segons requeria cada passatge. Sens dubte, Lee va oferir una interpretació professional d’aquest concert.

El guanyador del concurs va ser Danylo Saienko, tant per part del jurat com per part del públic, que per primer cop podia votar el finalista que més li havia agradat. Si bé és cert que entre Saienko i Lee no va haver-hi una diferència qualitativa substancial, a mi em va agradar més Lee.

La Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC) va acompanyar tres cops el mateix concert en una interpretació mediocre, potser per falta d’assajos. Va sonar desunida i amb una manca total de compenetració amb tots tres solistes. Tot i que el Maria Canals és un concurs de piano i no pas d’interpretació orquestral, s’ha de dir que la JONC necessita millorar.

Final de la 61a edició del Concurs Internacional de piano Maria Canals
Intèrprets: Caterina Grewe; Danylo Saienko; Minsung Lee, pianos
Jove Orquestra Nacional de Catalunya
Director: Manuel Valdivieso
Espai: Palau de la Música
Data: 25 de març

Valoració: 3/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Siegfried

Ho he de reconèixer. S’ha produït el miracle al Liceu. La mateixa setmana, amb tres dies de diferència, he tingut l’ocasió de veure, per aquest ordre, el Tristan und Isolde de Valery Gergiev i el Siegfried de Josep Pons. Diria que no sóc l’única que es pensava que havia escollit malament l’ordre perquè la primera funció es preveia extraordinària i la segona, més aviat mediocre. El cert, però, és que ni la primera va ser extraordinària ni la segona mediocre. Però no parlaré més del Tristan de Gergiev, perquè ja n’he parlat en un apunt anterior.

El miracle, però, és que Josep Pons ha après a dirigir Wagner. No em creia que jo diria mai això, però el que vaig sentir dissabte proppassat m’ho va demostrar. El Siegfried de la temporada 2014-15 del Liceu, malgrat l’obstacle que s’ha trobat amb la malaltia sobtada de Lance Ryan, ha sortit pràcticament perfecte. Stefan Vinke, el Siegfried del segon repartiment, que estava contractat per fer tres funcions, n’ha hagut de cantar cinc, tres de les quals en dies alterns. No cal dir que el paper de Siegfried és un dels que més desgast té per al cantant perquè és molt dur, molt exigent i molt llarg. Però com vaig sentir que va dir algú al Liceu, Vinke va aguantar tres Siegfried seguits com un toro.

Comencem, doncs, per Stefan Vinke, que va ser un Siegfried pletòric, amb una veu gran, una tècnica sòlida i perfecta —imprescindible per a un paper com aquest—, amb una projecció que alguns cops en el registre greu feia sonar la veu amb un pèl de nasalitat, però precisament cantar amb la veu no completament oberta és el que li permetrà fer una carrera llarga en papers d’envergadura com aquest. Cal destacar també un magnífic Mime interpretat per Gerhard Siegel, que ha fet aquest mateix paper al festival de Bayreuth sota la direcció de Christian Thielemann. És un tenor amb una veu molt sòlida i una tècnica perfecta que li permet abordar tots els registres amb una gran robustesa. Greer Grimsley va ser el Vianant. És un baríton que ja havíem vist fent el Wotan de Die Walküre, i que té una veu ampla, generosa i vellutada, però que no acaba de ressonar als llocs on hauria de fer-ho i això fa que perdi un pèl de projecció i que soni un xic engolada. Si fos capaç de corregir-ho, es convertiria en un baríton de primeríssima divisió perquè la veu és preciosa. Oleg Bryjak va fer un Alberich suficient, amb una veu gran tot i que amb algun problema per assolir amb comoditat el registre agut, però amb una bona línia de cant. Andreas Hörl va fer un Fafner convincent i Catherine Foster va ser una Brünnhilde un pèl freda. Té una veu gran i ampla, però li fa faltar legato i les frases no van quedar del tot rodones. Ara bé, és una soprano de gran resistència que va afrontar tot el registre agut, molt complicat en aquesta òpera, amb molta seguretat. Maria Radner va ser una Erda més aviat discreta, tot i que amb una veu interessant.

L’orquestra del Liceu va anar sorprenentment bé sota la batuta de Josep Pons, que ha fet un avenç quilomètric respecte Die Walküre, l’any passat. Per primera vegada Wagner va sonar com ha de sonar: de manera electritzant, vibrant, enèrgica i èpica. Li retrauria que el tros de la forja de l’espasa —que a mi m’encanta— va sonar més com una dansa que com un passatge absolutament èpic, però en conjunt, l’orquestra va sonar bé i amb un caràcter wagnerià de debò.

L’escenografia de Robert Carsen no va molestar. Va ser sòbria però efectiva i em va agradar especialment l’excavadora que simbolitzava la boca de Fafner —o això em vaig imaginar jo. El final potser va resultar massa fred i desangelat, amb un escenari completament nu, però no resultava xocant. Definitivament, en el Siegfried sí que es van sentir molts «bravo», perquè la interpretació havia estat molt bona i per contrast amb el Tristan tan desgraciat que Gergiev havia ofert tres dies enrere.

Escric això després del tràgic accident de l’avió de GermanWings que volava de Barcelona a Düsseldorf el proppassat dimarts 24 de febrer. En aquest vol hi anaven dos dels cantants dels quals parlo: el baríton Oleg Bryjak i la contralt Maria Radner. Sembla irreal haver-los vist dissabte i que dos dies més tard ja no hi fossin. Un record per a ells.

Títol: Siegfried
Autor: música i llibret de Richard Wagner
Intèrprets: Stefan Vinke (Siegfried); Gerhard Siegel (Mime); Greer Grimsley (el Vianant); Oleg Bryjak (Alberich); Andreas Hörl (Fafner); Maria Radner (Erda); Catherine Foster (Brünnhilde); Cristina Toledo (l’ocell del bosc)
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Josep Pons
Director d’escena: Robert Carsen
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 21 de març

Valoració: 4/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Tres grans cims musicals a l’Auditori

El concert de l’OBC d’aquest cap de setmana ens ha dut tres obres clau de la història de la música: l’obertura Coriolà de Beethoven, la Simfonia concertant per a violí i viola de Mozart i la Música aquàtica de Händel, interpretada per primer cop de manera íntegra per l’OBC. El director encarregat d’aquest programa brillant va ser l’holandès Jan Willem de Vriend, que a partir de la temporada vinent serà el principal director convidat per l’OBC, i va comptar amb la jove violinista noruega Vilde Frang i el viola Lawrence Power.

Cal dir que el concert va ser desigual entre les dues parts. Si bé la primera va deixar un regust estrany i no gaire dolç, la segona va ser un esclat d’emoció i de creativitat per part del director i de l’orquestra. L’obertura Coriolà amb la qual va començar el concert va resultar poc precisa, el director volia dur-la a un ritme massa ràpid i l’orquestra no podia seguir-lo. Això va causar nombrosos desajustos entre seccions que van restar energia i vigor a una obra amarada d’angoixa i que vessa tensió romàntica pels quatre costats.

En la Simfonia concertant de Mozart l’OBC va millorar una mica el nivell. En aquesta peça van sortir els dos solistes, violí i viola, que no van resultar especialment remarcables. Tant Vilde Frang com Lawrence Power van tocar amb molta correcció i una afinació perfecta, però amb un so pobre que sovint costava de sentir. És cert que es van compenetrar molt bé, però només al final del segon moviment van ser capaços de crear l’aura emotiva de profunditat inherent a la simfonia. L’OBC els va acompanyar amb discreció, sense assolir la textura de somni que té la peça.

Ara bé, la interpretació de la Música aquàtica de Händel va ser tota una altra cosa. Abans d’abordar-la, de Vriend es va adreçar al públic i va explicar que repartia els músics per diferents llocs de la Sala Pau Casals de l’Auditori per emular l’efecte que es va sentir en la interpretació original de la suite en època de Händel: que els músics tocaven repartits en diverses barques que acompanyaven el rei Jordi I en un passeig pel Tàmesi l’any 1717. Diversos músics de l’OBC van desfilar per la sala i es van col·locar a les llotges i als laterals del primer pis, a l’amfiteatre i al segon pis. Aquesta disposició inusual va crear un efecte acústic molt interessant.

Però més enllà d’aquesta idea enginyosa i original, val a dir que l’OBC va tocar notòriament millor que a la primera part. Van executar un Händel amb aire plenament barroc, regi i majestuós, com escau al compositor germanobritànic. Totes les seccions van sonar unides, a un ritme enèrgic i viu, i les trompes, que en aquesta obra tenen un paper preponderant, van tocar amb molta seguretat i no van cometre gairebé cap errada. Sembla que de Vriend va agafar força i energia a la segona part per dirigir un Händel espectacular en què l’OBC, sense ser en cap cas un conjunt que toca amb criteris historicistes, va oferir tot el seu potencial en la màxima esplendor.

Programa del concert: BeethovenCoriolà, op. 62; MozartSimfonia concertant per a violí, viola i orquestra, KV 364; HändelMúsica aquàtica, HWV 348-350
Intèrprets: Vilde Frang, violí; Lawrence Power, viola; Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Director: Jan Willem de Vriend
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Dates: 20, 21 i 22 de març

Valoració: 3/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Tristan und Isolde

L’expectativa que havia generat el Tristan und Isolde de Valery Gergiev al Liceu era tan alta, que la caiguda va ser molt dura. Em sap molt de greu començar així, però no es pot resumir de cap més manera la interpretació que va fer Gergiev de la més excelsa de les òperes wagnerianes. La catàstrofe va venir primordialment per la part vocal, especialment de la soprano protagonista, horrorosa sense pal·liatius. Però cal no fer abstracció de la direcció de Gergiev, que no va ser electritzant ni vibrant en cap moment, sinó més aviat monòtona i amb una falta evident d’unitat. Hauria estat una funció admissible en teatres de segona o tercera categoria, però no com a funció excepcional, tal com el Liceu i Ibercàmera l’havien venuda.

Ja es va notar un nivell baix en el preludi del primer acte, en què l’orquestra del Mariinsky va fer gala d’un so brillant, però les seccions de la qual van tocar de manera independent les unes de les altres, sense unitat ni sentit de conjunt. Es podia discernir amb molta claredat cada instrument, com si fossin solistes individuals tocant els uns al costat dels altres i no en una orquestra. Però el desastre en majúscula va arribar tan bon punt Larisa Gogolevskaya, la soprano que feia Isolde, va obrir la boca. Des d’aleshores es va pressentir l’apocalipsi. Es tracta d’una soprano sense tècnica, amb una veu molt mal projectada, que sona endins, no passa al davant i en emetre-la el que se sent és un so molt lleig i fosc com la gola del llop que no arriba als aguts i els crida, i tampoc no arriba als greus, i els fa gairebé roncs. No tinc res en contra de les veus lletges, però sí en contra de les mal projectades, perquè això no és una qüestió estilística, sinó una manca fonamental de base tècnica.

Al costat d’aquesta Isolde va cantar una meravellosa Brangäne, interpretada per la mezzosoprano Yulia Matochkina, amb una veu preciosa, clara, transparent, homogènia, molt ben projectada, que encarava amb gran seguretat i bellesa el registre agut i el greu. Sentir-la només feia que convidar a somniar, especialment al costat d’aquella Isolde.

Robert Gambill va tenir mala sort com a Tristan. És un tenor insuficient per a aquest paper, amb una veu molts cops inaudible, en bona part, per culpa del volum excessiu a què Gergiev feia anar una orquestra no especialment sobredimensionada. La qüestió és que Gambill va tenir molts problemes per fer-se sentir. A parer meu, no és un tenor per fer un paper tan fort i exigent, i a banda, ja té una edat, i un cantant wagnerià no té el mateix aguant que un de belcantista perquè el repertori és molt més dur. Així i tot, va cantar de manera correcta.

L’altre gran cantant d’aquesta desgraciada vetllada va ser Evgeny Nikitin com a Kurwenal. Nikitin, que havíem vist a Il prigioniero, és un cantant amb una veu bonica, bona tècnica i un frasseig molt elegant. Canta amb seguretat i una veu ampla, tot i que Gergiev també el va tapar. En canvi, Mikhail Petrenko com a Marke va cantar amb una veu dura, rígida i forçada que no ressonava en els ressorts adequats i sonava mat i sense vibrato. És un baix amb una veu gran, però mal projectada, que sona plana i sense relleu. Ara bé, al costat d’Isolde, encara va semblar un bon cantant.

El Liceu feia molts mesos que havia venut totes les entrades, i es va trobar amb un públic exigent que esperava la vuitena meravella del món, però en trobar-se una funció lamentable, van mostrar la seva disconformitat i van bufar Gergiev amb vehemència al final del segon acte, just després del gran duo entre Tristan i Isolde, que va sonar avorrit amb dos cantants molt insuficients. Em costa molt de creure que es pugui qualificar Gergiev d’especialista en Wagner perquè el seu Tristan va sonar sense tremp, sense relleu, sense elegància, malgrat el bon so de l’orquestra. No es pot perdonar dur pel món una Isolde tan horripilant, però Gergiev tampoc no va sortir indemne d’una funció a oblidar.

Títol: Tristan und Isolde
Autor: música i llibret de Richard Wagner
Intèrprets: Robert Gambill (Tristan); Larisa Gogolevskaya (Isolde); Evgeny Nikitin (Kurwenal); Yulia Matochkina (Brangäne); Mikhail Petrenko (Marke); Yuri Alexeyev (Melot)
Orquestra del Teatre Mariinsky de Sant Petersburg; Cor del Gran Teatre del Liceu
Director: Valery Gergiev
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 18 de març

Valoració: 1.5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

La Passió segons Jordi Savall al Palau de la Música

Encarar-se amb una Passió de Bach és un dels reptes més difícils per a qualsevol músic. Jordi Savall, un intèrpret dels grans, no ho ha fet fins ara. El resultat de la seva feina el vam poder sentir diumenge proppassat al Palau de la Música. Va ser una Passió segons sant Mateu sòbria, plena i amb un gran sentit d’unitat. Savall i els intèrprets participants van sortir airosos del repte i el públic va quedar gratament complagut.

L’escenari del Palau es va omplir amb Le Concert des Nations, La Capella Reial de Catalunya, el Cor Infantil Amics de la Unió i els dos solistes principals: el tenor Jörg Dürmüller com a Evangelista i el baríton Matthias Winckhler com a Jesús, tots sota la direcció del mestre Savall. La resta de solistes es van barrejar amb La Capella Reial i Savall va optar per desdoblar-los, de la mateixa manera que va fer-ho amb el cor, que es va situar en dos blocs, un a cada banda de l’orquestra. Amb aquesta disposició, vuit solistes es van repartir les àries, tot i que de manera desigual.

Cal començar lloant l’Evangelista del tenor suís Jörg Dürmüller. És un paper extremadament difícil i poc agraït que requereix una gran resistència vocal, facilitat en l’agut i sobretot, un frasseig immaculat. Dürmüller va fer gala de tots aquests atributs i va fer un Evangelista molt convincent i ple d’autoritat. Al seu costat hi havia un Jesús joveníssim, el baríton alemany Matthias Winckhler, que amb només vint-i-cinc anys va cantar amb una veu preciosa, vellutada, rodona, una línia elegantíssima i una gran homogeneïtat, tant vocal com estilística.

Els solistes van ser prou bons en general. Els que van tenir més protagonisme van ser el contratenor holandès Maarten Engeltjes i la soprano catalana Marta Mathéu. Engeltjes té una veu sòlida, bona tècnica i un frasseig elegant, però potser li va faltar un xic de legato i de calidesa que es va fer notar especialment a l’ària culminant d’aquesta Passió: l’«Erbarme dich», que va cantar amb una mica de fredor, tot i que tècnicament no se li pot objectar res. Marta Mathéu té una veu petita, però ben projectada i canta amb un gust exquisit i una línia en perfecte equilibri entre la sofisticació i la sobrietat. Va estar especialment brillant a l’ària acompanyada de flauta «Aus liebe  wil mein Heiland sterben», en què la soprano i la flauta van arribar a la comunió absoluta.

Cal destacar també les interpretacions dels baixos Stephan MacLeod i Matthew Brook i del tenor Thomas Hobbs, mentre que la soprano Ruby Hughes va fer un «Blute nur» molt insuficient i el tenor Manuel König no era capaç d’afrontar el registre agut. La mezzosoprano Margot Oitzinger va cantar amb una veu endurida i manca de vibrat.

Ara bé, el motor d’aquesta Passió van ser Le Concert des Nations, que va tocar de manera sòbria, amb una orquestra poc nodrida, sense virtuosisme ni manierisme i que Savall va dirigir a un tempo perfectament adequat a cada passatge. No és fàcil trobar el ritme adequat en una obra d’aquestes dimensions quan el compositor no ha deixat cap indicació de temps. L’altre gran protagonista va ser La Capella Reial de Catalunya, que Savall va disposar en dos blocs, com també fa Gardiner, de manera que el so queda molt ben repartit i permet jugar amb la meitat del cor en les àries amb acompanyament coral. El Cor Infantil Amics de la Unió va intervenir al principi i al final de la primera part, de manera molt efectiva i ben compenetrats amb La Capella Reial.

Així doncs, malgrat algunes petites imperfeccions, va ser una Passió segons sant Mateu absolutament encomiable amb una claríssima dimensió espiritual. El mestre Savall ha superat el repte amb nota.

Programa del concert: BachPassió segons sant Mateu, BWV 244
Intèrprets: Jörg Dürmüller, Evangelista; Matthias Winckhler, Jesús; Marta MathéuRuby Hughes, sopranos; Maarten Engeltjes, contratenor; Margot Oitzinger, mezzosoprano; Manuel KönigThomas Hobbs, tenors; Stephan MacLeodMatthew Brook, barítons; Cor Infantil Amics de la UnióLa Capella Reial de CatalunyaLe Concert des Nations
Director: Jordi Savall
Espai: Palau de la Música
Data: 15 de març

Valoració: 4.5/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

El testamento de María

La protagonista d’aquesta obra no és la ni Verge Maria ni la Mare de Déu, sinó tan sols una camperola pobra de Judea, mare d’un fill que amb el pas dels anys ha anat agafant aires de grandesa i que ella ha hagut de veure morir cruelment. Colm Tóibín dibuixa una Maria completament terrenal, amb sentiments humans com l’amor, la ira, el desig i el menyspreu. Per damunt de tot, és una dona que estima el seu fill i el seu marit, el qual considera, naturalment, pare del noi. És una dona mundana i pràctica que no vol saber res de la transcendència ni del fum que venen els profetes que l’envolten, inclòs el seu fill.

El testamento de María és el retrat naturalista d’una mare plena de dolor i de ràbia per la mort del seu fill. És una obra profundament individualista que reivindica els sentiments d’una figura central del cristianisme, convertint-la en una persona concreta, de carn i ossos, allunyada de la transcendència i arrelada a la terra i a la família humana. De la divina no en vol saber res; a Maria la repel·leix que el seu fill pugui tenir cap lligam amb una divinitat estranya que només causa sofriment. Per a ella, el seu fill és seu i de Josep. De ningú més.

Tóibín presenta una Maria pagana en tant que dona pràctica i materialista, en el bon sentit de la paraula. Dit en termes religiosos, és immanentista, és a dir, no creu en miracles ni en res que no pugui percebre mitjançant els sentits. Ja al principi de l’obra Maria diu que ha sentit a parlar de la deessa Àrtemis, i al final, quan s’exilia a Efes, se’n torna devota, com a deessa local de la ciutat que és. Odia i menysprea la religió cruel en nom de la qual han crucificat el seu fill. Ella no és la Mare de Déu; només és una mare a qui han assassinat el fill. Com a personatge, és una heroïna tràgica que s’acosta molt més a una Antígona que a una Verge Maria impassible i pusil·lànime.

Durant tot el monòleg és fàcil veure la personalitat forta i terrenal de Maria, però és en l’al·legat final que esclata amb força la ràbia del dolor. Carrega contra els deixebles del seu fill, que titlla d’histèrics que al final el deixen sol, i revela que ella mai no va abraçar el fill mort després de davallar de la creu per por que després d’ell, els romans anessin per ella. Al final, quan representa que els evangelistes escriuen la crònica dels fets de la vida de Jesús, Maria és qui té més enteresa i sentit comú quan es rebel·la contra la mort del seu fill com a mitjà per a la salvació de la humanitat. «No valia la pena!», diu. La força de la frase i del personatge deixen esbalaït.

El text, doncs, és impressionant i té una gran profunditat filosòfica. Però el treball de Blanca Portillo, dirigida per Agustí Villaronga, és encomiable. Fa una Maria molt natural, gens afectada, amanerada o grandiloqüent. És formalment continguda, però sota aquesta contenció s’hi amaga una gran força expressiva i interpretativa que esclata al final. Només una gran actriu com ella pot fer un paper tan complex com aquest. A l’acabament de l’obra, l’ovació va ser unànime, amb el públic dempeus.

L’evangeli segons Colm Tóibín és el més real de tots, no perquè retrati la veritat, que ningú no sap, sinó perquè ens mostra Maria com una dona de carn i ossos, com les que pintava Caravaggio, una dona amb sentiments que es nega rotundament a ser còmplice d’una religió incomprensible que li ha arrabassat el fill.

Títol: El testamento de María
Autor: Colm Tóibín
Traductor: Enrique Juncosa
Adaptació i direcció: Agustí Villaronga
Intèrpret: Blanca Portillo
Espai: Teatre Lliure (Montjuïc)
Dates: del 5 al 22 de març

Valoració: 5/5

Publicat dins de Teatre | 1 comentari

L’alè de la vida

Dues dones i un destí: ser abandonades pel mateix home. L’una, l’esposa durant més de vint-i-cinc anys; l’altra, l’amant durant els mateixos anys. Aquest és el punt de partida de L’alè de la vida, de David Hare, l’autor de Celobert. L’esposa va a visitar l’amant per entendre la part oculta del marit que les ha abandonat a totes dues per una dona molt més jove que elles. En el muntatge de la Sala Muntaner, Frances, l’esposa, és Anna Güell i Madeleine, l’amant, és Mercè Arànega.

L’alè de la vida és una obra de text que transcorre gairebé en temps real durant una tarda-vespre que s’allarga fins l’endemà al matí. En la conversa entre les dues dones hi ha retrets i punyals, però també comprensió i enteniment. Al principi sembla que cadascuna adopta un paper estereotipat: l’esposa, una dona conservadora i mare de família abnegada; l’amant, una dona alliberada i independent que vol assaborir els plaers de la vida. Però a mesura que la conversa avança ens adonem que la situació és més complexa i els dos personatges més polièdrics del que semblava.

David Hare dibuixa amb molta precisió els dos caràcters i escodrinya els pensaments i les emocions de dues dones d’edat similar que, segons com parlen, sembla que hagin conegut dos homes diferents. L’esposa abandonada necessita que l’amant —que també ha estat abandonada— li expliqui la part del seu marit que ella mai no va conèixer, i li descobreix una faceta que li ve completament de nou. L’alè de la vida és la primera i l’última conversa de dues dones que han compartit home durant una pila d’anys, i a mesura que avança, ens adonem que s’assemblen més del que seria esperable.

Frances i Madeleine havien de ser interpretades per dues actrius consolidades i amb anys de taules i d’experiència dalt dels escenaris. Anna Güell i Mercè Arànega compleixen amb escreix amb el repte. Per a aquesta ocasió, l’escenari de la Sala Muntaner torna a baixar a terra i s’articula en un espai allargat amb dos grups de cadires, un a cada banda. L’escenografia necessària per a una obra fonamentalment de text és mínima, però tot i així, la directora, Magda Puyo, ha optat per alçar l’escenari dalt d’una tarima de fusta en forma de ve baixa.

És un plaer poder tornar a veure Anna Güell fent teatre, ja que és una gran actriu que no es prodiga gaire, i també veure novament Mercè Arànega, amb la seva força interpretativa i una veu seductorament preciosa. Són dues dones abandonades, però en cap cas vençudes, que tiraran endavant perquè són fortes i sabran sobreposar-se a un home feble que les ha deixat a totes dues per una joveneta.

Títol: L’alè de la vida
Autor: David Hare
Traductora: Mònica Bofill
Adaptació: Mònica Bofill i Magda Puyo
Directora: Magda Puyo
Intèrprets: Anna Güell, Mercè Arànega
Espai: Sala Muntaner
Dates: del 28 de gener al 7 de març

Valoració: 4/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Alexandre Tharaud al Palau de la Música

El pianista francès Alexandre Tharaud aquesta setmana ha visitat Barcelona en el marc del cicle Palau 100 – Piano, i val a dir que ha deixat una impressió altament favorable. Va interpretar un programa clarament diferenciat en dos blocs: d’una banda, el classicisme de Mozart; de l’altra, repertori francès, concretament Satie i Ravel. Va saber tocar tots dos estils amb una adequació perfecta i una gran elegància.

La primera part, integrada exclusivament per obres de Mozart, la va tocar de dalt a baix sense deixar lloc a aplaudiments. L’última peça, la més coneguda, la Sonata en la major, KV 331, «Alla turca», va ser la primera obra imbuïda de l’esperit classicista, ja que les anteriors, generalment poc interpretades, la Suite en do major, KV 399, la Gigue, KV 574 i el Praeambulum, KV deest, eren peces que pretenen imitar l’estil barroc per part del compositor austríac. Tharaud va tocar un Mozart lluminós i elegant, amb una articulació perfecta de les notes i un ús molt ajustat del pedal. Va fer sonar el classicisme en tota la seva esplendor. Va tocar les variacions de l’Andante grazioso cadascuna amb un aire diferent i es va mostrar juganer en el tercer moviment de la sonata «Alla turca», en què va convertir en ornaments unes quantes notes reals, fent-les força més curtes, a manera d’apoggiatura.

A la segona part va venir el repertori que Tharaud més interpreta: el francès. Satie és un compositor amb peces molt explotades al cinema i a la televisió, però poc interpretat en directe. En va tocar les Gnossiennes núm. 1, 3 i 4, peces etèries, subtils i delicades, donant-los un aire irreal i oníric. A vegades semblava que gairebé no tocava les tecles de la lleugeresa que irradiava Tharaud. Aquest és exactament el caràcter de la música de Satie, que es mou en una zona híbrida entre la realitat i el somni, i Tharaud va saber-ho transmetre amb absoluta exquisidesa.

Després de Satie, per cloure el concert, van venir els Miroirs de Ravel, obra ben diferent de l’anterior, de gran espectacularitat i complexitat. Tharaud va fer gala de tota la seva competència tècnica i el seu domini de l’instrument per a una obra plena de matisos i amb molts registres diferents. Si fins aleshores s’havia mostrat més aviat contingut, en Ravel va desfermar la passió i sense perdre l’elegància en cap moment, va tocar amb un so més intens, més embolcallador, amb canvis constants de la posició de les mans i un ús abundant del pedal. Va ser un Ravel absolutament impressionista, brillant i imbuït d’una gran bellesa.

Alexandre Tharaud, el pianista que es va començar a conèixer massivament arran de la seva interpretació de la banda sonora de la pel·lícula Amour, de Michael Hanecke, va demostrar que és un gran pianista en una sala de concerts. Només s’ha de lamentar el gran nombre de seients buits que hi havia al Palau de la Música.

Programa del concert: MozartSuite en do major KV 399; Gigue KV 574; Praeambulum KV deestSonata en la major KV 331; SatieGnossiennes núm. 1, 3, 4; RavelMiroirs
Intèrpret: Alexandre Tharaud, piano
Espai: Palau de la Música
Data: 3 de març

Valoració: 4.5/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

La Simfònica del Konzerthaus de Berlín a l’Auditori

Aquesta setmana hem gaudit d’un concert fantàstic dins la temporada d’Ibercàmera. L’Orquestra Simfònica del Konzerthaus de Berlín, dirigida per Dmitrij Kitajenko, i el jove violinista americà Eric Silberger van oferir un programa integrat pel concert per a violí de Brahms i la segona simfonia de Rakhmàninov. Va ser un autèntic esdeveniment, per la qualitat de l’orquestra i pel descobriment d’un intèrpret fantàstic com és Silberger.

D’entrada, cal dir que el solista que havia d’actuar en aquest concert havia de ser l’armeni Sergey Khachatryan, que la temporada passada havia interpretat la integral de les sonates de Brahms al costat de la seva germana al Palau de la Música. Ara bé, Eric Silberger, joveníssim, va executar un Brahms fora de sèrie. Des de la primera nota que va tocar vam veure que era un intèrpret amb un domini absolut del violí, que va fer sonar de manera molt expressiva, sense notar-s’hi el virtuosisme —que hi era. Va tocar amb un so a la corda, amb una gran naturalitat, una afinació perfecta i sense rascar les cordes en cap moment. El seu era un so vellutat amb un legato finíssim que li donava una gran maduresa interpretativa. Va executar les dobles cordes amb una precisió exquisida i va fer gala d’un so ple que va adaptar a cadascun dels moviments del concert. No va fer moviments bruscos ni una gesticulació amanerada. Realment, no semblava que fos un músic jove, sinó un d’experimentat amb anys de carrera a l’esquena.

L’Orquestra Simfònica del Konzerthaus de Berlín va estar a la mateixa altura de Silberger. En el concert de Brahms va acompanyar-lo amb un acoblament perfecte entre solista i orquestra, en un diàleg ple de tensió romàntica, com és propi de Brahms. Fins i tot en els moments que el violí tocava sense fer una part diferenciada del conjunt, se sentia individualment el so del Guadagnini que toca Silberger. És una orquestra amb un so impressionant per part d’una secció de corda molt nodrida i una de vent que sonen perfectament harmonitzades, amb una sonoritat incisiva i potent.

A la segona part, en la simfonia de Rakhmàninov, l’orquestra, amb Kitajenko al capdavant, van ser els protagonistes. La corda, sempre brillant i liderada per un concertino amb una autoritat visible, va alternar el so amb sordina i sense que exigeix la partitura, i Kitajenko va crear un equilibri perfecte entre seccions en una obra de gran envergadura, de manera que la simfonia va sonar com una paleta de colors molt ben compensats, i és que es tracta d’una peça molt descriptiva. El vent, la corda i la percussió es van integrar magistralment en una obra plena de contrastos. Cal destacar el lirisme amb què van tocar l’Adagio ma non troppo, on la secció de corda va fer gala d’una elegància interpretativa corprenedora.

Com a bis, Dmitrij Kitajenko es va inclinar per Khatxaturian i el seu vals de la Suite Masquerade, amb què semblava que l’orquestra s’envolava. La corda va tornar a brillar amb llum pròpia i la resta de seccions la van acomboiar amb una delicadesa exquisida.

Programa del concert: Brahms, Concert per a violí en re major, op. 77; Rakhmàninov, Simfonia núm. 2 en mi menor, op. 27
Intèrprets: Eric Silberger, violí; Orquestra Simfònica del Konzerthaus de Berlín
Director: Dmitrij Kitajenko
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Data: 2 de març

Valoració: 5/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Nicola Benedetti enlluerna el Palau de la Música

Dins el cicle Palau 100 – Constel·lacions hem pogut gaudir d’un concert extraordinari dedicat al barroc italià, amb uns intèrprets especialistes del repertori com són La Cetra Barockorchester Basel, dirigida pel seu titular, Andrea Marcon, i la jove violinista escocesa Nicola Benedetti com a solista. Va ser un concert dedicat a Les quatre estacions, a les quals es van afegir tres concerts més de Vivaldi, i un de Geminiani. Va ser una vetllada meravellosa imbuïda de l’estil barroc italià més autèntic.

La Cetra és una de les moltes orquestres que toquen amb instruments d’època, i això és un gran atractiu en la interpretació de la música barroca. El barroc italià, a diferència del francès, és un estil marcat pels contrastos abruptes d’intensitat i per un so tosc i estripat de la corda. Així és com va sonar l’stradivarius que toca Nicola Benedetti. Andrea Marcon, gran coneixedor de la música antiga, va fer tocar els tretze músics de l’orquestra gairebé sempre en primeres posicions i sense vibrar, per acostar-se tant com fos possible al so que Vivaldi volia.

El concert núm. 12 de Geminiani, sobre la Follia de Corelli, va servir per presentar el tutti de La Cetra, un conjunt molt compacte que tocava amb un so ple, a la corda, i completament a l’estil del barroc italià. Des del clavecí estant, Marcon va saber infondre un ritme àgil i enèrgic que donava forma i vida al repertori italià. Després de Geminiani, tot va ser Vivaldi: el Concert per a cordes RV 157, el Concerto grosso op. 3 núm. 10 per a quatre violins, RV 580 i el Concert per a violí i cordes op. 7 núm. 11, RV 208.

Nicola Benedetti va aparèixer a escena a partir del concert per a quatre violins. Els altres tres solistes van ser el concertino de l’orquestra i dos altres violinistes. Val a dir que es va notar una diferència de qualitat interpretativa entre Benedetti i el concertino d’una banda i els altres dos solistes de l’altra, però en conjunt, l’execució del concert va ser excel·lent. Cal destacar la gran competència tècnica del concertino, que va tocar amb estil propi i exercint lideratge.

A la segona part va venir el plat fort: Les quatre estacions, és a dir, els concerts de l’op. 8, núm. 1-4. Aquí Nicola Benedetti va brillar amb llum pròpia, va demostrar una tècnica solidíssima, un so aspre molt ajustat al barroc italià, i com l’orquestra, va tocar en primeres posicions i gairebé sense vibrar. Això va fer que en alguns moments el so esdevingués un pèl massa poc consistent, però és un detall molt menor. Amb una afinació perfecta i un legato preciós, va captivar l’atenció de la sala. Va demostrar que feia el que volia amb l’stradivarius, i els grans intèrprets sempre es distingeixen perquè fan que sembli fàcil tot el que toquen.

Andrea Marcon no va voler que s’aplaudís a l’acabament de cadascun dels concerts, però entre «La tardor» i «L’hivern» es va produir un incident inesperat: a Nicola Benedetti se li va trencar la corda del mi i va haver d’anar a dins a canviar-la. Mentre ho feia, Marcon va optar per repetir el concert de Geminiani. Quan Benedetti va tornar a sortir, com és de rigor, va afinar el violí i tots plegats van tocar «L’hivern». Un hivern amb un contrast marcadíssim entre la gelor del tutti i i la calidesa del solo de Benedetti. Va ser una vetllada meravellosa protagonitzada per un barroc italià interpretat de manera excelsa.

Programa: GeminianiConcert núm. 12 en re menor, sobre la “Follia” de Corelli; VivaldiConcert per a cordes i baix continu en sol menor, RV 157; Concerto grosso op. 3 núm. 10 per a quatre violins en si menor, RV 580; Concert per a violí, cordes i baix continu en re major op. 7 núm. 11, RV 208, “Il Grosso Mogul”; Les quatre estacions, op. 8
Intèrprets: Nicola Benedetti, violí; La Cetra Barockorchester Basel
Director: Andrea Marcon
Espai: Palau de la Música
Data: 1 de març

Valoració: 5/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Pierre Hantaï interpreta les Variacions Goldberg

Dins el cicle Jordi Savall – El so original de l’Auditori hem tingut el plaer de sentir Pierre Hantaï, clavecinista que havia de venir l’any passat, però que al final no va venir. Fou un concert amb un programa centrat en les Variacions Goldberg, a les quals es van afegir altres peces de Bach i una suite de Händel. La Sala Oriol Martorell era plena a vessar per sentir un clavecinista de luxe, un digníssim successor del desaparegut Gustav Leonhardt.

El concert va començar amb la Suite en mi menor, HWV 429 de Händel i des de la primera nota ja vam apreciar la qualitat interpretativa i la tècnica d’Hantaï, que va tocar el clavecí sense rigideses, amb una articulació magnífica de cadascuna de les notes que ens va fer sentir tota la riquesa de les obres, tant de Händel com de Bach. El so que Hantaï treu del clavecí és ple i carnós, no és estrident ni rigorista i en canvi, té mal·leabilitat. Tot plegat fa que soni amb la màxima amplitud amb què pot sonar un instrument d’aquestes característiques, que no té la possibilitat de fer matisos d’intensitat sonora.

Pierre Hantaï té la virtut de tocar el clavecí amb una comoditat que es transmet a l’oïdor, és a dir, no sona com una rèmora d’un passat llunyà, sinó que és un so fresc i actual, amb totes les connotacions racionalistes que té intrínsecament el so del clavecí pel fet de tenir una tècnica d’execució diferent de la del piano —corda pinçada per un plectre versus corda percudida per un martellet. Dic això perquè és fàcil avorrir l’oïdor amb un so que té una tendència natural a la monotonia, i que només un gran intèrpret com Pierre Hantaï pot contrarestar.

A la segona part va venir el plat fort del concert: les eternes Variacions Goldberg, BWV 988 del compositor d’Eisenach, que Hantaï va tocar amb energia, elegància i delicadesa, donant el caràcter específic a cada variació. Va fer una veritable creació de l’obra de Bach, escoltar-les va ser com fer un viatge al voltant d’una idea en tots els seus vessants. Hantaï és un intèrpret que sempre fa molt atractiva la seva manera de tocar el clavecí, fa sonar-ne tots els matisos possibles i toca amb una gran claredat expositiva. Les trenta variacions van sonar totes de manera diferent, amb segell propi, fins que al final es reprèn l’ària inicial. En la interpretació d’Hantaï, el da capo de l’ària va ser una mena de baixada del clímax, de calma després de la tempesta, que vam escoltar amb certa melangia perquè significava que el concert estava a punt d’acabar-se.

Així doncs, Pierre Hantaï, digne successor de Leonhardt, s’afegeix a la nòmina de clavecinistes excelsos que fan brillar l’instrument amb llum pròpia. Nòmina on figuren intèrprets com Christophe Rousset, Kenneth Gilbert o Bob van Asperen. Felicitem-nos d’aquest gaudi de la música antiga amb el seu instrument original. Les Variacions Goldberg tocades amb piano són una obra completament diferent.

Programa del concert: HändelSuite en mi menor, HWV 429; Bach, Wer nur den lieben Gott lässt walten, BWV 691; Suite anglesa núm. 2 en la menor, op. 807; Variacions Goldberg, BWV 988
Intèrpret: Pierre Hantaï, clavecí
Espai: l’Auditori (Sala Oriol Martorell)
Data: 27 de febrer

Valoració: 5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Concert romàntic amb l’Orquestra de Cadaqués

L’Orquestra de Cadaqués, amb el seu director principal, l’italià Gianandrea Noseda, ens van oferir al Palau de la Música un concert amb un programa deliciós centrat en el primer romanticisme, amb obres de Schubert, Mendelssohn i Schumann. El concert, a més, va comptar amb la presència imponent de l’Orfeó Català i de solistes vocals per interpretar una obra difícil de sentir en directe com La primera nit de Walpurgis, de Mendelssohn. El mestre Noseda va aconseguir transmetre la passió i el batec dels tres romàntics.

El concert va començar amb l’obertura de Rosamunde de Schubert, una peça arrauxada i brillant que Noseda va dur a un ritme molt ràpid i viu. Vam poder copsar algunes mancances de l’orquestra, com ara el fet que la secció de vent no està a l’altura de la de corda. Si bé la corda brilla i sona de manera compacta, el vent va fer errors —principalment el clarinet i la trompa— i no va anar ben conjuntat, ni entre si ni amb la corda. A més a més, la percussió va sonar de manera massa seca. Ara bé, vam constatar que Noseda és un gran director que va fer sonar Schubert en tota la seva esplendor, amb el seu caràcter arrauxat i desficiós.

La primera nit de Walpurgis, una cantata amb text de Goethe sobre la festa pagana dels druides, va començar amb mal peu. Noseda va fer anar l’orquestra a velocitat ultraràpida i això va causar desajustos entre seccions al principi de la peça. En l’obertura, molt enèrgica, la corda va seguir el ritme sense dificultats, però el vent no va poder. Per sort, l’entrada de l’Orfeó Català va ser impressionant i va infondre caràcter a l’obra. Els solistes vocals van ser entre correctes i bons. El tenor Marcel Reijans va demostrar una bona línia de cant, elegància estilística i bon frasseig, però tenia alguns problemes en enfilar-se al registre agut. El baix català Àlex Sanmartí va ser l’altre solista remarcable, amb una veu ampla, molt ben projectada, uniforme i amb greus generosos. Van ser més discrets, en canvi, la mezzosoprano Anna Maria Chiuri, que va cantar amb un excés de vibrato que arribava a destorbar, i el baríton Detlef Roth, amb un color de veu indefinit entre tenor i baríton. A més a més, li va faltar projecció, cosa que es va traduir en una emissió a vegades forçada per tal de sobrepassar l’orquestra. Indubtablement, el més destacable de la interpretació d’aquesta peça de Mendelssohn va ser l’Orfeó Català, una massa coral molt compacta que va sonar amb una gran seguretat i que no va tenir problemes en cap registre.

A la segona part va venir la Simfonia núm. 3 de Schumann, «Renana». Noseda va excel·lir en la direcció dels moviments ràpids, el primer i el darrer, als quals va donar l’amplitud i l’esplendor que Schumann requereix, superior a la de Schubert. La corda va sonar especialment brillant, però un cop més, no es va veure secundada per una secció de vent a la seva mateixa altura. Noseda és un director d’staccato, poc amant del legato, pel que es va veure i sentir, i això va fer que algunes notes sonessin massa seques i brusques. Els moviments lents, el segon, tercer i quart, els va dur a una velocitat massa ràpida, la qual cosa els va restar lirisme. Així doncs, va ser una interpretació amb poc contrast entre els diferents moviments, quan cadascun té una indicació precisa de caràcter.

Acabat el concert, com a colofó, Noseda va decidir sortir del repertori romàntic per endinsar-se en Mozart amb l’obertura de Les noces de Figaro, que va dirigir novament a una velocitat excessiva i amb notes massa seques. Va brillar, sí, gràcies a la potència de la corda, però esplaiar-se un xic més en les notes en lloc de fer cops d’arc massa ràpids, hauria fet molt de bé a Mozart.

Programa del concert: Schubert, Obertura Rosamunde, D. 644; MendelssohnDie erste Walpurgisnacht, op. 60; Schumann, Simfonia núm. 3, en mi bemoll major, op. 97, “Renana”
Intèrprets: Anna Maria Chiuri, mezzosoprano; Marcel Reijans, tenor; Detlef Roth, baríton; Àlex Sanmartí, baix; Orfeó CatalàOrquestra de Cadaqués
Director: Gianandrea Noseda
Espai: Palau de la Música
Data: 24 de febrer

Valoració: 3.5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Sota zero

Sota zero és una obra a mig camí entre la comèdia d’embolics i la comèdia negra, que a vegades no ho sembla perquè es desenvolupa d’una manera que un assassinat pot arribar a semblar normal. La part dels embolics ve per l’entramat familiar ben enrevessat que tenen tots els personatges entre si. El resultat és una obra divertida, amb molts moments hilarants, que manté la Sala Atrium amb la mateixa disposició que vam veure per primera vegada a Hamlet.

Escenogràficament, l’element principal i gairebé únic de Sota zero és una nevera vermella, situada al fons del passadís que és l’escenari. Tot el que hi ha dins és crucial per al desenvolupament de la història. Una dona preocupada perquè ha matat son germà, el seu marit mig sòmines, una germana esbojarrada, una cunyada embarassada molt expeditiva i un amic prou estrany són els protagonistes dels embolics creixents de l’obra. No és una peça excessivament original, però està ben trobada i els girs de comicitat estan situats estratègicament.

El millor de l’obra va ser l’actuació histriònica i divertidíssima de Patrícia Mendoza com la cunyada embarassada que tot ho soluciona amb la violència, amb un parell de bufetades ben donades. Anna Bellmunt i Carla Torres estan per sota de la Patrícia, no es veuen actrius tan forjades ni amb l’espontaneïtat d’ella, però queden ben identificades en llurs papers. Els dos homes, Carles Goñi i Joel Minguet, fan dos papers del tot oposats: el beneit i el que es vol passar de llest. Un punt que dóna personalitat a Sota zero és que cada personatge està molt ben perfilat, amb trets característics que els identifiquen i els fan únics.

Sota zero és una producció d’una nova companyia de l’estol de companyies teatrals petites que hi ha avui a casa nostra. En aquest cas es tracta de La Peleona, que està integrada per Carla Torres (autora, actriu i directora), Patrícia Mendoza (actriu) i Quique Nubiola (actor i productor). És d’admirar que en temps de crisi —o potser precisament per això— sorgeixen tantes i tantes petites companyies teatrals formades per gent jove. N’anirem seguint la pista.

En definitiva, Sota zero no és una comèdia que plantegi elements de reflexió, però sí que ens exposa l’entrellat d’unes relacions familiars molt complicades en què ens podem veure reflectits, ja que avui hi ha moltes menes de famílies, i els llaços de sang no són sempre els més forts. Els sentiments entre ells van de l’enveja i l’odi fins a l’amor i la ràbia. I el final queda tancat de manera molt superficial, així doncs, cadascú es pot acabar la història al seu gust.

Títol: Sota zero
Autora: Carla Torres
Directors: Carles Mallol, Carla Torres
Ajudant de direcció: Quique Nubiola
Intèrprets: Anna Bellmunt, Carla Torres, Carles Goñi, Joel Minguet, Patrícia Mendoza
Espai: Sala Atrium
Dates: del 21 de gener al 22 de febrer

Valoració: 3/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

iMe

iMe és una comèdia ambientada en un futur més o menys llunyà en què les relacions humanes han desaparegut i han quedat mediatitzades per un sistema operatiu omnipresent que s’ocupa de totes les activitats dels humans, des d’anar a comprar fins a comunicar-se cara a cara. Recorda moltíssim la pel·lícula Her, d’Spike Jonze, tot i que el desenvolupament de la trama és força diferent. De fet, podríem dir que té el plantejament de Her i el nus de 1984.

Em va agradar molt perquè va força més enllà d’una simple comèdia amb gags divertits: convida a la reflexió sobre el món de les màquines i el grau d’intrusió que volem que tinguin a la nostra vida quotidiana. El desencadenant de la trama es produeix quan el sistema operatiu, l’iMe, es penja i els habitants d’un pis qualsevol, de cop i volta, no saben com actuar perquè viuen completament aïllats i no estan acostumats a relacionar-se i a comunicar-se directament entre si i amb la resta d’humans. Es troben perduts i han de redescobrir totes les coses que els fan persones: els sentiments, les passions i la comunicació. La pregunta és: encara ho són, d’humans?

Certament, l’obra és divertida i té molts moments hilarants, però en el fons hi ha un pòsit important de reflexió al voltant de la naturalesa humana, si s’ha de regir per la racionalitat més inflexible o si les contradiccions es poden eliminar de la vida perquè aquesta sigui perfecta. En el moment de caos que es viu per la caiguda de l’iMe tots aquests dubtes assetgen els personatges, i cadascun hi respon de manera diferent: la Beta vol descobrir el món «real», mentre que la Cala no es vol moure del món virtual.

Roc Esquius ha escrit una comèdia hilarant i profunda alhora en la qual ens anem endinsant a mesura que l’obra avança. Sembla mentida com a partir d’una escenografia amb només tres butaques es poden representar tantes coses. Els actors en aquesta ocasió eren Mireia Pàmies (Viure sota vidre), Núria Deulofeu (Com us plagui), Isidre Montserrat (Dotze homes sense pietat, Magnetismes) i Bernat Mestre, els quals, juntament amb l’autor, Roc Esquius, més Anna Juncadella i Muntsa Codina, formen Dara Teatre, una de les moltes companyies d’autors i actors joves que hi ha avui a Catalunya i que s’ajuden entre si per crear sinèrgies i dur a terme projectes originals i agosarats.

iMe no és una obra qualsevol; és una petita joia que caldria explotar més. Amb tres setmanes al Porta4 i quatre dies a la Nau Ivanow no n’hi ha prou per donar-la a conèixer al gran públic. El text, els actors i la música configuren una comèdia rodona i molt original. És cert que la grada de la Nau Ivanow estava plena a vessar, però estic segura que molta gent s’haurà quedat sense veure-la, ja sigui perquè no li anava bé, ja sigui perquè no s’ha assabentat que la feien.

Títol: iMe
Autor i director: Roc Esquius
Intèrprets: Mireia Pàmies, Bernat Mestre, Núria Deulofeu, Isidre Montserrat
Espai: Nau Ivanow
Dates: del 19 al 22 de febrer

Valoració: 4/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

L’Artemis Quartet a l’Auditori, cambra de somni

La temporada de cambra de l’Auditori aquesta setmana ens ha dut l’Artemis Quartet, una formació alemanya de primeríssima divisió que ha interpretat el famós Quartet Americà de Dvorák, el Quartet núm. 5 de Xostakóvitx i el Quartet núm. 1 de Txaikovski. Sentir els quatre membres d’aquesta formació va ser una experiència impressionant i memorable. El silenci sepulcral que es va crear entre el públic demostra que l’Artemis Quartet ha deixat una empremta inesborrable en els melòmans barcelonins.

D’entrada, em va sobtar que, llevat del violoncel·lista, els altres membres toquessin drets. Vineta Sareika és la primer violí que lidera el conjunt al qual dóna estil i autoritat de manera indiscutible. Des de la primera nota que van tocar es va sentir un so incisiu i a la corda, intens i ple de matisos, amb una tècnica i una afinació perfectes. El nivell impressionant de tots quatre no va decaure gens en cap moment i la compenetració entre ells era una comunió absoluta. Escoltar-los era una delícia que hauríem volgut que no s’acabés mai.

El Quartet Americà, que jo no havia sentit mai en directe, va ser impactant, la interpretació de l’Artemis Quartet destil·lava una puresa i una sensibilitat colpidores. El seu so, elegant i d’una gran intensitat, es va adaptar de meravella a cada moment i a cada tempo de la peça, amb una delicadesa molt especial en el segon moviment, liderat pel primer violí, que Vineta Sareika va tocar imbuïda d’inspiració, darrere la qual hi havia una tècnica solidíssima.

El Quartet núm. 5 de Xostakóvitx comença amb un Allegro ple de violència, que va ser interpretat amb certa brusquedat, però sempre amb un so intens, increïble, que ens va fer partícips de la violència intrínseca de molta de la música de Xostakóvitx. Va contrastar extraordinàriament amb l’Andante, un moviment lent ple de tristesa en què el so de l’Artemis Quartet va canviar completament per adaptar-se a l’ànim de la música.

El Quartet núm. 1 de Txaikovski va servir per al lluïment del violoncel·lista, Eckart Runge, que va tocar amb un so molt càlid i avellutat, i que es va compenetrar meravellosament bé amb la primer violí. Però l’acoblament entre tots va ser gairebé màgic. Van tocar alguns moviments amb sordina, amb un so més esmorteït, tot i que la primer violí, malgrat la sordina, seguia produint un so brillant.

En definitiva, si he de destacar algun element per damunt dels altres de la interpretació de l’Artemis Quartet és el so, perquè no és gaire habitual sentir aquesta qualitat de so, tan punyent, intens i vibrant, ni en un conjunt de cambra ni en una orquestra. I encara més important és que un so d’aquesta qualitat seria fàcil que esdevingués manierista o falsament virtuosístic, però l’Artemis Quartet té un so robust, esplendorós i mal·leable alhora. Van fer una interpretació de somni de totes les obres que a mi em van deixar clavada a la cadira amb la boca oberta. No crec que fos l’única, perquè la comunió entre els músics es va traduir en una comunió de silenci absolut entre el públic.

Programa del concert: DvorákQuartet núm. 12 en fa major, op. 96, “Americà”; XostakóvitxQuartet núm. 5 en si bemoll major, op. 92; TxaikovskiQuartet núm. 1 en re major, op. 11
Intèrprets: Artemis Quartet (Vineta Sareika, Gregor Sigl, violins; Friedemann Weigle, viola; Eckart Runge, violoncel)
Espai: l’Auditori (Sala Oriol Martorell)
Data: 19 de febrer

Valoració: 5/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Les criades, de Jean Genet

Durant quatre setmanes escasses a La Seca hi hem pogut veure un clàssic francès del segle XX que personalment tenia moltes ganes de veure: Les criades, de Jean Genet, un text trist i amarg que dóna veu a dues criades que senten fascinació i odi alhora per la seva senyora. És una obra punyent que retrata els desfavorits de la societat sense ser d’una duresa extrema, per això em va agradar molt.

La diminuta sala Leopoldo Fregoli de La Seca ha estat l’espai que ha acollit les confessions secretes de Claire i de Solange, interpretades per Elisenda Bautista i Meritxell Sabaté, dues actrius poc conegudes que fan un treball encomiable en aquesta obra. Les dues criades, germanes, són éssers gairebé demoníacs i posseïts per alguna mena d’esperit malèfic que les fa actuar mogudes per l’odi, la rancúnia i les ganes de fer mal. En aquesta obra no sabem com es comporten davant la seva senyora, perquè precisament només les veiem entre bastidors, quan estan soles i ordeixen la seva fantasia particular: l’assassinat de la senyora. Els dos personatges tenen la força brutal dels marginats, que han d’esmolar l’enginy per sobreviure.

No qualificaria l’obra de dura, però sí de trista, perquè és la història de dues excloses de la societat que han de recórrer a la fantasia més desbocada per sentir-se que són algú al món. El muntatge de La Seca és petit però molt ben fet, no hi trobem a faltar res, ja que només cal escenificar l’habitació de la senyora, amb els vestits i els miralls, elements que les criades fan servir per dur a terme el que elles anomenen «la cerimònia», l’assassinat imaginari de la senyora.

Em penso que hi havia moltes ganes de veure aquesta obra, perquè quan vaig arribar al teatre, un quart d’hora abans de començar, ja hi havia gairebé tots els seients plens. Fa goig veure una sala de teatre així, encara que sigui molt petita. Genoveva Pellicer ha dirigit magníficament una obra curta però molt intensa amarada de sentiments negatius i de visceralitat, i les dues actrius fan sengles interpretacions magnífiques. És una obra i un muntatge petits, però que impacten perquè estan plens de força i de tensió dramàtica.

Des d’aquí felicito entusiàsticament La Seca per les obres que programa a la Sala Leopoldo Fregoli, tan ben triades com poc habituals. Tot el que hi he vist és una autèntica delícia. I ara ben aviat tornarà Lucrècia, la gran tragèdia neoclàssica de Joan Ramis. Si no la vau veure l’any passat, no us la perdeu.

Títol: Les criades
Autor: Jean Genet
Adaptació dramatúrgica i direcció: Genoveva Pellicer
Intèrprets: Elisenda Bautista, Meritxell Sabaté
Espai: La Seca-Espai Brossa (Sala Leopoldo Fregoli)
Dates: del 22 de gener al 15 de febrer

Valoració: 4/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari