Víctor Alexandre (29-11-10)

Tenia raó José Montilla quan va dir que aquestes eleccions serien les "més importants de la història de Catalunya". Certament, la cruïlla en què el país es troba reforçava aquesta percepció que, a més, era compartida per milers de catalans de diferents tendències polítiques. Però els resultats ho han acabat de confirmar. Catalunya, finalment, ha desconnectat la respiració assistida amb què el segon tripartit -que ja va néixer clínicament mort- ha arribat a aquestes eleccions i ha castigat amb força aquells que, contra la voluntat majoritària de la societat, el van imposar.

Dies enrere i aquí mateix vaig dir que els errors es poden perdonar, però mai l'arrogància i l'engany. Per això Esquerra ha estat el partit més castigat en aquestes eleccions, perquè, a més de l'engany amb nocturnitat i traïdoria que vam patir els independentistes que l'havíem votada el 2006 -sense l'engany mai no hauria aconseguit 21 diputats-, ha blasmat i desqualificat aquells que, amb justícia li retreien aquest comportament. La davallada espectacular d'aquest 28-N parla per si mateixa i és d'esperar que, tractant-se d'una força assembleària, els crítics que encara hi queden forçaran una catarsi i, recollint la crida a la generositat que Joan Ridao feia a CiU, la força guanyadora, demanaran a la direcció que sigui també generosa amb el partit, que reconegui el seu fracàs i que cedeixi el seu lloc a altres persones amb un horitzó veritablement nacional.

No sembla, tanmateix, que les coses hagin d'anar per aquest camí si fem cas de les preocupants paraules defensives pronunciades per Joan Ridao a TV3 durant l'escrutini de vots, en el sentit que el correctiu que la societat li ha aplicat "no afecta el lideratge" -doncs a qui afecta, senyor Ridao?-, que no passa res i que la vida continua. Talment com si la davallada d'Esquerra, amb la pèrdua d'11 escons i el pas de tercera força a cinquena, fos l'equivalent, en clau esportiva, a la pèrdua d'un simple partit de futbol. Massa arrogància, com dèiem. Però potser ja és això. Altrament, amb una direcció més intel·ligent, l'any 2006 Esquerra hauria plantejat uns principis que, en no ser admesos per cap partit, l'haurien deixada a l'oposició i ara n'hauria recollit els fruits. Uns fruits que, consegüentment, haurien moderat el resultat obtingut per Convergència i Unió, clara, contundent i irrefutable guanyadora d'aquestes eleccions. No ha estat així i ara toca humilitat i reflexió republicana perquè, en paraules de Joan Puigcercós, "Esquerra ha perdut la confiança de milers de catalans" i ha estat espectacularment castigada.

D'esplèndids, per altra banda, cal jutjar els quatre escons obtinguts per Solidaritat. Gràcies a ells, l'independentisme desacomplexat i conseqüent, aquell que no penja banderes espanyoles ni homenatja dirigents feixistes, podrà fer sentir la seva veu al Parlament en aquesta legislatura. La meva més sincera enhorabona.

www.victoralexandre.cat

Els castells tenen els seus orígens en les fortificacions de l’antiguitat i, sobretot, en les del món romà. De castrum deriva castellum i d’aquí passà a castell.

El castell, tal i com avui l’entenem, és un fenomen medieval amb finalitats defensives, residencials i administratives. El castell era un centre del poder que avui definim com a feudal.

Quan parlem de castells, ens imaginem grans construccions bastides dalt de turons amb enlairades torres i vistosos palaus, en realitat, però, moltes vegades eren tan sols una sola torre o casa forta. En alguns casos a l’entorn de la torre es construïa un altre edificació i tot plegat es protegia per una muralla. La torre habitualment servia com habitatge del senyor o del seu representant, el castlà.

Però, els castells són també font d’una mística que els fan singulars. Castell i llegenda formen una parella inseparable. Els castells són indrets propicis per aquesta recreació del passat que constitueix la llegenda i per a la ubicació de les narracions mítiques que formen part indestriable de tota cultura popular. La llegenda embolcalla el castell.

El castell de la Geltrú, que ens ha arribat fins avui, és la reconstrucció feta sobre l'estructura de l'antic edifici medieval bastit entre els segles XII i XV.  No s'ha conservat l'antiga torre mestra de planta circular.

L’any 1922 el “Diario de Villanueva i la Geltrú” va recollir la següent llegenda del Castell de la Geltrú.

“El seu primer senyor era un gran conqueridor i malgeniüt. En una de les seves conquestes prengué una dama, la qual volgué fer la seva esposa contra la seva voluntat. El dia de les noces es desencadenà una forta tempesta. Segons un vell costum cavalleresc, les noces havien de celebrar-se a mitjanit, i abans es féu un gran àpat en el qual foren convidats gran nombre de cavallers. Al bo de la festa es presentà un trobador, que entrà al castell amb una consigna que la dama li havia donat, i pujà per una escala secreta que només coneixien els de la casa. Sobtadament es presentà a la sala on es feia l’àpat i s’oferí a cantar. L’oferiment fou acceptat. El trobador, que era el qui la dama estimava, en les seves cançons va dir al senyor que la donzella no seria la seva esposa. El cavaller, furiós, clavà la daga al pit del trobador. Un llamp encengué el castell i un tro terrible va ressonar. D’entre la fumera, i enmig de la tempesta, es veieren sortir dues figures blanques que, abraçades, se’n pujaven cap el cel.

Moltes nits, sobretot les de vent, hom encara veu voltar dues ombres pels entorns del castell. Aquesta visió es feia més intensa quan, refet el castell i en mans d’un altre senyor, aquest feia ús del dret de cuixa”.

Però aquestes ja són figues d’un altre paner.....

A Catalunya Nord, escolteu Ràdio ARRELS
Rosselló: 95.00
Vallespir: 88.20
Conflent: 95.50
Cerdanya-Capcir: 93.10

Centre Delas, 19-11-10

Marroc s'ha convertit en el setè destí de la venda d'armes espanyoles i el segon després de Brasil fora de l'àmbit de la UE.  En l'última dècada Espanya li ha venut armes al Marroc per més de 200 milions d'euros , que inclouen productes i tecnologia de doble ús (que probablement pot ser utilitzada com a arma) per un valor de 7.227.180 euros. La venda d'armes i municions, així com les seves parts i accessoris ha superat en aquest període els 10 milions d'euros, armament que pot ser destinat a les forces policials.

L’any 1960 en Jaume Raventós tenia 11 anys. Era un noi aplicat de Canyelles que, amb l’esforç de la seva família, estudiava el primer curs de batxillerat a l’Institut de Vilafranca. El centre feia pocs anys que havia perdut el seu nom primitiu, Milà i Fontanals, de la Generalitat republicana, i l’havien batejat Eugeni d’Ors, un escriptor més proper al Règim.

El mes de maig, a la classe de FEN (Formación del Espiritu Nacional) el professor titular, camarada Castro, va dirigir una arenga patriòtico-feixista als seus alumnes i tot seguit va demanar-los una reacció resum de la seva intervenció. Entre els treballs un alumne va escriure: VIVA CATALUÑA INDEPENDIENTE.

La moral falangista d’en Castro va emetre mil esgarips quan interrogava els alumnes buscant el culpable. Amb la pressió oportuna va trobar un delator que senyalar en Jaume Raventos com autor.

Un fet tan greu per a la unidad de España no podia quedar-se sense càstig. En Castro va demanar la convocatòria urgent del claustre de professors per tal de formalitzar l’expulsió de l’alumne. Malgrat que el professorat es va dividir, la situació política-opressiva del moment va decantar la balança cap el costat repressiu.

En aquells moments, a Vilafranca, a l’entorn de l’església catòlica estaven sorgint moviments que obrien escletxes a la grisor: Acció Catòlica, el moviment Escolta, les caramelles, el Club Juvenil, la casa de colònies de Penyafort... Aquestes actuacions, sumades a accions individuals, com la d’un seminarista-escolà, que amb la seva astúcia va impedir que la banda de la Policia Armada toques l’himne espanyol a l’Ofici de Sant Fèlix, començaven a situar l’església en el centre de la polèmica i en l’enuig dels addictes al Règim.

Feia poc que un grup d’Acción Universitaria del SEU (Sindicato Español Universitario) comandats per  en Rafael Montón de León -un franquista de renom i professor polític de diferents centres- havia destrossat un aparador on s’exposaven fotografies de la casa de colònies de Penyafort. Dies desprès, un grup de joves vilafranquins van deixar les seves miccions a la porta del local falangista. D’altres van apedregar “el yugo y las flechas” –símbol de Falange- de l’entrada a Pontons.

Al mig d’aquest ambient, l’escrit infantil d’en Jaume Raventós va ser la gota d’aigua que va fer sobreeixir el got del Movimiento local. En Castro, pressionat per Montón de León, va presentar una denuncia davant els organismes politics amb l’ argument que l’Institut i l’església local -comandada pel vicari de la Trinitat i professor del Institut Mn. Antoni Verdura i Roger- eren un centre de catalanisme tolerat per les autoritats municipals. La denuncia es va redactar tan matusserament que en Jaume constava com inductor de la deriva independentista.

Alertades les autoritats governatives barcelonines, van enviar a l’Institut un inspector/comissari nomenat Guarch. L’home, després de mantenir entrevistes amb el professorat, va exigir la dimissió del director, del cap d’estudis i del professor de religió.

El Dr. Modrego -bisbe de Barcelona d’origen castrense- també va rebre la denuncia i va demanar al capellà de Canyelles que investigues el tema. El de Canyelles, per fer el seu informe, va entrevistar-se amb la família d’en Jaume i, fins i tot, va interrogar al propi vailet.

El preu que es va pagar per aquell escrit és una mostra de la situació repressiva que es vivia. En Jaume va ser expulsat del centre. Mai va rebre cap comunicació escrita de la sanció. Es va veure obligat a seguir els seus estudis en una acadèmia privada. L’hi van obrir una fitxa policial i d’adult encara constava la seva actuació, en els expedients de la Guardia Civil, com un atemptat a la “unidad de España”.

Les dimissions presentades pel director i el cap d’estudis, malgrat ser incentivades per l’autoritat política, no van ser admeses per les autoritats acadèmiques de Madrid.

Mn. Verdura va ser traslladat al barri barceloní d’Horta un any desprès dels fets. Mn. Josep Maria Juan-Torres Lana el va substituir en les tasques docents,  no va tenir nominació ni sou durant força temps, ja que l’autoritat política volia assegurar-se prèviament de la seva fidelitat al Règim.

L’alcalde Guilamany va ser denunciat per tolerar els esdeveniments catalanistes. Poc temps desprès (1961) les autoritats governatives van “acceptar” la seva dimissió.

18 de Novembre de 2010 (Víctor Alexandre www.victoralexandre.cat)

Hi ha catalans que tot sovint es pregunten com és que Josep Antoni Duran i Lleida sempre apareix a les llistes dels polítics més ben valorats pels espanyols. No ho entenen. Pensen que no és normal que un polític català estigui tan ben vist en el país de la cerrazón. I tenen raó, no és normal. Llevat que es tracti d'un polític que, tot i ser català, sigui percebut com a espanyol i que encarni allò que els espanyols pensen que ha de ser un català com cal. És a dir, un espanyol per a qui Catalunya no sigui res més que la seva "patria chica" i que no confongui el "terruño" amb la "nación". Una "nación" que, com va dir Déu quan va posar fil a l'agulla en la Creació, és "única e indivisible". Duran i Lleida és d'aquesta mena de catalans. Per això els espanyols n'estan tan enamorats. Jo, si fos espanyol, també n'estaria sentint-lo dir coses com aquesta: "Jo no puc ser independentista per dues raons: una intel·lectual i l'altra sentimental. D'una banda, no ho veig possible perquè Europa no ho acceptaria. I, per descomptat, Espanya tampoc. De l'altra, el meu pare segueix vivint en un poblet d'Aragó i el meu cor no pot acceptar que el meu pare i jo visquem en països diferents i que una frontera ens separi".

Si algú es pregunta què és la demagògia, aquí en té un bon exemple. I, a més, del mateix nivell intel·lectual que la demagògia de Rosa Cullell sobre aquesta qüestió. Per això jo, seguint l'esquema de Duran, em faig creus del drama identitari que deuen estar vivint molts catalans ara mateix. Més que res perquè si tenir un familiar vivint "a l'Aragó" et converteix automàticament en espanyol, no hi ha dret que tenir-lo a Dublín, a Stuttgart o a Xangai no et converteixi, en bona lògica, en irlandès, en alemany o en xinès.

Tanmateix, hi ha un parell de coses que no encaixen. Una és el fet que el pare del senyor Duran i Lleida no viu pas a Espanya. Viu a la Franja de Ponent. És a dir, als Països Catalans. I l'altra, és que en una Catalunya independent no hi haurà cap frontera amb Espanya per la mateixa raó que ja no n'hi ha ara entre els països membres de la Unió Europea. I aquí, ves per on, és on el senyor Duran es veu traït pel seu subconscient. Duran sap que Catalunya és una nació d'Europa i que Espanya n'és una altra, però es revela contra aquesta evidència perquè sempre ha frisat per ser espanyol, fins al punt que, com recorda el llibre Viatge a les entranyes de la llengua, ja de jovenet denunciava els companys de classe que no cantaven el Cara al sol. Per això, ara, tenir passaport català li suposaria un trauma irreversible.

Quant a l'argument que Espanya i Europa no acceptarien la independència de Catalunya, és només una expressió verbal dels desitjos del senyor Duran. Ell és un home que està en contra de la independència del seu país. El vol subordinat fins a la fi dels segles. I, per apaivagar la mala consciència que això li crea, necessita cercar aliats imaginaris, com ara Espanya -precisament el nostre botxí- o una Europa enemiga del dret a l'autodeterminació dels pobles. Però Europa, com no pot ser de cap altra manera malgrat el senyor Duran, acceptarà el que decideixin democràticament i pacíficament els catalans. El que sí que pot passar, arribat el moment, és que es produeixin canvis en la situació familiar del senyor Duran. Pot ser que el pare del senyor Duran decideixi viure a la Catalunya independent i que el senyor Duran se'n vagi a viure a Espanya.

Victor Alexandre , 15/11/10

S'ha acabat una legislatura i és hora de passar comptes per tal que aquells que ens van enredar una vegada no ho tornin a fer. Tenen al seu favor -sempre hi compten- la fragilitat de la nostra memòria, desbordada per la quantitat de coses que arriben a esdevenir-se en quatre anys i també la nostra bona fe, procliu a creure'ns de nou les mentides que prediquen quan s'acosten eleccions i necessiten el nostre vot per retenir el poder. En aquests quatre anys que ara s'acaben, ningú no ha mentit ni ha estafat tan descaradament els seus votants com ho ha fet la direcció d'Esquerra. Si no hagués estat així, no sols no hauria perdut milers de militants i més de la meitat dels votants sinó que el proper 28-N arrasaria. Però només cull qui sembra, i Esquerra no ho ha fet. I la prova la tenim en la segura victòria de CiU, que s'ha vist elevada a la categoria de Braveheart gràcies a la política claudicant dels republicans. CiU, per tant, amb noblesa, haurà d'agrair a Esquerra que li hagi servit les claus de la Generalitat en safata d'argent.

D'acord amb això, és hora de menjar cues de pansa i recordar la brillant política independentista d'Esquerra ('la valenta') al govern de Catalunya. Heus aquí cinquanta de les seves millors glòries: 

En Pepet feia carros, millor dit, feia les parts del carro que eren de fusta, el ferrer i el baster també participaven a la construcció.

A començament d’hivern encarregava les cargues de fusta que preveia per la feina de l’any. Utilitzava fusta del Montseny perquè era la que més aguantava la humitat. Els arbres als quals els hi cau la fulla (freixe i om) els volia tallats en lluna vella, i als que no els cau (alzina) tallats en lluna nova per evitar el corc.

Els carros es feien a la mida de l’animal (cavall, mula, matxo, somera o ruc). Es prenia la mida de la creu de la bestia amb un regle (l’alçada de les potes de davant fins al final de la crinera). Aquesta mesura era el diàmetre de la roda i d’aquí derivaven totes les altres mides, interior de la caixa, llargada dels tiradors, dels contratirants....

De carros n’hi havia diferents models segons la seva utilitat. El carro català o de pagès era el més habitual al Penedès, disposava d’una plataforma limitada per dos capçals i amb dues baranes. Un cop deslligat l’animal, uns barrots o descansos, situats un a cada braç i dos al darrera, permetien la immobilització del carro en posició horitzontal.

La tartana era un  carruatge lleuger amb vela i seients laterals per transportar persones, generalment de vuit passatgers. El carro de torn era per botes de vi, bocois o bidons d’oli que s’alçaven mitjançant un joc de cadenes accionades per un torn. El carro de trabuc es caracteritzava pel seu ràpid sistema de descarrega ja que deixava caure la caixa sense desenganxar l’animal. Les galeres tenien quatre rodes amb l’eix davanter giratori, s’utilitzaven per al transport de mercaderies pesants. Cap de les quatre generacions de carreters de cal Pepet havia construït una diligencia, i tan sols el seu pare havia fet un carro de morts.

Les vares dels carros és feien de faig o de freixe. Els frens amb fusta de figuera. El botons de la roda necessitaven fusta de freixe sense nusos assecada un mínim de deu anys. Els raigs eren de fusta d’alzina i s’encastaven al boto quan ja havia bullit durant tres o quatre hores. Un cop entrats els raig es deixava eixugar durant cinc o sis mesos Les corbes de les rodes també es feien amb fusta d’alzina. Una roda de carro normal tenia 16 raig i vuit corbes. Finalment el ferrer feia el cèrcol que, dilatat pel foc, s’encaixava a la roda.

L’any 1930 estaven matriculats a Vilafranca 207 carros de pagès, 6 tartanes, 2 cotxes, 110 carros de transport i 35 carrets-tartana. En temps més reculats –primer terç segle XIX- existia un servei de galeres que unien diàriament la vila amb Barcelona, amb València i amb els pobles del trajecte. A mitjans d’aquella centúria a Vilafranca hi havia tres agències de diligències. L’any 1962, el Pepet, pressionat pel progrés, va tancar el taller.

Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya (02-11-10)

En els darrers dos anys la Brigada Mòbil, així com algunes de les ARROs, dels Mossos d’Esquadra han estat enviats a fer unes actuacions davant desordres públics, i després han patit un linxament mediàtic. Per si això no fos poc, la Conselleria d'Interior no ha estat amb els seus treballadors, i les sentències judicials han estat escandaloses. Un sindicat de Mossos d'Esquadra, concretament l'adherit a CCOO, ens ha fet arribar unes dades escandaloses que fan que ens preguntem si, com se suposa, vivim sota l'empara de la llei.

(RAMÓN COTARELO, 08/11/10, Insurgente)
La visita de Benedicto XVI encierra una interesante lección para la izquierda. La de que no hay que dejarse llevar por los prejuicios. Partiendo de la idea generalmente admitida de que los españoles son católicos prácticamente todos y con la experiencia a cuestas de que, do quiera que vaya un Papa, allí se amontonan sus seguidores a cientos de miles, se dio por supuesto que la gente acudiría en riadas, en tromba a ver a éste, a escucharlo, a aplaudirlo a su paso en el papamóvil, a asistir a su misa. ...

Arreu de Catalunya, el segle XVII fou un temps de molta misèria. Vilafranca va patir pestes, grips, malalties i secades. En la recerca de recursos, la Vila explotà, a partir de 1610, el negoci del glaç i la neu segons explica en P. Mas i Parera en el seu llibre Vilafranca del Penedès, (Ed. Barcino,1932).  A Vilafranca es construí un pou de gel entre el portal d’en Coloma i el de la Granada.

Els pous es feien en llocs obacs i frescals. Un pou de glaç era una construcció cilíndrica de grans dimensions però poc visible ja que, excepte la part més alta, tot estava sota terra per conservar la frescor.  Es feien de pedra i es tancava amb una coberta en forma de volta, que tenia unes obertures per permetre la introducció i l’extracció del glaç. La profunditat dels pous de glaç era de 9 a 11 metres i el diàmetre entre 6 i 9.

A l’antiguitat clàssica, els metges ja prescrivien la utilització del fred amb finalitats medicinals. Els usos terapèutics més comuns del gel eren rebaixar la temperatura en els processos febrils especialment els produïts per l’epidèmia del colera, detenir hemorràgies, antiinflamatori, etc. El metge valencià Francisco Franco, originari de Xativa, va escriure el primer text conegut sobre el tema (1569) Tractat de la neu i de l’us della. A més de les aplicacions mèdiques i de conservació, també existí la vesant lúdica del consum d’aliments freds o gelats.

Als pous de gel els treballs començaven amb les nevades. Tallaven la neu amb pales i la portaven als pous on la premsaven per convertir-la en gel. En trepitjar la neu aquesta es compactava amb doble finalitat: per disminuir el volum ocupat i perquè es conservés més temps en forma de gel. Un cop formada una capa de gel prou gruixuda, d’uns 20 cm., amb maces es trencava a trossos que podien pesar entre 60 i 100 kg. Les peces de gel es dipositaven separades per una capa de palla, boll, o branques per evitar que s’enganxessin.

Quan el pou era ple, o no es podia recollir més neu, es tancaven les portes o les obertures amb lloses i es recobrien amb branques. Estant el pou soterrat, tenia un bon aïllament i el glaç es conservava durant mesos.

Aquesta activitat necessitava molta ma d’obra a l’hivern i, malgrat la duresa del treball, per als pagesos era una oportunitat de feina en una època de l’any en que a la terra n’hi ha poca. Els treballadors de la neu  disposaven d’abrics i calçat molt rudimentaris per treballar en condicions de fred molt intens.

Quan arribava l’estiu es tallava el gel a blocs per ser transportat pels traginers amb carros, o a cavall de bèsties de tir ficat en sàrries, fins els ports o els pobles propers. El duien durant la nit i envoltats de palla o branques de bruc per evitar que es fongués ja que era venut a pes.

Víctor Alexandre: Reproduït de www.elsingulardigital.cat  02/11/2010

"En el cas de Catalunya i Espanya, només una de les parts és demòcrata, la catalana. L’altra és totalitària, arrogant i despòtica, i això complica les coses"

Víctor Alexandre