Tribuna.cat  Barcelona - Dimarts, 15 de febrer de 2011 15:28

A mesura que s’acosta el congrés de Solidaritat d’aquest cap de setmana creix el desgavell intern que encapçala la formació de Joan Laporta. La cita ha fet sortir a la llum tota mena de lluites caïnites que en el fons evidencien l’existència de dos models de futur al si de la formació: la d’un moviment ampli i plural, com voldria Laporta, contra els que volen convertir Solidaritat en un partit polític com els altres, entre els que hi ha l’exmilitant de CDC Alfons López Tena i l’exmilitant d’ERC i ideòleg del tripartit, Uriel Beltran.
L’èxit electoral de Solidaritat, que l’ha dut a aconseguir quatre escons al Parlament, es deu principalment al lideratge carismàtic de Laporta i també a la frescor que representava l’arribada d’un moviment netament independentista, que parlés clar però evités els vicis de la política. Ara aquests vicis sembla que tornen a aflorar de cara al congrés del cap de setmana i ja han tingut conseqüències polítiques.
Tant Lopez Tena com Uriel Beltran s’han oposat amb ungles i dents a què Joan Laporta pactés amb Jordi Portabella una candidatura unitària a l’ajuntament de Barcelona que, després del pacte ERC-Reagrupament hauria aconseguit la unitat de l’independentisme per primer cop en molt temps. És una mala notícia i demostra que al si de Solidaritat hi ha gent que prioritza els interessos de partit per sobre dels de la capital de Catalunya.
Si no vol que passi com a Reagrupament, Laporta ha de tornar a agafar les regnes de Solidaritat i no deixar-se portar per aquells que volen convertir un moviment ampli i fresc en un partit més, tancat i excloent, per convertir-lo en el seu modus vivendi. De partits ens en sobren, el que ens fan falta són líders. 

Des de 1765 -quan a Catalunya se li va permetre comercialitzar amb les Antilles- de Cuba es van importar: les havaneres, el rom, alguns americanos amb llurs Panxitas, cotó que alimentava la naixent indústria tèxtil, la bandera estelada, el bon tabac, i el carajillo. Catalunya hi portava vins, aiguardents i teixits i, des de 1798, esclaus africans.

Després d’un segle d’insurreccions i de perdre molta sang contra la metròpoli, Cuba va esdevenir independent. La guerra definitiva per la independència va començar el 1895 i es va acabar el 1898. Joves penedesencs van deixar

la seva vida en aquella absurda guerra colonial. Joves pobres de lleva obligada, els rics pagant tres-cents duros (9 euros) es lliuraven del servei a l’exèrcit espanyol.

“Un capítol força oblidat de la guerra de Cuba és el dels catalans que van lluitar a favor de la independència de Cuba. Alguns van desertar de les files espanyoles i van donar suport als soldats criolls. D’altres van estar des del primer moment a favor dels insurgents cubans. És el cas de Ramon i Joan Arnau, d’Emili Bacardí, i sobretot, de Josep de Miró i Argenter.” (Clàudia Pujol-Sapiens).

En Josep de Miró va ser un militar i escriptor penedesenc que es va convertir en l’home de confiança del líder independentista Antonio Maceo, amb qui va lluitar per l’alliberament de l’illa.

Josep de Miró i Argenter va néixer a Sitges el 4 de març de 1851, era fill d’una família benestant, el seu pare ja era advocat. Cursà dos anys de medicina a Barcelona, fins que interrompé la carrera. Va combatre a la tercera guerra

carlista (1872-76) allistat a les forces del general carlí Joan Castells i participà en diferents batudes a la comarca. Aconseguí el grau de tinent i comandà una companyia. Després de la pau de Sagunt es negà a entrar a l’exèrcit regular alfonsí.

Va emigrar a Cuba l’any 1874, sembla que desterrat, on compatibilitzà la seva feina amb la de corresponsal de la revista catalana La Llumanera de Nova York. L’any 1878 coneix Maceo.

Fins que no va esclatar la revolta de 1895, fundà i dirigí els periòdics cubans La Doctrina i El Liberal. El 14 d’abril va participar en el primer combat contra l’exèrcit espanyol. Amb poc temps, va rebre el grau de coronel, s’integrà a l’Estat Major cubà, va ascendir a general i finalment va esdevenir el primer general de divisió del Ejercito Libertador. Fou ferit a San Pedro i combaté amb Maceo tota la Campaña de Occidente.

Acabada la guerra fou nomenat director dels arxius de l’exèrcit. Dirigí el diari Democracia de Manzanillo i esdevingué membre de l’Academia de la Historia. A Cuba publicà diverses obres: Apuntes de la vida de Antonio Maceo (1897), Crónicas de la Guerra (1909) i la novel·la autobiogràfica Salvador Roca ( 1910). Va morir a l’Havana el 2 de maig de 1925.

Josep Fabré i Nin, de cal Peret Agustinet, era baster a Vilanova. El baster era el que tenia per ofici adobar o vendre el bast i tots els altres arreus dels animals de tir o de passeig.

En Josep Fabré era un enamorat del món del cavall. Ho portava a la sang. El seu besavi –l’Agustinet- i el seu avi –el Peret- van tenir carruatges de lloguer. El seu pare i ell mateix, un taller de baster-guarnimenter-seller, fins l’any 1955.

El seu besavi portava, amb carro, sardina de Vilanova fins a Saragossa. La sardina la posava en portadores al mig de capes de sal. Les portadores tenien forats al cul a fi de que pogués rajar l’aigua. Quan arribaven a lloc es podia dir que ja eren arengades.

A cal Agustinet llogaven tartanes. Llogar una tartana per anar a baix a mar costava dues pessetes. Per anar a missa, com que s’havien d’esperar, en valia tres. Anar fins a Sant Pere de Ribes, cinc.  Fins a Vilafranca o el Vendrell, set o vuit. 

En Josep va escriure els primers llibres del nostre país sobre l’ofici de baster. Després de dotze anys de recerca i d’haver aprés a dibuixar acuradament, l’any 1985 va publicar “Guarniments i carruatges a Catalunya”. L’any 1988 és va editar “El cavall al llarg de la història”. L’any 1996 va escriure “La confecció dels guarniments del cavall”.

En Josep Fabré es lamentava que, ja en els anys 30 del segle passat, les coses del seu ofici havien canviat molt. Ell era hereu d’uns obradors artesans que tenien vidrieres per porta i un collar penjat a l’exterior per designar l’ofici. D’un temps en que per apariar algun guarniment als pagesos no se’ls passava factura, pagaven quan venien alguna part de la collita.

Comença el seu primer llibre amb un glossari recuperat del sac de l’oblit, escrit amb l’amor de qui vol salvar els mots: l’alena de mànec rodó, el matacaires, la nyita, el palot, el grifador, el pa de plom...

Els seus text estan il·lustrats amb dibuixos molt detallats dels carruatges, de les diferents tipologies d’enganxades, o dels diferents guarniments que cal emprar. Guarniments fins catalans per un cavall: la sofra, el portamós, la ventrera, el tirant, el bransilló, la barbada, la sotagola, el collar, la retranga,....; els collars de les enganxades de sant Medir; els guarniments de carro per a un cavall; els guarniments per a l’enganxada a la creu; els guarniments per a sis cavalls per diligència: pels cavalls de voleia, davanters o de llança; els guarniments barcelonins; els guarniments per a mul; etc, etc. Entre les descripcions no oblida la sella catalana, el selló,  l’aubarda sellera, la sàrria, ni el sarrió.

Els llibres de Josep Fabré estan escrits sense futur, però sense nostàlgia, amb el tremp de qui estima un ofici i ens deixa per llegat el millor del que aquest va ser. Són veritables joies de la cultura popular.

Avui és un dia trist per a mi, per aquest web-bloc, pels blocaires i, fins i tot, -pretensiosament?, per la llibertat d'expressió al nostre país.

Molt abans que entrès a la junta del FC Barcelona amb Sandro Rosell, el dia 29 d'octubre de 2007 vaig escriure en aquest bloc un post sobre Carles Vilarrubí i les seves relacions amb el rei d'Espanya, amb CiU, amb la banca Rothschild, i amb d'altres magnats de l'economia nacional. L'article ha estat el més visitat del bloc des de la seva creació l’any 2006. Una mostra –compartida per molts - de la llibertat d’expressió que tan va costar de guanyar pel nostre país.

El francès Serge Raynaud de la Ferrière mai va estar a Vilafranca, malgrat que hi va inspirar un dels edificis més peculiars: el Parquet.

El Parquet és un conjunt d'autoconstrucció popular, amb aires coloristes naïf, creat al mig de unes vinyes que el progrés ha transformat en el numero 50 de l’avinguda Lluís Companys. Va ser construït pel vilafranquí, vegetarià i artista autodidacta Rafael Bolet Via.

Hi ha un petit temple de planta rectangular amb capelles laterals i cobertes de voltes a la bizantina. Una escultura del profeta Raynaud, un telescopi d'uralita i un llibre de ciment coronen el conjunt d'edificis que juguen amb les corbes i les rectes desemplomades i amb grans decoracions de ceràmica de padellassos. Quatre grans plafons representen la síntesi universal, un rellotge, un mapa i el Sol. Estructures capricioses, cúpules i cossos d’edificació de significat ocult que només el seu constructor comprenia en tot el ritme intern que poden tenir.

La construcció –inacabada- volia esdevenir una Escola de Síntesis per la Pau, en el marc de la Gran Fraternitat Universal. La GFU va ser fundada a Caracas, per l’astròleg i escriptor Serge Raynaud (1916-1962). Mr. Raynaud va encertar que el dia del seu 32é. aniversari el Sol entraria a la constel·lació d’Aquari, així contradeia els principis marcats per l’Unió Astronòmica Internacional que afirmava que això succeiria l’any 2600. El senyor Rafael n’era un fidel seguidor.

La GFU, segons els seus estatuts inicials, té com objectius promoure activitats pel desenvolupament individual de l'esser humà. Entre els seus principis hi figura la pau; la unitat, els desenvolupaments cultural,  educatiu i espiritual; la solidaritat mundial; etc.. Malgrat tenir molts seguidors a l’Amèrica del Sud, malgrat els bons preceptes, actualment la GFU ha estat titllada de secta i el profeta Serge Raynaud tractat d’embusterot i embadocador per la seva vídua.

El senyor Rafael, com tots els artistes capficats per la inspiració divina, no era un personatge de relació fàcil. Va néixer al carrer Ateneu de Vilafranca, vila on va morir el mes de les flors de 1983 desprès d’haver passat uns anys a l’Argentina i a França.

L’artista responia “il·luminadament” a les preguntes encuriosides d’en Jaume Vallverdú –l’autor de Catalanya Vissió 9 (Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1973)- “Jo no faig ni he fet res: m’ho fan fer.” i l’escriptor reflexionava: “Vol dir, una força superior a ell. Ell té retuda la voluntat a aquesta força espiritual, plenament religiosa. La religió, l’actitud religiosa és sempre, fonamentalment, una qüestió de fe transparent. ...Que sabem nosaltres de tot això?”

Una qüestió filosòfica que en veure la seva obra, flairejant les flors d’aquell espai i observant els canvis de l’entorn, conviden a la preservació.

Quan els nivells d'atur juvenil arriben als 50%, quan l'atur a l'estat és el més alt d'Europa, 20%, en nom d'una política d'esquerres, els socialistes i els sindicats han acordat -escandalosament- augmentar l'edat de jubilació als 67 anys, amb excepcions, però sense flexibilitat.  
Veurem quants polítics municipals, nacionals o estatals, s'oposen a la lleii denuncien els beneficiaris de la mesura?. Quants denuncien el frau fiscal o l'economia submergida com a alternativa a allargar l'edat de jubilació ?. Quants ajuntaments socialistes dimiteixen en desacord? 
Ara que en nom del "progrés social" han trencat el principi lògic de "treballar menys , per treballar tots" adjunto una taula comparativa de les edats de jubilació a la resta d' Europa:

No és un llibre nou, es va editar a finals del 2009, peró malauradament manté la seva vigència.
La casta. El increíble chollo de ser político en España del periodista Daniel Montero posa el dit a la nafra d'uns privilegis que mantè la classe política de l'estat. Les quals, tan sols, excepcionalment i molt discretament, surten a la llum.
Les explicacions són clares, concretes i concises i cap polític l'ha contradit,  ni esmenat. Possiblement la critica més gran a fer a l'autor és que òbvia als Borbons i l'aberrant despesa de la monarquia.
I malgrat la crísi, malgrat la denuncia de l'autor, i la desafecció política, els despropòsits econòmics de la casta política no camviarà. Qui ha de ser el corrector de la deriva és el mateix que frueix dels privilegis. Amb les propostesdel PP tan sols es maquillara alguna cosa, tot seguirà igual.
Val la pena llegir la ressenya de La Casta que s'adjunta, per constatar el volum de l'estafa dels polítics. (segueix....)

Als voltants del segle X, entre els comptats carolingis i els espais islàmics d’Al-Andalus se situava una àmplia franja de frontera, una terra desorganitzada, insegura i pràcticament buida que incloïa el Penedès. Per fer front a aquesta situació es van construir castells -193 a tota la franja catalana- que defensaven militarment el territori. Estaven situats en llocs de difícil accés, dalt de pics o de penyes per un bon control visual de la zona.

L’imperi carolingi va construir a les seves fronteres unes entitats geogràfiques i militars que s’han anomenat marques. La toponímia ha deixat traces d’aquest fet a Castellví de la Marca, antigament Castellvell de la Marca. Del poble vell en resten escassos vestigis. Castellvell estava situat sota el castell conegut com el Castellot.

El Castellot és un dels miradors més esplèndids del Penedès, dalt d’un penya-segat de 469 metres. El Castellot s’esmenta per primera vegada l’any 977 en ocasió d’una venda que feu el comte Borrell de Barcelona. Aquest castell defensava els límits occidentals de la comarca, i va ser el centre -juntament amb el de Castellvell de Rosanes- d’un dels llinatges feudals més importants de la marca del Penedès, els Castellvell, els quals van adquirir la propietat vers l’any 1023.

La torre mestra circular tenia interiorment un diàmetre de 220 cm a la planta baixa, amb unes parets de 165 cm de gruix. L’alçada era d’uns 10 m, i tal com succeeix a la majoria de les torres s’hi entrava -a mitjana alçària- per una escala de fusta, que en cas de perill, podia ser retirada.

Adossada a la torre hi ha les restes d’una dependència, i d’una cisterna, probablement utilitzada pel castlà, la seva família, alguns servents i alguns soldats, que eren els qui hi vivien permanentment. Els Castellvell era una família poderosa que tenia molts altres castells i propietats i no venien a residir-hi molt a sovint.

La posició del Castellot és privilegiada, des d’allà es poden divisar els  següents edificis militars: al nord, el castell de Font-rubí i el de Foix; al nord-est, la Granada i Subirats; a l’est, Olèrdola; al sud-est, Castellet; al sud, Banyeres, Lletger i Santa Oliva; i a l’oest, la torre de Can Pascol i el Montmell. De dia la comunicació es feia a través de senyals de fum, de miralls, o fent onejar draps, i de nit, fent senyals de foc.

Arran de cingle i prop de la torre hi ha les restes de l’església romànica de sant Miquel que era la capella del castell. L’església també tenia les advocacions de sant Pere i de santa Maria. Hi residia un prevere que havia de celebrar diàriament missa (1293). A l’altar de santa Maria els dissabtes, el de Sant Miquel els dimarts, i al de sant Pere els altres dies.

El Castellot i les seves  dependencies es van abandonar el segle XIII.

La exportación de armas crece un 77%

(Público, 20-01-11)

La crisis económica sigue pasando de largo por la industria armamentística. En el primer semestre de 2010, las exportaciones de armas españolas se incrementaron en un 77% respecto al mismo periodo del año anterior. Estos datos fueron reseñados ayer en un informe del Ministerio de Industria en el que, sin embargo, no se detallan todos los países receptores.

Según este mismo documento, Irán fue el principal importador de material de doble uso civil y militar, durante los primeros seis meses de 2010, por un total de 33.2 millones de euros. Esta cifra supone un incremento notable respecto a 2009, cuando el valor de estas exportaciones alcanzó los 17.3 millones de euros y supuso el 38.4% del total.

Analizadas "minuciosamente"

En el informe, el departamento que dirige Miguel Sebastián explica que el incremento producido en este apartado "responde a la preocupación suscitada por Irán en el posible desarrollo de armas de destrucción masiva" y que todas las operaciones de exportación a ese país fueron analizadas "minuciosamente".

Industria también detalla que, durante el primer semestre de 2010, fueron denegadas cuatro licencias a Yemen, dos a Pakistán y una a Irán, correspondientes a sustancias químicas.

Sin embargo, el pasado diciembre, antes de que se hicieran públicas estas cifras, varias ONG se basaron en los datos de la Agencia Tributaria sobre las salidas de materiales de defensa y doble uso que se realizan en las aduanas, para calificar como "preocupantes" algunos de los países de destino de las armas españolas. Entre ellos se encontraban Marruecos, Israel o Irán.

El Centre Delàs presenta l’informe: La veritat de la despesa militar espanyola 2011.
Despesa i R+D militar en temps de crisi, en el que es constata que en una situació de greu crisi econòmica i de pressió internacional per la reducció del dèficit, el Govern espanyol opta per continuar privilegiant la despesa militar i la R+D militar per sobre d’altres com la sanitat o l’educació, que veuen reduïts els seus pressupostos en major quantia que el militar.


http://www.centredelas.org/attachments/654_Informe7_cat.pdf


Inversions militars any 2011: 2.006 milions d’euro = Mantenir 421.910 pensions mínimes durant un any

La paraula malvasia ens porta efluvis de vi licorós, blanc, dolç, d’alta graduació al qual se li suposaven propietats medicinals i tòniques; i aromes d’antigor citats al Tirant lo Blanc.

Diu la tradició que la malvasia fou introduïda al Penedès, l’any 1304, per en Roger de Flor. La malvasia de Sitges te un particular bouquet  que respon a la verema tardana, a l’elevat grau i acidesa, i a la proximitat al mar. El segle XIX la malvasia de Sitges començà a comercialitzar-se embotellada per Miquel Riera i Matas.

Però de tanta fama, com la del vi licorós, va gaudir-ne una peça de teatre anomenada: “La Malvasia de Sitges” (1866). L’autor va ser en Francesc de Sales Vidal i Torrents (1819-1878), escriptor i alcalde vilanoví. “Don Paco” va deixar un reguitzell d’obres de teatre, de sarsueles, d’articles, de poemes i d’anècdotes. Fou un elegant amic dels cafés, les manilles i el tresillo, i es distingia per la seva barba molt espessa i curiosa: al final es dividia en dos formant una mena de forca de dues puntes cap per avall. Don Paco va estudiar filosofia a la Universitat de Cervera i va crear diferents diaris a Vilanova. En alguna història del teatre se l’ha considerat un dels iniciadors del teatre català modern, junt amb Pitarra.

A “La Malvasia de Sitges”, un americano enriquit retorna al poble a buscar-hi esposa. Els diners i el poder de l’americano Salvador causen una greu divisió en una família. La mare –la Malvasia- vol que la filla s’hi casi, i la noia, el germà i el pare volen un casament per amor. L’acció passa a una tenda de comestibles, amb les parets plenes de bacallà sec, congres i forcs d’alls, penjant d’un clau un violí, com una mostra de les inquietuds culturals de l’autor, que d’una banda exalta la vida de pagesos i pescadors i, de l’altra, és un enamorat de la cultura.

La Malvasia vol el casori amb en Salvador perquè ells són pobres i ell és ric: “Don Salvador té fragates / i té negres, té mulates, / o al menys hi trafica. / D’unes finques empenyades / li valen molt les desferres / i té cases i té terres / i diners a senallades”. El rebuig de la filla –que estima en Rafelet- la posa malalta.

Però el marit explica que les mosses “en tot temps ha succeït / que si hi ha un jove eixerit / el prefereixen a un vell”. I li diu a l’americano que la noia ha donat paraula al Rafelet de casar-s’hi. Don Salvador renuncia al casament, i fins i tot s’ofereix a pagar-li les joies i el que faci falta, i es disposa a marxar: “Y yo a América, porque / allá estoy mucho mejó; / me yaman ñó Salvaó, / y me yaman su mercé”.

La història de “La Malvasia de Sitges”, que havia acabat amb la mare enfadadíssima amb la filla perquè va preferir casar-se amb el noi del poble i no amb l’americano, la va reprendre Vidal, cinc anys més tard, amb una segona part. 

Revolucionari. És historiador anarcoindependentista i va ser company de Salvador Puig Antich al MIL.

(El Periodico. Dimecres, 12 de gener del 2011 GEMMA TRAMULLAS)

Als seus 61 anys, gairebé cec i xacrós però igual de combatiu, l'home conegut com el Gafas i el Llengües en els grups armats dels 70 fa balanç d'una vida de lluita.

-Vaig néixer al Clot, a Can Robacols, un barri sense asfaltar on els nens jugàvem tot el dia al carrer. Fins a finals dels anys 40 no hi entrava ni la policia perquè allà hi havia la guerrilla llibertària.

-Va ser un revolucionari precoç.

-Ho portava a la sang. Amb 6 anys ens barallàvem i jo sempre defensava els indis contra els ianquis.

-¿Com va entrar al MIL [Moviment Ibèric d'Alliberament]?

-Des dels 16 anys estava involucrat en el moviment popular, en el moviment obrer autònom, perquè durant l'última època del franquisme la resistència eren els treballadors, eren ells, no la petita burgesia ni els que ara manen. L'any 72, estant de recepcionista a l'Hotel Barcelona, va venir un company a dir-me que feia falta i em vaig integrar al MIL.

-¿La seva mare no li advertia que vigilés les seves companyies?

-Una vegada em va dir: «És que tens unes amistats…». Però mai em va censurar, em respectava. «Fill, és que tu has sortit anarquista», em deia.

-¿Quina sensació tenia planejant accions subversives?

-Estàvem disposats a donar-ho tot i sabíem que ens la jugàvem. Però la nostra era una militància diferent. Sabíem que de vida només n'hi havia una i que l'havíem de disfrutar. Hi havia una efervescència obrera, grups guerrillers arreu del món, el maig del 68, la revolució sexual, la contracultura... Érem antiautoritaris i crèiem que podíem contribuir a la insurrecció obrera. Era una època d'il·lusió i crèiem que tot era possible.

-Al MIL va conèixer Puig Antich.

-No érem amics, però vam coincidir en diverses ocasions.

-¿Com el va afectar la seva mort?

-Va ser un cop molt dur. El setembre del 73 van enxampar la majoria del MIL i jo em vaig escapar. Vaig estar amagat 15 dies a Gràcia i després vaig passar clandestinament a Itàlia. Quan vaig tornar, em vaig integrar a l'OLLA.

-¿L'OLLA?

-Organització de Lluita Armada, així ens deia la policia. Era un grup molt clandestí, de gent treballadora que anava a la fàbrica i a la sortida feia sabotatges, atracaments... Estic començant a escriure un llibre, perquè és una història per explicar.

-¿Vostè anava armat?

-No, jo no. Era molt miop.

-¿Però participava en els atracaments?

--N-n-n-o. ¡Però per què tant d' interès per les pistoles!

-¿És que era pacifista?

-¡No! Però els atracaments eren només part de les nostres activitats. Jo m'ocupava primordialment dels pisos, els contactes i de crear una biblioteca per a l'autoformació obrera.

-¿Però va participar també en accions armades?

-Exacte. Em vam enganxar un any després de la detenció de Puig An­tich. Al sortir de la presó, el 75, la gent del barri m'abraçava, em petonejava i em feia confidències. Allò va compensar el patiment i les tortures.

-Llavors, ¿la lluita va valer la pena?

-¡Com no ha de valer la pena! M'ha donat una formació extraordinària que m'ha servit fins avui. Perquè jo he continuat la lluita: muntant exposicions, escrivint, des dels moviments socials... ¡El que explico no són records d'un iaio! Per a un revolucionari no existeix la derrota; la lluita és permanent. Mentre hi hagi una societat injusta, hi haurà gent disposada a lluitar, no amb metralletes Stein, sinó amb altres mètodes, perquè és una altra època.

-¿Els hackers informàtics i Wikileaks serien els MIL del 2011?

-¿Per què no? Internet és una arma poderosa. Si poguéssim convocar un milió de persones a tot l'Estat perquè no paguessin la hipoteca, els bancs s'enfonsarien.

-¿No es penedeix de res?

-Hi ha una cançó d'Edith Piaf que m'agrada molt: Non! Rien de rien... Non! Je ne regrette rien. Això no vol dir que no hagi tingut decepcions, però no he perdut l'alegria de viure. Una de les millors coses que m'ha donat la vida, ¿sap què és?

-¿Què?

-Els meus dos fills, que són una cosa real i sentida. Ells no fallen mai, i mai els he clavat un discurs.

-¿I si fessin una cosa il·legal?

--Si és pel bé comú, els donaria tot el meu suport.

Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya (4 de gener de 2011)

La notícia d'un robatori de municions a la base militar del Goloso a Madrid ha tornat a posar en evidència la més que probable infiltració d'elements de diferents bandes llatines entre la tropa professional espanyola: bàsicament, els Latin Kings, els Nyetas, i la d'aparició més recent, nascuda als centres de reclusió, els Trinitarios.

Algunes fonts assenyalen que aquests individus cada cop tenen més força i capacitat de coerció damunt la resta de soldats. No cal dir que, si com sembla, accedeixen a munició militar, la magnitud del problema creix de manera més que preocupant. Aquesta tendència és el resultat d'una política de defensa imperialista, que en el seu moment va impulsar el PP, després de l'abolició del Servei Militar Obligatori, i que va consistir en cercar reclutes a l'Amèrica Llatina. D'aquesta manera, els somnis de grandesa d'Aznar i dels seu ministre Trillo, s'acomplien. Recordem que eren els anys que les grans empreses espanyoles intentaven una mena de recolonització de l'Amèrica Llatina, amb les grans empreses de serveis i els grans bancs al capdavant.

Una política que, per altra banda, ha continuat portant a terme el govern del PSOE des del 2004, tant sota el ministeri de José Bono, com de José Antonio Alonso com de l'actual titular, Carme Chacón.

Per altra banda, a ningú se li escapa que el reclutament de soldats estrangers era també conseqüència de la dificultat de complir amb els objectius d'engrescar un nombre suficient de joves espanyols per tal que esdevinguessin soldats professionals.

En uns anys de creixement econòmic -que després s'ha demostrat que no eren més que una bombolla- la carrera de soldat professional no resultava prou atractiva.

Aquella política de reclutament va comportar un significatiu augment de soldats estrangers. Certament, no tots ells són d'origen llatinoamericà. També cal destacar la presència de soldats d'origen magribí i subsaharià. En el cas dels llatinoamericans, però, la llengua compartida i la promesa d'un passaport d'un estat membre de la Unió Europea al final del servei, eren més que temptadores.

En l'actualitat, a l'exèrcit espanyol, hi ha uns 4.000 estrangers, la qual cosa representa el 7% del total.

Tanmateix, en les anomenades unitats d'elit, com són La Legión o la Brigada Paracaigudista (BRIPAC), i que són les més actives en les missions internacionals, els estrangers són el 30%. La major part d'aquests són procedents d'Equador, Colòmbia, Perú, Bolívia, és a dir, de l'Amèrica Andina. També n'hi de de Centreamèrica, del Carib i del Con Sud.

Però hi ha una dada encara més frapant: el 42% dels morts que ha patit les forces armades espanyoles eren soldats estrangers. Això vol dir, com era previsible, que els comandaments els tracten com a carn de canó. Sigui al Líban, a l'Afganistan o a l'Iraq.

No cal ser una eminència per comprendre que tot plegat pot tenir conseqüències bastant preocupants. Aquesta tropa, és considerada per uns com a simples mercenaris, per d'altres -només cal llegir qualsevol fòrum d'Internet espanyol- és menyspreada com a putos sudacas.

Aquestes situacions poden facilitar la captació per part de les bandes d'alguns d'aquests soldats, o bé, la formació de xarxes d'ajuda mútua entre aquests soldats per fer front a un entorn que poden percebre com a hostil. Unes xarxes que més endavant poden ser infiltrades per elements de les bandes, o fins i tot per organitzacions criminals transnacionals o fins i tot per elements terroristes internacionals.

Les conseqüències de tot plegat poden ser desastroses, i és per això que cal seguir aquest fenomen de prop i treure'n les lliçons corresponents.

Josep Sort