Al món moren cada dia 35.000 persones de fam o per manca d’atenció sanitària; hi ha 1.020 milions de persones que passen gana; només a Europa, tenim 23 milions d’aturats (més de 4 milions a Espanya i més de 600.000 a Catalunya) i la meitat de la humanitat viu amb menys de dos dòlars al dia.
Per millorar la vida de la humanitat i preservar el planeta, cal destinar esforços i recursos a desenvolupar una economia al servei de les persones, aquella que té com a finalitat millorar la qualitat de vida a través de l’educació, la salut, el desenvolupament, la justícia i els drets humans.
Però la realitat és que al món cada any dediquem 1,55 bilions de dòlars (el 2,7% del PIB mundial) a la despesa militar, que equival a 4.246 milions de dòlars al dia. És més que possible que aquestes xifres siguin molt superiors si considerem tot el que no declaren els governs. Aquesta despesa ingent es destina a mantenir 21 milions de soldats (2,5 milions a la Unió Europea, 130.000 dels quals a l’Estat espanyol) i a adquirir quantitats enormes d’armes (400.000 milions de dòlars anuals).
Amb motiu de la celebració, el proper 12 d’abril, del Dia Mundial d’Acció sobre la Despesa Militar, promoguda per diverses organitzacions encapçalades per la xarxa global International Peace Bureau (IPB), volem sumar la nostra veu a la de ciutadans i ciutadanes d’arreu del món per mostrar el nostre desacord amb aquesta desorbitada despesa militar. Perquè:
La despesa militar alimenta vells i nous conflictes armats.
La despesa militar reforça una cultura dominant que és motor i justificació de violència i guerra.
Cal posar fi als privilegis del complex militar-industrial, l’únic sector que obté beneficis d’aquesta despesa exagerada.
Cal trencar la inèrcia dominant que basa la seguretat en termes militars mentre menysprea l’autèntica seguretat humana fonamentada en la protecció de la salut, l’educació, un medi ambient saludable, l’accés a l’habitatge, un treball digne i el respecte dels drets humans.
Un món en pau, no passa per invertir en la despesa militar, sinó en la prevenció de conflictes, la governabilitat democràtica i el desarmament.
SIGNATURES I ADHESIONS
ONG i centres
. Asociación Voluntariado de la Universidad de Valladolid
. Càtedra UNESCO de Filosofia per a la Pau de la Universitat Jaume I de Castelló
. Centre UNESCO de Catalunya
. Federació Catalana d’ONG pel Desenvolupament
. Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans
. Federació Catalana d’ONG per la Pau
. Fundación Cultura de Paz
. Fundació per la Pau
. Justícia i Pau
. Plataforma per la Pau de Lloret de Mar
. Seminario Galego de Educación para a Paz (SGEP)
Persones àmbit cultura, societat i moviment per la pau:
Una quadra era el territori sobre el qual exercia la seva jurisdicció un senyor, en una categoria inferior a la del castell. La creava directament el senyor del castell i disposava d’una torre al centre del territori. Lletger era una antiga quadra que pertanyia al terme i jurisdicció de Castellet. Està documentada des de l’any 990 quan era senyor de Castellet, Otger Amat. Otger donà nom a la quadra de Lletger, Lodger, Loger, Alotger. L’any 1410 ja es menciona Leger. Un altre Otger, Otger Catalò -que no tenia rés a veure amb l’anterior, ni amb Castellet-, em permet transcriure una de les llegendes més nostrades. Amb Otger Cataló -el Pare de la Pàtria- Catalunya va teixir el seu naixement. D’en Cataló les primeres referències escrites que ens han arribat són del segle XV, molt posteriors a l’època a la qual es refereix el fet, el s. VIII. La llegenda deu bona part de la seva fomentació a l'obra dels autors de la Renaixença catalana: Víctor Balaguer, Antoni Ferrer i Codina i Jacint Verdaguer. “Otger Cataló va sobreviure a l'escomesa sarraïna que va arribar fins a les valls pirinenques. Tots els guerrers cristians havien mort. Només ell en va sobreviure malferit amagat a les muntanyes de Gombrèn (Ripolles). Atès pel seu gos, que li llepava les ferides, Otger s'anava recuperant amb el desig de tornar a guerrejar contra els invasors de Catalunya. Quan Otger ja es va trobar be va agafar la seva banya de caça i la va fer ressonar profundament convocant els homes de la terra a la lluita. El gos, interpretant la crida del seu amo, va emprendre carrera fins que va trobar la primera persona, i li va fer entendre que volia que el seguís. L'home fou conduït davant la presència d'Otger Cataló, el qual li va donar el missatge que comuniqués als senyors de la terra que el moment de tornar a lluitar havia arribat. Així, de nou llocs diferents, van acudir els més aguerrits barons de la terra: Galceran de Cervelló, Bernat Roger d'Erill, Gispert de Ribelles, Dapifer de Montcada, Galceran de Cervera, Galceran de Pinós , Bernat d'Anglesola, Gerau d'Alemany i Hug de Mataplana, coneguts com els Nou Barons de la Fama o Els nou Cavallers de la Terra. Otger Cataló els va conjurar a lluitar fins a la mort per la terra que els havia vist néixer fins alliberar-la del poder foraster.” Segons algunes teories, el nom de Catalunya deriva del seu cognom. Retornant al Penedès, del castell de Lletger (any 1000) es conserva la meitat d’una torre de planta circular, que es va ensulsiar l’any 1941. Té un diàmetre intern de 2.38 metres amb uns murs de 1.65m de gruix. Actualment té 11 metres d’alçada, però sembla que abans era més alta amb una porta a mitja alçada.
Es pot dibuixar un home amb bigotis o un panxut amb cara de mala llet, es pot complementar amb un munt de medalles i amb un uniforme de lluentons per retratar un general. En cap cas ens imaginem un general com el descriu Gaziel a les seves Memòries “un homenet increïble de petit; sec, escanyolit i lleig, amb quatre pèls que li sortien de les galtes xuclades, i la barba prominent i pansida, com una castanya eixuta; uns cabells blanquinosos, no retallats de sis mesos, que li brollaven d’un barret de palla mig foradat.... Anava tot espellifat de roba, amb unes calces de cotó grisenc i pelat i un gec de dril...L’homenet semblava un segador castellà, arrossinat, que s’hagués perdut pels vols de Vilafranca. Duia uns sabatots mig foradats i torts, gairebé sense taló i, per tot fato, un paquet molt petit embolicat amb un diari vell i lligat amb un tros de cordill ple de nusos.”
Agustí Calvet, “Gaziel” (1887-1964), es refereix alcapità general Valeriano Weyler Nicolau (1838-1930). Gaziel estava a Sant Sadurní (1900) pujant a la diligència que l’havia de portar cap a Sant Quinti, quan Weyler volia enquibir-s’hi tot hi anar plena.
En Weyler va ser capità general de Cuba, de les Canàries, de Filipines, del País Basc, de les Balears, de Castellà i tres vegades de Catalunya. Va ser ministre de marina, ministre de la Guerra en tres ocasions i senador vitalici. Ennoblit amb el marquesat de Tenerife i el ducat de Rubí.
Weyler va conèixer la seva esposa, Maria Santacana, a Sant Quintí de Mediona i allà hi tenia unes terres i una casa vella que sovint anava a vigilar. En Gaziel explica “que era sabut a tot el Penedès que no perdia ni un gra de raïm, ni una trista oliva, perquè amb aquella indumentària de camperol avar vergassava ell tot sol les quatre oliveres i tallava els gotims dels quatre ceps que conreava”.
A Cuba (1896) per tal d’evitar el suport que els independentistes rebien de la població rural, Weyler es va inventar la Reconcentración, camps de concentració on tancà a milers d’habitants de les zones rurals sense mitjans de subsistència. La xifra de morts provocats per la seva política s’estima en 300.000 cubans. El seu fracàs fou enorme, malgrat que anys més tard intentà reivindicar la seva actuació amb el llibre "Mi mando en Cuba".
Weyler fou el general responsable de la repressió a Barcelona durant la Setmana Tràgica, amb morts, ferits i més de 2000 detinguts. Tot i el seu caràcter poc democràtic, no s'uní a la Dictadura de Primo de Rivera.
“Quan Weyler anava a Sant Quinti ho feia viatjant de tercera en el tren de Vilafranca i agafant a Sant Sadurní, per cinc o sis rals, com un pobret, la diligencia pública”; i si s’esqueia, el garrepa d’en Weyler, feia el seu viatge a la baca, sota la vela alta i encartonada, entre els farcells i les caixes.
elbarrinaire |
dimarts, 29 de març de 2011 | 23:45h
Una anàlisi diferent de la crisi. Una bona i aclaridora entrevista del 33 a l'economista Arcadi Oliveres, carregada de denúncies i alternatives. Molt recomenable. És un rebel, un activista social, una d'aquelles persones convençudes que canviar el món és possible. És l'economista Arcadi Oliveres, professor del departament d'Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona i president de Justícia i Pau. Oliveres, que sempre s'ha mostrat crític amb el poder polític i econòmic, és, en aquests moments, una de les veus que s'alcen amb més contundència contra el que ell anomena "les perversions financeres" del sistema capitalista. Arcadi Oliveres denuncia sense embuts els que ens han portat a la crisi actual: els especuladors que mouen bilions i bilions de dòlars sense que ningú els posi cap fre. Ens diu que el capitalisme financer és pervers i genera desigualtats i injustícies, i que cal plantar-hi cara i canviar-lo. En el seu últim llibre, "Aturem la crisi", Arcadi Oliveres ens fa una crida a rebel·lar-nos contra els màxims responsables de la crisi, els poders financers, i també assenyala els punts febles de la nostra societat de consum desenfrenat, deslocalitzacions i democràcia afeblida. Diu que només podem aturar la crisi amb un canvi de mentalitat i si tothom pren consciència que hem de demanar responsabilitats a polítics i poders econòmics.
elbarrinaire |
diumenge, 27 de març de 2011 | 18:45h
GADAFI Y LAS POTENCIAS OCCIDENTALES Frei Betto Las potencias occidentales, lideradas por los Estados Unidos, se hacen de la boca gruesa en defensa de los derechos humanos en Libia. ¿Y las ocupaciones genocidas de Iraq y de Afganistán? ¿Quién dobla las campanas por un millón de muertos en Iraq? ¿Quién lleva a la Corte Internacional de Justicia de la ONU a los asesinos confesos en Afganistán y a los responsables de crímenes de lesa humanidad? ¿Por qué el Consejo de Seguridad de la ONU no dice una palabra contra las masacres practicadas contra los pueblos iraquí, afgano y palestino? El interés de los EE.UU. y de la Unión Europea no es la defensa de los derechos humanos en Libia. Es asegurar el control de un territorio que produce 1,7 millones de barriles de petróleo al día, de los cuales depende la energía de países como Italia, Portugal, Austria e Irlanda. El caso de Iraq es ejemplar: los Estados Unidos inventaron las nunca encontradas 'armas de destrucción masiva' de Sadam Husein para ejercer el control sobre un país que es el segundo mayor productor mundial de petróleo -2,11 millones de barriles-, sólo superado por Arabia Saudita. Y posee una reserva calculada en 115 mil millones de barriles. A esa riqueza se le suma el hecho de ocupar una posición geográfica estratégica, pues tiene fronteras con Arabia Saudita, Irán, Jordania, Kwait, Siria y Turquía. El próximo 20 de marzo se cumplen ocho años que los EE.UU. y sus adláteres invadieron Irak con el pretexto de 'establecer la democracia'. El gobierno de Maliki está lejos de poder ser considerado una democracia. En febrero pasado millares de iraquíes salieron a las calles para reclamar trabajo, pan, electricidad y agua potable. El ejército los reprimió brutalmente, habiendo muertos, heridos, detenciones arbitrarias y secuestro de activistas. Ninguna potencia mundial reclamó en favor de los derechos humanos ni sugirió a Maliki que respondiera ante tribunales internacionales. La ONU es hoy, lamentablemente, una institución desacreditada. Los EE.UU. la utilizan para aprobar resoluciones que justifiquen su papel de policía global al servicio de un sistema injusto y excluyente. Cuando la ONU aprueba resoluciones que contrarían a la Casa Blanca -como la condena del bloqueo a Cuba y la opresión de los palestinos- ella sencillamente hace oídos sordos. Gadafi está en el poder desde 1969. Son 42 años de dictadura. ¿Por qué los EE.UU. y la Unión Europea nunca hablaron de quitarlo? Porque, a pesar de sus atentados terroristas, era conveniente mantener allí a un déspota que atraía inversiones extranjeras e impedía que llegasen a Europa los inmigrantes ilegales del África subsahariana, o sea todos los países al sur del desierto del Sahara. Ahora que el pueblo libio clama por la libertad, los EE.UU. ocupan posiciones estratégicas en el Mediterráneo. Barcos anfibios, aviones y helicópteros son transportados por los barcos de guerra US Ponce y US Kearsarge. La Unión Europea, a su vez, no está preocupada por la democracia en Libia sino por evitar que miles de refugiados desembarquen en sus países deteriorados por la crisis financiera. Temen también que la onda libertaria que asola a los países árabes, productores de petróleo, suban el precio del producto, recargando más a las potencias occidentales, que luchan con dificultad para vencer la crisis del sistema capitalista. Se habla de establecer una 'zona de exclusión aérea' en Libia. Eso significa bombardear los aeropuertos del país y todos los aviones allí estacionados. Y exige el envío de portaviones a las costas africanas. En suma, un nuevo frente de guerra. El hecho es que la Casa Blanca fue sorprendida por el movimiento libertario en el mundo árabe y, ahora, no sabe cómo proceder. Era más cómodo seguir siendo cómplice de los regímenes autoritarios a cambio de las fuentes de energía, como gas y petróleo. ¿Pero cómo oponerse al clamor por la democracia y evitar el peligro de que el gobierno de dichos países pueda caer en manos de fundamentalistas? Gadafi llegó al poder con amplio apoyo popular al derribar el régimen tiránico del rey Idris, en 1969. Mordido por la mosca azul, con el tiempo olvidó todas las promesas libertarias que había hecho. En 1974, valiéndose de la recesión mundial, expulsó a las empresas occidentales, expropió propiedades y promovió una serie de reformas progresistas que hicieron mejorar la calidad de vida del pueblo libio. Asociada a la Unión Soviética, a partir de 1993 Gadafi dio la bienvenida a las inversiones extranjeras. Tras la caída de Sadam, temiendo ser el siguiente de la lista, firmó acuerdos para erradicar las armas de destrucción masiva e indemnizó a las víctimas de sus atentados terroristas. Se erigió en un perseguidor feroz de Osama Bin Laden. Pidió ingresar al FMI, creó zonas especiales de libre comercio, abrió el país a las transnacionales del petróleo y eliminó los subsidios a los productos alimenticios de primera necesidad. Inició el proceso de privatización de la economía, lo que hizo aumentar el desempleo a cerca del 30% y agravarse la desigualdad social. Gadafi mereció elogios de Tony Blair, de Berlusconi, de Sarkozy y de Zapatero. Igual que a Occidente, le desagradó la expulsión de los gobiernos tiránicos de Túnez y Egipto. Ahora dispara contra un pueblo desarmado que aspira a sacarle del poder. Para las potencias occidentales Gadafi se convirtió en una carta rebelde de la baraja. El problema ahora es cómo echarlo del poder sin abrir un nuevo frente de guerra y convertir a Libia en un 'protectorado' bajo control de la Casa Blanca. Si Gadafi se resiste, Bin Laden puede ganar más de un aliado o, al menos, tener uno más en materia de amenazas terroristas. El discurso de Occidente es la democracia. El interés, el petróleo. Y para el capitalismo sólo eso interesa: privatizar las fuentes de riqueza. En cuanto a la lógica de que el capital predomine sobre la libertad, Occidente nunca conocerá verdaderas democracias, aquellas en las que la mayoría del pueblo decide los destinos de la nación.
Frei Betto es escritor, autor de "Diario de Fernando. En las cárceles de la dictadura militar brasileña", entre otros libros. http://www.freibetto.org/> twitter:@freibetto
Des de l’antigor, a Catalunya, tenim manuals d’ajuda sexual. Aquí es va escriure el primer manual eròtic europeu Speculum al foder (Manual del cardar), una joia única a l’Europa del seu temps. Llibre medieval escrit en català, d’autor anònim, que pretén ser un manual sobre les bones maneres “de fotre”, la seducció, la higiene, la psicologia femenina i les postures de fer l’amor. Se'n conserven dues còpies manuscrites, una d'elles parcial, del segle XV a la Biblioteca Nacional de Madrid.
Per aimar s’ha d’ajudar. A Speculum al foder s’esmenta una eina, el godomassí, predecessora dels consoladors, i s’expliquen procediments per a sintetitzar remeis i plats afrodisíacs, com per exemple la medicina per endreçar la verga, a la qual es detalla la recepta de la llet gelà, que encara beuen els valencians actualment.
A l’Arboç (Arbucio, Cebroz, Sarbós) tenien muralles, torre i palau. El document més antic que parla de l’Arboç es de l’any 1057. La vila va néixer com una unitat independent jurisdiccionalment, però lligada a l’àrea militar del castell de Castellet. El rei Pere I el Catòlic li va concedir mercat l’any 1202 i fira l’any 1211. La Torre estava situada on es va construir el dipòsit antic d’aigua. El Palau Reial de l’Arboç estava al mig del carrer Major i la primera noticia que en parla és de l’any 1208. L’edifici devia conservar-se dret fins al final del segle XV. El rei Joan I va “foder” en aquell palau.
En Joan I conegut com el Caçador, el Descurat o l’Amador de la Gentilesa (1350-1396) era rei de l’Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya, i de Còrsega. Comte de Barcelona, del Rosselló, de la Cerdanya, i del Vallespir, i duc de Girona. Fou el primer fill del rei Pere el Cerimoniós i d’Elionor de Sicília i germà del futur rei Martí l’Humà. Va descuidar força les qüestions de govern i el seu regnat es caracteritzà pel desordre administratiu i financer. Va visitar l’Arboç els anys 1373, 1378, 1391 i 1395.
El mes de novembre de l’any 1391, quan la seva segona esposa Violant de Bar –neboda de Carles V de França- estava al Palau Reial de l’Arboç, el rei li va escriure una carta on li deia que tenia ganes de “jaure” amb ella i que per aquest motiu li preparés un àpat en clau afrodisíaca: “Molt cara companyona. Demà Nós anam a dinar a l’Arboç, e a sopar e jaure amb Vós; pregant-vós que entre les altres viandes, nos facets aparellar andolles e botons de moltó”
Segons el gastrònom Jaume Fàbrega les andolles eren uns embotits similars a la botifarra del perol de Girona i els botons de moltó són les turmes del moltó.
Si els reis van gaudir d’aquella nit arbocenca va quedar en la intimitat de la cambra. La crònica tampoc explica si l’àpat afrodisíac va ser tan sols un placebo per a la libido reial o si va influir en la potència sexual. El que la història constata és que en Joan I va tenir dotze fills legals.
elbarrinaire |
dijous, 24 de març de 2011 | 20:11h
Segons l'article de l'enllaç, França estava preparant els aldarulls i l'ocupació de Líbia des de el mes de novembre de 2010. Un article per posar en dubte la versió oficial
elbarrinaire |
dimarts, 22 de març de 2011 | 19:43h
Una mirada diferent a la versió occidental. La Leonor és una psicóloga mallorquina que viu i treballa a Líbia des de fa cinc anys, en el seu bloc explica una versió diferent de la que ens està arribant a traves dels mitjans de comunicació occidentals. http://leonorenlibia.blogspot.com/
El concili IV de Laterà (1215) obligava els jueus a portar un senyal físic que els distingís visiblement dels cristians. A Catalunya, per sortir al carrer, Jaume I els hi va imposar una capa rodona amb caputxa negra i la rodella, que era un cercle de roba groc i vermell que els jueus s’havien de cosir damunt del pit i les jueves al front.
Vestuari que es pot veure a dos jueus de l’escena dels Esposoris de la Verge, del retaule de la Presentació de la Mare de Deu al Temple i de Sant Jordi -atribuït a Lluís de Borrassà- del convent vilafranquí de Sant Francesc.
Una de les simplificacions tòpiques consisteix en creure que els jueus eren rics i que tots es dedicaven a la banca. De jueus n’hi havia de rics i de pobres, d’artesans, de pagesos i de menestrals. El fet que alguns d’ells deixessin diners a interès –com els bancs d’avui- en una època en què els cristians ho tenien prohibit, els va donar una rellevància especial. En la mesura que la societat cristiana els anava tancant portes, ells, com estratègia de supervivència, es van anar especialitzant com a prestamistes i comerciants.
El call vilafranquí també fou un centre econòmic, l’any 1383 deixaren diners a l’administració municipal per poder adquirir les jurisdiccions de la Granada, Santa Fe, Terrassola i Sant Pere de Riudebitlles.
Les classes més desafavorides veien els jueus com rics, poderosos i tancats. Aversió impulsada per l’església, que sembrava odi i violència amb sermons i llibres ferotges i incendiaris. Culpabilitzava els jueus de la mort de Jesús, els acusava de propagar la pesta negra emmetzinant l’aigua, de l’assassinat d’infants amb suposats crims rituals, o de la profanació d’hòsties consagrades. Un dels apòstols del antijudaisme fou el dominic de Subirats, Ramon Martí, que va escriure contra els jueus Capistrum ludeorum.
A Catalunya el segle de les persecucions contra els jueus és essencialment el XIV, que és, a més, un període de convulsions socials, de pestes, de catàstrofes naturals i agràries que comporten una terrible davallada demogràfica i, en general, l’empobriment material del país. Al llarg del mes d’agost de l’any 1391 els calls de València, Mallorca, Barcelona, Girona, Lleida, Perpinyà, etc...són assaltats, saquejats, i pràcticament destruïts. Els cronistes parlen d’un nombre de morts molt alt. La vida dels jueus de Vilafranca canvià arran d’aquell esclat de violència (pogrom).
L’any següent el rei Joan I va donar la sinagoga de Vilafranca, amb tots els seus drets i pertinences, als ermitans del Puig. Perduda la sinagoga el call vilafranquí desaparegué aviat. Uns fugiren cap a indrets menys hostils, i d’altres esdevingueren “tressallits”, jueus conversos.
Vers el 1400 ja no resten testimonis documentals de la presencia jueva a Vilafranca.
Segons alguns autors la importància de Vilafranca, com a ciutat comercial, està estretament lligada a la presència de la comunitat jueva. Mostra delprotagonisme jueu és el privilegi del 25 de febrer de 1260, que signa el rei Jaume I a Lleida, pel qual cap oficial reial podia retenir presoners dins la sinagoga vilafranquina. Al Penedès la presencia de jueus també està documentada a l’Arboç, la Geltrú, la Llacuna,....
A Vilafranca el seu barri –call- estava situat dins del clos emmurallat de la vila, a l’illa limitada actualment pels carrers de Ferran, de Ponent, de Clascar, i Canyamars (Marques d’Alfarràs?). El call tenia, fins l’any 1290, un sol portal d’entrada al carrer de Canyamars, posteriorment es va autoritzar obrir un altre portal. Dins el call la comunitat disposava de sinagoga, hospital, i escola; al peu de la muntanya de sant Pau tenien un cementiri.
La paraula call deriva de la paraula hebrea qahal que vol dir congregació o assemblea. De sempre els jueus havien tendit a viure en comunitats. Se jueu era essencialment una qüestió de pràctica religiosa. La pràctica dels complicats preceptes del judaisme afavoria l’existència d’una comunitat que s’organitzava a l’entorn de la sinagoga, lloc de reunió i pregaria. Passat el temps, el call, va esdevenir una obligació i una raó de seguretat.
Segons en Mas i Parera la població jueva vilafranquina devia ser de 150 o 200 persones, i degué créixer ja que el 1327 es va concedir el permís per refer i eixamplar la sinagoga. Jueria que parlava el judeo-català, el dialecte medieval del català del qual es conserven restes en documents i en alguns llibres, sobretot en traduccions de l’hebreu. A Catalunya els jueus estaven sota protecció reial, els castlans de Vilafranca cobraven els censals de les cases dels jueus.
Però ser jueu no era fàcil, la seva vida estava marginada i controlada per multitud de normes discriminatòries inspirades per l’església. El Concili III de Laterà (1179) els hi va fixar l’obligatorietat de viure en barris separats, i els hi va prohibir els matrimonis i les relacions sexuals mixtes.
Els jueus no podien dur anells d’or ni de pedres precioses, no podien tenir criats ni dides cristians. Ni tocar el menjar als mercats, excepte, evidentment, aquells que havien comprat i pagat. Els cristians no podien hostatjar a casa seva jueus, ni podien menjar plats fets o cuinats per jueus.
Estaven obligats, inexcusablement, a anar a escoltar les predicacions per a la seva conversió dels frares dominics. Predicots fets, fins i tot, dins les sinagogues, activitat iniciada a Catalunya pel nostrat Raimon de Penyafort.
La marginació i el menyspreu els acompanyava fins la mort, els jueus no podien ser enterrats dins les ciutats, on els cementiris estaven reservats exclusivament als cristians.
El Carnaval troba els seus orígens en les antigues celebracions dionisíaques gregues i en les festes romanes. El Carnaval és una celebració que pertany al culte lunar. Ni Quaresma sense pluja, ni Carnestoltes sense lluna.
La cristianització del calendari rural va comportar que el Carnaval oferís un lapsus de permissivitat amb mascarades d’arrel pagana, acompanyades d’un enorme consum de carn, especialment de porc, i l’accés a l’imminent Quaresma, plena de repressions dels instints i de severa formalitat litúrgica.
Les festes de Carnaval comencen el Dijous Gras, Dijous Llarder, amb truites de botifarra i coques de llardons.
El Divendres de Carnaval és el dia de l’arribada del Carnestoltes -el rei del Carnaval- amb el seu sermó satíric. Segons recull en Pere Sadurni i Vallés a Retalls de Folklore Penedesenc, a Torrelles (1926), el divendres, dos homes es disfressaven de parella (l’esparriot i la mandenguera), i acompanyats de les gralles, del Carnestoltes, i del jovent -amb mocadors vermells- anaven per les masies a fer ballar les mestresses.
El Dissabte de Carnaval hi havia balls de mascares arreu. Disfresses estrafolàries sense gaires pretensions esteticistes.
El Diumenge, desfilada de les comparses i més balls. A Sant Sadurní, a la mitja part del ball, penjaven d’una corda un indiot. Muntats dalt de burros, i amb un garrot, el jovent tractava arrancar-li el cap a cops. Qui ho aconseguia ho celebrava amb un àpat d’indiot l’endemà (1875).
El Dilluns seguia la ballaruga.
El Dimarts a Pacs és ballava (1880) el “Ball de sant Baluard”, un dansot o ball parlat en el que es representava uns homes que portaven el blat al molí amb uns burros, aleshores es presentaven uns lladres i els robaven els burros. Els pagesos, empipats, imploraven a sant Baluard que els tornessin els burros. Al final, apareixia el sant i els pagesos li socarrimaven les barbes, la qual cosa el feia enfadar tant que els empaitava, a ells i a tot el poble; moment en que començava la carrera pels carrers i la disbauxa general. A Terrassola i Lavit (1930), als afores del poble, feien una parella de palla amb vestits estrambòtics, els anaven a buscar amb un carro guarnit i, amb les gralles, començaven una rua fins el ball.
El mati del Dimecres de Cendra, a Torrelles (1926) anaven a “robar cols”. Amb les cols, bacallà esqueixat i sardines es cuinaven el dinar. A la tarda, per acomiadar el Carnestoltes, a tots els pobles es feien fontades amb la cerimònia popular de l’enterrament de la sardina. Era el moment de fer la lectura del testament del Rei del Carnaval, que a Pacs legitimaven davant d’un notari “molt trempat”.
I amb el sepeli s’encetava l’abstinència, perquè si el pare fa sempre Carnestoltes, els fills hauran de fer Quaresma.
El secretari general, Uriel Bertran, no ha aclarit si exigiran a l'expresident blaugrana que deixi el subgrup de SI, o si li demanaran que deixi l'acta de diputat
NÚRIA MARTÍNEZ –ARA- Barcelona | Actualitzada el 03/03/2011 18:26
El secretari general de Solidaritat Catalana, Uriel Bertran, ha constatat que el diputat Joan Laporta, "deixa el projecte independentista i opta per formar-ne part d'un altre". Bertran contestava al comunicat on el president de Democràcia Catalana trenca amb Solidaritat per la falta d'entesa a l'hora d'aliar-se amb ERC de cara a les eleccions municipals de Barcelona. Laporta es despenja així de l'acord per reeditar la coalició que ha tingut lloc aquest dijous en el transcurs d'un dinar al què no ha volgut assistir.
Bertran i el diputat Alfons López Tena, que es reuniran dimarts amb l'expresident del Barça, no han aclarit si li exigiran que deixi el subgrup de Solidaritat -cosa a la qual poden obligar-lo per tenir majoria- o si li demanaran que deixi l'acta de diputat, una decisió que competeix exclusivament a Laporta.
En un intent de restar importància a la crisi que viu Solidaritat, el secretari general del partit ha assegurat que la coalició se sent "forta" malgrat l'anunci de Laporta, i ha insistit en què "l' aposta per la declaració unilateral de la independència de Catalunya continua". A més, ha evitat pronunciar-se sobre les raons de Laporta per trencar amb Solidaritat, i ha assegurat desconèixer a quin projecte se'n va Laporta, encara que ha donat a entendre que l'exdirigent blaugrana sumarà amb ERC.
Bertran, acompanyat pels líders dels cinc partits de Solidaritat, entre ells el Partit Socialista d'Alliberament Nacional, d'Els Verds-Alternativa Verda i el Partit Republicà Català, ha subratllat que el projecte de Solidaritat no estarà mai "subordinat a Barcelona a partits d'obediència espanyola com el PSC", i que Solidaritat "no farà mai oposició a un govern autonomista, sinó que defensarà la independència unilateral de Catalunya." Encara que Bertran ha dit que segueix vigent l'oferta a ERC i a Reagrupament que un independent de consens encapçali una candidatura independentista unitària, la divisió de l'espai independentista a Barcelona pràcticament es dóna per feta.
elbarrinaire |
dimecres, 2 de març de 2011 | 09:00h
Directe! cat (02-03-11)
Els sondejos de les municipals donen un 60% més de vots a la coalició independentista si l'expresident del Barça hi participa · Obtindrien uns resultats similars als del PPC
La presència o no de Joan Laporta en una candidatura unitària independentista per Barcelona és la peça clau de l'èxit el 22 de maig. Segons ha pogut saber directe!cat, els sondejos propis encarregats fins ara preveuen que una coalició amb Laporta a la llista trauria fins un 60% més de vots que els millors pronòstics per ERC+Reagrupament. Això vol dir que si a l'actual coalició de Portabella les enquestes li donen 4 regidors, amb la presència de Laporta l'independentisme s'enfilaria fins els 6 o 7 representants a Barcelona, catapultant els partidaris de l'Estat propi fins el tercer grup del consistori, frec a frec amb el PPC, a qui els darrers sondejos també preveuen entre 6 i 7 regidors.
Aquests sondejos clarament favorables a una candidatura unitària amb l'expresident blaugrana són el que ha provocat l'encaparrament de Joan Laporta a sumar-se a la coalició amb Portabella i Reagrupament, tal com va explicar aquest dimarts a la Universitat Pompeu Fabra, en contraposició a la postura dels seus companys de coalició, que des de Solidaritat per la Independència apostarien per concórrer a les eleccions en solitari.
Fonts properes a Joan Laporta asseguren que des d'Esquerra Republicana hi ha la voluntat ferma d'arribar a un acord. Així, Joan Laporta sap del cert que tant l'entorn de Portabella com la cúpula d'Esquerra coneixen aquestes enquestes i acceptarien sumar-lo des de Solidaritat Catalana -o bé des de Democràcia Catalana en solitari- al seu acord actual. De fet, dies enrere Joan Laporta ja havia insinuat aquesta possibilitat, unes declaracions que van ser àmpliament celebrades per Jordi Portabella, feliç de veure que l'acord estava més a prop.
Dimarts, dia clau En qualsevol cas, qualsevol decisió queda posposada a la reunió que mantindran dimarts vinent els set partits que, durant les eleccions catalanes del novembre, van integrar Solidaritat Catalana per la Independència, una trobada que haurà de servir per veure si finalment es reedita o no la coalició per les municipals, i amb quines condicions. En aquesta trobada, Joan Laporta intentarà fer valdre el seu paper de líder i ànima de Solidaritat Catalana per convèncer la resta de formacions de la necessitat d'unir-se a Portabella.
En qualsevol cas, la presència de Laporta en una hipotètica llista unitària a Barcelona amb ERC i Reagrupament no implicaria que l'expresident del FC Barcelona encapçalés la candidatura. De fet aquest dimarts el mateix Joan Laporta assegurava: 'Hi ha gent molt més preparada que jo'. En cas que s'articulés aquesta candidatura unitària, Democràcia Catalana intentaria imposar una nova marca a la candidatura que defugís de les sigles dels partits que la integrin, una de les condicions que havien imposat els solidaris a l'inici de les negociacions.
Quan el poble tenia més fe en els sants que no pas en els metges, les oracions esdevenien els ponts de salvació. Oracions versificades en la nostra llengua, sense rima, ni mètrica, mostres de la confiança popular. Les oracions protegien o guarien amb pràctiques que avui titllem de supersticioses. El repertori d’oracions abraçava tots els sants, totes les activitats i totes les malures: per passar un mal propi a un altre, contra els bandolers, pel mal d’ull, per les activitats agrícoles....
Al Penedès hi ha pocs estudis sobre la medicina popular, els remeis casolans, els exorcismes i les oracions emprades. L’Esteve Busquets en el seu llibre Oracions, eixarms i sortilegis (edicions Maideu) entre les pregàries curatives que recull n’hi ha algunes del Penedès.
Per demanar pluja els nostres rebesavis resaven:“Salveu-nos Déu i Maria./Verge amada del Roser, deu-nos salut i pluja./ Vos que ho podeu fer.”
Per obtenir bones collites es matava una gallina o un ànec i, deixant caure la sang al conreu, imploraven “Aquest per Déu, aquest per la Verge,/aquest pel sol, aquest pel vent,/aquest per la pluja, aquest pel sembrador/i aquest per la llavor.” Oració molt semblant a la que recitaven en escampar les cendres del Tió de Nadal.
Pel mal d’espatllat les curanderes feien seure el pacient en una cadira amb els braços deixats anar. Els hi estiraven fent-los tocar les puntes dels dits polzes fins que estaven ben igualats: “Sant Maure i sant Bernat/van per un camí,/encontren a sant Martí/i li diuen: Martí que fas aquí?/N’ estic mal de llomadura./Cura’l tu Maure, cura’l tu Bernat.”
Per curar els talls dels mugrons pregaven: “Cristo i serres van a Roma,/les serres se’n van, Cristo se’n torna./Mori serres, viva Cristo,/ per la fe de Jesucristo.” El tractament es complementava amb tres salves i nou parenostres.
En guarir els mals de la vista invocaven “Perla feta i desfeta/entre cap, carn i sang/ tu n’ets feta;/i l’àngel sant Gabriel/t’arrenqui de soca i arrel,/i així ho vulgui Déu/i la Mare de Déu/i així cia. Amen.” Calia fer tres creus sobre els ulls.
Quan patien alguna contusió resaven:“Punta amb punta,/junta amb junta, tall mal llega/no t’enfadis./Ni per foc, ni per aigua, ni per vent,/per la fe de Jesucrist sigui curat./Amén.”
A Lavit oraven per un bon son, pel penediment o per la por a no despertar-se més: “Cristo als peus,/Cristo a la boca, /Cristo al pit;/Cristo estès / per tot el llit”.
El remei per allunyar les pedregades consistia en posar una galleda fora de la casa amb tres pedres, escollides el Dijous Sant, i senyar-se tres vegades dient: "Ves-te’n mal temps,/ves-te’n a l’ús,/en nom de Jesús,/que es pugui fondre ben aviat./Que l’arcàngel Gabriel ,/l’aparti ben aviat,/per amor de Déu".
La xarxa de comunicacions terrestres catalanes de la primera meitat del segle XIX encara estava constituïda, bàsicament, per camins de ferradura. La xarxa principal eren els camins de carro que anaven de Perpinyà a València i de Barcelona a Lleida.
La majoria de mercaderies les transportaven els traginers, muntades sobre muls amb bast o amb sàrries, quan tenien algun animal sense carrega l’utilitzaven per portar passatgers. Als carros i a les galeres també hi pujaven viatgers asseguts a la càrrega. Les tartanes eren per portar persones en trajectes curts.
Els primers vehicles especials pel transport de passatgers foren les diligències, amb vuit persones a l’interior i algunes a l’exterior. El nom de diligència els ve per la rapidesa en comparació amb els altres mitjans. Un carro circulava a 4.3 kmts per hora, i una diligencia per un camí ben arreglat a 12.
Aquesta velocitat diabòlica va provocar històries negres. S’explicava que per fer anar fines les rodes les greixaven amb greix d’infants. Deien que, per agafar les criatures, acompanyava el vehicle un home amb un sac. Això provocava que un hora abans del pas de les diligencies les mares ja amaguessin la mainada, i, que es creés el mite de l’home del sac.
Però les diligències no aportaren tan sols velocitat i la creació d’hostals a les parades, per a molts adolescents va representar un incentiu sexual poder veure el turmell de les dones que, forçades per l’alçada del carruatge, havien de apujar-se un xic les faldilles.
A principis del segle XIX ja existia a Vilafranca un servei de galeres i correus amb Barcelona i Valencia. A mitjans de segle hi havia tres agències de diligències a les quals calia demanar lloc amb tres o quatre setmanes d’antelació
Per anar de Vilanova a Tarragona, degut a la manca de camins, feien alguns trams per les platges. Per anar de Vilanova a Barcelona calia passar per un camí dolent fins a Vilafranca, on agafaven una de les diligencies que, per Ordal, els portava fins a la ciutat. Un viatge on s’havien d’afrontar els parrots, els pagos i les malifetes dels bandolers. La inseguretat obligava a les companyies a portar escopeters a la baca del vehicle.
El camí que anava de Barcelona fins a Tarragona travessava Vilafranca pel carrer de la Cort i el carrer dels Ferrers. Quan l’any 1802 s’inaugura lacarretera de Vilafranca a Barcelona per Ordal, aquesta es desplaça pel costat de la Rambla actual.
L’any 1817 es construí una bona part de camí sòlid entre Vilafranca i Vilanova. Per pagar l’infraestructura, a Vilanova i a d’altres pobles,es crea un tribut d’un quarto per terça de carn. L’any 1834 s’inaugura la carretera.
El 15 d’abril de 1865, el ferrocarril arribà al Penedès per Vilafranca. Malgrat que viatjar amb tren era una mica més car que amb les diligencies, aquestes paulatinament desaparegueren.
Una mirada diferent a la versió occidental. La Leonor és una psicóloga mallorquina que viu i treballa a Líbia des de fa cinc anys, en el seu bloc explica una versió diferent de la que ens està arribant a traves dels mitjans de comunicació occidentals.
