elbarrinaire |
diumenge, 3 de juliol de 2011 | 21:00h
Ben poca cosa queda del castell de Foix, a Torrelles, tan sols unes restes que devien ser part de les muralles del recinte. El castell està a 643 metres d’altura, en un indret que domina una gran extensió de la conca del riu Foix.
La primera referència documental del castell de Foix - castro de Fodex -data de 1067. Els senyors del castell són desconeguts fins el segle XII. L’any 1161 en la venda d’una torre i unes propietats figura la signatura de Bernat Marcús, propietari del castell.
En Marcús fou un comerciant i banquer barceloní del segle XII. Bernat Marcús va arribar a tenir una gran influència en l’alta política del país i, tot i no tenir origen noble, va formar part del consell de Ramon Berenguer IV.
Les seves activitats comercials el van obligar a crear i mantenir una àmplia xarxa de contactes repartits per llocs molt diversos mitjançant un grup de missatgers destinats a aquesta tasca. Aquest servei li suposava un cost considerable i, com a bon comerciant, va tenir la pensada de rendibilitzar-lo, oferint-lo a tothom que el necessités, a canvi d’unes quotes. D’aquesta manera, va crear el primer servei postal de caràcter general conegut a Europa. Es tractava de correu privat, no pas del correu oficial que mantenien l’església o les diverses monarquies per als seus assumptes oficials com era el cas, per exemple, del sistema de correu reial establert per Jaume I, amb tres rutes que partien de Barcelona cap a València, Saragossa i Perpinyà.
Marcús en morir, l’any 1166, va fer una deixa a Barcelona per construir un hospital, un cementiri i una capella, que encara es conserva, d’estil romànic i que porta el seu nom –capella d’en Marcús-, al xamfrà dels carrers Carders i Moncada.
El castell de Foix, l’any 1172, era propietat de Guillem de Bell-lloc. L’any 1198 el senyor de Foix era Guillem de la Granada que el llegà a Guillem de Tarragona amb el prec de que construís una església, consagrada a Santa Maria, al costat del castell.
L’any 1288 el castell pertanyia a Guerau de Cervelló. Passà a la corona el segle XIV. El 1388 el rei Joan I el vengué a Bernat de Pinós. L’any 1574 al costat de l’església es va edificar una casa per als peregrins que anaven a venerar a una marededéu datada al segle XIII, que va desaparèixer durant la guerra (1936-39).
El castell, al segle XVII, era de la família Peguera. En Guerau de Peguera i Bernado fou nomenat marques de Foix, pel rei Carles III l’any 1710. L’últim propietari que es te constància es Maria-Manuela baronessa de Rocafort de Queralt, finada el 1881.
L’any 1892, el darrer rector de Santa Maria de Foix va ser assassinat. L’any 1897 a causa d’un temporal va caure el campanar d’espadanya de l’església. El pas del temps va deixar el conjunt degradat fins que es va començar a restaurar l’any 1981.
Malgrat l’existència d’un sender que comunicava la localitat amb Sitges, els vilanovins havien de viatjar fins a Vilafranca per anar a Barcelona, seguint camins gairebé intransitables, amb la presència de bandolers als puigs d’Olèrdola i de l’Ordal. L’escriptor vilanoví Antoni Pujol escriu “Tot aquell que li calia desplaçar-se a Barcelona, implorava ajut a la Providència per anar i tornar sens novetat, havent fet testament abans de la partença...”
Al llarg de trenta anys havien intentat tretze vegades portar el ferrocarril fins a Vilanova (3 de vuit de 06-05-11). Quan “l’indiano” Francesc Gumà i Ferran (1833-1912) va aconseguir fer-hi arribar el tren (29 de desembre de 1881), la població (13.000 habitants) va esclatar de goig i ho va festejar durant quatre dies.
El dia 29 el bisbe Josep M. Urquinaona va beneir la línea. A la Rambla es va aixecar un arc triomfal. El corresponsal de la Vanguardia explica que “la concurrencia en plazas y calles era inmensa: musica y coros amenizaban la fiesta”. Al migdia es va servir un dinar per 500 comensals i a la tarda hagueren representacions teatrals, i òpera al teatre Principal. A la nit s’il·luminaren moltes cases particulars, el parc Gumà, l’església de Sant Antoni, l’ajuntament, el Casino, l’Ateneu, el banc de Vilanova.... Hi hagueren focs artificials i s’aixecaren “infinidad de globos aerostáticos”.
El dia 30 es va celebrar un Certamen Literari al Teatre Tivoli Villanovés amb la presència de destacats intel·lectuals presidits per Víctor Balaguer, i la música del “Primero de Ingenieros, tocando las piezas mas escogidas de su repertorio”. A la vesprada l’Ajuntament oferí un opípar banquet, per a cent persones, al Saló de Sessions. A les 11 de la nit començaren els balls a totes les societats. Al Circulo Villanovés, “l’Excma sra. Marquesa de Marianao iva con un rico traje de brocado i luciendo una preciosa diadema de brillantes”, assistiren el Governador Civil, els de Guell, els de Samà, el baró de Flix, els Gumà....
El dissabte 31 es col·locaren les primeres pedres dels monuments -finançats per subscripció popular- a la plaça de l’Estació al patrici Gumà, i a la plaça de l’Ajuntament a Josep Tomàs. Desprès d’un te, a les deu, es va disparar un extraordinari castell de focs. A l’envelat de la plaça de l’Estació “iluminado por medio de la luz electrica que daban diez o doce lamparas”, hi hagué ball de cap d’any.
El quart dia de festa s’inicia amb una missa de campanya i la col·locació de la primera pedra de la Biblioteca–Museu Balaguer. Mes tard, a l’Ateneo Villanovés, se celebrà una nova vetllada literària en la que participà, entre d’altres, Jose Zorrilla l’autor del Juan Tenorio.
El dia 2 de gener començaren a circular amb regularitat quatre trens diaris fins a Barcelona i retorn emprant una hora i quart en cada trajecte.
Les ordalies o judicis de Déu (judicia Dei) eren unes proves màgiques o religioses, utilitzades des de l’antiguitat fins al segle XIII, per dirimir un litigi. En la mentalitat primitiva, on dret i religió es confonen, les ordalies constitueixen el judici per excel·lència, en el qual Déu mateix pronuncia la sentencia a través d’una prova.
Hi havia una àmplia varietat de proves, n’hi havia de foc, de l’aigua, de les metzines, o de combat. En les proves de foc els acusats havien de subjectar ferros candents, ficar les mans en una foguera o en aigua o oli bullint, o caminar sobre brases. Les parts afectades eren embenades tres dies i el veredicte depenia de si es detectaven, o no, cremades o infeccions. Si les butllofes es curaven abans d’un temps determinat, Déu demostrava que la persona tenia raó. Si no, simplement, no la tenia. Amb les proves d’aigua -prova molt estesa en els casos de bruixeria- els litigants eren llençats a l’aigua lligats de peus i mans. El que surava era considerat culpable.
El duel judicial, en què s’enfrontaven a peu o a cavall dos litigants o dos cavallers designats per ells, no deixa de ser un altre tipus d’ordalia. Només si, per la gràcia de Déu, els acusats sobrevivien o no resultaven gaire ferits eren declarats innocents. Sovint fou admesa la substitució de persones per d’altres de categoria inferior o per animals.
A la Península Ibèrica, la major part d’aquestes proves es troben documentades als Furs de Lleó, dictats el 1017 per Alfons V de Lleó, on s’indica, com curiositat, que en cas de dubte sobre si un acusat realment s’havia cremat o no, hi acudirien sota jurament dos ferrers en qualitat de perits.
L’any 1037, quan era senyor del castell de Castellet en Bernat Otger, hi hagué una ordalia per tal de sentenciar el litigi que, des de feia dècades, mantenia la seva família amb el monestir de Sant Cugat del Vallès. El motiu eren els límits entre els castells de Castellet i el de Calders, propietat del monestir.
Per tal de dirimir el conflicte es practicà la prova dels albats. Cada una de les parts va comparèixer amb un nadó que van llençar a l’aigua. Déu havia de dictar el judici favorable pel nen que surés, que donaria la raó al seu portador.
El bebè que portava la representació de Sant Cugat es va enfonsar, però no totalment, en tant que el de Bernat Otger de Castellet va surar de bon començament. Els jutges van sentenciar que el monestir de Sant Cugat rebria una petita part de les terres en litigi, ja que el seu nadó s’havia enfonsat, però no havia arribat a tocar fons, mentre que Bernat Otger es quedaria amb la part més gran d’aquelles terres. Creus i fites marcaren els termes convinguts.
Amb la introducció del dret romà i canònic, i les successives disposicions papals, les ordalies acabaren per desaparèixer.
L’església de Sant Joan de la Muntanya està al terme municipal de Pontons, al costat del castell, al marge de la cinglera sobre el puig Fonoll. Documentada des de l’any 1067, està consagrada l’any 1073. És un edifici auster, d’estil romànic, de pedra rogenca, amb un absis amb decoració d’estil llombard i una porta al mur de migdia. La nau era coberta amb volta de canó reforçada per dos arcs torals, durant les obres de reconstrucció de 1968 fou substituïda per una coberta de bigues.
L’any 1968, August Ferrer i Dalmau, propietari de l’església, d’acord amb el capellà –Jaume Torres i Batlle- va emprendre la restauració de l’edifici. En desfer la taula de l’altar va aparèixer una senzilla lipsanoteca (capsa per contenir relíquies), a l’interior de la qual es guardaven unes relíquies embolicades amb un drap verd i un petit pergamí amb la lletra característica del segle XI.
Durant vuit segles (IV al XII) tota la cristiandat es va articular sobre les relíquies. Es va desenvolupar la idea de que els fidels que oressin o estiguessin a prop d’aquest objecte gaudirien dels poders miraculosos que aquestes posseïen. Va ser la febre de les relíquies, es compraven, es venien, es robaven, s’inventaven... Sobre d’elles es construïen esglésies, abadies, catedrals. La seva tinença portava aparellada grans beneficis, eren focus de peregrinacions i donacions i, en conseqüència, de riquesa i influencia. Els peregrins anaven de temple en temple a venerar les relíquies per complir una promesa, per guarir alguna malaltia, per obtenir indulgències o buscant la reducció del temps que havien d’estar al purgatori.
Les relíquies de primera categoria poden ser ex pilis (de cabells) o ex carne (peces del cos). Les de segona són ex vestibus (de vestits) i les de tercera: a contactu (els objectes que van estar en contacte amb el sant) o ex capsa (del taüt).
Malgrat que a partir del IV concili del Laterà (1215), l’església va prohibir la veneració de relíquies sense “certificat d’autenticitat”, moltes són falses. Són sospitoses les nombroses de la “Vera Creu”, els abundants “Claus de la Creu”, o les “Espines de la Corona”. Del “Sant Prepuci de Jesús” s’han comptabilitzat catorze exemplars. Entre les relíquies curioses hi ha ”el Sant Melic”, “la Santa Llàgrima”, “la Sabata de Jesús”, “el Llit de Mare de Deu”, ”les Vares de Moisès”, “els Bolquers de Jesús”, el “Cinturó de la Mare de Déu”,....
Al pergamí de la capseta de les relíquies de Sant Joan de la Muntanya hi ha dinou ratlles d’escriptura, amb els deu manaments i la relació dels sants als quals pertanyien les relíquies: sant Norbert, sant Pancraç, i santes Masses. La capseta havia estat oberta amb anterioritat ja que el drap que les embolicava era relativament modern. Actualment la lipsanoteca la conserva la família Ferrer i Dalmau.
El dia 21 de gener de 1898 els pescadors de bou de Calafell, van trobar una balena morta davant la costa. Amb moltes dificultats van lligar unes cordes al cetaci i quatre barques el van arrossegar fins la platja. Per treure-la de l’aigua feren falta una bona colla de cavalls i la força d’un centenar demariners i d’altres persones, que van estar treballant fins el dia 24. Segons el corresponsal de la Vanguardia, “la longitud de dicho animal es de unos 100 palmos y su diametro de 20”.
Malgrat que els ancestres de l’actual Calafell tenen 22.000 anys d’antiguitat, la localitat que avui coneixem va néixer a l’Edat Mitjana al turó on s’aixeca el castell. A finals del segle XVIII van començar a assentar-se vora mar alguns pescadors i així van donar origen al nucli de la platja.
L’any 1898 Calafell tenia 1.200 habitants. El mes de gener havia estat molt plujós, i els conreus, les vinyes, els camins i les cases havien quedat bastant malmeses. El vi tenia poca demanda i els pagesos no podien vendre el vi de la darrera collita malgrat fos de bona qualitat. El pa s’havia apujat de preu fins a superar les 3.75 pessetes els 25 quilos.
Les balenes encara eren vistes com animals monstruosos. En llati monstrum (prodigi) és un derivat de mostrar (indicar, advertir). Eren l’avís que alguna cosa extraordinària i important havia de succeir. Jaume Safont portava un dietari on escrivia totes les vicissituds polítiques de la Barcelona de gran part del segle XV. L’any 1446 una balena morta va arribar a la ciutat i anotà “Déus per sa mercè nos do bons senyals e bona ventura”. Anys abans, amb un altre cadàver, va entendre que no trigaria gaire en morir algun príncep i, en efecte , en menys d’un mes moria Alfons V.
Una balena embarrancada era un tresor per la quantitat d’oli i de greix. De l’ensorrada a Port de la Selva, el 1752, es diu “en el moment de buidar-la hom en rebentà un ull, el qual esdevingué un brollador d’oli, amb un raig de dos metres d’alçada, mantingut al llarg d’un quart d’hora”.
Un cop tret tot el profit n’enterraven les restes a la mateixa sorra per evitar la fetor de l’animal en descomposició i les epidèmies. Sempre hi havia qui guardava algun os: una vèrtebra, una costella, ... que duia a l’església com a tribut o submissió del monstre als déus. D’ossos semblants en podem veure un de penjat dalt de la porta de l’església de Sant Martí Sarroca.
L’arribada d’una balena a la platja sempre ha provocat una gran expectació, és de les poques oportunitats que la majoria dels humans té per veure un animal colossal. Vinguda de tots els pobles del Penedès una gentada immensa es va apropar a Calafell. El regidor de l’ajuntament de Bellvei, Manel Urgell i Vidal, tornant de veure el cetaci amb la seva família, va trencar l’eix de la tartana i de l’accident en va resultar ferit el seu fill.
elbarrinaire |
dissabte, 28 de maig de 2011 | 14:59h
Dissabte, 28 de maig del 2011J. G. ALBALAT, BARCELONA, El Periodico
El fiscal de Barcelona Antoni Pelegrí ha presentat una querella contra l'alcalde en funcions de Santa Margarida i els Monjos (Alt Penedès), el socialista Jordi Girona Alaiza, per tràfic d'influències i prevaricació. Suposadament, Girona, que no va concórrer al 22-M, va concedir contractes de manera irregular a una empresa administrada per l'arquitecte Josep Soler, amb qui tenia una relació d'amistat i que va ser regidor a Vilafranca del Penedès.
Els contractes d'assistència i consultoria van permetre a la societat implicada, Estudi Helix, controlar gairebé de forma exclusiva tot el que tenia a veure amb competències urbanístiques. Aquesta relació de serveis va començar el 1997, quan es va firmar el contracte, que quatre mesos després de vèncer es va prorrogar dos anys. La vigència va finalitzar el 2003.
MES A MES / Com que no es podia prorrogar més, l'ajuntament va aprovar un plec de clàusules especials, al qual el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya es va oposar. El consistori va fer marxa enrere, però va adjudicar directament a l'empresa dos contractes menors cada mes, amb el suposat coneixement de la secretària municipal, que també figura a la querella. En total van ser 38 contractes i 1,3 milions d'euros facturats.
SANT ANTONI I SANT GALDRIC PERDEN El pagesos vilafranquins van escollir sant Isidre Llaurador com advocat, l’any 1623. La notícia la reflecteix el Llibre del Canaler (candeler) de la Comunitat de Preveres de santa Maria de Vilafranca. Segons explica l’Antoni Massanell, el candeler era un càrrec que tenia una durada d’un any, al qual s’accedia per elecció del Venerable Concili de Preveres. Fins a l’any 1623 el protector del pagesos de Vilafranca era sant Antoni Abat (251-356), també conegut com sant Antoni del porquet o dels ases per la seva afició a guarir animals ferits, especialment a un porc que agraït, el va acompanyar la resta de la seva vida. És considerat el patró dels animals de peu rodó, dels animals domèstics i dels traginers. La Confraria de Sant Antoni Abat, de la qual formaven part els llauradors vilafranquins, va ser aprovada pel rei Pere III el Cerimoniós, l’any 1340. Per fer el canvi de patró, el dissabte 25 de novembre de 1623, la pagesia va fer festa grossa, van posar l’imatge de sant Isidre a l’altar major de l’església, i van celebrar ofici i sermó, “amb gran lluminaria i diguerem completes molt solemnes ab dos cobles de menestrills i cant d’orgue” . El diumenge feren processó a la qual assistiren “quatre cavalls cotoners, àguila, drac i diablots com lo dia de Corpus i aportaven un parell de vaquetes junyides ab rella i jou com qui llaurant i un minyo ab figura d’angels. Seguin dit parell també anava un sembrador ben vestit i ataviat sembrant confits grossos”. Els acompanyaven 37 capellans. Isidre el Llaurador (1080-1130) va ser un camperol de Madrid anomenat Isidro de Merlo i Quintana, conegut per rebre l’ajuda dels àngels, li llauraven la terra amb els bous mentre ell es dedicava a pregar. Va morir el dia 15 de maig, dia en que es commemora la seva festa. Va ser canonitzat el mes de març de 1622 i, des de aquell dia, va esdevenir el patró de la pagesia espanyola, després d’arraconar sant Antoni del porquet i el tradicional patró dels agricultors de la Catalunya Vella, sant Galdric. En Galdric (820-900) era un pagès occità que defensava els pagesos de la pressió i el maltractament que rebien dels senyors feudals. Un dia que venia del camp, va entrar a l’església del poble i deixà la seva gaiata plantada a fora, clavada a terra. Quan va sortir, la gaiata havia crescut i s’havia transformat en un om. Va ser enterrat al monestir de sant Martí del Canigó a la Catalunya Nord. L’any 990 el van canonitzar. Malgrat la tradició i el historial miraculós de l’Antoni i en Galdric, els pagesos vilafranquins no van dubtar en canviar de protector i acollir-se al del castís. Segons es llegeix al llibre del Canaler, els anys següents a la proclamació de sant Isidre com a patró vilafranquí, tampoc no van faltar dos dies de processons, oficis i completes.
El nom genèric d’oficis de foc comprenia tots els que treballaven el ferro. La complexitat de les tècniques de manipulació -el ferro requereix molt d’enginy per poder-lo dominar- va conduir els professionals cap a l’especialització, sobretot en els nuclis grans i mitjans. L’any 1380 es van separar del gremi els serrallers o manyans, l’any 1395 se’n separen els calderers, el 1512 els daguers i els ganiveters, l’any 1683 els claveters, un altre any els manescals,... els llanterners, els escopeters, els canoners, els cuirassers, els picadors de llimes, els rellotgers, els ferrovellers,.... Tots, però, van guardar sant Eloi en el patronatge. Sant Eloi- quan era petit era noi;/ de mitjà- va ésser manyà; / de mitjancer- va ésser ferrer,/ i de gran –va ésser sant.
En Rafel Artís, net d’un capità de vaixell que va fer marrada a Sant Pere de Ribes, va néixer a Llorenç del Penedès, i es va instal·lar als Monjos l’any 1924, on encengué la fornal per treballar en els oficis de foc. Tant feia un clau de ganxo (0,70 ptes), posava un rebló a la cafetera foradada de cal Geroni (0,50 ptes.), allargava escarpes pels paletes d’en Fèlix Cinto (0,75 ptes), feia baranes de balcó per l’Amado, o corbava el fusell del carro del Baldiri.
Els llibres de comptes d’en Rafel Artís són una passejada -escrita en català- pels renoms, les eines i la historia local. El pes del seu mall i la musica de l’enclusa van donar vida a moltes arades que ell transcrivia detalladament. Per dues ferradures grosses cobrava 3.50 pts, per les normals 2 ptes, pel toc de botavant i posar-les 1,50. Pels cèrcols de les rodes d’un carro (54 ptes), per la màquina del carruatge (60 ptes)...
L’any 1936 i impulsada per la CNT, l’UGT i l’Unió de Rabassaires, cinquanta famílies dels Monjos van crear la Col·lectivitat Agrícola, amb l’intent d’organitzar la producció agrícola d’una manera diferent. Les famílies posaren en comú les seves terres i els seus animals, i disposaren de les terres expropiades als facciosos. Tenien una cooperativa de consum (a ca l’Albornar) i una granja avícola (a les Mases). En Rafel subministrava descansos de carretó, cèrcols per la massa, cercapous, arpiots, greix pels carros de “Gresina el Caballo”...
L’any 1937, en plena Guerra Civil, el govern republicà construeix l’aeroport dels Monjos, en Rafel anota les feines que fa per a la Jefatura de Obras de Aviación. El mes de novembre és de treball intens al camp d’aviació, els llossa pics, destrals, tragelles, arregla maquinària, allarga relles, solda cadenes i pales, fa accessoris per les rodes d’un tractor i, fins i tot, els fa una maneta per posar en marxa un cotxe (8 ptes).
L’entrada dels exercits de Franco va acabar amb aquella prosperitat, en Rafael va morir l’any 1952 i va deixar la fornal encesa amb poc carbó.
Eren els temps en què a les agendes escolars hi havia una pàgina dedicada a “Los amigos de España”: Adolfo Hitler i Benito Mussolini. Temps d’exili, presons plenes, i molta gana. Temps en què tothom estava vigilat i tothom podia ser un delator. Municipis com Castellví de la Marca tenien la seva Delegación de Información e Investigación. La dictadura –amb la benedicció eclesiàstica- considerava les dones com objectes dòcils i sotmeses a la voluntat de l’home. A las mujeres les falta, desde luego el talento creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotras no podemos hacer nada mas que interpretar, mejor o peor lo que los hombres nos dan hecho. (Pilar Primo de Rivera 1942). Pilar Primo de Rivera era la germana del fundador del partit feixista Falange Española. El mes de juny de 1934 va fundar la branca femenina del partit “La Sección Femenina” que es va mantenir vigent fins l’any 1977. L’organització va néixer com instrument per l’adoctrinament femení. Como forma la Sección Femenina a sus afiliadas? A base de una sumisión respetuosa y amorosa a la jerarquía... Obedients i certament poc formades. No hay que ser nunca una niña empachada de libros, que no sabe hablar de otra cosa;.... no hay que ser una intelectual. (El libro de las Margaritas 1940). La visió nacionalcatòlica de la família els hi feia dir: La jerarquía familiar es el padre. No le proviene al padre la autoridad de su fuerza física, le proviene directamente de Dios. (Formación Político-social 1965). Conseqüentment: La vida de toda mujer, a pesar de cuanto ella quiera simular, no es mas que un eterno deseo de encontrar a quien someterse (Medina, revista de la SF 1944) . Les noies estaven excloses del servei militar, Pero como buenas hijas de la madre Patria tienen que hacer, a los dieciocho años, el Servicio Social (Enciclopedia Escolar, Editorial Boris Bureba). I amb aquesta obligació les joves feien canastrells, bressols, pràctiques de cuina, labors,... durant un any, als centres de Vilafranca, Sant Sadurní, Vilanova, el Vendrell....Servei imprescindible si volien disposar del passaport, del carnet de conduir, .... Les casades o amb un jurament de matrimoni estaven excloses. Arribades al matrimoni: Ten preparada una comida deliciosa para cuando él regrese del trabajo. Ofrécete a quitarle las zapatillas....Retoca tu maquillaje... hazte un poco más interesante para él.... Una vez ambos os hayáis retirado a la habitación, prepárate para la cama lo antes posible, tu marido no quiere esperar.... (SF 1958). Una finalitat: Vuestra misión es criar muchos hijos fuertes y sanos para Dios, España y la Falange(Guía de la madre nacional-sindicalista, 1940). En aquest context, una dona, no podia pas tenir cap compte bancari sense l’autorització del marit o del pare.
Tant la vila nova (Vilanova de Cubelles) com la Geltrú, històricament han estat localitats territorialment aïllades, malgrat l’existència de senders que travessaven el massís del Garraf i el puig d’Olèrdola.
El 1340 en Pere III concedeix el privilegi per desembarcar a les seves platges tota classe de mercaderies. No fou fins l’any 1759, quan s’inaugura el camí terrer amb Vilafranca, que el vi penedesenc va començar a sortir pel port de Vilanova.
Des de el 15 d’abril de 1864, quan va arribar el ferrocarril a Vilafranca, -prolongació de la línea de Molins de Rei, que havia estat la segona de Catalunya a inaugurar-se- el comerç del Penedès va desviar-se cap al port de Barcelona. Vilanova va perdre gran part de la seva importància comercial.
Durant trenta anys, els vilanovins lluitaren per fer arribar les vies fins la localitat. La companyia del Ferrocarril del Nord, propietària de la línea de Vilafranca, recolzada sempre pel govern espanyol, feia que sistemàticament el carril de la costa es trobés amb fortes oposicions que obstruïen i impedien l’obtenció de la concessió. El poble culpava Vilafranca de la seva dissort, ho escenificaven portant la tradicional Mulassa als afores del poble, i girant-la d’esquena a Vilafranca la feien defecar.
El primer intent perquè Vilanova tingues ferrocarril el va fer, l’any 1851, Magí de Grau i Figueres que volia construir un carril que unís, per la costa, Barcelona amb Tarragona. El 1871, el vilanoví enriquit a Cuba, Francesc Gumà i Ferran (1833-1912) amb l’enginyer Celso Xauradó, van presentar un projecte de carrilet de via estreta entre Vilanova i Barcelona. L’any 1872, Cristòfol Raventos projectava un tramvia per unir les dues localitats, i l’any 1873 va presentar un nou estudi: un ferrocarril que unia Barcelona i Cubelles.
En Francesc Gumà, l’any 1876, va viatjar a Madrid per exposar a diputats i senadors la idoneïtat de construir un ferrocarril que sortint de Barcelona, passes per Vilanova i s’acabés a Valls, amb la idea de prolongar-lo fins a Picamoixons on empalmaria amb el ferrocarril de Lleida–Reus - Tarragona. El dissabte 13 de gener de 1877, es va concedir a Gumà l’autorització per construir el ferrocarril, sense cap subvenció, ni auxili de l’Estat.
Un cop trobat el finançament privat el 10 de juliol de 1878 van començar les obres al turó de sant Cristofol. Al massís del Garraf calgué remoure 300.000 metres cúbics de pedres i terra. Es van perforar 15 túnels amb una longitud de 3.557 metres, el més llarg dels quals va ser el túnel de la Falconera, de 686 metres. Es construïren dos ponts, tres viaductes..... Al llarg de la línia hi van treballar 5.000 persones, organitzades en brigades perquè el treball no s’aturés mai. A les 12 del migdia del dia 29 de desembre de 1881 arribava el tren a Vilanova.
La manca d’higiene i una població amb alimentació escassa i pobre feien molt vulnerables a les persones per contraure qualsevol malaltia. El Vendrell, com la resta de localitats de la comarca, s’ha vist afectada al llarg de la seva història per epidèmies o marfugues. La marfuga que afectà el Vendrell, Albinyana i d’altres localitats del sud de la comarca, l’any 1911, fou el còlera.
A la portada del número 434 (1-10-1911) de Ilustració Catalana, es publicaven nou fotografies per distingir “Els vencedors de l’epidèmia del Vendrell”. La Ilustració Catalana fou una revista editada a Barcelona entre els anys 1880 i 1926, hi col·laboraren plomes tan importants com Josep Alemany, Joan Margall, Narcís Oller, Josep Carner, Joaquim Ruyra, Folch i Torres, el jove Josep M. Segarra, etc.. Pretenia mantenir viu l'esperit que havia impulsat la Renaixença, malgrat que els redactors es mostraren reticents a adoptar l'ortografia proposada per Pompeu Fabra.
En aquell exemplar de la Ilustració hi havia una crònica “La epidemia del Vendrell” signada per Ramon Ramon i Vidales (1857-1916). En Ramon Ramon ha passat a la història com “saineter”, però fou molt més: dramaturg, poeta, periodista, actor, impressor, novel·lista. En Ramon era un vendrellenc de soca-rel, un liberal i un progressista. Va dirigir les publicacions El Vendrellench i El Baix Penedès. Al Baix Penedès no va reconèixer que la malaltia era el còlera fins que va desaparèixer l’epidèmia.
L’article de la Ilustració explica que centenars de persones van caure malaltes a partir del 31 d’agost “com si hagués passat un mal vent exterminador”. “L’esverament és gran, immens, inenarrable, y la meitat dels veins fugen sense saber la major part on feran cap y queda reduïda la població, a una meytat, y d’aquesta la meytat al llit” i segueix “Y va arribar un moment en que quedava un sol metge, en Salvador Reventos, qui va ser un hèroe, perque els altres queyen malalts”.i.”el senyor rector Mossen Esteve Font que també portava la pesta a la rectoria, morint una vella serventa”.
“Paraven totes les treballades y obradors y hagues estat la miseria per la vila sino hagues acudit Catalunya a l’auxili dels vendrellencs malaurats, y s’ha pogut donar gallina, ous pa y demes quevieures y almoines en metalic a tans pobres malals”. Durant la quinzena que va durar l’epidèmia es van distribuir diàriament una quarantena de gallines, cinquanta dotzenes d’ous i una quarantena d’arroves de pa. Per ajudar a la població van arribar al Vendrell 30 germanes carmelites i quatre metges.
En Ramon acaba la crònica agraint a tots els que van ajudar al Vendrell: autoritats sanitàries, metges, monges, clergues, poble de Catalunya, que en quinze dies van poder aturar una epidèmia “que semblava era imposible dominar en mitx any”.
La família Güell de mas Borràs, a Sant Vicenç de Calders, conserva una premsa de lliura, de les que s’utilitzaven per premsar el raïm trepitjat o les olives mòltes.
Les premses de lliura també són conegudes amb el nom de premses de biga, premses romanes, àrabs, seixantes o ginys. Les premses de lliura són d’origen romà. L’escriptor romà Plini, l’any 77 dC, i l’arquitecte Vitrubi al s. I aC. les descriuen amb exactitud. Són un dels instruments amb més permanència d’utilització de la història, vint segles. Dues premses de lliura decoren les entrades de Vilafranca i del Vendrell.
Les premses de lliura es composen d’una biga gran a la part superior -d’una llargada entre 11 i 18 m.- la qual pressiona uns cofins i s’acciona mitjançant un cargol. La biga, a la part posterior, està suportada per dos pilars bessons (verges, cuixes o arbores). Les verges, en el centre, tenen una ranura longitudinal on es fixen unes traves per a regular l’altura de la biga. A la part de la biga que exerceix la pressió sobre els cofins, hi ha una peça circular de fusta: el barret o marrà. La càrrega de cofins es disposa sobre una base de pedra, dita cassola o plat de premsa, vorejada per un canal per l’oli o el vi escorreguts. Entre les verges i el cargol hi ha dos puntals, per guiar el moviment de pujada i baixada de la premsa, anomenats balancera suportats per la pedra d’ancoratge. Quan la biga no treballa descansa sobre una peça de fusta coneguda com la mitjana. La lliura és una gran pedra de forma cilíndrica que serveix de contrapès i encaix del cargol. La lliura no està subjecte a terra, puja o baixa segons el sentit de rotació que es dona al cargol mitjançant les quatre barres de fusta que té per fer-lo girar. Segons el gir del cargol provocarem que s’alci la biga o que pugi la lliura i augmenti la pressió sobre els cofins. El cargol –habitualment de fusta d’om o de perera- s’engreixava amb seu o amb les morques d’oli.
A causa del seu volum i cost tan sols tenien premses de lliura les famílies benestants que cobraven un dret de premsada per la seva utilització.
La família Guell va arribar a Sant Vicenç, provinent de Torredembarra, els primers anys del segle XVIII quan el comerç i la producció de vi havia agafat empenta. L’any 1853 van encarregar, a uns fusters de Catllar, la construcció d’una premsa de lliura. Per fer la premsa es va utilitzar fusta de Sòria. Els troncs els van baixar pel riu Ebre fins a la desembocadura, i d’allà, arrossegats amb barques, fins al port de Sant Salvador. La fusta va estar tan ben escollida i tallada que, malgrat els 158 anys transcorreguts, no ha estat pas atacada pel corc ni per cap altre malura. El fuster del Catllar, i els seus dos fills, van trigar set setmanes per fer la premsa amb una biga de 11.5 m de llargada.
elbarrinaire |
dijous, 21 d'abril de 2011 | 06:33h
L'alerta de persones amb bata blanca al bosc permet desmantellar un laboratori de cocaïna - 3cat24.cat
Els Mossos d'Esquadra han desmantellat un laboratori de cocaïna que estava amagat en una masia de Gelida, a l'Alt Penedès. L'operació, en què s'ha detingut quatre persones i s'ha intervingut quatre quilos i mig de cocaïna, s'ha pogut fer arran d'una trucada anònima que va alertar la policia que al mig de la muntanya hi havia persones que portaven bata blanca i mascareta, i que aparentment estaven manipulant productes químics. Els detinguts havien muntat al bell mig del massís de l'Ordal un laboratori clandestí de transformació i síntesi de cocaïna, ocult en una masia de la localitat de Gelida. L'avís anònim va portar els agents dels Mossos d'Esquadra a verificar que al porxo d'aquesta masia hi havia aquest laboratori clandestí, semblant als que es troben a la selva colombiana. En el laboratori hi havia també nombrosos productes químics necessaris per a la transformació de la pasta base de cocaïna a clorhidrat de cocaïna. Dels quatre detinguts, dos són una parella espanyola que havia llogat la masia. Els altres dos, un veneçolà i un bolivià, tots ells amb antecedents policials i penals per tràfic de drogues.
Dalt de l’edifici de les Amèriques (1923), al numero 43 del carrer Major de l’Arboç, s’aixeca palplantada l’escultura de Cristòfol Colom: una figura de caoba feta l’any 1888 per l’escultor Rafael Atché i Ferré.
Rafael Atché (Barcelona 1854-1923) fou l’artista que realitzà l’escultura– de set metres d’alçada- que corona el monument barceloní a l’almirall. El conjunt monumental, de 60 metres d’altura, concebut per Gaietà Buïgas i Monravà, va ser construït amb motiu de la Exposició Universal de Barcelona de 1888, i inaugurat l’1 de juny d’aquell any. L'estàtua de Colom està situada dalt d'una columna de ferro realitzada a la "foneria Comas" que estava ubicada al carrer del Tigre, a l'edifici que posteriorment es convertiria en la popular sala de ball La Paloma.
Rafael Atché va fer primer la figura arbocenca a escala més reduïda. L’escultura de fusta va presidir, a l’Exposició Internacional de 1888, el gran pavelló de 13 metres d’alçària dels tabacs cubans Gener.
En Josep Gener i Batet va ser un “americano” nascut a l’Arboç l’any 1831. Fill gran de set germans, d’una família de carreters, va emigrar a Cuba a l’edat de 13 anys. Als 34 anys ja havia creat la seva fabrica de tabacs i consolidat les marques de Tabacos Gener entre les millors.
L’any 1873 torna per primer cop a l’Arboç i comença la construcció del Palau Gener (actual Col·legi–Residència L’Arboç) en els terrenys de l’antiga casa dels seus avis materns. El palau s’acabà de construir l’any 1889 i va ser la residència familiar compartida amb un domicili barceloní.
L’americano és va casar amb una cubana, a la qual anomenaven familiarment Panxita, i tan ells com els seus fills, els seus néts i fins i tot el besnét, actuaren sempre com autèntics patricis locals col·laborant en notables obres i aportacions: portada d’aigües, construcció de l’hospital, l’enllumenat, festes majors, obres a l’església....Ja l’any 1898 l’ajuntament, en mostra d’agraïment, va decidir donar el nom de Rambla Gener al Raval, i de passeig Panxita al vial que comunica el final de la rambla amb l’avinguda dels Herois de 1808.
Acabada l’exposició barcelonina el Colom de caoba va anar a parar al palau arbocenc, l’estàtua patí el pas del temps i de la guerra 1936-39 que li escapça el nas i el dit.
El palau fou venut l’any 1949 a la Congregació Salesiana, on instal·laren el seu noviciat que funcionà fins l’any 1967. A l’interior del Palau Gener va quedar l’escultura.
Quan el propietari de l’edifici de les Amèriques –Josep M. Janer i Samsó-, ex-alumne salesià es va casar, D. Maximo -director en aquell moment del seminari- li va oferir un present, a escollir. Josep M. Janer es va decidir per l’estàtua de l’almirall. A finals de la dècada dels 50 del segle passat, un cop restaurada, la va situar a l’emplaçament actual.
