A mitjan del segle X el Penedès era zona de Frontera o Marca amb els andalusís, que tenien com posicions avançades l’arc format per Lleida i Tortosa.

Entre el Gaia i el Foix hi havia el nombre més gran de fortificacions. Entre el Foix i el Llobregat –malgrat també estar ben atapeïda de castells, cases fortes i torres de guaita- el territori ja no estava tan fortificat.

L’any 985 hi hagué la incursió d’Almansor que va destruir Barcelona. Al seu pas també caigueren totes les fortificacions penedesenques: Olèrdola, Castellví, Gelida, Subirats, la Granada, Lavit, Mediona, Font-rubí, Pontons, Torrelles de Foix, Sant Martí Sarroca, Pacs, Torre Dela (Vilafranca), Moja, Canyelles, Olivella, Ribes, Calafell, Santa Oliva, Castellet, Banyeres,.... Sobre aquesta ràtzia en Rovira i Virgili va escriure “Les proporcions del desastre van esser enormes: amb raó pot dir-se que l’entrada de l’exèrcit d’Almansor és el fet més calamitós que registra la història del Comtat de Barcelona, al menys de mil anys ençà”.

Abu-Àmir Muhàmmad ibn Abi-Àmir al-Maafiri, més conegut com Almansor o Al-Mansur, (938-1002) era descendent d’una família àrab del Iemen establerta a la zona d’Algesires. Va estudiar dret i lletres a Còrdova i ja de jove va destacar per les seves qualitats. Va iniciar una fulgurant carrera política que l’introduiria a la cort califal. Barrejant la política populista, la brutalitat i les intrigues va aconseguir el poder.

Entre els anys 978 i 1001 va realitzar 52 campanyes militars que afectaren tant el nord de l’Àfrica com a tota la península ibèrica. No va conèixer la derrota, i per aquesta raó va rebre el renom d’ Almansor, “el Victoriós”. Es tractava d’incursions ràpides i devastadores, realitzades principalment a la primavera i a l’estiu, que tenien com objecte saquejar i sembrar el terror entre els seus enemics.

L’any 982 Almansor ja havia passat la Marca camí de Llinars del Vallès i Girona, conquerint Wutina (Odena). La campanya de l’any 985, la més devastadora, ultra Barcelona i les fortificacions penedesenques destruïdes, també arrasà Manresa i els monestirs de Sant Cugat, Sant Pau del Camp i de Sant Pere de les Puel·les.

Aquestes no foren les úniques ràtzies en els territoris comtals, n’hi hagueren d’altres (1002-1005), totes entraren pel Penedès i en menor escala per la Conca d’Odena. Amb aquestes incursions, els habitants de la comarca l’abandonaren, i fou el comte Ramon Borrell (992-1018) que inicià la repoblació. Tornaren antics pobladors que l’havien abandonat durant l’atac d’Almansor; vingueren bergadans, ripollesos, francs, i mercenaris germànics.

El Penedès va patir de nou els almoràvits el 1107-1108 en temps de Ramon Berenguer III el Gran, però tan sols arribaren fins a Gelida on foren aturats als murs del seu castell.

Les primitives civilitzacions mediterrànies ens han deixat una gran quantitat de restes arquitectòniques construïdes solament amb pedra. Moltes d’aquestes obres  són monuments de gran complexitat tècnica.

D’altres construccions més humils s’escampen pel Penedès, son construccions lligades quasi sempre a les activitats agrícoles i ramaderes. La pedra calcaria tan abundant en algunes zones, és un problema a l’hora de conrear la terra. Els pagesos, però van saber-ne treure profit i pedra sobre pedra, al llarg de la història, han aixecat barraques, cossiols, aixoplucs, forns, pous, cisternes, corrals, marges..... Aquets treballs els feien els barraquers, els margeters o els pagesos. Quasi bé sempre són obra d’una sola persona, per això no utilitzaven blocs de pedra gaire grans i, sempre, de la contrada.  

Encara que a la comarca hi ha marges i barraques antiquíssims, la majoria es van fer durant els segles XVIII i XIX, quan es van eixermar els costers i turons de la part muntanyosa.

Les barraques es feien per proporcionar aixopluc i, fins i tot, habitatge a la família pagesa en èpoques de collita, als seus animals, i a les eines. Normalment disposen d’una porta encarada a migdia a resguard dels vents dominants. Eren rodones o quadrades. La teulada la construïen fen créixer pedres planes falcades per un costat per tal de donar pendent des de la paret de la barraca fins el centre, desprès es posava la pedra clau al bell mig de la teulada i finalment es tirava terra per tapar forats i plantar-hi lliris a fi de lligar la terra i pedres amb les arrels de les plantes. En alguns casos la pedra clau era doble, una fixa i l’altre desplaçable per permetre la sortida de fums.

Quan calia conrear més enllà de la planura es construïen marges o murs que servien per anivellar el terreny disposat en bancals i feixes, per defensar-lo de les corrents d’aigua, i per facilitar les plantacions. Els marges són verticals, esglaonats, atalussats o inclinats. La disposició de les pedres dibuixa marges amb pedres posades de pla, en vertical, en diagonal o en espiga.

Els marges donaven cabuda a les escales, que estaven col·locades a la meitat dels marges de major llargada o en llocs de pas estratègics per facilitar el pas des de un bancal a un altre. Els marges també donaven cabuda als aixoplucs, que són uns refugis aptes per una o dues persones, o per deixar-hi eines o els fruits del camp. En els trossos de marjada solejada es construïen les arneres, espais deixats a mida de les antigues arnes construïdes amb fang o guix.

Amb pedra seca, també es protegien les parets dels pous, les cisternes o els forns. Els forns s’utilitzaven per elaborar ceràmica o obtenir calç o guix.

Tot un món de subsistència que te la pedra com a element bàsic, un treball integrat en el  paisatge i transformat en obra d’art.

El 10 de gener de 1714 els exèrcits del borbó Felip V van assaltar Sant Quintí de Mediona, el van saquejar i, sense cap respecte per la població civil, van cremar la població. Vuit-cents morts a mans del marques de Lede que va passar “a cuchillo a todos los que disputaron su entrada”.

“He mandado poner fuego a la villa, que era de 120 casas sin las masias circunvecinas, ...pues la reincidente perfidia de estos naturales se ha hecho ya indigna de toda piedad y consideración y precisa de usar del hierro y el fuego para cauterirzar a miembros tan dañados”, va dir, referint-se a Sant Quinti en Restaino Cantelmo-Stuart y Brancia, duc de Popoli, militar napolità, capità general dels borbònics a Catalunya (1713-1714).

La guerra de Successió Espanyola (1701-1715) va començar quan Carles II moria sense descendència i les corts europees van discutir l’herència dels dominis de la Monarquia Hispànica. Dues nissagues la reclamaven: la francesa Casa de Borbó i la Casa d’Àustria. La Corona de Castella va donar suport a Felip de Borbó mentre que els estats de la Corona d’Aragó s’alinearen amb el pretendent Carles d’Àustria, que oferia garanties de respecte a les llibertats tradicionals. El triomf de Felip de Borbó va significar la fi dels drets i privilegis dels regnes de la Corona d’Aragó, que foren uniformitzats segons les lleis de Castella.

En aquesta guerra el paper de Vilafranca és gairebé nul, per tal com les tropes espanyoles l’ocuparen ben aviat. Amb tot, el Penedès, mostra la seva animadversió envers Felip V. Hom te esment...de partides de voluntaris i miquelets que... impossibilitats de poder presentar batalla a la guarnició de Vilafranca, apressaven tots el militars que trobaven pels camins i sovint els portaven a Sant Martí Sarroca.(P. Mas i Parera)

La guerra de l’exèrcit invasor tenia un alt cost econòmic que es va voler fer pagar, amb exorbitants impostos, a les poblacions catalanes dominades. El ministre filipista Jean Orry va imposar a la vegueria de Vilafranca una contribució de  17.500 pesos, cap localitat del Penedès va comparèixer a satisfer la seva part.

El 4 de gener de 1714 degut a que els de Sant Martí Sarroca no baixaven a pagar, el comandant militar de Vilafranca va enviar-hi 150 granaders, els quals van ser rebuts amb el crit de “Via fora lladres” i un tiroteig molt viu que els va obligar a recular i deixar moltes baixes. Llavors, el duc de Popoli, destacà a Vilafranca el reforç de 300 infants i 300 dragons, i la tropa del mariscal de camp, marquès de Lede.

“L’alçament de Sant Martí prengué un caràcter general al Penedès i va ésser Sant Quintí de Mediona el baluard dels revoltats” (P. Mas i Parera).

·        El govern espanyol continua mantenint les “peonadas”, PER, pels treballadors agraris d’Andalusia i Extremadura.  Per poder-les cobrar només s’han de justificar 20 dies de treball (de 7,5 hores diàries) durant un any . Amb això els perceptors ja tenen dret a un salari mensual de 401,67 euros durant tot un any. L’any 2009, 158.000 extremenys i andalusos el van percebre. Aquí els nostres pagesos han de fer invents per sobreviure.

·        El 1r semestre del 2011 el sector públic espanyol a continuat contractant personal (funcionaris). Des de 2008 ha contractat 344.000 persones. (A Mérida 9 de cada 10 treballadors ho fan per l’administració). Durant els darrers 18 mesos Catalunya ha hagut de reduir l’ajustada plantilla de treballadors de l’administració en 4.5%.

·        El president de la Diputació de Barcelona guanya mensualment 9.184 euros. Un diputat provincial (algú sap que fa?) guanya aproximadament 7.000 euros mensuals. El salari mínim a l’Estat és de 624 euros. (A Irlanda 1653, a Belgica 1389, a França 1350, al Reine Unit 1005.....).

·        A Catalunya, l’any 2010, les subvencions públiques a la premsa escrita sumaren 360 milions d’euros. Durant el mateix període tan sols es van dedicar a Formació Professional: 150 milions.

·       Molt recomenables són les dades de l’interessant article:
http://dfc-economiahistoria.blogspot.com/2011/08/aves-aeropuertos-autopistas-y-tranvias.html

Diverses escriptures dels segles X i XI, del cartulari de Sant Cugat del Vallès, parlen de Vila Domenio per esmentar l’actual Sant Jaume dels Domenys. L’indret podria tenir el seu origen en època romana, probablement a redós de la Via Augusta que passava per la zona en direcció a Tarraco.

El fet d’haver-se trobat per l’entorn terrissa romana i alguna moneda, també ha servit de base per justificar la romanitat de l’aqüeducte local conegut com Els Arcs, del qual resten en peu algunes arcades d’uns tres metres de llum i altres tants d’alçada. Una de les arcades la va fer caure un llamp l’any 1946. La hipòtesi més respectada és que l’aqüeducte servia per portar aigües de regadiu als habitants de la zona. No s’ha trobat cap resta de la resclosa de captació d’aigua, malgrat que l’origen devia ser el torrent de Cornudella. Sobre aquest torrent hi ha el santuari de la Mare de Déu dels Arquets. L’historiador Joan Solé i Caralt creia que l’aigua de l’aqüeducte devia abocar-se al lloc anomenat la Bassa, on es podien localitzar les restes d’un antic estany.

L’església del poble està dedicada a Sant Jaume i les primeres noticies que es coneixen són del 1176. La dedicació a sant Jaume s’ha de relacionar amb la devoció medieval a sant Jaume de Galícia. Alguns historiadors suposen que el poble fou un punt de pas en el camí dels peregrins entre Barcelona i Galícia, que passaria per Olesa de Bonesvalls, Avinyonet, la Munia, Sant Jaume, la Bisbal del Penedès i Vila-rodona.

L’actual església de Sant Jaume és un edifici modern que no conserva cap element arquitectònic de l’època romànica. En una capella lateral de l’església hi ha un pica baptismal excepcional, d’estructura quadrangular de gairebé un metre de llargada, bellament ornamentada. Segons els especialistes es tractaria d’una peça del segle XII. El dubte és si procedeix de la pròpia parròquia o si fou portada d’alguna de les capelles del Montmell.

A Sant Jaume va néixer (19-04-1901) en Pau Sicart i Guell, músic i compositor. Va escriure sardanes, música coral, cants religiosos, folklòrics, caramelles, danses, una opereta..... Es va iniciar en la música amb el vicari de la parròquia, va estudiar piano i solfeig a l’escola d’en Gomis del Vendrell, i amb el mestre Vinyals de Vilafranca i, posteriorment, amb Ricard Domingo. Quan aquest mori -1926- en Pau passà a dirigir l’Orquestrina Catalana.

En Pau Sicart va fundar corals, dirigir esbarts i va conrear tota mena de manifestacions relacionades amb la música. L’any 1939 va reestructurar l’orquestra Melodia del Vendrell, la va convertir en cobla i la va dirigir durant tota la seva vida. Va morir el 13 de juliol de  1990 a l’Arboç. Entre les  més de 80 sardanes que va escriure destaca la dedicada a Sant Jaume dels Domenys estrenada el mateix any de la seva mort.

El nostrat Raimon de Penyafort (vers1180-1275) és l’únic penedesenc a qui han pintat els artistes del Renaixement Fra Angèlic i Rafael. L’únic que va saber guarir al dominic fra Martí que patia de “males temptacions”.

L’any 1236, quan per mar tornava de Roma, en passar per davant de Tossa, demanà al patró de la nau que s’acostés a terra perquè un malalt demanava la confessió. Cap dels seus companys no havien vist ni sentit res, però li feren cas. Arribaren a la platja i trobaren agonitzant a Barcelo des Far que havia perdut la parla. En Raimon li preguntà si volia confessar-se i el malalt, recuperant miraculosament la veu, li contestà afirmativament. El sant l’escoltà en confessió, li donà l'absolució i en Barcelo morí en pau.

Degut a que en Raimon era amic del rei Jaume I, els mercaders barcelonins van demanar la seva intercessió per evitar la practica reial d’alterar el valor de la moneda de plata barcelonina -dita de tern- afegint més coure del declarat. Gràcies a les seves gestions Jaume I es comprometé, l’any 1269, a no modificar el valor de la moneda. Des d’aquell moment els mercaders barcelonins foren els seus devots.

La gent de mar sempre l’havia venerat com un dels seus patrons per haver realitzat la travessa des de Sóller a Barcelona, en sis hores, embarcat dalt de la seva capa. Amb el seu gaiato a tall d’arbre, l’escapulari per senyera i un crucifix com timó. La llegenda afirma que el de Penyafort es trobava a l'illa de Mallorca acompanyant el rei Jaume I, el rei havia donat ordre d’escapçar al pescador que tornés en Raimon a Catalunya, perquè el volia mantenir al seu costat, fins que li donés l'absolució per haver tallat la llengua del bisbe de Barcelona. D’altres versions expliquen que en Raimon no  perdonava al rei que fos un faldiller i mantingués relacions, entre d’altres, amb la dama aragonesa Berenguella.

Quan en Raimon va morir va ser enterrat al convent de Santa Caterina de Barcelona,  que estava situat en el mateix lloc on actualment hi ha el mercat del mateix nom. L’any 1835, desprès de la crema dels convents barcelonins, la seva sepultura, una tomba gòtica de marbre ben treballat, fou traslladada a la catedral de Barcelona. Al peu hi ha la figura jacent del sant, i malgrat que fos considerada com un retrat seu, modernament s'ha comprovat que el cap prové d'una escultura romana aprofitada a l'Edat Mitjana.

Quatre anys desprès de la seva mort el concili de Tarragona (1279) ja va demanar la seva canonització, però aquesta no es féu fins el 1601. La festivitat religiosa se celebrà, primerament, el dia 23 de gener.

La gent creia que la terra que havia estat en contacte amb la seva tomba tenia la virtut de calmar les tempestes de la mar. Se l’invocava per les nafres en general, les febres, el mal de pedra i els plets.

L’any 1877, als baixos del número 29 del carrer Major de l’Arboç, xamfrà amb el carrer del Forn –actual Pau Casals- sota d’on vivia la Ventureta del Bar -la filla d’en Pau Tanoca- en Josep Ventura i Rovira “l’espardenyer” hi tenia el seu obrador. (Noms, renoms i malnoms. Esteve Cruanyes. 1999).

L’espardenya és un calçat fet de sola d’espart –origen del seu nom-, de cànem, o de jute. A Catalunya, el cànem ha estat la matèria més utilitzada per fer les soles (i les cordes de les naus a vela). El cànem utilitzat, el cannabis sativa, és una planta de la mateixa família de la cannabis indica  (haixix, marihuana, grifa) que pot assolir els tres metres d’alçada. La fibra tèxtil del cànem es troba a la pela. Era tan important el seu conreu que, al municipi de Massoteres (La Segarra), existeix una ermita sota la advocació de la mare de Déu de Camp Bregal, bregar és l’operació per separar les fibres del cànem.

Hi ha una gran diversitat de tipus d’espardenyes. La de caçador: disposa de dalts com una bota. La de capellà: és molt coberta i del tot negra. L’espardenya amb aletó: disposa d'un bocí de tela per sobre el peu que el tapa i, partint d'una banda, s'embotona a l'oposada. La barcelonina: l'espardenya que disposa de dues vetes. La de bebè (Mallorca): té una corretja que va d'una banda a l'altra. La catalana: disposa d'una empenya de tela que cobreix el peu i és de color blanc.  La de careta (valenciana): tapa el dit gros amb roba, feta de cànem. La de cara ampla (valenciana): tapa amb l’empenya tots els dits. La de pinxo: disposa d'un floquet que l'adorna. La de Valls: disposa de set vies de veta per banda. La d'un cosit: típica mallorquina. L’escotada: disposa d'una tireta de banda a banda en substitució de l'empenya. La tarragonina: disposa de les vetes de color negre, punta blanca i un total de cinc tombs. La de dos cosits. La de ramalet.  La rodona. La tapada. La vigatana. La sencera. La de taverner. La de carreter...

Per la seva lleugeresa, l’espardenya era utilitzada per les tropes lleugeres de la corona catalanoaragonesa, i l’any 1694 fou imposada per decret reial a la infanteria hispànica. Era també el calçat dels Mossos d’en Veciana (actuals Mossos d’Esquadra).

La fabricació d’espardenyes es regia per unes normes molt rigoroses. De l’any 1332 existeix la següent ordinació “...que les espadenyes sien ben feytes et sien de bon espart et que sien en cada espardenya XXVI punts et de sobre lo peu onze cordes et detràs el taló IIII cordes et si en altra manera mal feytes et lo dit compliment de punts et de cordes no hauran, perdre les espardenyes et sien cremades les espardenyes mal feytes...”.

De la petjada de les espardenyes a la nostra història en son testimoni la gran quantitat de  renoms que en fan referència a totes les localitats del Penedès.

Els penedesencs sempre hem tingut molta devoció a aquest sant originari de la Borgonya, que va viure a Tarragona i que té el seu santuari a Pontils. Antigament –explica en Pere Sadurní als Retalls de Folklore Penedesenc-  s’hi peregrinava tres vegades l’any: per l’Ascensió, el dia de sant Magí (19 d’agost), i el tercer diumenge de setembre per l’aplec.

Segons la tradició, el sant va ser un anacoreta martiritzat el segle III pels romans. L’home es va escapar de la presó, ajudat per un àngel, i s’amagà durant trenta anys en una cavitat natural de la Brufaganya, on feia vida eremítica alimentat pels àngels. Allà els romans el van trobar, matar, enterrar i és on, posteriorment, s’aixecà l’església.

Fins l’any 1204 no s’esmenta documentalment l’església de sant Magí. Al segle XIII hi havia una ermita que ja era objecte de força devoció i llegats. Al segle XVI, a iniciativa dels Cervelló, es restaura i amplia el temple i s’hi organitza una germandat. Posteriorment en van tenir el patronatge els barons de la Llacuna, que n’encarregaren la custòdia del lloc als dominics que s’hi establiren des de el 1603 fins el 1835. L’edifici actual va ser iniciat el 1732. Des de 1841 funciona com a parròquia. Al costat del temple hi ha la casa dels frares i l’hostatgeria. El conjunt fou objecte de saqueigs el 1714, 1835 i 1936.

Als peus dels cingles, que hi ha a la part alta de la serra on s’alça el santuari, hi ha una capella i més a ponent dues coves antigament utilitzades com  ermitatges i un habitatge troglodític. Així com a molts indrets els ermitatges troglodítics medievals foren abandonats molt aviat, en aquest cas van perdurar fins a èpoques recents, la qual cosa es veu en les restes de les obres fetes en època moderna.

Sota el santuari es troben les quatre fons de sant Magí, d’aigua considerada miraculosa, objecte del romiatge i naixement del riu. Explica la llegenda que quan en Magí estava d’eremita, fart de rebre visites dels pagesos que es queixaven de la sequera, i li demanaven aigua, va llençar el seu bastó -gaiato- tan lluny com va poder tot dient “on el meu gaiat caurà, un riu i naixerà” i així va ser com va néixer el riu Gaià. Un altra versió del miracle fa brollar l’aigua quan els romans assedegats van arribar per agafar-lo. L’aigua de sant Magí guareix de febres palúdiques, de verola i de trencadura.

Era costum que les parelles de la comarca anessin al santuari a demanar protecció al sant. “A sant Magí s’hi va de fadrí i a Montserrat si va de casat”. Els promesos, un cop havien escoltat missa,  s’apropaven al sant per dipositar un parell de monedes a una safata situada darrera una reixa als peus de la imatge, primer ell i desprès ella. Si les dues monedes queien dins la safata el casori es feia abans d’un any, si alguna de les dues queia fora, s’endarreriria la cerimònia.

Puigdàlber és el municipi més petit de Catalunya (0,63 hectàrees) i és dels pocs llocs on encara s’elaboren canyissos.

L’església de Puigdàlber està sota l’advocació de sant Andreu l’apòstol, és per això que fan la seva festa major a l’hivern, el 30  de novembre. És un edifici modern inaugurat el 23 de gener de 1942, sense gaire interès arquitectònic. El va dissenyar l’arquitecte barceloní Manuel Puig Ganer.

Quan l’any 1868 -el poble tenia 300 habitants- la parròquia es va segregar de la de Santa Fe, el temple parroquial barroc que hi havia ja era petit per acollir la feligresia. L’any 1932 s’optà per la construcció d’un nou temple i realitzar els treballs necessaris per conservar el vell en bon estat. La guerra de 1936-39 va aturar les obres quan l’església nova ja estava a punt de cobrir. Les parets de la nova van ser enderrocades per aprofitar les pedres per construir els refugis del camp d’aviació de Sabanell.

L’aeròdrom militar de Sabanell es posà en marxa la primavera de 1938,   estava situat a la dreta de la carretera que va de Vilafranca a Igualada i a l’esquerra de la carretera que surt cap al Pla. Tot i que aquest camp està situat majoritàriament en terrenys del municipi de Torrelavit, sovint se’l coneix com el camp del Pla del Penedès. S’hi construí un refugi gran amb capacitat per a 120 persones, i uns 8 d’elementals contra metrallament en el perímetre del camp i per a protecció dels equips de cada aparell. En la casa gran de Sabanell hi havia col·locada una campana que es tocava quan s’aproximaven els avions franquistes a bombardejar el camp i calia baixar als refugis, cosa que van fer en dos o tres ocasions.

Acabada la guerra, de la nova església de Puigdàlber no en quedava rés, i l’antic temple barroc es trobava en molt mal estat i amenaçava ensorrament, per la qual cosa es va enderrocar. L’any 1940 es va iniciar la construcció de l’actual.

En els moments presents de desprestigi polític, quan alguns alcaldes penedesencs estan involucrats en processos judicials per prevaricació, corrupció, espionatge, etc.. , a Puigdàlber mantenen viva en la memòria de l’honestedat de Manel Parellada i Mitjans, una gran persona que va ser escollit batlle el 16 d’abril de 1931.

En Manel va ser nomenat president honorari del Sindicat Agrícola Cooperatiu de la Unió de Rabassaires l’any 1932. Les eleccions municipals de 1934 les va tornar a guanyar encapçalant la llista del seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya. Va construir les escoles locals i va portar l’aigua a les cases del poble i a les fons públiques. Amb el seu saber fer va protegir a rics i pobres intentant que no es maltractés ningú del poble. Dissortadament la repressió franquista el va fer abandonar el poble i va anar a parar a un camp de refugiats francès on va emmalaltir i morir.

A Joan Queralt, el dolor li manté viva la memòria. El van ferir als 19 anys, en una guerra que no volia. En Joan és un vilafranquí que va néixer a Moja fa 94 anys.

Quan es proclama la República té 14 anys, es manobre i aficionat a la bicicleta. Aquell dia també canta i fa tabola com els grans. Feia més d’un any de l’aixecament militar (Glorioso Alzamiento Nacional) quan el criden a files (1937).

Al front de Terol entra en combat. D’aquells dies, en Robert Capa deixa  un impressionant testimoni fotogràfic. Els franquistes havien escampat per la ciutat piles de persones afusellades,... dones, nens, ....

Al sud de Terol, al port d’Escandón, en Joan i d’altres companys, cauen presoners dels “nacionales”. Allà va començar a patir l’extraordinari anticatalanisme i la brutalitat de l’exèrcit rebel. Contravenint el Conveni de Ginebra el fan servir d’escut humà. “Ens van posar a la part de dalt de la trinxera, un al costat de l’altre, eixarrancats de cames, i ells van baixar dins la trinxera”. Els franquistes “van posar els fusells entre les nostres cames i disparaven contra les posicions republicanes que tenien al davant. Ells tiraven contra els republicans, i nosaltres drets allà a sobre les trinxeres.... Aquí és on em van ferir.”

”Quan va acabar el foc, un dels nacionals –de la 83 División de Galicia- va pujar on seguíem drets i eixarrancats, i va donar un fortíssim cop de culata al cap d’un dels nostres. Tan fort que li va arrencar, i el cap va rodolar per allà terra...

Ens van fer posar un al costat de l’altre per afusellar-nos. Jo patia com un gos rabiós, ..si m’haguessin afusellat hauria acabat de patir” (Cal que sapigueu de nosaltres... Enric Tomàs, Josep Ferret. 2006.). Un comandat el va lliurar de l’execució, però no li van donar aigua, menjar, ni atenció sanitària durant els quatre o cinc dies següents. Al Joan, ferit, pudent, i assedegat l’arrossegaven els seus companys. Falangistes i carlins els oferien menjar i atenció sanitària si s’apuntaven voluntaris a la seva causa, ningú ho va fer.

Quan detingut passa per l’estació de Saragossa, un oficial feixista italià se’n compadeix i permet que li practiquin una cura superficial, l’única que va tenir durant tots els anys del seu captiveri. Empresonat a Santoña un company li cura les ferides “agafava un tros de roba, l’enrotllava com una cigarreta i el passava per dins del forat de la bala. Desprès la treia plena de pus, rentava el drap amb aigua i feia el mateix amb els altres quatre forats...” Quatre bales li havien travessat el cos, l’altre encara hi és.

Va portar el seu sofriment pels camps de concentració d’arreu de l’estat. Al castell de Figueres hagué de purgar amb un nou servei militar sota les ordres del “ejercito victorioso del Caudillo”. Tornà a casa l’any 1943, sis anys desprès d’haver-ne sortit.

Ja fa temps que en Joan Alòs de la Granada –amable lector d’aquestes Histories- em va fer a mans un retall del setmanari vilafranquí Heraldo del Panades que parlava d’un crim succeït al seu poble. Al full es llegia la reconstrucció judicial -ordenada pel jutge Evaristo Olcina Garcia, el 6 de desembre de 1929- de l’assassinat de Jaume Vives Masip.
El succés ja feia algunes setmanes que mereixia l’atenció de la publicació. El 23 de novembre de 1929, l’Heraldo, va informar que el diumenge 17 els passatgers del tren, que arribava a dos quarts de set a la Granada, havien vist el cadàver destrossat d’en Jaume al costat de la via, a uns dos quilometres de l’estació. En Jaume tenia 29 anys, era pagès, fill de Marmellar, i vivia amb els seus pares a Avinyonet.
L’Heraldo del dia 30 es preguntava si en Jaume s’havia suïcidat o havia estat assassinat. A l’exemplar següent van publicar una entrevista amb Moises Hernandez, comandant de la Guardia Civil de la caserna de Sant Sadurní i responsable de l’investigació, en la qual anunciava la “capturación del criminal” i que el mòbil era el robatori.
Van acusar del crim a José Hernandez Gil “apodadado el Siete Pisos, y tambien conocido como Pepe el Murciano, de 41 años de edad y soltero, comprador y vendedor de pieles de conejo por esa comarca desde hacia cuatro o cinco años”.
“Al parecer José Hernandez desde adjunto a un poste de telégrafos, bajo hacia la escalerilla existente en la parte izquierda del muro de contención de la via, y bajados que fueron los peldaños, siguio via adelante atravesando el tunel hasta llegar junto a la alcantarilla, sitio en que fue agredido el malogrado Vives Masip, y resguardandose el presunto criminal dentro del torrente, continuación de la alcantarilla, frente a casa Catasus.”
Desemmascarat l’assassí, l’Heraldo va allargar el serial tres setmanes més. Va oferir la fotografia de l’acusat, dels guàrdies civils, i la crònica -abans esmentada- de la reconstrucció del crim. La reconstrucció “fue presenciada por un gentio inmenso que llenaba por completo ambos margenes de la via férrea”. Un picapedrer “se presto a desenpeñar el papel de victima” el qual  va rebre “grandes alabanzas” del públic. Hi va assistir el fotògraf Jaime Carbonell de la casa Art Modern.
Els de l’Heraldo, amb el seguiment sensacionalista del succés, reconeixien que van augmentar la tirada, ja que el públic “ansioso de saber bien claramente y con todos sus detalles el horroroso crimen que tanto ha indignado, agoto nuestra extraordinaria tirada de más de 2.000 ejemplares”. 
El 28 de gener de 1930 queia la dictadura de Primo de Rivera i el 29 de març apareixia el darrer número de l’Heraldo del Panades. Moria el setmanari que havia dirigit el mestre Pedro Mencia, i que havia estat portaveu comarcal de l’Unión Patriótica,  el partit únic del dictador.

13 de Juliol de 2011 Víctor Alexandre

Dies enrere, en les pàgines del diari esportiu El 9, Jordi Basté explicava que la jutgessa del jutjat de primera instància de Barcelona havia remarcat la incongruència de la directiva del FC Barcelona d'establir una pax romana amb el Real Madrid i no fer el mateix amb l'exdirectiva de Joan Laporta. Era una remarca tan lúcida que em va cridar l'atenció, perquè, a partir d'aquí, n'hi ha prou que ens formulem tres preguntes per despullar Sandro Rosell i mostrar-lo com el que realment és, un producte dels poders fàctics catalans. Al capdavall, la mentida de Rosell a Pere Escobar, de Catalunya Ràdio, negant l'existència d'un sopar a casa seva amb aquests poders econòmics i mediàtics -tot i la foto que el posa en evidència- ja dóna la mesura del perfil ètic del personatge. En un país anglosaxó, on es perdona tot menys la mentida, Rosell ja hauria estat descavalcat per sempre de tota notorietat, tant en l'àmbit esportiu com en l'empresarial.

Però fem-nos les tres preguntes: Com s'entén que Rosell es mostri tant agradós i benèvol amb els atacs i les infàmies del Madrid de Florentino Pérez i que, alhora, destil·li tant d'odi i virulència contra Joan Laporta, fins al punt de portar-lo als tribunals? Com s'explica que Rosell i la seva junta siguin tan comprensius amb la directiva actual del Madrid i tan bel·lígers amb la directiva anterior del Barça? D'on surt, en definitiva, aquesta necessitat patològica de destruir la imatge del president que ha fet del Barça el millor equip de tota la història del futbol? La resposta és el ressentiment. Sovint es diu que el sexe mou el món, i potser és veritat. Però també ho fa el ressentiment. Per ressentiment, encara que sigui il·lusori, hi ha persones que són capaces de les baixeses més abjectes sense cap escrúpol i sense el més mínim sentit del ridícul. Tot s'hi val en el seu terreny de joc. I allò que Rosell malda per esborrar és tot el conjunt de veritats que el persegueixen allà on vagi. En el fons, vol reescriure la història, però no pot perquè ja hi consta que Laporta va estimar-se més pagar a Unicef que no pas cobrar d'una dictadura islàmica, que va foragitar de l'estadi els feixistes per fer possible el joc net i l'esportivitat, que va acabar amb l'espanyolització perpetrada per Josep Lluís Núñez i Joan Gaspart i va projectar internacionalment el club com a ambaixador d'una nació sense Estat ni selecció i que va refusar els cants de sirena dels qui volien una figura execrable com Mourinho per confiar en Pep Guardiola com a director d'aquesta orquestra meravellosa que és avui el FC Barcelona. Arribats aquí, el ressentiment de Rosell és immens. Ho és perquè sap que mai no podrà superar tot això; sap que mai no podrà enriquir el Barça amb un patrimoni d'emocions i sentiments com el que Laporta li ha llegat i canalitza la seva impotència a través de la destrucció. És el codi de la mesquinesa: si no pots vèncer el teu contradictor, desacredita'l tant com puguis i clava-li un ganivet per l'esquena.

L'últim espectacle protagonitzat per Rosell va tenir lloc a la Seu d'Urgell, el passat 17 de juny, en una trobada empresarial durant la qual se li va preguntar si el Barça estaria disposat a ajudar a la Unió Esportiva Lleida, que, amb 72 anys d'història, es veu ara al caire de la desaparició per culpa d'un deute de 28 milions d'euros. Rosell, però, sense immutar-se, va respondre que la resta de clubs catalans no han de confondre el Barça "amb el ministeri d'Esports de Catalunya" i que, a tot estirar, els podia donar "suport moral". Em pregunto com hauran rebut els clubs aquesta exhibició de despotisme. Aquesta és l'actitud d'un home que no sap ni li importa la significació del Barça a Catalunya i que, per tant, el confon amb un més dels seus negocis. El món dels negocis, ja ho sabem, és despietat i ningú no t'ajuda quan t'envolten els taurons. Però el Barça, justament per tot el que representa, té el deure moral d'ajudar de manera imaginativa els clubs del país en els quals, sovint, hi troba talents per a les seves seccions. Aquesta és la principal servitud de la grandesa, la generositat amb els petits. Sobretot, si, com és el cas, els petits estimen el gran. I la prova és que de cada deu catalans, vuit estimen el Barça. Per això el Barça és més que un club, perquè els socis d'aquests clubs que Rosell menysprea són també, en bona part, socis del Barça i consumidors de tots els productes que l'enriqueixen.

http://www.victoralexandre.cat/

S’anomena “Complot del Garraf” a un atemptat frustrat al rei Alfons XIII “el Cametes” (1886-1941) que s’havia de realitzar aprofitant la seva visita  a Barcelona (26-05-1925). Des de setembre de 1923 es vivia sota la dictadura de Primo de Rivera, afavorida pel propi monarca.

El Cametes havia patit d’altres atemptats. Quan es va casar (31-05-1906) l’anarquista català Mateu Morral li llençà un ram de flors amb una bomba que explotà damunt del cotxe de cavalls i provocà una seixantena de morts, però la parella reial sortí il·lesa. Un any abans a la Rue Rohan de Paris, el rei patí un atemptat que tampoc l’afectà.

Els autors del “Complot del Garraf” eren membres de Bandera Negra (una suborganització d’Estat Català) i de la Santa Germandat Catalana d’Acció Catalana, organitzacions creades per lluitar per les llibertats de la nostra nació. D’antuvi, el pla era posar una bomba als túnels de la Mussara (Baix Camp) al pas del tren reial, però es va desestimar per estar massa allunyats de Barcelona. La idea es va consolidar en els túnels entre Garraf i Sitges.

El dia 23 van intentar col·locar la bomba (Jaume Compte, Domingo Perelló, Jaume Julià, Francesc Ferrer,....), però no portaven les eines adients per aixecar la grava de sota els rails i amagar l’artefacte. Guardaren la bomba darrere la vegetació i tornaren cap a Barcelona. El dia 24 no pogueren anar-hi perquè van perdre el tren. El dia 25 quan hi van arribar el túnel i les vies estaven ocupades per la Guardia Civil.

Sense defallir van decidir executar el rei quan passegés a peu per la Rambla de Barcelona per anar al Liceu. L’escamot, armat amb pistoles i una bomba, no pogué realitzar el regicidi a causa de la forta vigilància policial. Ja que portaven l’explosiu ho van aprofitar per posar-lo a la casa de la baronessa de Maldà, que el dia abans havia ofert un ball en honor del rei borbó. El dia 29, sembla ser, que hi ha un altre intent, però no van poder llençar la bomba dins el cotxe reial, perquè el rei no va obrir la finestra.

Malgrat la dissort encara els hi quedava la possibilitat de fer esclatar un explosiu dins el túnel del Garraf quan el rei tornés a Madrid. En arribar a l’estació de Garraf confongueren uns guàrdies civils per uns “anarquistes amics” i van ser “enxampats”. La policia tingué temps de retirar la bomba de quaranta tres quilos que havien posat dins el túnel per fer saltar el tren.

Arrel de l’atemptat frustrat hi va haver moltes detencions. En el judici van  condemnar a mort Jaume Comte i tres companys més, posteriorment els commutaren la pena per cadena perpètua. D’altres tres foren condemnats a dotze anys de presó. La caiguda de la dictadura (1930) propicià l’indult. A la Diada de Sant Jordi d’aquell any es va celebrar un dinar popular de germanor per homenatjar els alliberats del Garraf.