“Albinyana és un brillant en la diadema de la creació” així definia aquesta localitat penedesenca l’escriptor i jurista Joan Perucho.

El terme municipal d’Albinyana s'estén de la Serra del Quadrell, fins a la riera de la Bisbal. Dins el terme s'han trobat restes arqueològiques que van de l'Edat del Bronze, amb antiguitat de 3.500 anys, fins a l'època ibèrica i romana. Les restes més importants són les de la cova de Vallmajor, declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO, el desembre de 1.998, per l'important conjunt de pintures rupestres que s'hi troben. La cova també acollia, fins fa poc, una de les principals colònies de ratpenats de tot Catalunya.

Sobre l'origen del nom del poble, Josep M. Inglés creu que prové d'Albininia, femení del nom romà Albinus. Una altra versió insinua que pot venir del mot celta "alp", que significa muntanya alta. El nom d'Albinyana surt per primera vegada en el testament d'Adalbert escrit l'any 1.010, el qual deixava el castell d'Albinyana al Monestir de Sant Cugat del Vallès. El monestir en tingué el domini fins l'any 1.835, en què s'extingirien les senyories.

La indústria tradicional del poble fou la dedicada a la confecció de cabassos i senalles de margalló, que durà fins al segon quart del s. XX, i també la dels escorçaires, dedicats a proveir les adoberies igualadines d'escorça dels pins de la comarca.

Joan Perucho i Gutierrez (1.920–2.003) va néixer al barri barceloní de Gràcia. Va ser poeta, novel·lista, crític d'art i articulista. Publica poesia, prosa poètica, narració curta, novel·la, articles periodístics, crítica d'art, llibres de viatges i memòries.
Als 27 anys publica el primer llibre de poemes, Sota la sang (1.947), i el 1.956 el primer conte de caire fantàstic: Amb tècnica de Lovecraft. Però no és fins a la dècada de 1.980 que li arriba l'èxit popular, amb la reedició de la novel·la Les històries naturals (1.960), traduïda a més de 15 llengües, i també amb la publicació de Les aventures del cavaller Kosmas (1981), que obté els premis Ramon Llull, Nacional de la Crítica Catalana i Joan Creixells. També publica reculls d'articles, com ara La meva visió del món (1998) i La darrera mirada (2001), entre d'altres.  Com a crític d'art es converteix en una referència ineludible de l'activitat artística a la Barcelona dels seixanta. Va publicar més d’una vintena de llibres de poesia entre els que cal destacar Quadern d'Albinyana (1.983), que obté el premi Cavall Verd dels escriptors catalans

Perucho passava llargues temporades a Albinyana, ell mateix va escriure que “vers l’any 1.960 hi vaig comprar la casa vetusta (arcades gòtiques, sales del segle XVII i XVIII), on el seu gat, la Mixeta, feia d’espia constant dels silenciosos sorolls nocturns. Les estades a la localitat tenen una presència important en la seva guardonada obra.
(Publicat 3 de vuit de 25-11-11

Según lo que establece la ley 74/1980, los ex ministros y cargos equivalentes, así como secretarios de Estado disfrutarán del 80% de su último salario anual durante un periodo de dos años. En cambio, el ex presidente del Gobierno contará con una pensión vitalicia, es decir, con un salario de por vida. 

Si echamos un vistazo a los Presupuestos Generales del Estado de 2011, podemos saber cuáles fueron las últimas retribuciones de los 50 miembros del Gobierno que se beneficiarán de esa indemnización. Por ejemplo, el cargo de vicepresidente estaba remunerado con 73.486 euros, mientras que el de ministro con casi 69.000 euros y el de secretario de estado casi roza los 68.000 euros. Con esas cifras y teniendo en cuenta el número de beneficiarios, el Estado pagará más de 4,3 millones de euros como compensación económica conjunta a los miembros del Gobierno. Y a esto hay que sumar los 78.000 euros al año que percibirá José Luis Rodríguez Zapatero en su condición de ex jefe del Ejecutivo. 

Esta cifra puede resultar insignificante si se compara con los más de 30.000 millones de euros que deberá recortar el Ejecutivo, pero sí es una cantidad significativa, si se tiene en cuenta los miles de ayuntamientos y familias españolas que están buscando dinero para pagar sus facturas.  Más de la mitad de esa indemnización irá a parar a los bolsillos de los secretarios de Estado. ¿El motivo? Hay 25 personas que desempeñan este cargo a través de sus ministerios correspondientes, es decir, la mitad de los altos cargos que saldrán del Gobierno en funciones. 

La compensación económica la disfrutarán mensualmente ese coletivo desde el primer mes de su cese y se prorrogará hasta un máximo de 24 meses, independientemente de que empiecen a trabajar en una empresa privada o en un cargo público, explica el presidente de los Técnicos de Hacienda, Gestha, Carlos Cruzado.  Solamente la renuncia por parte de los beneficiarios evitaría ese pago, indica Cruzado, que explica que este colectivo pagará sus impuestos igual que cualquier ciudadano, es decir, no cuentan con ninguna bonificación fiscal.  Cómo compatibilizar el trabajo Y ¿dónde pueden trabajar los ex ministros? Algunos de ellos seguirán como representantes del PSOE en las diferentes cámaras parlamentarias y otros optarán por buscar un hueco en el sector privado.

En este sentido, deberán tener en cuenta las incompatibilidades por el cargo que han ostentado en el Ministerio anteriormente. De acuerdo a la ley de incompatibilidades 5/2006, los ex altos cargos públicos deben cumplir unas reglas a la hora de incorporarse en el mundo laboral. Por ejemplo, durante los dos años siguientes a su cese no podrán desempeñar sus servicios en sociedades privadas relacionadas con las competencias asumidas en el cargo. Es decir, Elena Salgado, vicepresidenta en funciones de Asuntos Económicos, no podría asumir un puesto en el consejo de una entidad financiera hasta finales de 2013. Otro ejemplo: el ministro en funciones de Industria, Miguel Sebastián, no podría acceder a un puesto en una eléctrica. En el caso de que un ex ministro monte su propia empresa, la normativa prohíbe que esa compañía opte por un contrato de servicio o asistencia a la administración pública durante 24 meses después del cese del alto cargo.    

Con el fin de que no haya triquiñuelas, todos aquellos miembros del Gobierno tienen que comunicar a la Oficina de Conflicto de Intereses dónde van a trabajar durante ese periodo de incompatibilidad que abarca los dos años. Una vez elevada la documentación, esta oficina les dará luz verde para desempeñar ese nuevo trabajo, siempre que no infrinjan esa ley.  La pensión vitalicia del presidente del Gobierno El caso del presidente del Gobierno es diferente a la de los anteriores miembros del Ejecutivo, ya que cobrará una pensión vitalicia. El último salario de José Luis Rodríguez Zapatero se estableció en 78.185 euros al año, una cantidad que percibirá el resto de su vida. Aunque todavía es pronto, Zapatero ya estará pensando en su futuro profesional y si miramos a sus antecesores como José María Aznar o Felipe González no tendrá problemas de encontrar trabajo. Por el momento tiene guardado un puesto en el Consejo de Estado. 

Tal y como establece el reglamento interno de este organismo, los ex presidentes de Gobierno tendrán acceso a un sillón en el consejo. Este puesto está remunerado con una retribución anual de 72.100 euros, que podría compatibilizar con la pensión vitalicia. Así que de momento su futuro laboral está asegurado.  

Actualizado ( Martes, 22 de Noviembre de 2011 13:29 )

L’espai vilafranquí on es situava tradicionalment el cadafal  era la rambla de sant Francesc, prop del carrer de sant Pere. El 14 de gener de 1850 executaren a Vilafranca,  pel procediment del garrot, quatre malfactors de la banda dels Andreuets: Pere Ramon, Miquel Pasqual i els germans Agustí i Sadurní Armadàs.

Els Andreuets de Sant Quintí de Mediona eren onze persones, tres dels quals eren germans: els Armadàs. La banda rebia el renom per la mare d’aquests tres, l’Antònia Ferrer, “la Vella Andreua”.

La “Vella Andreua” era el cervell del grup. Era originària de Vilafranca però es va traslladar a Sant Quintí arran de la mort del seu marit en circumstàncies estranyes. A Sant Quintí, va muntar una “escola de bandolers” on ensinistrava els  joves.
La justícia va acusar els Andreuts de tres crims, una desena llarga de robatoris,  tres segrestos, mutilacions, amenaces a les autoritats, etc.... Per entrar a les cases ho feien, habitualment, per les xemeneies de la llar de foc. Quan en un robatori no obtenien allò que buscaven  utilitzaven la tortura com eina de confessió. La “cadira sense cul” era la seva especialitat, lligaven la víctima a una cadira amb el seient trencat, a sota encenien una petita foguera, amb el dolor de les cremades a les parts intimes tothom acabava dient on guardaven els diners.

La Banda dels Andreuets va començar a actuar a meitats dels anys quaranta del segle dinou, en el moment de la segona guerra Carlina o guerra dels Matiners. Confonien les seves actuacions amb les accions de càstig o d’atac de les partides. La dels Matiners fou una guerra civil espanyola, emmarcada en el conflicte de successió dinàstica a la corona d'Espanya. Tingué lloc entre el 1846 i el maig de 1849. L'inici de la qual seria l'aixecament del capellà i mariscal carlí Benet Tristany a Solsona (un mes abans de l'enllaç d'Isabel II). Les causes cal cercar-les en una crisi agrària produïda per un seguit de males collites que van fer augmentar el preu del pa, afegida a una crisi de la indústria tèxtil que va provocar un greu malestar a les ciutats i l'oposició a les lleves militars abusives.

El dia de l’execució passava per Vilafranca el sacerdot Antoni Maria Claret –a qui proclamaren sant l’any 1950-, que aleshores era confessor de la reina Isabel II (1830-1904), aquella reina coneguda per la seva col·lecció d’amants, per la seva voracitat sexual i per la seva precocitat. El pare Claret, atenent la sol·licitud de l’ajuntament, va confessar els Andreuets i els va acompanyar fins dalt del cadafal.

Els Andreuets foren els darrers que s’executaren a la Rambla. Quan 46 anys més tard s’aplicà de nou el garrot a la vila –als assassins del capellà del santuari del Foix- la pressió local feu desplaçar l’execució al camp d’en Suriol, al costat d’una fàbrica de ciment. 

La Mano Negra és el nom que han tingut, i tenen, grups secrets d’arreu del món. Sembla que el nom neix a Andalusia, a finals del segle XIX, com organització anarquista secreta i violenta. Se li van atribuir quatre assassinats i incendis de collites i edificis. Set camperols foren condemnats a mort i executats (1884). Molts altres foren detinguts i empresonats. Actualment encara no és clar si la Mano Negra andalusa va existir, o va ser un invent policial del govern de Sagasta per apaivagar les revoltes al camp andalús i donar mala imatge al moviment llibertari.

Les referències a una Mano Negra al Penedès les trobem  a Vilafranca del Penedès (Editorial Barcino-1932, pag. 79)d’en  Pere Mas i Perera. La situa en el moment en que prenia força la qüestió rabassaire, i afirma que “Devés 1883 i 1884, va començar una agitació popular que donà lloc a excessos a Sant Cugat Sesgarrigues, on hi havia establerta la societat secreta de la Mano Negra, potser secció de l’entitat anarquista barcelonina del mateix nom...”. En Ramon Eslasans a l’Estudi critic-historic del Penedès al segle XIX posa en dubte la seva existència, malgrat que “les vinyes apareixien  ‎ben sovint desbrotades o tallades”.

Els rabassaires eren aquells pagesos que treballaven la terra amb contracte de rabassa morta. Contracte que s’establia entre el propietari de la terra i el que la conreava, i era semblant a un arrendament d’un tros de terra per a conrear-hi vinya, amb la condició de restar dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats. Al segle XVIII els propietaris es consideraven perjudicats per la millora dels mètodes agrícoles que perllongaven la vida dels ceps, mentre l’arrendament perdia valor i s’estenia per diverses generacions. El conflicte fou resolt a favor dels propietaris, per l’Audiència de Barcelona (1756), que fallà que el contracte es dissolia per la mort dels ceps o als cinquanta anys.

També sortiren disputes amb els propietaris perquè els rabassaires sostenien que el cep que resulta del capficat  era el mateix cep antic. El capficat és un mètode de multiplicació dels ceps, que consisteix en encorbar i colgar sota terra un tros de verga per tal que arreli, sense tallar-la de la planta d’on prové fins que no és capaç de portar una vida independent.

En Pere Mas acaba el seu relat dient “la fil•loxera s’encarregà de donar terme a aquesta qüestió.” degut a que van morir un gran nombre de ceps.

L’autor no especifica qui eren els components de la Mano Negra santcugatenca, ni detalla les seves accions, però la qüestió rabassaire va continuar essent motiu de litigi. L’any 1934 el Parlament va aprovar la llei de Contractes de Conreu, que tenia com a finalitat bàsica substituir el contracte de rabassa morta, a fi de protegir els camperols.

Per la ciència la mort és el final. L’autèntica naturalesa del que ve després de la mort ha estat, des de fa segles, una preocupació central de les religions d’arreu del món. Tenen fe o bé en una mena de més enllà o bé en la reencarnació.
El cristianisme, des de les pestes de l’edat mitjana, ha presentat la mort com una de les principals fonts de la por, com l’essència del desconegut, del costat fosc, d’allò negre. No fa gaires anys que les dones, quan enviudaven, vestien integrament de negre la resta de les seva vida. Els homes, un mínim de cinc anys i  manifestaven el seu dol amb unes amples cintes negres a les mànigues, i botons i corbata del mateix color.
Fins entrat el segle XX, quan hi havia un difunt a la casa, al Penedès, es feia un àpat ritual amb els parents i els amics, presidit pel cap de dol. Per tal diada s’utilitzava una vaixella de dol, també coneguda com “la de la M”, conjunt de plats o escudelles de terrissa marró amb una sanefa negra o amb la M negra al mig. Es posava un domàs negre a la finestra si el mort era adult, si era un albat es posava una tela blanca.
Els difunts restaven al domicili fins l’enterrament, envoltats, nit i dia, de familiars i de ploraneres, dones endolades que, cobrant, anaven per les cases a plorar difunts. El decorat es complementava amb ciris i llums d’oli encesos. Als difunts no se’ls podia deixar sense llum ja que hi havia la creença que les òlibes els traurien els ulls.
Les campanes difonien totes les noves d’una localitat, el toc de difunts era un dels preceptius. Recull en Pere Sadurni a Retalls de Folklore Penedesenc que a les Gunyoles coneixien el toc de difunts amb la lenta onomatopeia “jau mort, mort jau...”
Per l’Església no tots els morts eren iguals i es feien cerimonials de comiat segons els “possibles” de cada casa. Els funerals de primera classe o mà major (1932) incorporaven diaques, fins a 40 capellans, encensers, vetlla i misses cantades. De misses se n’havien arribat a fer sis en un mateix matí. Els de quarta classe o ma menuda tenien una limitació de 5 capellans, i els de cinquena  o per amor de Déu es feien amb un capellà, escolà, “creu i fanal”. El transport cap el cementiri també variava, el difunt es portava a braços o amb carruatge amb més o menys cavalls negres i amb guarniments negres de lluïment segons la categoria. Guarniments i taüt blanc si era albat.
Quan els captaires coneixien que en una casa de rics s’havia mort una persona, s’arremolinaven a la porta esperant la paga, que acostumava a ser “el pa de morts” –un llonguet- i dos cèntims (1898), que se’ls hi donava quan havien resat un parenostre per l’anima del difunt.
A Sant Quinti, no es podia rentar la roba del difunt fins passats 40 dies de la defunció, i a la Llacuna  no es rentava amb l’altra de la família.

L’any 1719 es crearen les “Escuadras” “con aprovacion de su Majestat y a expensas de sus caudales”. El 24 de desembre de 1721 es reorganitzen amb el nom de les “Esquadras de paisanos Armados” sota el comandament de la família Veciana, especialment d’en Pere Anton.

Pere Anton Veciana havia nascut a Sarral l’any 1682. Va ser pagès a Pira i posteriorment es traslladà a Valls on es va fer comerciant de bestiar. La seva activitat comercial com a proveïdor de l’exèrcit de Felip V i el seu posicionament botifler van propiciar que fos nomenat batlle de Valls.

Les “Esquadras” de mossos constituïen una milícia que substituïa l’antic sometent, i eren un complement de l’exèrcit borbònic contra els reductes de resistents que aspiraven a restaurar les institucions catalanes abolides per Felip V. Portaven “gambeto”, una mena de capa blava folrada de vermell que arribava fins a mitja cama, pantaló llarg i ample, espardenyes de beta blava, barret amb galó de plata i escarapel·la negra. Duien escopeta llarga, baioneta i un parell de pistoles; els caporals i el comandant, espasa. Els distintius de graduació eren els utilitzats habitualment per l’exèrcit.

L’any 1721 ja hi hagueren Esquadres a Piera i a la Llacuna. Els destacaments estaven formats per un caporal i entre cinc i nou mossos. El manteniment del cos era a càrrec dels ajuntaments de les poblacions on estaven destacats.

Era responsabilitat del destacament de la Llacuna:  Sant Magi de la Bufaganya, Queralt,  Marmellar, Celma, Montagut, Miralles i Pontons. A l’Arboç hi hagué un destacament a partir de l’any 1729 que,   “correra cada mes, a lo menos una vez, y siempre que se ofreciere el territorio siguiente: Los terminos de Vilanova, Sitges, Costas de Garraf, San Climent, Begas, Cabories, San Jayme dels Domenys, Bisbal, Coll de Santa Cristina, Juncosa, Clot de Yova, Bonastre, Salamó, Bespella, Roda, Crexell, Figuereta,Vendrell, y el passo del Francas, montes de Ribas y de Begas, y todo lo restante del Panadés”. L’any 1827, a l’Arboç, hi havia un caporal i 18 mossos. L’any 1859 hi estaven destinats un caporal, dos sots-caporals i 33 mossos.

Amb la caiguda de Isabel II i degut al caràcter monàrquic que havia tingut el cos, el general Prim va decretar-ne la dissolució. L’any 1876 retorna la monarquia amb Alfons XII, i el cos es reinstaura, però  únicament a la demarcació de Barcelona, ja que les altres diputacions no van voler fer-se càrrec del seu manteniment. S’estableixen sis seus de les esquadres repartides per la província, una d’elles a la Granada. En aquell moment els mossos tenien molt mala fama a causa de la contundència amb què  havien carregat contra els obrers. L’any 1903, dels set destacaments que tenia el cos, n’hi havia un a Sant Quintí de Mediona.
La presència dels Mossos durant el segle XX mereixerà un altra crònica 

Tots els especialistes -Moll, Badia Margarit, Coromines, Menéndez Pidal...- estan d’acord en que la procedència etimològica de Vilobí és del llatí “Villa Albini” que vol dir vila d’Albí, nom d’un propietari o hisendat anomenat Albí.

A Vilobí del Penedès s’han trobat restes del neolític, restes ibèriques i romanes, que semblen indicar un poblament continuat durant l’edat antiga.  El terme de Vilobí es documenta, per primer cop, el segle XII, quan es segrega del castell de Sant Martí. El barri de la Plaça possiblement fou construït al voltant del segle XII i el de Bellver, el segle XIII. Al segle XIV, Vilobí, al igual que Sant Martí, inicia la seva dependència jurisdiccional de la Pia Almoina de Barcelona. Els canonges de la catedral de Barcelona foren els senyors de Vilobí fins la desaparició del feudalisme. El 1842 el territori de Vallformosa fou agregat a Vilobí, i des de l’any 1846 Vilobí del Penedès és municipi independent.

Una historia que, des de l’època dels romans, ha estat lligada als seus importants jaciments de guix, la seva extracció i industrialització. Procés que, fins a mitjan del segle passat, es feia d’una manera molt familiar i artesanal, la qual cosa va canviar amb el dinamisme i la vitalitat d’en Valentí Saumell  i Via (1919-1992). En Valentí, en els anys difícils de la postguerra, fart dels migrats ingressos que li proporcionaven fer de forner, portar un bar, o gestionar la sala de ball del poble i l’envelat de la festa major, decidí entrar dins del món de la indústria guixera. En terrenys de la seva propietat començà a extreure guix i elaborar-lo.

L’any 1950, en Valentí Saumell, va crear una empresa amb dos socis més; més endavant, va contactar amb els altres tres fabricants del municipi a fi de crear una gran industria unitària amb les tècniques més avançades. El 1970, les empreses s’uniren amb nom de Vilovigyps. Tal com explica la seva filla Teresa “a partir d’aquell moment la firma vilobinenca s’expansiona vertiginosament, i es converteix en capdavantera estatal en l’ elaboració i explotació de mineral de guix”. L’any 1972, Vilobigyps va comprar a Sorbas (Almeria) el més importat jaciment europeu de guix i va esdevenir la líder en exportació d’aquest producte.

Quan es va morir en Valenti Saumell (1992) -en aquell moment ocupava el càrrec de president de la companyia- Vilobigyps tenia centres de producció a Vilobí del Penedès, Santa Margarida de Montbui i el de Sorbas. Controlava directa o indirectament nombroses empreses del sector del guix:  Yesos Blancafort de Figueres; Guixos Guimfort d’Igualada; Industrias del Yeso de Jorba; Compañia Internacional de Exportaciones Minerales amb seu a Vilobí; Yesos Maria Morales de la Rioja; Medigyps de Garrucha (Almeria); i Multigyps, Hispagyps Corporation i Vazman of New York, ubicades als Estats Units.

Augmenta la diferencia entre els preus d’origen i destí dels productes agrícoles.

TV3 –per fi- ha mostrat avui, al Telenotícies del migdia, les misèries en que viu la pagesia de casa nostra, amb un document gràfic en que es veu un pagès de Mont-roig llaurant un camp de síndries degut al baix preu que li paguen per la fruita.

El problema del camp es cada vegada més greu, aviat no quedaran pagesos sense subvencionar. Amb les actuals circumstancies ja no es pot viure de la terra. Les importacions i els marges comercials de les distribuïdores, provoquen la desertització del camp sense que cap polític faci res per arreglar-ho.

Els politics diuen que en un món globalitzats no poden frenar les importacions ni fer politiques proteccionistes.

En el supòsit que aquest afirmació fos certa, queda encara el segon parany al que tampoc busquen cap solució: les importants diferencies entre els preus que paguen les distribuïdores als pagesos, i els imports que paguen els consumidors.

A la taula adjunta en que s’exposen els diferencials entre preus d’origen i de destí de diferents productes agrícoles -mes d’agost- les cebes multipliquen el seu preu 11,89 vegades entre el camp i la botiga. Els préssecs tenen un increment del 618%, i les síndries del 863%. El meló multiplica el preu 11,20 vegades. Les pastanagues són un 830% més cares......

Veien el llarg silenci dels politics i la inoperància volguda, caldrà pensar que les solucions que apliquen els pagesos francesos són les úniques que entenen.

Ja feia un any que les dones de l’Estat havien votat per primera vegada (1933) quan les noies de Sant Pere de Riudebitlles van advertir públicament que aquell estiu es posarien pantalons.

L’any 1932 s’havia aprovat la llei del divorci i des de 1931 la legislació reconeixia l’equiparació dels drets electorals d’ambdós sexes per les persones més grans de 23 anys. Era president de la República espanyola Niceto Alcala Zamora.

L’estiu anterior (1933) Pau Casals havia presidit el concurs de castells de Tarragona i rebutjat la invitació d'anar a tocar amb la Filharmònica de Berlín a causa de l'arribada al poder d'Adolf Hitler. El mes de febrer, al Camp de Les Corts de Barcelona, la Selecció Catalana de Futbol va jugar contra la Selecció Espanyola, va perdre per 0 a 2. Miguel Fleta triomfava cantant la Marsellesa i l’Himne de Riego. A la festa major es ballaven foxtrots i americanes. Els 1570 habitants de Sant Pere de Riudebitlles prenien la fresca parlant de llibertat.

Al recull de premsa del Penedès Republicà realitzat per Jaume Recasens (Somnis en paper. Cossetània 2011) publica una controvèrsia apareguda a “Riudebitlles, setmanari independent de notícies, esport i ciutadania”  (1934) de Sant Pere de Riudebitlles. El setmanari informava que les noies del poble, es volien posar pantalons masculins. Entrevistada una de les damisel·les rebaixava els seus objectius: “no era cert que es posessin pantalons, sinó que havien decidit treure’s les mitges”

La redacció de Riudebitlles responia amb un to que avui titllaríem de masclista “advertim a les noies de Sant Pere que veiem amb mals ulls aquesta decisió, doncs una noia sense mitges perd el 75% i si només té el 25% d’ella mateixa, resulta que queda quasi nul-la. Si no voleu escoltar, almenys porteu mitjonets i si no, feu el que més us plagui. Allà vosaltres!. “

En els seus orígens les calces femenines tapaven des de la cintura fins els peus, posteriorment van néixer les mitges-calces que cobrien dels peus fins a les cuixes, Durant temps, calces i mitges-calces van romandre amagades de les mirades. Amb l’arribada del segle XX les dues denominacions queden substituïdes per “mitges”, i les faldilles comencen a escurçar-se (1913/14) deixant descoberts el turmell i el panxell de la cama. Les mitges esdevenen una peça visible feta de seda.  Al descobrir-se el raió i, amb la Gran Guerra tallar-se el subministrament de seda des de el Japó, es van fabricar amb el material sintètic.

L’estiu de 1934 va acabar el 6 d’octubre quan  Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola i es va empresonar el govern català i es va suspendre l’Estatut. La llibertat va acabar l’hivern de 1939 amb l’entrada de l’exèrcit franquista a Sant Pere. Les faldilles es van tornar més llargues i les mitges obligatòries.

Víctor Alexandre (05/10/11)
Cada cop que Madrid anuncia que presenta candidatura per ser seu dels Jocs Olímpics apareix un estol de catalans que li riu les gràcies i que en nom d'una peculiar esportivitat li dóna suport. N'hi ha que ho fan de bona fe, "perquè l'esport no s'ha de barrejar amb la política", diuen, i n'hi ha que ho fan per sentir-se ciutadans del món, perquè, segons ells, les tensions polítiques entre Catalunya i Espanya no han d'interferir en qüestions com aquestes. En el primer cas, suposant que la bona fe sigui certa, hi trobem una esbiaixada percepció de la realitat, i, en el segon, cosa habitual en les veus del pensament oficial, una galdosa concepció de la universalitat. Parlem-ne, si més no.

Diguem d'entrada que l'esport sempre ha estat un element de representació simbòlica de les nacions. Totes les nacions se n'han servit com a instrument d'autoafirmació i de projecció internacional. A la Unió Europea, però, amb la desaparició de diverses monedes i el caràcter residual dels exèrcits, aquesta representativitat ha agafat més preponderància i s'ha situat al capdavant. Només cal preguntar a espanyols o francesos, posem per cas, si, atesa la crisi mundial, estarien disposats a eliminar les seves seleccions nacionals com a mesura d'estalvi. I ara! Ni els ha passat pel cap. Abans suprimirien les pensions. Les seleccions no s'eliminen perquè, si això passés, el fet seria viscut com una humiliació equivalent a la supressió de la bandera. De fet, aquesta és la raó per la qual Espanya impedeix l'oficialitat de la selecció nacional de Catalunya. Sap que impedint-la no sols evita la identificació dels catalans amb els seus colors, sinó també la projecció exterior del seu país i la cohesió interna consegüent. I si, a més, hi afegim que Espanya, sense el potencial esportiu català, seria un país de tercera fila en les competicions internacionals, la resta és literatura.

Pel que fa a les veus difusores del pensament oficial, que és el pensament de la submissió i de la resignació catalanes, és a dir, aquells que ens diuen que hem de ser bons minyons i fer costat a Madrid en els seus afanys olímpics, perquè una cosa no treu l'altra, són les mateixes veus que titllen de radicals tots aquells catalans que no caminen prou encongits. Bàsicament, perquè, com tothom sap, com més vinclat tens el cos davant d'Espanya més bon català ets. Una mica com el "sí, bwana" en les persones de pell negra. Tanmateix, atès que tenim cervell propi i que no ens cal que els assalariats de l'immobilisme pensin per nosaltres, sabem que negar el suport a la candidatura de Madrid 2020 és pur sentit comú. Un sentit comú repartit en bocins com aquests:

• És a Madrid on se'n van els 22.000 milions d'euros que Espanya espolia cada any als catalans.
  
  És a Madrid on Espanya inverteix cinc vegades més per cada quilòmetre quadrat que a Catalunya.

• És a Madrid on Espanya ha invertit cinc vegades més en la terminal T4 de Barajas que en la terminal T1 del Prat.

• És a Madrid on Espanya concentra el gruix de la inversió en R&D i deixa les engrunes per a Catalunya.

• És a Madrid on només el 9% dels trens que hi circulen són obsolets mentre que a Catalunya ho són el 38%.

• És a Madrid on el trajecte ferroviari Madrid-Alcalà té un 30% més de freqüències de trens de rodalia que el trajecte Barcelona-Mataró, que és igual en distància però amb el preu del bitllet un 40% més car.

• És a Madrid on l'aeroport de Barajas ha rebut 300 milions d'euros per a mesures mediambientals mentre que l'aeroport de Barcelona només n'ha rebut dotze i mig.

• És a Madrid on Espanya ha fet 600 quilòmetres d'autovia mentre que a Catalunya només n'ha fet 20.

• És a Madrid on hi ha un TGV per anar a Sevilla que genera un dèficit de 2.036 milions d'euros mentre que Barcelona no en té cap que la connecti amb França, tot i que generaria 1.251 milions d'euros de beneficis.

• És a Madrid on Espanya, per diluir la projecció de Catalunya, va decidir espanyolitzar els Jocs Olímpics del 1992 ajuntant-hi l'Expo de Sevilla i la Capitalitat Cultural Europea de Madrid dins la celebració del Quinto Centenario.

• És a Madrid on Espanya fa lleis que impedeixen la gestió dels nostres ports i aeroports i l'ús de la nostra llengua a les institucions de l'Estat i a la Unió Europea.

• I és a Madrid, en definitiva, on se'ns nega el dret a competir oficialment amb les nostres seleccions nacionals i on converteixen en paper higiènic les lleis que aprova el Parlament de Catalunya.

Francament, cal una autoestima molt baixa o un autoodi molt gran per ser català i donar suport a la candidatura de Madrid 2020. És una qüestió de principis. De principis i de dignitat.

www.victoralexandre.cat

Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya http://www.donemelmillordenosaltres.cat

Cantallops és un poble petit i amb bona vista sobre la plana penedesenca. Està partit entre dos municipis, Avinyonet i Subirats. L’any 2005 tenia 285 habitants, amb 224 a la banda d’Avinyonet del Penedès i 64 a la banda de Subirats. 

Com introducció a qualsevol localitat de l’estat -segle XIX- val la pena fullejar el monumental Diccionario Geográfico- estadístico - histórico de España y sus posesiones de ultramar (1845-1850) d’en Pascual Madoz. En Pascual Madoz Ibañez fou un polític espanyol de tendència liberal. Va ser diputat a les Corts Espanyoles i ministre d'Hisenda. A més del diccionari va escriure el Diccionario geográfico universal, i Colección universal de cosas célebres .

El Diccionari esmenta Cantallops quan descriu les comunicacions de Vilafranca “Las paradas de diligencias estan en Villafranca, y en las inmediaciones de Cantallops en dirección a Barcelona”. Si paraven les diligencies cal suposar que hi havia una casa de postes o un hostal.

El gestor i activista cultural vilanoví Bienve Moya (1944), en el seu llibre “Llegendes del Penedès i les valls de Garraf”, parla d’aquest  hostal.

En Bienve va participar als Joglars; va ser l’iniciador de la Xarxa de Teatres Públics de Catalunya i membre del Consell del Projecte Alcover; promotor de Trapezi-Fira Internacional del Circ. Ha escrit guions per a la ràdio, entre els quals el del programa Imaginari, rondalles i llegendes catalanes, de Catalunya Ràdio pel qual obtingué el Premi Càmera del Consell Audiovisual Mundial. Ultra el llibre esmentat ha publicat La Festa a Catalunya (1995); Llegendes Urbanes i narracions suburbials (1999); Flordesaüc, Camins d’al-Andalus (2006); Balab Balansiyya (2009), i Pont Blau, entre d’altres. El 2005 fou cofundador del col·lectiu Els altres andalusos, i l’any 2009 va rebre el Premi Nacional de Cultura en la categoria de Cultura Popular.

En el seu llibre sobre llegendes penedesenques conta que en “en una posta vora del camí ral entre Barcelona i Vilafranca, un dia d’aterridora tempesta va haver de fer-hi nit el seguici de la reina”. La regina va fer-ho en la única cambra que disposava l’hostal, però no va poder aclucar l’ull durant tota la nit, “tomba i retomba sense trobar un minut de descans”. El que la mantingué desvetllada tota la nit fou l’udol dels llops de les muntanyes properes.

 A l’alba, quan va llevar-se “el primer que feu va ser voler conèixer el nom d’aquell tan feréstec paratge”. Aquell indret l’anomenaven Vallformosa, “precisament pel seu exuberant i selvàtic entorn”. Llavors la reina replicà “que s’estranyava molt que un indret tan amoïnós com aquell pogués disposar d’un nom tan bell, i manà que des d’aquell dia endavant aquella Vallformosa se la conegués com Cantallops. Nom que duu des de llavors”.