Alguns diuen que el socialista Llena ja ha perdut el interès cap a la seva conselleria –Agricultura, Alimentació i Acció Rural- d’altres opinen que no l’ha tingut mai.

Malgrat que  en Xavier Castellà –secretari general de la Conselleria-  digues que la XXX Mostra de Vins i Caves de Catalunya “és un referent del sector vitivinícola, i en la divulgació i promoció  dels seus productes” el dia 23 és va inaugurar a Barcelona sense la presència del Conseller.

Un secretari general que desconeixent les dades de les diferents mostres o en un acte de demagògia electoralista,  a l’acte inaugural, afirmava sense avergonyir-se, que la mostra barcelonina era la que més elaboradors concentrava. Obviava la realitat del territori: a la 15na. Fira del Vi de Falset hi van assistir 70 cellers, i a la mostra de Vilafranca (Vi-Jazz Penedès) es van concentrar 51 elaboradors de la DO Penedès. A Barcelona, malgrat el increment del 20% d’estants i en una convocatòria feta arreu de Catalunya tan sols hi van anar 32 marques.

El secretari general, amb el vist i plau del Conseller, va llegir cofoi -tal com reprodueix el butlletí del DAR- que estava molt content ”pel fet que marques com Torres, Freixenet i Codorniu hagin tingut estant a la Mostra” el que va comportar que diferents elaboradors, que des de fa anys hi assisteixen amb molt de sacrifici econòmic, s’aixequessin i abandonessin l’acte. D’altres, van recordar que aquestes marques són les responsables dels migrats preus que actualment paguen pel raïm.

Reconeixent la importància estratègica que té pel sector del vi i del cava la Mostra barcelonina i constatant un any més el seu fracàs organitzatiu i el desinterès de la Conselleria d’Agricultura, el millor que podria fer el conseller Llena abans de plegar, és renunciar a l’organització de la propera edició i deixar que ho fes el sector, tal com ja fa anys demanen.

El dimarts dia 9 de novembre de 1886, a les 11 del matí, al cel es van veure dos sols. Un fenomen meteorològic de mal averany. L’astre reflectia la seva llum en un núvol de tal manera que es veien dos grans punts de foc, un d’ells envoltat per dos cercles. El fenomen va despertar la malfiança dels pescadors. La Vanguardia en feia esment “al observarlo un pescador exclamo: mal tiempo tendremos.”

A la tarda el mar estava gris i molt esvalotat, un fort temporal del sud anunciava desgràcies. Al port de Barcelona els vaixells topaven entre si, trencaven amarres i provocaven esvorancs als seus cascs. Al moll de Sant Bertran van obrir-se grosses esberles de més d’un metre de profunditat.  

A litoral penedesenc no s’havia vist mai la mar tan esvalotada. A Sitges les onades arribaven fins al carrer de Sant Pere i Sant Pau i al passeig de la Ribera. L’aigua va inundar moltes cases.

A Vilanova el Mensajero escriu que el migjorn semblava un huracà. A la platja de Vilanova “habia un movimiento inusitado. Algunos hombres estaban atracando y sacando fuera de peligro alguna de las quarenta y ocho barcas que habian salido por la mañana a la pesca del bou. Lo grave y lo doloroso era que se veian unas cuantas barcas que llevadas por la fuerte y impetuosa corriente iban a estrellarse contra las rocas de san Cristobal”. “Una de las barcas está casi sumergida y asidos al palo tres pescadores”. La narració segueix plena de patiment, actes d’heroisme i solidaritat. A Vilanova tan sols 15 barques van tornar sanes a port, 10 es van enfonsar, van morir 22 pescadors.

Algunes barques vilanovines es refugiaren a Sitges, d’altres a Barcelona. Els cadàvers van quedar escampats al llarg de la costa. A Vilanova va ser un dia de plor i de dol, la majoria dels morts eren joves. El mes gran era en Joan Lluis Colomé de 37 anys, casat amb dos fills. El més jove en Josep L. Avern de 12 anys.

A Sitges es van enfonsar diverses barques i van morir alguns mariners. A Torredembarra es va afonar una barca de bou, en van desaparèixer quatre i van morir dos pescadors. A Calafell van desaparèixer dues barques.

A les 8 de la tarda un fort terratrèmol va sacsejar Vilafranca, els Monjos, Sitges, Castelldefels i el pla del Llobregat. No va produir víctimes i l’únic dany material documentat va ser l’enfonsament d’una casa deshabitada als Monjos. Les repliques del sisme es van succeir a les 12 i a 2/4 1 de la matinada.

A les deu de la nit continuava el mal temps. El dimecres dia 10 va bufar mestral i amainar el temporal.

El dia 15 de novembre l’ajuntament de Sitges va obrir una subscripció popular per ajudar les famílies dels mariners vilanovins. La primera aportació la va fer el consistori amb 100 pessetes, en dos dies les cases del poble ja n’havien recollit 650.

David Bajona, Analista del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (16/09/10)

Catalunya ha de contemplar l'emergent desafiament que representa l'islamisme radical com una amenaça estratègica. Un risc superior, des del meu punt de vista, a la possibilitat que el terrorisme islamista intenti actuar a Catalunya. Malgrat que el terrorisme islamista només necessita tenir èxit un sol cop per aconseguir un gran impacte mediàtic i polític a Catalunya, Espanya i Europa, l'islamisme radical amplia constantment el seu espai social a l'empara de la democràcia i la societat oberta.

A Catalunya viuen, aproximadament, uns 300.000 musulmans. En aquests moments una cinquantena d'oratoris o mesquites catalanes són salafistes, una quantitat gens menyspreable. Tenim exemples a Lleida, Reus, Tarragona, Torredembarra, Valls i també a la demarcació de Girona. El nombre de seguidors d'aquest corrent és creixent, i també trobem grups d'aquesta tendència a Cunit, Sant Boi i Rubí. La progressió del salafisme com a principal tendència islamista radical i amb un sostre potencial d'uns quants milers de persones pot tenir conseqüències profundament negatives. De consolidar-se la implantació d'un islamisme radical a Catalunya es sembra la llavor de la desestabilització social. Amb l'objectiu de controlar el major nombre de fidels possible per tal d'aplicar el programa polític i social salafista (discriminació de les dones, substitució de les lleis laiques per la sharia, policia religiosa, etc.), s'implementa l'autosegregació i el distanciament de la resta de la societat. Aquesta distància incrementa potencialment la conflictivitat, ja que ens trobarem de facto amb dos societats amb valors, cultures, religió i, el més important, normes diferents.

Si el salafisme té èxit en la creació de bombolles socials on de facto governi, davant dels probables conflictes amb l'administració no pactarà sinó que utilitzarà el conflicte i el victimisme per ampliar la seva influència, amb situacions com la que s'està produint a Lleida actualment. Estem deixant sols els alcaldes davant d'aquest problema?

És necessari que els poders públics actuïn de manera ferma contra els processos de radicalització. Des del meu punt de vista penso que cal deslligar la representatitivitat del col•lectiu immigrant del lideratge religiós, actuar sobre les dones com agents de canvi i d'igualtat de drets, afavorir la moderació i penalitzar la radicalització, i no defugir el desafiament islamista quan es produeix introduint costos directes sobre els seus promotors.

En la guerra per la Successió a la corona, Catalunya es va posar majoritàriament al costat del pretendent Carles d’Àustria com a manera de mantenir les seves constitucions, el que va ser conegut internacionalment com el 'cas dels catalans'.

Botifler era el nom que es va donar a les persones partidàries del borbó  Felip V. Originàriament botifler volia dir que es tenia les galtes inflades. Els botiflers solien ésser membres de l'aristocràcia i la noblesa catalana i valenciana que volien augmentar llur poder a partir del nou règim que s'havia d'instaurar amb la victòria dels Borbons.

L’inici del marquesat de Moja es remunta a l’any 1.701 (15 d’octubre), quan  Felip V atorga el títol de Marquès de Moja i de la Torre a Ramon de Copons i Grimau, fins aleshores Senyor de la Torre de Moja, descendent dels Senyors d’Espitlles (Els Monjos) que ja en tenien el senyoriu des de 1516, quan Joan Ot de Copons i de Bardají el va rebre. Família vinculada amb Vilafranca, el quart sr. d’Espitlles –Ramon de Copons i Aiguaviva, 1669-  posseïa una casa al numero 1 del carrer de Sant Joan.

El segon marquès de Moja, Juan Agustin de Copons i de Copons, lluità en la Guerra de Secessió a favor de Felip V, i va ser nomenat Gentil Hombre de Su Majestat y Protector del Brazo Armado.

El marquès havia participat de l’Acadèmia dels Desconfiats, una institució aristocràtica creada l’any 1700. L'Acadèmia es reunia al Palau Dalmases del carrer Montcada de Barcelona i tenia per objectiu fomentar una cultura elitista entre l'aristocràcia dirigent catalana. A tal fi, organitzava vetllades per dissertar sobre temes diversos, ja fossin filosòfics, morals, literaris, històrics, etc. En principi les dones hi tenien prohibit participar; tot i així, se'ls permetia assistir des del darrera d'uns tapissos de la biblioteca. Els acadèmics anaven amb la cara coberta per un vel translúcid.

Amb l'esclat de la "Guerra per la Successió", l'Acadèmia esdevingué el principal nucli polític on coincidiren els favorables a l'Arxiduc Carles d'Àustria. L'Acadèmia dels Desconfiats va arribar a tenir 30 acadèmics: 25 de catalans i 5 d'origen castellà. Dels 25 catalans, 16 foren declaradament austriacistes, d’altres, com el marquès de Moja, prengueren partit botifler.
L'11 de setembre de 1714 Barcelona va rendir-se a les tropes borbòniques. Felip V instaurà un sistema absolutista de govern, que comportà per Catalunya la liquidació de les institucions i del sistema constitucional propis mitjançant l'anomenat “Decreto de Nueva Planta”. Catalunya deixava de tenir un estat propi, i s'integrava a la monarquia espanyola.
Juan Agustin de Copons, va ser nomenat un dels regidors de Barcelona encarregats de portar a terme la implantació del decret.

Ja fa més d’un anys que amb una pell groguenca menjada per la malaltia, presentaves a Barcelona el teu llibre de memòries.

Amb un somriure als llavis parlaves privadament de la teva mort amb la serenor que dona la intel·ligència i la llibertat.

Fullejo els teus texts, escolto mentalment les teves cançons, i sento aquell buit que deixen els grans homes, els homes honestos, els amics.

CEEC.- Centre d’estudis Estrategics de Catalunya, Dijous, 9 de setembre de 2010

En el fòrum d’Internet que gestionava el jihadista detingut el passat 27 d’agost a Benitatxell (Alacant), va aparèixer ahir una proposta d’atemptar a Barcelona durant les festes de la Mercè

He tornat a pujar a la Casalta. Malgrat que el foc hagi destruït els boscos, els tractors llaurat les eres, els brètols robat les teules, el temps ha respectat les parets mestres. La Casalta encara guaita a quatre vents. La Casalta és un mas altiu entre el Penedès Maritim i la plana penedesenca, muntanyes endins de Torrelletes.
Hi vaig arribar seguin la carrerada del fondo de la Bovera, aquella que, segons expliquen en Joan Rovira i en Ferran Miralles en el seu llibre “Camins de transhumància al Penedès i al Garraf”, surt de la plaça de la Badalota de l’Arboç, passa per davant del cementiri, per darrera de la benzinera del polígon industrial, per la masia de Puigverdí, per cal Xeire i cal Conillera, pel pont romà de cal Llopart, segueix pel fondo de cal Romagosa, continua per l’antic camí de Vilanova i per davant de l’antic pou de la Bovera fins la Casalta.

Una bona part del trajecte es fa pel Parc Natural del Foix. Quan es va constituir el Parc l'any 1993, i es va declarar zona protegida, es van limitar certs tipus d'activitats a la zona, com l'escalada, degut a la presència d'una àliga que tenia el niu a la zona de la Bovera.

En Josep va ser dels darrers pastors transhumants. Un dels últims que manava els ramats des de la mar penedesenca fins a la serralada pirinenca. En Josep va esparracar moltes sabates en el viatge anyal que, tranquil·lament, pujava el bestiar a la primavera i el baixava a la tardor.

Ja fa anys, quan en Josep es refugiava del fred a la cuina de la Casalta i compartia porró amb els masovers, va salvar de les flames un full d’estrassa rebregat i groguenc amb cal·ligrafia clara:

“Mostillo dels collidors

4 petricons de most (1 litre);1 pell de taronja, si no ni ha es pot posar de llimona;una culleradeta de celiandre i una altre de matafaluga i farina.

Posar el most en un tupí amb el celiandre, la matafaluga i la pell, fer bullir fins a reduir a la meitat. Cal colar i deixar refredar. Quan estigui fred agafar un petricó del most bullit i afegir-hi  la farina ben desfeta. Posar la barreja de nou al tupi i fer bullir tot un quart d’hora. Es deixa reposar uns dies i és més bo”.

El paper no porta signatura malgrat que la lletra sembla femenina.  A la Ribera d’Ebre, arribat el setembre, encara fan el mostillo de la mateixa manera i, segons m’explica una padrina de Torrelletes, la dolçor d’aquesta llaminadura era habitual en moltes cases.

Els ramats d’en Josep ja no fan dringar les esquelles, no coneixen les carrerades, ni pugen a la Casalta. Al mas ja no hi fan estada els collidors.

Des de la reflexió i amb la brevetat que mereix un discurs en el que ja s’han exposat tots els arguments, un cop demostrada la puresa democràtica de l’elecció dels candidats de Solidaritat i organitzat Reagrupament, des de la base ens cal exigir el treball per l’eficàcia i pel país.

Ara que tots sabem que tenim capacitat de convocatòria, que som capaços de dir veritats i ara que ja hem tingut els nostres minuts de protagonisme mediàtic, treballem plegats per l’objectiu comú: la Independència.

Laporta, Lopez Tena, Carretero, Carandell i tots els que teniu capacitat de decisió, ja  teniu totes les cartes sobre la taula.

Tanqueu-vos en una illa deserta i no l’abandoneu fins que estigueu convençuts que Catalunya ha de passar per davant dels vostres interessos personals, no sortiu fins aconseguir la unitat, l’unió o un pacte estable que ens permeti caminar junts cap a la propera escomesa electoral.

La feina de collir raïms era molt dura al segle XIX. Amb l’albada  tothom dempeus. Es treballava molt i es dormia poc al paller o a la màrfega. Eren dies on tothom feinejava. Les mestresses a preparar els àpats. Els padrins a fer el vimblanc, la mistela o el vi bullit. La mainada portant els càntirs i omplin els porrons. Hereus i cabalers a trafegar amb tot. 

Collidors i collidores, a les ordres del cap de colla, per parelles amb els falçons ben esmolats anaven omplin el cove. Quan estava ple el duien a la portadora on s’atapeïa amb el funyot perquè en cabés més. De portadores n’hi havia d’entre 60 i 120 litres de cabuda. Un cop plenes s’apropaven al carro amb els semalers i es pujaven agafant-les per les cornaleres entre dos homes. El de baix agafava la cornalera amb les mans, l’altre, dalt del carro, tibava amb una corda enganxada a l’altra cornalera.

Cap a les deu, plenes les setze portadores que cabien habitualment en un carro, arribava l’hora d’esmorzar: una bona arengada, pa amb tomàquet, ceba, olives, raïm ben fresc i figues de postres. A les dotze el dinar i la migdiada sota la figuera o el garrofer.

Del silenci matiner es passava a les converses i a les cançons, les primeres nostàlgiques, més tard les picants. D’algunes varietats de raïm es separava una part, el macabeu per a fer la mistela, els rojals per penjar, la pansa blanca per les panses.

Quan els carros arribaven al mas abocaven les portadores a la tina  situada quasi sempre damunt del cup. Al capvespre,  acabada la feina de collir, els homes trepitjaven el raïm. Un cop fonyat es tirava al cup o al vaixell. En acabar la collita tothom era recompensat amb un bon àpat i la gatzara de comiat.

A molts masos s’utilitzava el porró garber pels veremadors. Una porrona grossa dins un cistell ple de palla que s’anava mullant per mantenir-la fresca. La porrona estava dividida verticalment en dues parts, de manera que feia dos dipòsits, un s’omplia d’aigua i l’altre de vi. Quan es traguejava sortien barrejats els dos líquids, satisfent la set ingerint menys alcohol.

A Can Costes de l’Alzinar de Font-rubí sembla que tenien un porro casolà bastant lliberal i que el dia 24 de setembre de 1882 no va gaudir de gaire repòs.  Un grup de collidors acabada la verema, de matinada, estaven  fen tabola a l’era quan, amb la força que dona el vi, van començar una baralla que va acabar amb quatre o cinc trets. L’escopetada va estroncar la ballaruga i va deixar mort i estes a terra en Mateu Vaqués de Sant Martí Sarroca i malferit un altre jove del mateix poble. Van intervenir els Mossos d’Esquadra de la Granada i detenir, en una  taberna de Guardiola, a quatre veremadors com autors del crim. El jutge de primera instancia de Vilafranca els hi va prendre declaració i els va engarjolar incomunicats.

Arrel de la manca d’unitat electoral entre les candidatures independentistes –la qual cosa lamento i crec que és un greu error- possiblement per ser candidat a les llistes primàries de SC, he rebut un bon grapat de correus que degut a la importància del tema i l’amplitud de criteris exposats poso, alguns d’ells, en consideració de tothom:

L’any 1961 Ediciones Destino publicava Cataluña -en el marc de la seva col·lecció Guias de España- del escriptor empordanès José Pla.

En aquesta guia de viatge pel país, l’autor i la seva boina surten de Barcelona, travessen el pont de Molins de Rei, entren al Penedès per l’Ordal i deixen la comarca per la carretera del Vendrell cap a Valls i Santes Creus.

En Pla tenia una idea esbiaixada del Penedès que, segons el vilafranquí Rodolf Llorens l’autor de la Ben Nascuda enfrontava Vilafranca amb Figueres: Si Figueres representa la capital de les idees avançades, republicanes, progressistes i revolucionaries, Vilafranca –diu- representa tot el contrari.

En el seu passeig per Catalunya, Pla, fa parada a Vilafranca i retrocedeix fins a Sant Sadurní on escriu el capitol: “El pais del vino espumoso”:“El setanta por ciento del vino espumoso que se produce en España se elabora en el termino de Sant Sadurni d’Anoia, población del Alto Penedés.”

Curiosament en l’edició catalana, editada deu anys més tard i on l’autor ja signa com Josep Pla, el text canvia quantitativament el percentatge de vi escumós produït a Sant Sadurní i passa  del 70% abans esmentat en l’edició espanyola al 90%. La resta del text es manté traduït fil per randa.

En Pla explica com en Josep Raventos i Fatjó, de la masia Codurniu, va produir l’any 1842 el primer vi escumós de l’Estat. Retrata el personatge amb la claredat i la senzillesa que li són característics: “durant la segona guerra carlina, el senyor Raventós hagué d’abandonar la direcció dels seus afers i anar a Barcelona, on ompli les hores d’oci estudiant enologia. Al soterrani de la seva residència feu els primers assaigs d’elaboració del vi. Acabada la guerra, torna a casa, hi instal·la maquinaria a propòsit, començà la construcció dels cellers i arriba a donar una primera producció de tres mil ampolles. Els anys immediats a la primera guerra mundial, aquesta producció arribava a la xifra de 300.000 ampolles”.

Quantitats molt allunyades de les de l’any 2009 en què hi havia 266 empreses elaboradores que van produir 219.463.000 ampolles.

En Josep Pla no utilitza la paraula cava, es nega a utilitzar el terme xampany i justifica la no acceptació de la denominació “champagne” per raons geogràfiques.

L’any 1972 es va constituir el Consejo Regulador de los Vinos Espumosos i el van batejar amb el nom de Cava. Quan es va adoptar aquesta nominació va portar molt d’enrenou, molts elaboradors de la comarca creien més convenient que, el llavors anomenat xampany, es circumscrigués geogràficament i es digués Penedès. Actualment la “Región del Cava” està formada por un total de 159 municipis de les províncies de Barcelona (63), Tarragona (52), Lleida (12), Girona (5), La Rioja (18), Alava (3), Saragossa (2), Navarra (2), Valencia (1) i Badajoz (1).

Alberto Oliart considera que el patriotisme català és més rotund que el basc ja que 'pot posar democràticament l'Estat espanyol contra la paret'

Al president de la corporació de Radio Televisión Española (RTVE), Alberto Oliart, li preocupa el nacionalisme català. Així ho ha declarat en una entrevista al diari gallec La Voz de Galicia, on exposa que el patriotisme català no s'ha de subestimar ja que creu que és més perillós que el basc. El president de RTVE declara que el patriotisme de Catalunya 'és capaç de posar democràticament l'Estat espanyol contra la paret'. En aquesta línia, Oliart recorda la seva etapa d'estudiant a Barcelona, als anys 40, afirmant que molts companys seus parlaven i 'fins i tot' llegien poesia en català que, ni l'opressió del règim podia aturar. De l'etapa franquista, el president de la corporació de RTVE rememora que en la seva fixa policial apareixia com a 'demòcrata'.

Les Cabanyes és un poble particular. A Mas Goma, al costat de l’església,  va néixer el Dr. Torras i Bages (1846-1916), aquell bisbe de Vic que és va fer famós -entre d’altres coses- per sentenciar “Catalunya serà cristiana o no serà” (1892) i que tan es va esmerçar per defensar la llengua catalana.

Els seus carrers, igual que Nova York, s’anomenen amb nombres excepte el que rep el nom del seu bisbe. Disposen d’una església romànica (segle XI) dedicada a Sant Valentí on,  segons consta al web de l’ajuntament, es va establir “l'ordre de l'hospital de Sant Joan de Jerusalem  cap al 1135 i hi instal·là la comanda de Sant Valentí de les Cabanyes, la primera que l'ordre fundava al Penedès i una de les primeres cases a tot Catalunya.  L'any 1306 s'efectuà el trasllat de la comanda hospitalera a Vilafranca del Penedès”.

Però a les Cabanyes també tenen un celler cooperatiu inacabat. Un projecte ideat per l’arquitecte Cesar Martinell.

En Cesar Martinell va néixer a Valls l’any 1888  i va morir a Barcelona l’any 1973. Va projectar una cinquantena d’edificis agrícoles (cellers, trulls, magatzems, ...) fruit de la seva identificació amb la política agrícola de la Mancomunitat de Catalunya. Serveixin com exemple del seu treball els cellers de Gandesa, Pla de Santa Maria, Montblanc, Cornudella del Montsant, Pinell de Brai, Santes Creus, l’Albi, Falset, Pira, Rubí, Moja, Igualada, Aiguamiurcia, Llorenç, el Vendrell, Vila-rodona, Cabra del Camp...., entre d’altres.

L’any 1912 es va crear a les Cabanyes el Sindicat Agrícola Cooperativa- Unió d’Agricultors que és dedicava a activitats culturals, de consum, mutualistes i de venda de productes per a l’agricultura.

El 20 de novembre de 1919 en Joan Soler i Catasus va organitzar a casa seva una reunió de pagesos i hisendats per tal de fundar el Sindicato Bodega Agricola de les Cabanyes, que va impulsar entre els anys 1920 i 1921 la construcció del celler. L’any 1937 es fusionaren el Sindicato i la Cooperativa per fundar el Sindicat Agrícola de les Cabanyes.

El celler es va construir als afores del poble encara que actualment ja està dins la localitat. De les dues naus longitudinals que estava previst construir tan sols en van aixecar una, i dels 13.000 hectolitres que hauria d’haver estibat es van quedar en 7.000.

El recinte esta envoltat per un pati amb tanca i segons la descripció que ofereix Raquel Lacuesta en el seu llibre “Catedrals del vi” “Les naus estan cobertes amb encavallades de fusta suportades per pilars de totxo de secció quadrada i comunicades per un portal d’arc rebaixat i una arcuació parabòlica”.

El setembre de 1982 es van instal·lar al pati tines d’acer, i ara fa uns deu anys el celler va passar a mans privades.

Segons s’explica al llibre de Tobies d’algunes Bíblies (ortodoxa, armènia, copta, catòlica, o etíop), en Tobit era un jueu que esdevingué cec al caure sobre els seus ulls defecacions d’ocell. Tenia un fill, en Tobies, que va rebre l’ajut de l’arcàngel Rafael per casar-se i per guarir la ceguesa del seu pare.

La historia d’en Tobies i de l’arcàngel Rafael van unides en aquest argument mitològic. Al Vendrell també. El nom de l’àngel que indica la direcció del vent al campanar de l’església de Sant Salvador és diu Rafael, però tothom el coneix com l’àngel Tobies.

L’àngel Tobies vendrellenc està fet l’any 1784 amb planxa de coure per l’argenter de Vilanova i la Geltrú Josep Romeu amb l’ajut d’en Josep Dalmau. La imatge fa 2,75 metres d’alçada, pesa 140 quilos i, quan el van pujar per primera vegada al campanar (6 d’agost de 1784), era daurat. Les ales d’en Tobies fan 1,66 metres d’alçada i 71  cm d’amplada.

L’àngel s’aguanta amb una sola cama, l’esquerra, per on passa l’eix de rotació, la dreta la té encongida. El braç dret està estirat (80 cm) i amb el seu dit índex senyala la direcció del vent.

La primera restauració calgué fer-la l’any 1928, ja que havia perdut dues ales i la cama. Posteriorment, amb els anys i el moviment, l’eix interior es va descentrar i fins i tot li va foradar el pit i el rostre.

L’any 1958 en Tobies va ser el gran protagonista. L’àngel va congregar, al camp de futbol, a molts milers de persones els dies  16 d’octubre i 30 de novembre. Els trens abocaven passatgers a l’estació vendrellenca, les motos tenien dificultat per aparcar i els pocs cotxes que circulaven hagueren de quedar-se lluny. Un gran helicòpter bimotor Sikorsky de la base area americana de Saragossa va baixar i pujar la figura.

La grisor del moment històric va portar l’allau humà. Durant anys la dictadura espanyola, havia estat exclosa dels organismes internacionals.  Tan sols l’anticomunisme del regim i la guerra freda havien propiciat la signatura d’un tractat amb els USA (1953) a canvi de la cessió d’unes bases militars. Els americans estaven millorant l’alimentació de la mainada de l’Estat amb racions de llet en pols i formatge que es repartien a les escoles. Aquí, els helicòpters eren un enginy pràcticament desconegut, eren els anys del Biscuter, la guerra d’Ifni, i dels inicis de la fabricació del Seat 600.

L’espectacle d’uns soldats “com els de pel·lícula” vestits “informalment” i mastegant xiclet, i l’ascensió del modern Sikorsky –conegut com la grua voladora i començat a fabricar aquell mateix any- van fer d’en Tobies i del helicòpter el centre de tots els comentaris.

El 25 de juliol de 1998 van tornar a baixar en Tobies ja que la cúpula que li dona suport estava en mal estat. El van tornar a pujar el 8 de novembre del mateix any.