La primera vaga del nostre país la van fer els teixidors de Barcelona l’any 1600 per reclamar majors retribucions als empresaris (paraires) que compraven llana al camp i en dirigien el cardat, el filat i el teixit del gènere. Els paraires es van negar a pagar més per treballar el teixit i els teixidors van aturar la producció.
L’any 1852 els obrers tèxtils de Manlleu es van declarar en vaga. Però l’amo de la fabrica no estava disposat a empassar-s’ho i va proposar als treballadors de la Sociedad de Trabajadores del Esquirol de Santa Maria de Corcó, assumir la feina. A Corcó ho van acceptar i els de Manlleu es queixaven “allò que no hem volgut fer nosaltres ho fan els esquirols”, estigmatitzant l’acció dels treballadors insolidaris amb el terme esquirol. Aquesta qualificació es va estendre ràpidament pel nostre país, i per Espanya, Cuba i Mèxic sense traduir.
A principis del segle XX hi havia a Santa Margarida i els Monjos dues fabriques de ciment, la del Renet (Miret) i la fàbrica Nova (Cementos i Cales Freixa, actual UNILAND). “El mes de juny de 1919, els obrers de les dues fàbriques de ciment realitzaren una setmana de vaga per reivindicar un increment d’una pesseta en el jornal (que era de quatre) per fer front a l’augment del cost de la vida i la reducció de mitja hora de treball (la jornada era de nou hores i mitja diàries). Dels 200 treballadors de la fàbrica Freixa, 170 van fer la vaga i els 30 que no la van fer eren oficinistes i encarregats. A la Miret dels 115 treballadors van fer vaga 107.” (La gent i el seu temps. Ramon Arnabat 1993).
La negativa de les empreses a les reivindicacions laborals va impulsar el manteniment de la vaga, els treballadors podien resistir una vaga llarga ja que complementaven la feina a les fàbriques amb el treball al camp. Al cap de deu dies de vaga els obrers de la fàbrica Miret tornaren a la feina. A la fabrica Freixa els empresaris van anar a La Unión (Murcia) a buscar obrers esquirols per suplir els vaguistes. A La Unión s’havien tancat unes mines de plom i havia molts treballadors a l’atur.
“Després de dues setmanes de vaga, i un cop els esquirols ja havien ocupat alguns llocs de treball (cobrant el jornal de cinc pessetes que es negaven als vaguistes), els vaguistes s’incorporaren a la feina. La vaga rebrota cap a finals d’any”. Aquesta vaga fou l’inici d’una divisió del municipi que perdurà fins la Guerra Civil. D’un costat els obrers vaguistes, els parcers, els rabassaires i de l’altre els esquirols, els amos de les fàbriques i els propietaris agrícoles.
Majoritàriament la població de Santa Margarida i els Monjos va rebutjar els esquirols amb molts incidents, baralles, atemptats,... El vell Espardenyer, que també feia de barber, els hi negava el tall del cabell; a la Tenda no els despatxaven, i els pagesos no els venien.
A partir de 1680 la producció vitícola catalana va augmentar. El Penedès, poc a poc, va canviar el seu paisatge tradicional, va substituir el blat per la vinya, van créixer els pobles i van aparèixer més masies.
L'any 1865 un vaixell britànic va portar la fil·loxera d'Amèrica a Europa i en molt poc temps tota la vinya francesa va quedar arrasada per la malaltia. Aquest fet va ser aprofitat per la pagesia catalana per fer-se amb els mercats controlats per França. Catalunya s´apoderà d’una veritable febre per plantar ceps fins a l’últim racó disponible. Amb la desgràcia del veí comença al nostre país una època (1871-1885) d'extraordinària alegria econòmica.
Un matí de l’any 1879 un pagès de l’Empordà va veure uns rodals lletjos en alguns pàmpols de les vinyes, la Phyloxera vastatrix havia entrat a Catalunya, desmentint així la creença que els Pirineus seria una barrera infranquejable per la plaga.
Es van plantejar diferents solucions per detenir el contagi, la més efectiva semblava establir un cordó sanitari arrencant tots els ceps d’una àmplia franja. Aquesta mesura va trobar l’oposició dels rabassaires. La majoria dels pagesos treballaven sota el contracte d’origen medieval de rabassa morta (el 3 de vuit 04-11-11), que passava de pares a fills, i segons el qual podien cultivar la terra i usar el mas mentre mantinguessin viva almenys una tercera part dels ceps, i indemnitzant els propietaris per cada cep mort. Els propietaris cedien la terra a canvi d’una part dels beneficis obtinguts del que es cultivava.
Entre els ceps que morien i els que s’arrencaven per evitar la propagació de la fil·loxera, els rabassaires perdien la feina i la casa, i quedaven amb un deute envers la propietat (el preu de cada cep eliminat). Als propietaris els interessava deixar morir els ceps per fer fora els rabassaires i recuperar les terres. Els rabassaires optaven per no arrencar els ceps i allargar-los la vida amb mesures de desinfecció, aplicant sulfur de carboni, assajant els capficats, inundant els camps durant set setmanes o aplicant remeis màgics com resar molt o regar i ruixar els ceps amb vi beneit. Des de l'Empordà cap al sud la fil·loxera no va tenir aturador. El 1883 va arribar al Maresme, el 1887 al Penedès i el 1899 a la Terra Alta. El país va entrar en crisi i a les pèrdues del camp s'hi va sumar la fractura financera pels deutes acumulats.
Quan es va decidir repoblar les vinyes amb una varietat de cep americà resistent a la plaga, la fil·loxera havia devorat a Catalunya 385.000 hectàrees. La superació va ser molt lenta ja que va caldre tornar a replantar totes les vinyes, i els pagesos van haver d’aprendre a fer empelts amb les varietats autòctones del raïm del Penedès, una pràctica desconeguda fins llavors. Amb aquesta solució es van salvar les vinyes, però va quedar ajornat el problema dels rabassaires.
elbarrinaire |
dijous, 10 de maig de 2012 | 17:48h
Han passat moltes coses des de la manifestació del juliol de 2010, va caure el Tripartit, es van fer eleccions i va seguir la crisi que ha empitjorat la nostra situació nacional i econòmica. L’evolució negativa de les nostres llibertats ha evolucionat paral·lelament a la nostra situació econòmica.
Davant d’aquesta realitat, de la qual ja no cal posar exemples, em pregunto perquè no s’ha iniciat una veritable revolta o com es pregunta Arcadi Oliveres: per què no hi ha gent més enfadada? I ell es respon “Perquè els grans tecnòcrates són també els amos dels grans mitjans de comunicació i aquets mitjans són armes tan letals o més que les de destrucció massiva: són les armes de distracció massiva”. Més endavant afegeix : “Qui té la informació -i la sap transmetre- te el poder. I bona part del poble està molt cansat per escoltar moltes coses. Cal que tot se li doni mastegat. O que se’l distregui”. “Costa informar-se, costa reflexionar i encara costa més començar a arremangar-se per dur a terme canvis”.
Si volem sortir de l’atzucac tan sols podem esdevenir guerrillers dels gest i la paraula. Recuperar els vells mètodes de l’octaveta i de l’adhesiu. Buscar els forats del sistema, entrar i engrandir-los. Aprofitar l’experiència d’altres pobles i col·lectius omplint totes les bústies de correus amb missatges clars i informacions contrastades.
El temps corre contra nostra i al davant tan sols tenim tres camins: claudicar com a poble; recuperar mètodes violents ; o transformar els nostres teclats en les millors armes de revolta per aconseguir la mobilització general i la victòria.
Malauradament Sant Elies, a Sant Pere Sacarrera, te més ressò pel conjunt de cases que conformen una urbanització que per l’església i els boscos que li donen el nom. Es tracta de la tipologia d’urbanitzacions que en els anys seixanta i setanta del segle passat es van promoure arreu de Catalunya, en un gran nombre en sòl rústic, destinades inicialment a segona residència i que tan han malmès el Penedès. La urbanització de Sant Elies, com a gran part de les urbanitzacions de l’època, es va promoure i comercialitzar sense el procés de parcel•lació ni de planejament urbanístic adequat al moment, ni molt menys als requeriments tècnics actuals.
Malgrat tot, a Sant Pere i a tot el terme de Mediona, encara expliquen que temps ha, un mariner fill del poble trobant-se desesperat al mig d’una tempesta, amb la barca que anava a mal borràs, va fer un jurament a sant Elies que si aquest intercedia en el seu favor i el tornava viu a terra ferma, li edificaria una església en honor seu en una muntanya des de on es pogués veure eternament el mar. Al turó de sant Elies, a 537 metres d’alçada i en mig d’una pineda, va construir la capella.
Segons ens diu l’Esteve Cruañes en el seu llibre “Esglésies romàniques del Penedès” la petita ermita de Sant Elies “podria esser romànica”. L'esglesiola apareix esmentada per primera vegada el 1301 en un document en que es transcriu la deixa de dos sous que fa el rector de Santa Maria de Capellades –Ramon Soler- a Santa Magdalena de sant Elies.
“L’any 1304 mossèn Bernat Sapòssada, rector de Mediona va atorgar a Bernat Pujol i al seu fill l’establiment de la capella de sant Elies, juntament amb les seves terres i possessions, a canvi que aquests col·laboressin portant creus, canelobres, i tot allò que fos menester en senyal de donatiu. Igualment Bernat Pujol hauria d’il·luminar l’església i netejar els seus draps des de aleshores” (Les rutes de Mir Geribert, Anna Moret-Oriol Vilanova).
El 1614 es feren obres a la capella, però, a causa del seu mal estat fou enderrocada i es feu nova el 1684 conservant molt poca cosa de l'antiga construcció. La capella de sant Elies és d’una sola nau amb un absis semicircular i coberta amb un embigat de fusta. La porta d’entrada és un arc de mig punt format per grans dovelles, sobre la qual hi ha una finestra d’ull de bou coronat per un campanar d’espadanya d’un sol ull. L’absis te tres finestres.
Actualment és de propietat particular i forma part de la finca de Can Massana, propietat de Juvé i Camps, de Sant Sadurní d'Anoia, qui l'ha deixat al Bisbat de Barcelona des del 1992, per un període de 25 anys. En els darrers anys s'hi han celebrat diversos actes de caire cultural.
Si es puja a Sant Elies un dia clar es contempla un extraordinari panorama que fa petita la comarca, des de la Serra d'Ancosa a Collserola, de Gelida al mar, de Can Feixes a Vilafranca.
Més enllà de la tradició oral, l’única referència escrita de les colles de Ball de Valencians del Vendrell i de Santa Margarida (Santa Margarida i els Monjos) és la que fa el rvd. Gaietà Vilaplana l’any 1927 a les “Notes històriques de la parròquia i vila de l’Arboç”. A la pàgina 217 llegim “l’ajuntament acordà traslladar la festa de sant Julià al 22 de gener de l’any a que ens referim de 1770... Prèviament concertats, els balls dits valencians; el del Catllar, que feu el castell de sis sostres, acompanyat de la dolçaina, es reputà pel millor; el de la Riera, el del Vendrell i de Santa Margarida”.
L’escrit de Gaita Vilaplana ha estat repetidament reproduït per constatar que el Ball de Valencians era el precedent immediat dels actuals castells. El ball de valencians és una dansa tradicional i la seva coreografia inclou diferents parts de ball i culmina amb l'elevació de petites construccions humanes. Les darreres investigacions relacionen el Ball de Valencians amb les muixerangues del País Valencià com Algemesí, l'Alcúdia, Peníscola, Titaigües, etc. A Tarragona s'han trobat les notícies més antigues del ball de valencians, els anys 1687, 1700 i 1706.
A més de les colles abans esmentades, hi ha notícies de Balls de Valencians a: Albarca, Alcover, Alforja, Arbeca, l'Argentera, Barcelona, Bellmunt, Bràfim, Cambrils, Capafonts, Capçanes, el Catllar, Colldejou, Duesaigües, Falset, Igualada, Lleida, Llorenç del Penedès, Masllorenç, la Masó, el Milà, Montblanc, Mont-roig, Poboleda, Porrera, Prades, la Riera, Riudoms, Roda de Berà, el Rourell, Santa Oliva, la Secuita, la Selva, Tarragona, Tàrrega, Torredembarra, Ulldemolins, Vandellòs, Valls, Vilanova i la Geltrú i Vila-seca.
Durant el segle XVIII el Ball de Valencians es va difondre pels pobles del Camp i del Penedès. A principis del segle XIX va arribar a Valls, on els balladors es van dividir en dos grups amb idees polítiques oposades i la rivalitat els va portar a abandonar el ball i millorar la tècnica de les construccions finals. L’any 1926, F. de P. Bové, precisa “dins el primer terç del passat segle se’ls coneixia (als castellers) baix el nom dels “Valencians”.
A d’altres pobles, els Balls de Valencians van evolucionar de formes diferents: cadascun tenia la seva música i vestits, alguns van deixar de fer torres, altres van incorporar la figura del diable, en algun es recitaven parlaments o versots improvisats.
S'han trobat diverses versions de la música del ball de valencians i la seva comparació ha permès demostrar que, amb el pas del temps, la melodia va evolucionar fins a convertir-se en l'actual «Toc de castells».
El desprestigi social de les danses del seguici popular va fer que a finals del segle XIX els Balls de Valencians entressin en decadència, fins a desaparèixer totalment abans de la Guerra Civil.
El municipi de Torrelavit es va crear a partir de la unió del terme de Terrassola del Penedès amb el de Lavit. El 1853 es van fer tràmits per a la unió d’ambdós però no van prosperar, va caldre esperar fins el 1920 per oficialitzar-la. Curiosament, les deu entitats de població que composen el municipi mantenen, des de fa molts anys, el mateix nombre d’habitants: l’any 1857 eren 1.206, l’any 1920 sumaven 1.399 persones, i l’any 2006 vivien 1.232 ciutadans.
Els dos nuclis principals de població –Terrassola i Lavit- estan situats entre el torrent de Sant Marçal i el riu Bitlles el que ha comportat que hi hagi hagut assentaments humans des de temps antics. La demarcació territorial de Lavit apareix a l'inici del segle X i és una segregació del castell de Subirats. Terrassola, existia al segle X com a demarcació del castell de Mediona, encara que possiblement amb menys població que Lavit.
Situada a la part més alta del poble de Lavit , Santa Maria de Lavit és la capella primitiva que hi havia dins del recinte fortificat del desaparegut castell, la qual va ser construïda amb les donacions que va fer vers 1030 Ermengarda, la mare de Mir de Geribert, el mateix any que fundava el monestir de Sant Sebastià dels Gorgs. El temple fou consagrat entre els anys 1035 i 1062. És una construcció que des del seu origen romànic ha sofert multitud de reformes i modificacions, especialment la del segle XVII que va canviar la primitiva fisonomia. Els picapedrers feien marques a les pedres amb un signe distintiu per tal de poder cobrar aquelles pedres que havien treballat, i en una de les dovelles de la porta principal de Santa Maria es conserva una incisió a la pedra representant un trident flanquejat per dues creus, molt similar a la que es conserva en una dovella de la porta de l’església de Sant Martí Sadevesa. La façana actual de l’església està presidida per una estàtua contemporània de la Verge Maria.
L’església de Sant Marçal de Terrassola està situada en un indret habitat des del segle IV a.C. L’actual edifici es va construir a inicis del segle XI, damunt d’un d’anterior, i va ser consagrat pel bisbe Guislabert per encàrrec del matrimoni Silveri Borrell i Ermessenda. Fou seu d’un petit monestir fet que es corrobora per l’existència de portes laterals, al nord i al sud, que donarien accés a un possible claustre lateral. L’església de Sant Marçal va ser, a partir del segle XIII, sufragània del monestir italià de Sant Martino dell’Isola Gallinaria, fins que l’any 1428 va passar a dependre de Montserrat. Al subsòl del temple hi ha set sitges que, encara l’any 1780, utilitzava el clergat per guardar el gra cobrat als fidels. El primitiu temple romànic llombard de Sant Marçal de Terrassola es va anar reformant amb el pas del temps però les darreres obres de restauració han recuperat la magnificència del seu estil primitiu.
En Nicomedes Mendez era un macabre professional, treballava de botxí. El Penedès va poder constatar la seva perícia al Vendrell, a les vuit del matí del 4 de juliol de 1896, quan va executar el pastor Mariano Royo Casé “en Joanet” condemnat per l’assassinat de Teresa Adrogués Batalla de can Cortada de l’Albà. Per tal que en Nicomedes pogués realitzar el seu treball la justícia va muntar un gran patíbul, de tres metres d’alçada, al costat de la riera de la Bisbal. A l’execució hi va assistir una immensa gentada, ja feia 52 anys que no es veia cap execució al Vendrell.
A les 8 del matí del dia 21 de gener d’aquell any, en Nicomedes, ja havia treballat a la comarca, en l’execució a Vilafranca de quatre persones que la justícia havia declarat culpables d’haver assassinat al rector de Foix, mossèn Josep Pallerols. A Vilafranca 20.000 espectadors van veure com girava el garrot a la Teresa Penas, a en Josep Puig, a en Josep Esteve i a en Salvador Batlle.
D’en Nicomedes se sap que va néixer a la Rioja i va morir a Barcelona l’any 1912; entre mitjans i finals del segle XIX executava els condemnats de l’Aragó, de Catalunya i de Balears. Anteriorment havia exercit per l’audiència de Barcelona i temps abans havia estat el botxí de Madrid i de Ciudad Real. Per les execucions del Vendrell i de Vilafranca va cobrar un sobre-sou de tres pessetes en concepte de desplaçament des de Barcelona.
Era de baixa alçada, prim, de pell cedrina. Duia sempre una levita negra molt llarga i ampla, el seu cos semblava ballar dintre d’ella. Feia servir corbatí del mateix color. Les seves sabates sempre estaven plenes de fang i caminava amb pas lent, tirant els peus cap als costats, donant-li un aspecte grotesc i maldestre. Els que ignoraven la seva professió, no sospitaven que era el botxí, ja que la seva figura era tan insignificant que passava desapercebut entre la multitud. Procurava que no el coneguessin, a tal efecte es deixava créixer la barba, i cada vegada que havia de comparèixer a executar una sentència s’afaitava prèviament conservant el bigoti. Tenia un tic a l’ull esquerre que posava encara més nerviosos als que anaven a ser ajusticiats. La forma encorbada de la seva esquena li donava una aparença inquietant, ja que semblava no tenir coll ni cap. El barret negre que usava, era tan alt i ridícul que ballava al so del vent.
Va tenir una filla de la qual procurava ocultar la història. Segons la Campana de Gràcia, la filla d’en Nicomedes festejava amb un xicot que quan va saber que el seu pare era el botxí va emigrar a Buenos Aires, per no recordar-se mai més d’ella; la pobra noia en adonar-se de la seva desventura, se suïcida.
En Nicomedes va introduir una modificació al garrot anomenada “versió catalana” amb la qual un punxo posterior trencava el bulb raquidi de l’engarrotat. En Nicomedes Mendez va deixar dalt del cadafal més de cinquanta persones.
La cova del Bolet de Mediona és una de les més populars de la comarca i un dels indrets més llegendaris. Disposa d’un parell d’entrades que permeten accedir a una gran sala que havia estat habitada pels nostres avantpassats com constaten els arqueòlegs que ja van començar a investigar-la a finals del segle XIX. Els que hi vivien vuit mil anys abans de Crist caçaven cérvols i conills, i collien fruites dels alzinars i cargols. Posteriorment (4.000aC) els seus estadants ja coneixien l’agricultura i tenien ramats d’ovelles. La cova també es va utilitzar durant l’edat de bronze i, fins i tot, s’han trobat restes d’època medieval.
A l’interior de la Cova del Bolet hi ha dos estanys. En un d’ells té per costum abeurar i remullar-se un cavall blanc, que pertany a l’encantada de la cova. En una ocasió, unes mosses que s’aixoplugaren a la cova, van descuidar-se una filosa. Estranyament, havia desaparegut quan van retornar a cercar-la. Temps després, però, unes donen que havien anat a per aigua a una font de Capellades, van quedar sorpreses al veure rajar pel broc de la font... una filosa.
Bruixa, o potser encantada, va ser la que es va aparèixer en forma de be, al carreter Vic, quan una nit reposant a l’entrada de la cova va sentir corprès com l’animal el cridava pel seu nom.
El qui sigui prou valent per passar el riu cabalós que llisca pel fons de la cova arribarà al començament d'un món nou amb ciutats, muntanyes, boscos, prades, rius i fins i tot un mar amb una gran munió de vaixells, tot menut, menut i com de joguina. Aquest món en miniatura s'estén per sota de tota la nostra mar i arriba fins a les costes de Mallorca, per on la cova té una altra sortida. La llegenda de la Cova de Bolet i el Món Nou, fou transcrita per Joan Amades l’any 1935, a partir del relat del marxant de robes vilafranquí , Pere Feliu. Segons el folklorista aquesta llegenda vindria a ser una de les moltes versions de la tradició d’Ulisses i Polifem.
De la Cova de Bolet també s’explica la dissort que van patir tres donzelles d’aquestes contrades. Sembla ser que les noies havien trencat el cor de més d’un pretendent, amb un fals joc de coqueteria i prometences que mai s’arribaven a complir. Farts i dolguts per aquesta actitud de les donzelles, un grups de joves van cercar la seva venjança per mitjà de les males arts d’una bruixa (potser la van anar a trobar al Pèlag de les Bruixes, prop de Les Deus?). La bruixa, emprant treballs malèfics, encantà les tres mosses amb un encanteri que tan sols cessarà quan s’aturi el brogit que produeix el fort corrent d'aigua del riu que passa per la seva fondària i alimenta els dos llacs de la cova. Aquesta llegenda de La Cova de Bolet i les tres donzelles, fou transcrita per Joan Amades segons li explicà la quintinenca Dolors Gual (la Lola de cal Gili), l'estiu de l'any 1922.
Els comtes catalans van bastir una xarxa de castells de protecció i defensa en els cims i turons més elevats de la Marca (frontera) del Penedès, però, amb l’adveniment del feudalisme (segle XI) el castell ja era vist pels pagesos com el nucli del poder del senyor feudal per mantenir-los sotmesos. La pagesia havia perdut la llibertat i el dret de propietat sobre la terra i restava sotmesa als vescomtes, barons, castlans,.. que, basant-se en l’ús de la violència, els imposaven la seva autoritat.
Aquesta imposició va generar els mals usos, un conjunt de costums feudals que facultaven els senyors per maltractar els pagesos, empresonar-los i desposseir-los dels seus béns:
Intestia: Es penalitzava els pagesos que morien sense fer testament confiscant un terç dels seus béns. Eixorquia: Dret pel qual el senyor rebia una tercera part de l'herència del pagès que no tenia descendència. Cugúcia: Si l’esposa del pagès era trobada culpable d'adulteri, el senyor rebia la meitat dels béns de la muller si aquesta tenia el consentiment del seu marit, o la totalitat dels béns si no el tenia. Àrsia: Pagament que havia de fer el pagès en cas d'incendi fortuït de les seves terres. Ferma d'espoli forçada: Abans de casar-se, la família del futur marit, havia de garantir a la família de la futura muller, el retorn de la dot. Per tal de garantir-ho, la família del marit solia hipotecar algun dels seus béns. El pagès de remença havia de demanar l’autorització del senyor per a poder hipotecar el bé, a canvi de l’autorització el senyor rebia una quarta part del bé hipotecat. Remença personal: El pagès, la seva muller, fills i filles no podien abandonar el mas que treballaven, sense pagar els drets de redempció.
A aquests mals usos principals, encara es poden afegir d’altres, com que el pagès tenia l'obligació de comprar i de reparar les eines de treball a la farga del senyor. L’obligació de moldre el blat al molí senyorial, la de coure el pa al forn del senyor. L'obligació del pagès de treballar amb un jou d'animals les terres del senyor durant uns dies determinats o la de traginar el blat o qualsevol altre producte del senyor, o les talles que eren els impostos pel dret del pagès a tallar la fusta dels boscos del senyor, les questes,........
El dret de cuixa(ius primae noctis) era el dret del senyor a tenir relacions sexuals amb una dona del seu domini la seva nit de noces. Tot i la seva presència a fonts antigues no és clar si era un costum real, un ritual simbòlic o una llei d'escassa aplicació. Alguns historiadors apunten que l'abús era freqüent però no un dret i que probablement s'ha extrapolat de l'obligació dels vassalls de consultar amb el seu senyor abans de casar-se (presentalias).
Els Mals Usos varen ser una de las causes de la Guerra dels remences, entre 1460 i 1486.
Penedès.- Allò que anomenem Marca –frontera- del Penedès és la porció de territori que hi havia entre el riu Llobregat i el Gaià, i la serralada del Prelitoral i el mar. Per defensar la Marca els comtes van bastir una xarxa de castells estratègicament situats als cims i turons més elevats. El mot Penedès deriva del llatí penna, que fa referència a aquestes penyes on se situaven les fortaleses. Penedès –Penitensis- seria doncs, “la terra de les penyes” o “la terra dels castells roquers”.
Garraf.- El nom ha comportat controvèrsia, per Mas i Parera el seu origen estaria a la garrofa o el garrofer ja que eren abundants aquests arbres en aquell terreny. Ramón Menéndez Pidal considera que Garraf és un terme de la toponímia basca (Garrabia, Garrafe, Garramendi, Garralda, Garray, Garrejo,...)., el seu origen el trobaríem en una de les llengües preromanes que a través de l’evolució fonètica hauria esdevingut Garrafe, Garrabe a Castella i a Catalunya hauria donat Garraf.
Anoia.- Segons Salvador Llorach prové d’avoia –xai- paraula d’origen empordanès d’arrel llatina –ouvucula- possiblement anomenat així pels primers pobladors, que s’assentaren en els seus vols al segle IX, que procedien de l’Empordà i trobaren pastura pel seu bestiar. També hi ha qui afirma que l’origen cal buscar-lo al llatí vulgar amnucula que vol dir "riu petit".
L’Arboç.-Topònim que te el seu origen en l’arbocer, arbocera, arboç o cirerer d'arboç (Arbutus unedo).
Cubelles.-Recipient funerari o per oli.
Espiells.- (Espitlles) Derivat d’espiar, lloc de guaita. Prové d’especellum – speculor que vol dir observar des de un punt alt.
Lavern.- (Lavernó, Avernó) Prové de vern, un arbre de ribera de la família de les betulàcies també conegut com arbre negre, lladern, morera borda i mosquiter. Els verns només es troben en sòls molt humits generalment en la ribera dels rius on formen les vernedes.
Mediona.- L’origen del nom, en les seves variants històriques (Madiona, Mendiona) és aràbic –medina- que vol dir localitat. (Ramon Puigcorbé).
Riudebitlles.- (Birlas) El seu origen sembla preromà i significa “tronc d’arbre desbastat”.
La Rovira.- (Les Rovires) prové del llatí roberea, una roureda.
Sitges.- És el plural del nom comú sitja, dipòsit subterrani de blat. La cosa tanmateix no és tan fàcil ja que s’al·ludeix a Sitges com la Blanca Subur. En Ramon Puigcorbé opina que es podria trobar l’origen de Subur al llatí sub i urbs que volen significar al peu de la ciutat o una ciutat subordinada a una de més important (Olèrdola?). Però Boch i Gimpera atribueix la denominació Subur directament a Olèrdola; Carbonell i Gener a Sitges, i hi ha qui afirma que Subur era Subirats, fen derivar aquest nom de Suburatum.
Vilobí.- (Vilaubi, Villalbi) prové del llatí villa Albini, que vol dir vila d’un propietari o hisendat anomenat Albí.
Al llarg de l’edat mitjana, asseguts sobre uns troncs al costat del foc, amb l’escudella i la cullera (El 3 de vuit 24-02-12) menjaven a Olèrdola, a Sant Martí o a la Granada.... Cuinar es feia al foc situat al bell mig del lloc on es vivia per fer un ús més eficient de la calor, fins a finals de l'edat mitjana no es va cuinar en una habitació separada.
Normalment hi havia dos àpats al dia: dinar i sopar, i podia haver un àpat intermedi; els desdejunis i els esmorzars estaven proscrits. Els tecs col·lectius eren privilegi masculí. El menjar medieval era ingerit principalment amb l'ajut de la cullera en una mà i amb l'altra sense cap cobert; es feia servir el ganivet a la taula, però generalment no s'incloïa amb el plat ja que s'esperava que cadascun dels que menjaven portessin el seu. La pràctica més habitual era compartir els recipients on es bevia, el pa i els recipients amb el menjar.
Els obrers i els artesans gastaven en l’alimentació més de les tres quartes parts del seu sou. El pa era la base de l’alimentació, cada habitant en consumia diàriament més de 600 grams; el dels pobres era moreno o negre amb mescla de segó, o amb farina de blat i fenc, i a vegades amb civada i llegums; i el dels rics, pa blanc de blat. Les verdures –la col, la bleda, la ceba, l’all i la pastanaga- i els llegums -el pèsol sec, la fava i el cigró- van ser importants suplements de la dieta basada en cereals. La fruita se servia fresca o seca: la llimona, la taronja amarga, la magrana, el codony, el raïm, la figa,.....
La carn era més comuna a les taules de la noblesa, les més consumides eren el porc i el pollastre. Es consumien animals silvestres com els eriçons de terra o les guineus,... Malgrat que el que s'anomenava genèricament "peix" era menys apreciat que la carn, en les poblacions costaneres era la part més important de la dieta. No tothom podia pescar els peixos d`aigua dolça -truita, carpa, perca, anguila,...- els peixos del riu eren del senyor, però a les fosses i els estanys podia pescar tothom. La llet fresca no la prenien els adults sinó els malalts, els infants i els vells; el formatge, es considerava menjar de pobres. El vi de la primera premsada es reservava per a les classes altes, mentre que el de les altres premsades era per a les classes més baixes; els més pobres sovint s'havien de conformar amb vinagre aigualit. Per conservar els aliments les llegums es dessecaven; la carn es fumava a la xemeneia i la fruita es guardava assecada, el sistema de conservació més emprat era el de salar.
L’església tenia gran influencia en els hàbits de consum; el consum de carn i tots els productes animals (ous i làctics) quedava prohibit duran la Quaresma i d’altres dies de dejuni reglamentat –una tercera part de l’any- però no el peix, a més calia el dejuni obligatori abans de combregar.
En Ramon Marti va néixer a Subirats entre els anys 1210 i 1220 i va ser, sens dubte, un dels grans “intel·lectuals” catalans de l’època. Quan tenia catorze anys va ingressar al convent de Santa Catalina (Barcelona), de l’ordre dels dominics, de la mà de sant Raimon de Penyafort. Posteriorment es va traslladar a París, on va ser company de Tomàs d’Aquino. A Palma va estudiar àrab. L’any 1250 va rebre l’encàrrec de crear un estudi de llengua àrab “Studium Arabicum” a Tunis -on els dominics ja tenien un convent- per estudiar i després ensenyar l’àrab als missioners, i aprofundir en l’estudi de l’Islam.
L’any 1257, a Tunis, Ramon Martí va escriure la seva primera obra coneguda, Explanatio Symboli Apostolorum, un comentari en polèmica contra els musulmans. Ramon Llull, en el tractat De acquisitione Terrae Sanctae, diu que Ramon Martí entregà a l’emir de Tunis una versió aràbiga de la seva obra. A més a més, Ramon Martí a Tunis va compilar el Vocabulista in Arabico, un dels primers diccionaris àrab-llatí, i el tractat De secta Machometi, “La secta de Mahoma”.
Després de més de deu anys a Tunísia, va ser cridat de nou a Barcelona: el Capítol general dels Dominics de l’any 1259 havia decretat obrir un altre Studium Arabicum a la ciutat comtal, i Martí era la persona més apta per dirigir-lo. A Barcelona, Ramon Martí va tenir també l’ocasió de conèixer el rei Jaume I.
L’any 1263, a Barcelona, va haver-hi una famosa disputa pública entre jueus i cristians; com a representant dels jueus es va cridar el rabí Moshe ben Nahman de Girona (també conegut amb el nom català de Bonastruc ça Porta), mentre que del cristià era el dominic convers Pau Cristià, acompanyat d’en Raimon de Penyafort (ja molt gran), l’Arnau de Segarra i en Ramon Martí. Arran d’aquest fet, Jaume I li va encarregar la tasca de convertir jueus. L’any següent, el 1264, el rei va crear una comissió encarregada de revisar i censurar les còpies del Talmud i de les altres obres rabíniques per eliminar-ne les blasfèmies contra el dogma catòlic: entre d’altres persones en formaven part els penedesencs Raimon de Penyafort i Ramon Marti.
El 1267 és l’any en què Ramon Martí va acabar la seva primera obra contra els Jueus: Capistrum Iudaeorum, “El dogal dels Jueus”(El 3 de vuit 18-03-11). Els any 1268-1269 va tornar a visitar Tunísia com missioner, i Alexandria, Palestina, Xipre, Sicília i Sardenya. Jaume I va voler que Ramon Martí l’acompanyés al concili de Lió de 1274, en què el rei va defensar els seus ideals de croada.
A Barcelona, l’any 1278, Ramon Martí va acabar la seva obra més important, el Pugiofidei, una de les obres més representatives del cristianisme medieval. En aquell període fou també professor d’hebreu del metge i erudit Arnau de Vilanova. Devers 1284-1285 Ramon Martí va morir a Barcelona.
Hi ha una generació de penedesencs -la que començava a portar pantaló llarg a finals dels 50 del segle passat- que guarda dos referents de la seva infantesa, un és la pujada de l’àngel Tobies amb un helicòpter americà al campanar del Vendrell i l’altre és l’actuació de Gloria Lasso a Vilafranca.
Gloria Lasso va ser una cantant molt popular que va tenir una vida dramàtica. Va néixer l’any 1922, en data i hora incerta ja que existeixen dues partides del seu naixement. El seu nom real era Rosa Maria Coscolin Figueras i sembla ser que la seva família vivia en un humil grup de cases dels Monjos, anomenada les Cabiles, i que va ser inscrita en el registre de Vilafranca. La família es va traslladar a Barcelona on el seu pare regentava un bar/bordell al barri “xino”, i es dedicava a traficar amb objectes robats, per la qual cosa feia algunes estades a la presó. Al bar, la Maria Rosa i la seva germana de petites ja cantaven vestides de mexicanes. Quan tenia 10 anys en una gira, actuant a bars de mala nota de Catalunya, el seu pare la va violar. Va conèixer la gana i, a Saragossa, es va veure obligada a menjar ratolins, arrels i a beure aigua dels tolls. Als 15 anys cantava pels “nius d’art” barcelonins i treballava en el consultori d’un metge, i encara no en tenia 17 quan es va casar amb un sergent de l’exercit, Guillermo Lasso, de qui n’adopta el cognom com a nom artístic i de qui anys més tard obtindria la nul·litat matrimonial.
De Barcelona passa a Madrid on actuava en clubs petits fins que comença a treballar, com a locutora, a Radio Madrid, fet que li va facilita la promoció. L’any 1954 es va establir a França començant com substituta d’ una cantant malalta fins esdevenir una estrella del “music hall”. Dotada d’una gran veu cultiva la “cançó espanyola”, però també cantà moltes adaptacions dels grans èxits del moment: Hola que tal (1954), Amour, castagnetes et tango(1955), Etranger au paradís (un milió de copies venudes a França, 1956), Toi, mon dèmon (1956), Buenas noches mi amor (1957), Bon voyage (1958), Soi pas fache (1959),.... En la seva etapa parisenca va col·laborar i esdevenir amiga de tots els grans cantants francesos Edith Piaf, Charles Aznavour, Gilbert Bécaud, Brassens, Brel,... L’any 1959, en un moment difícil per la nostra cultura, va gravar dues sardanes: La santa espina i La sardana de la rosa.
L’any 1963 va anar a viure a Mèxic des de on es dedica al mercat hispà –americà. Va tenir deu marits i múltiples amants. Al llarg dels seus més de 50 anys de vida artística va vendre més de 150 milions de discs, però va morir arruïnada a Cuernavaca (2005) en un pis de protecció social del seu gendre. Els darrers anys Lasso ha resultat beneficiada per la moda kitsch i convertida en una icona gai. L’any 2006 l’ajuntament de Vilafranca li va dedicar un carrer.
Abans del segle XVI una casa de camp devia tenir més la fisonomia d’un estable amb foc -on feien gairebé la vida en comú les persones i les bèsties de treball i de pasturatge- que d’una llar com avui l’entenem.
L’etnòleg Ramon Violant i Simorra (1903-1956) va escriure a l’ Art popular decoratiu a Catalunya, “els mobles de les cases humils eren tan sols aquells que ells mateixos se sabien construir”. Uns bancs clavats a les parets i una taula per menjar, quan no menjaven a la vora del foc amb l’escudella a la mà, utilitzant per cadires troncs tallats a la mida. Dormien homes, dones i infants tots barrejats i per llit feien servir el paller o un munt de palla. Posteriorment dormirien en llit de colga, que era una caixa plena de palla, sostinguda per quatre potes més o menys decorades. La pallissa estava situada, habitualment, damunt la quadra dels animals -per estar més calents- on s’enfilaven amb una escala de les anomenades de gat. Encara avui en alguns pobles penedesencs es poden veure cases de planta i pis, amb porta a la planta baixa i una sola finestra a la part superior, evolució de l’obertura per la qual s’entrava la palla. Les cases dels artesans eren inseparables del taller i el lloc de venda.
Les cases senyorials tampoc eren gaire confortables ni acollidores, només tenien els mobles i els atuells necessaris: caixes, taules, cadires, escambells, armaris, escons, bressols, llits, cantirers, escudellers, carrutxes......”Les caixes de núvia” tenien una tapa, pany i clau, i als costats calaixets per a petits objectes, contenien la dot de la dona que es casava, i si mort el marit la dona no l’heretava, la caixa -amb tot el seu contingut- tornava a ser totalment seva. La lenta transició de la caixa a la calaixera s’inicia a la segona meitat del segle XVII. La calaixera era més difícil de construir, i per tant, més cara, però permetia ordenar molt millor la roba.
Fins al segle XX els banys i les latrines particulars estaven reservats als rics, a Can Llopis de Sitges encara es pot veure una latrina amb tres forats. La resta de la població feia ús de les latrines públiques, la comuna. Les latrines emmagatzemaven els excrements als pous secs. Als masos es feien les necessitats directament al camp, al femer, o al corral.
La femta (bassa), quan no s’aprofitava directament per adobar els conreus, es guardava als pous secs fins que passava el marxant de comuna “el tastafems”, que tenia una perxa llarga amb la qual sondava l’alçada que havia assolit. Si considerava que havia arribat el moment, donava dia i hora per la recollida. L’arribada del marxant havia de ser anunciada per poder afegir aigua que ajudes a dissoldre els llots aferrats. Però no valia fer-se el viu i llançar massa aigua, perquè el preu del quilo depenia de la seva qualitat i densitat. El marxant revenia els fems als pagesos com adob.
Publicat El 3 de vuit (Vilafranca) www.el3 de vuit.cat (24-02-12)
elbarrinaire |
dimecres, 22 de febrer de 2012 | 09:47h
S'alinea amb PP i PSOE per tombar una moció que reclamava que es complís la sentència del Suprem
Nació Digital.cat 22-02-2012 La llibertat de vot dels socialistes catalans a Madrid en temes que afecten Catalunya queda, un cop més, en entredit. Ni quan es tracta de demanar al govern espanyol que compleixi una sentència del Tribunal Suprem (TS) que corregiria una situació clarament perjudicial per a Catalunya. Ahir al vespre, al Congrés espanyol, ERC hi va presentar una moció instant Mariano Rajoy a acatar la sentència que atribueix a la Generalitat la capacitat de gestionar els recursos derivats de la casella del 0,7% de l’IRPF per a programes socials impulsats per ONG's.
Fins ara, mitjançant aquest 0,7%, Catalunya aporta uns 52 milions d'euros a l'Estat. En canvi, Madrid només n'hi retorna 29, ni tan sols la quantitat que li pertocaria proporcionalment quant a població (39 milions).
En la votació que va tenir lloc ahir al vespre, es va acabar desestimant la moció republicana gràcies als vots del PP, del PSOE i dels PSC.
Els representants de les 4.000 entitats socials catalanes que agrupa la Taula del Tercer Sector van reclamar la setmana passada que el govern espanyol acatés la sentència. "El traspàs d'aquesta gestió és una reivindicació històrica", va dir la presidenta de la Taula del Tercer Sector, Àngels Guiteras. "Volem el 0,7% i el volem íntegrament, no la meitat. I que sigui la Generalitat qui els gestioni", va assegurar.
Les ONG's i entitats espanyoles, en canvi, demanen al govern de Mariano Rajoy que faci els possibles per evitar complir la sentència i que, per tant, persisteixi aquesta mena d'espoli solidari.
