En Pepet feia carros, millor dit, feia les parts del carro que eren de fusta, el ferrer i el baster també participaven a la construcció.

A començament d’hivern encarregava les cargues de fusta que preveia per la feina de l’any. Utilitzava fusta del Montseny perquè era la que més aguantava la humitat. Els arbres als quals els hi cau la fulla (freixe i om) els volia tallats en lluna vella, i als que no els cau (alzina) tallats en lluna nova per evitar el corc.

Els carros es feien a la mida de l’animal (cavall, mula, matxo, somera o ruc). Es prenia la mida de la creu de la bestia amb un regle (l’alçada de les potes de davant fins al final de la crinera). Aquesta mesura era el diàmetre de la roda i d’aquí derivaven totes les altres mides, interior de la caixa, llargada dels tiradors, dels contratirants....

De carros n’hi havia diferents models segons la seva utilitat. El carro català o de pagès era el més habitual al Penedès, disposava d’una plataforma limitada per dos capçals i amb dues baranes. Un cop deslligat l’animal, uns barrots o descansos, situats un a cada braç i dos al darrera, permetien la immobilització del carro en posició horitzontal.

La tartana era un  carruatge lleuger amb vela i seients laterals per transportar persones, generalment de vuit passatgers. El carro de torn era per botes de vi, bocois o bidons d’oli que s’alçaven mitjançant un joc de cadenes accionades per un torn. El carro de trabuc es caracteritzava pel seu ràpid sistema de descarrega ja que deixava caure la caixa sense desenganxar l’animal. Les galeres tenien quatre rodes amb l’eix davanter giratori, s’utilitzaven per al transport de mercaderies pesants. Cap de les quatre generacions de carreters de cal Pepet havia construït una diligencia, i tan sols el seu pare havia fet un carro de morts.

Les vares dels carros és feien de faig o de freixe. Els frens amb fusta de figuera. El botons de la roda necessitaven fusta de freixe sense nusos assecada un mínim de deu anys. Els raigs eren de fusta d’alzina i s’encastaven al boto quan ja havia bullit durant tres o quatre hores. Un cop entrats els raig es deixava eixugar durant cinc o sis mesos Les corbes de les rodes també es feien amb fusta d’alzina. Una roda de carro normal tenia 16 raig i vuit corbes. Finalment el ferrer feia el cèrcol que, dilatat pel foc, s’encaixava a la roda.

L’any 1930 estaven matriculats a Vilafranca 207 carros de pagès, 6 tartanes, 2 cotxes, 110 carros de transport i 35 carrets-tartana. En temps més reculats –primer terç segle XIX- existia un servei de galeres que unien diàriament la vila amb Barcelona, amb València i amb els pobles del trajecte. A mitjans d’aquella centúria a Vilafranca hi havia tres agències de diligències. L’any 1962, el Pepet, pressionat pel progrés, va tancar el taller.

Arreu de Catalunya, el segle XVII fou un temps de molta misèria. Vilafranca va patir pestes, grips, malalties i secades. En la recerca de recursos, la Vila explotà, a partir de 1610, el negoci del glaç i la neu segons explica en P. Mas i Parera en el seu llibre Vilafranca del Penedès, (Ed. Barcino,1932).  A Vilafranca es construí un pou de gel entre el portal d’en Coloma i el de la Granada.

Els pous es feien en llocs obacs i frescals. Un pou de glaç era una construcció cilíndrica de grans dimensions però poc visible ja que, excepte la part més alta, tot estava sota terra per conservar la frescor.  Es feien de pedra i es tancava amb una coberta en forma de volta, que tenia unes obertures per permetre la introducció i l’extracció del glaç. La profunditat dels pous de glaç era de 9 a 11 metres i el diàmetre entre 6 i 9.

A l’antiguitat clàssica, els metges ja prescrivien la utilització del fred amb finalitats medicinals. Els usos terapèutics més comuns del gel eren rebaixar la temperatura en els processos febrils especialment els produïts per l’epidèmia del colera, detenir hemorràgies, antiinflamatori, etc. El metge valencià Francisco Franco, originari de Xativa, va escriure el primer text conegut sobre el tema (1569) Tractat de la neu i de l’us della. A més de les aplicacions mèdiques i de conservació, també existí la vesant lúdica del consum d’aliments freds o gelats.

Als pous de gel els treballs començaven amb les nevades. Tallaven la neu amb pales i la portaven als pous on la premsaven per convertir-la en gel. En trepitjar la neu aquesta es compactava amb doble finalitat: per disminuir el volum ocupat i perquè es conservés més temps en forma de gel. Un cop formada una capa de gel prou gruixuda, d’uns 20 cm., amb maces es trencava a trossos que podien pesar entre 60 i 100 kg. Les peces de gel es dipositaven separades per una capa de palla, boll, o branques per evitar que s’enganxessin.

Quan el pou era ple, o no es podia recollir més neu, es tancaven les portes o les obertures amb lloses i es recobrien amb branques. Estant el pou soterrat, tenia un bon aïllament i el glaç es conservava durant mesos.

Aquesta activitat necessitava molta ma d’obra a l’hivern i, malgrat la duresa del treball, per als pagesos era una oportunitat de feina en una època de l’any en que a la terra n’hi ha poca. Els treballadors de la neu  disposaven d’abrics i calçat molt rudimentaris per treballar en condicions de fred molt intens.

Quan arribava l’estiu es tallava el gel a blocs per ser transportat pels traginers amb carros, o a cavall de bèsties de tir ficat en sàrries, fins els ports o els pobles propers. El duien durant la nit i envoltats de palla o branques de bruc per evitar que es fongués ja que era venut a pes.

Abans de la adopció estatal del Sistema Mètric Decimal (Conferencia General de Pesos i Mesures,1889), les transaccions es feien utilitzant les mesures de cada país, el que comportava una dificultat per l’expansió comercial.

Des de 1585 (Corts de Monsó) quan es realitza la unificació metrològica nacional, a Catalunya, la unitat de pes era la lliura que tenia 12 unces (3 unces =100 grams). Una arrova tenia 26 lliures, un quintar tenia 4 arroves. Una càrrega tenia 12 arroves. La carn es comprava per terces, una unitat de pes equivalen a la lliura.

Per mesurar grans, olives, ametlles, avellanes, o sal s’utilitzaven uns recipients de fusta amb la boca més estreta que la base i amb dues nanses al costat. La més habitual era la quartera que equivalia a 12 quartans o a 48 picotins. A una quartera de gra cabien aproximadament uns 70 litres, a la d’olives uns 80 litres. Les mesures podien ser rases o curulles, perquè fossin rases calia passar-hi un pal dit “rasador” que eliminava la part de gra sobrant, mentre que en les curulles no s’utilitzava. El mostassaf de cada universitat (ajuntament) era el responsable de vetllar perquè totes les mesures fossin iguals als models que ell guardava.

Si és comercialitzava amb vi s’utilitzava el porró (0,948 litres). Un porró tenia quatre petricons. Una pipa tenia quatre carregues, o setze barralons, o 32 càntirs, o 128 quartins, o 512 porrons.

Les compres a la plaça de l’Oli de Vilafranca es feien amb càrregues. Una càrrega d’oli era equivalen a 2 barrals, a 4 barralons, a 30 quartans o a 480 quartes. Un quartà equival a 4,15 litres.

La mesura de superfície més bàsica era el jornal. Es definia com l’extensió de terra que es podia treballar en un dia. El jornal depenia del tipus de terreny, de l’agent treballador (persona, mul, bou, ..). El jornal és una mesura molt antiga, en una donació del Comte Borrell al monestir de Sant Sadurní feta l’any 964, ja s’anomenen els jornals. La quantitat de variables per definir el jornal comportava superfícies diferents per la mateixa mesura. Així el jornal d’Igualada equival a 3.422,25 m2; el del Vendrell a 3.330 m2; el de Vilanova a 3.332 m2; el de Vilafranca a 3.400 m2.

Si les mesures s’empren per a superfícies i per a capacitats, el terme mida s’aplica a longituds. Les mides van sorgir en comparació amb les parts del cos. La mida pròpia de Catalunya era la cana (1,555 m) que equivalia a 2 passos, a 6 peus, a 8 pams o a 32 quarts. Una llegua equivalia a 2.700 canes (4.198 m). L’acanador era l’encarregat de prendre mides i disposava d’un basto –dit de geometria- unes cordes o unes cadenes, amb els senyals que indicaven els pams i les canes.

Les mides, peses i mesures catalanes no desaparegueren de les transaccions penedesenques fins els anys seixanta del segle passat.

La tuberculosi no tenia aturador a les escoles barcelonines dels anys vint. Era una malaltia que encara no disposava de cap tractament químic i s’aconsellava, com tractament guaridor, que els afectats estiguessin en un ambient saludable i assolellat.
L’espai que es va considerar ideal per les seves virtuts curatives va ser la platja del Vendrell, tocant al barri marítim de Calafell. Els estudis dels Germans de Sant Joan de Deu, fets a tota la costa catalana, van determinar que la platja penedesenca era la millor pels nens malalts, molt segura per la mainada, de sorra molt fina i on el mar tenia una gran quantitat de iode.
Primer van portar la canalla a una vella masia a la que afegiren unes casetes de fusta. L’any 1924 una subscripció popular va permetre disposar dels diners suficients per construir un edifici especialment dissenyat pel germà Rodriguez Arias. Fou una de les primeres construccions del racionalisme arquitectònic a Catalunya. Tota la construcció estava aixecada sobre pilars per afavorir la ventilació i per permetre la circulació de l’aigua del mar si aquest creixia. El sanatori de Sant Joan de Deu el va inaugurar, el 23 de maig de 1929, Alfons XIII.
El 23 de juliol de 1936 un grup de milicians penedesencs van assassinar sis germans del sanatori, cosa que va comportar la dispersió  de la resta. Els assassinats van ser beatificats pel papa Joan Pau II el dia 25 d’octubre de 1992. L’establiment va ser utilitzat durant la guerra com a hospital de reraguarda del front de l’Ebre, en ell exercí el Dr. Josep Trueta.
Ocupat el Penedès per les tropes franquistes i retornats els germans al Sanatori, la moral nacionalcatòlica va fer posar cartells demanant als banyistes que no passessin per davant del sanatori amb banyador.
L’any 1969 la comunitat va optar per vendre’l. Va adquirir l’edifici, i les 2,5 hectàrees de terreny, una empresa d’assegurances de Julio Muñoz Ramonet. Múñoz va ser una icona de totes les misèries morals del franquisme. Gràcies a les seves connexions amb el règim controlava els contingents d’importació de cotó. Va posseir quaranta empreses tèxtils, Can Batlló, els magatzems El Siglo i El Águila, alguns Bancs i asseguradores, el Palau Robert de Barcelona, el Palau del Marquès d’Alella del carrer Muntaner, i l’Hotel Ritz. Ramonet fou un malalt del poder i de la glòria: En el cielo manda Dios y en la tierra los Muñoz, fins que va explotar.
L’edifici del Sanatori patí les conseqüències “muñoz” i durant anys va estar abandonat. En una subhasta ho va comprar una immobiliària per enderrocar-lo i fer-hi pisos. Calafell va organitzar una campanya per salvar-lo i l’ajuntament del Vendrell el va catalogar i protegir. Finalment l’any  1999 aparegué un comprador per convertir-lo en un hotel balneari de luxe.

El desaparegut Esteve Cruañes i Oliver, autor de l’important estudi “Esglésies romàniques del Penedès”, l’any 1980, ja parlava de l’estat degradació de l’església romànica de santa Margarida, als Monjos.

L’any 1992, a l’extraordinària i completíssima obra “Catalunya Romànica”, editada per la Fundació Enciclopèdia Catalana amb el patrocini de la UNESCO i dirigida pel professor Joan Ainaud i de Lasarte, es pot llegir: l’església de santa Margarida és un “edifici abandonat, i en un estat de deteriorament progressiu, indigne de la seva categoria arquitectònica”. (Volum XIX, pag 189)

A redós d’aquella església va néixer la parròquia i el poble de Santa Margarida, origen del municipi actual. Malgrat això, el desinterès del consistori no ha millorat l’estat del monument. Les atzavares i els esbarzers n’ofeguen la memòria.

El primer document que es conserva sobre l’església és de l’any 978. A principis del segle XI consta que es feren obres amb l’ajut d’en Seniofred, que donà bestiar i eines per poder-les fer.

Esteve Cruañes esmenta que en aquesta església fou batejat, l’any 1175, en Raimon de Penyafort. La parròquia fou fundada pel comte Ramon Berenguer, la segona meitat del segle XII. El segle XVI l’edifici fou sotmès a modificacions i reformat parcialment en estil gòtic avançat.

 “La façana de ponent esta coronada per un campanar d’espadanya, de quatre ulls, d’estructura asimètrica molt singular, i és centrada per la porta d’accés a l’església, resolt en arc de mig punt amb una arquivolta llisa, suportada per dues columnes, amb capitells esculturals, i amb totes les arestes remarcades per una fina motllura molt elaborada” (Catalunya romànica. Volum XIX)

Els capitells presenten una estructura troncocònica invertida. El capitell de la dreta té una decoració amb unes tiges paral·leles que neixen a la base. El capitell de l’esquerra esta decorat amb fulles amb punta de llança molt amples, molt semblant a un capitell de l’església de Sant Pere de Riudebitlles.

La ubicació muntanyenca de Santa Margarida propicià que la població es desplaces a la plana, al costat de la camí principal, propera al riu i al moli que havien tingut els monjos de Santes Creus. El primer terç del segle XX s’edificà una nova església veïna al nou assentament.  A partir d’aquell moment es va abandonar el culte del temple de Santa Margarida, i es mantenir en servei el cementiri parroquial.

 El creixement del poble va provocar la necessitat de més espai pel fossar i es va ocupar l’edifici romànic construint-hi pisos de nínxols a les parets interiors de l’església, sepultures que amb el transcurs dels anys s’han anat abandonant i degradant.

La municipalització del cementiri i les diferents crides per salvar el monument no han aconseguit la seva recuperació, neteja o dignificació.

“Menystingut, el porró ha sobreviscut a modes, tendències, novetats.  Fidel al principi de beure de gust i amb mesura, encara és viu per testimoniar que, mentre hi hagi colles, cultura de terròs o de mar, és un dels dipositaris més escaients per al vi, el qual és la nostra cultura, com el veure sortir el sol o com obrir la finestra del cel a la lluna. El porró... forma part del patrimoni de l’alegria de viure, del dia a dia, de la festa, dels àpats sota el garrofer, a la taula del jardinet de la torreta o a la cuina de casa,...”

Amb aquest text, el vilanoví Joan Cullell –més conegut com Pere Tàpias- signava la introducció a la reedició del  llibre que Joan Amades va dedicar al Porró (El Mèdol 2003).

Durant el segle XVIII la vinya va ocupar les terres penedesenques  destinades als conreus tradicionals, paral·lelament el porró va agafar un lloc preferent a les llars. A cap mas faltava un càntir d’aigua fresca al baluard, ni un porró de vi sobre la taula.

No és possible determinar l’origen del porró. Etimològicament l’Amades el relaciona amb l’all porro, malgrat que reconeix que en els seus inicis l’estri es deia tassa i era de fang.

El món dels porrons es ampli i abraça els dos sexes. Els porrons tenen el broc gros corbat, les porrones el tenen dret i solen ser més grosses. Ambdós poden ser carlins o lliberals, depenen de si raja poc o molt pel broc petit o galet. Els guerxos són els que ragen desviats.

El porró tenia una capacitat aproximada d’un litre, el que tenia un buc de la meitat de la capacitat era conegut com mitgeta, i en el que hi cabia una quarta part era el petricó, cigaló o roquill.
La part inferior còncava dels porrons es diu montjuïc.  Els porrons de taverna tenien un montjuïc molt gros que donava l’aparença de molta més cabuda de la que contenia. Un montjuïc gros aprima el cèrcol que és la part del porró que toca a terra. La part superior del broc gros s’anomena corona o plat quan és pla, i anell quan forma un bordó. Si té alguna forma és diu barret i tricorni quan té tres puntes.

El porró de sega o garber tenia interiorment una paret vertical que separava el buc en dos dipòsits, en un es posava l’aigua i a l’altre el vi, quan es bevia sortien barrejats els dos líquids. Al Museu del Vi de Vilafranca tenien exposats porrons de dos i de tres galets. A cal Tòful n’hi havia un amb un galet de quatre pams que, els dies de festa grossa, servia al padrí per oferir un traguet de vi dolç a la mainada sense  aixecar-se de la cadira.

Per beure amb porró, ultra l’habilitat, també cal respectar un convencionalisme: és signe de grolleria i malastrugança deixar-lo amb el galet senyalant algun comensal.

Porro o porrona, garber o casolà, carlí o lliberal, l’estri ha esdevingut un signe d’identitat del país: Qui el porró no sap alçar, no és bon català.

Enxaneta pixaner 
VilaWeb (08-10-10)

Ara fa una setmana, els Castellers de Vilafranca van fer història en guanyar, per cinquè any consecutiu, el Concurs de Castells de Tarragona (fotos). Per celebrar-ho, la colla verda ha decidit portar el seu color fins al cor d'Europa, Brussel·les. Un dels monuments més emblemàtics de la ciutat, l'escultura del Manneken-Pis (homenet pixaner) situada la cruïlla de Stoofstraat i Eikstraat (mapa i foto en 360 graus), es vestirà de verd demà d'una de migdia a sis de la tarda. Amb aquesta acció, en què col·labora el Casal Català de Brussel·les, els Castellers de Vilafranca volen difondre els castells fora del país i reforçar la candidatura com a patrimoni immaterial de la UNESCO que s'ha de decidir el mes de novembre vinent a Nairobi (Kenya). La delegació institucional dels Castellers de Vilafranca (formada per membres de l'equip directiu i el tècnic, ex-caps de colla i ex-presidents, a més dels integrants del pilar de cinc) serà rebuda a tres quarts d'una de migdia pel delegat de Cultura de la ciutat a la Grand Place. Posteriorment, el vestidor oficial del Manneken-Pis li posarà la camisa verda, que lluirà fins a les sis de la tarda.

El dimarts dia 9 de novembre de 1886, a les 11 del matí, al cel es van veure dos sols. Un fenomen meteorològic de mal averany. L’astre reflectia la seva llum en un núvol de tal manera que es veien dos grans punts de foc, un d’ells envoltat per dos cercles. El fenomen va despertar la malfiança dels pescadors. La Vanguardia en feia esment “al observarlo un pescador exclamo: mal tiempo tendremos.”

A la tarda el mar estava gris i molt esvalotat, un fort temporal del sud anunciava desgràcies. Al port de Barcelona els vaixells topaven entre si, trencaven amarres i provocaven esvorancs als seus cascs. Al moll de Sant Bertran van obrir-se grosses esberles de més d’un metre de profunditat.  

A litoral penedesenc no s’havia vist mai la mar tan esvalotada. A Sitges les onades arribaven fins al carrer de Sant Pere i Sant Pau i al passeig de la Ribera. L’aigua va inundar moltes cases.

A Vilanova el Mensajero escriu que el migjorn semblava un huracà. A la platja de Vilanova “habia un movimiento inusitado. Algunos hombres estaban atracando y sacando fuera de peligro alguna de las quarenta y ocho barcas que habian salido por la mañana a la pesca del bou. Lo grave y lo doloroso era que se veian unas cuantas barcas que llevadas por la fuerte y impetuosa corriente iban a estrellarse contra las rocas de san Cristobal”. “Una de las barcas está casi sumergida y asidos al palo tres pescadores”. La narració segueix plena de patiment, actes d’heroisme i solidaritat. A Vilanova tan sols 15 barques van tornar sanes a port, 10 es van enfonsar, van morir 22 pescadors.

Algunes barques vilanovines es refugiaren a Sitges, d’altres a Barcelona. Els cadàvers van quedar escampats al llarg de la costa. A Vilanova va ser un dia de plor i de dol, la majoria dels morts eren joves. El mes gran era en Joan Lluis Colomé de 37 anys, casat amb dos fills. El més jove en Josep L. Avern de 12 anys.

A Sitges es van enfonsar diverses barques i van morir alguns mariners. A Torredembarra es va afonar una barca de bou, en van desaparèixer quatre i van morir dos pescadors. A Calafell van desaparèixer dues barques.

A les 8 de la tarda un fort terratrèmol va sacsejar Vilafranca, els Monjos, Sitges, Castelldefels i el pla del Llobregat. No va produir víctimes i l’únic dany material documentat va ser l’enfonsament d’una casa deshabitada als Monjos. Les repliques del sisme es van succeir a les 12 i a 2/4 1 de la matinada.

A les deu de la nit continuava el mal temps. El dimecres dia 10 va bufar mestral i amainar el temporal.

El dia 15 de novembre l’ajuntament de Sitges va obrir una subscripció popular per ajudar les famílies dels mariners vilanovins. La primera aportació la va fer el consistori amb 100 pessetes, en dos dies les cases del poble ja n’havien recollit 650.

En la guerra per la Successió a la corona, Catalunya es va posar majoritàriament al costat del pretendent Carles d’Àustria com a manera de mantenir les seves constitucions, el que va ser conegut internacionalment com el 'cas dels catalans'.

Botifler era el nom que es va donar a les persones partidàries del borbó  Felip V. Originàriament botifler volia dir que es tenia les galtes inflades. Els botiflers solien ésser membres de l'aristocràcia i la noblesa catalana i valenciana que volien augmentar llur poder a partir del nou règim que s'havia d'instaurar amb la victòria dels Borbons.

L’inici del marquesat de Moja es remunta a l’any 1.701 (15 d’octubre), quan  Felip V atorga el títol de Marquès de Moja i de la Torre a Ramon de Copons i Grimau, fins aleshores Senyor de la Torre de Moja, descendent dels Senyors d’Espitlles (Els Monjos) que ja en tenien el senyoriu des de 1516, quan Joan Ot de Copons i de Bardají el va rebre. Família vinculada amb Vilafranca, el quart sr. d’Espitlles –Ramon de Copons i Aiguaviva, 1669-  posseïa una casa al numero 1 del carrer de Sant Joan.

El segon marquès de Moja, Juan Agustin de Copons i de Copons, lluità en la Guerra de Secessió a favor de Felip V, i va ser nomenat Gentil Hombre de Su Majestat y Protector del Brazo Armado.

El marquès havia participat de l’Acadèmia dels Desconfiats, una institució aristocràtica creada l’any 1700. L'Acadèmia es reunia al Palau Dalmases del carrer Montcada de Barcelona i tenia per objectiu fomentar una cultura elitista entre l'aristocràcia dirigent catalana. A tal fi, organitzava vetllades per dissertar sobre temes diversos, ja fossin filosòfics, morals, literaris, històrics, etc. En principi les dones hi tenien prohibit participar; tot i així, se'ls permetia assistir des del darrera d'uns tapissos de la biblioteca. Els acadèmics anaven amb la cara coberta per un vel translúcid.

Amb l'esclat de la "Guerra per la Successió", l'Acadèmia esdevingué el principal nucli polític on coincidiren els favorables a l'Arxiduc Carles d'Àustria. L'Acadèmia dels Desconfiats va arribar a tenir 30 acadèmics: 25 de catalans i 5 d'origen castellà. Dels 25 catalans, 16 foren declaradament austriacistes, d’altres, com el marquès de Moja, prengueren partit botifler.
L'11 de setembre de 1714 Barcelona va rendir-se a les tropes borbòniques. Felip V instaurà un sistema absolutista de govern, que comportà per Catalunya la liquidació de les institucions i del sistema constitucional propis mitjançant l'anomenat “Decreto de Nueva Planta”. Catalunya deixava de tenir un estat propi, i s'integrava a la monarquia espanyola.
Juan Agustin de Copons, va ser nomenat un dels regidors de Barcelona encarregats de portar a terme la implantació del decret.

He tornat a pujar a la Casalta. Malgrat que el foc hagi destruït els boscos, els tractors llaurat les eres, els brètols robat les teules, el temps ha respectat les parets mestres. La Casalta encara guaita a quatre vents. La Casalta és un mas altiu entre el Penedès Maritim i la plana penedesenca, muntanyes endins de Torrelletes.
Hi vaig arribar seguin la carrerada del fondo de la Bovera, aquella que, segons expliquen en Joan Rovira i en Ferran Miralles en el seu llibre “Camins de transhumància al Penedès i al Garraf”, surt de la plaça de la Badalota de l’Arboç, passa per davant del cementiri, per darrera de la benzinera del polígon industrial, per la masia de Puigverdí, per cal Xeire i cal Conillera, pel pont romà de cal Llopart, segueix pel fondo de cal Romagosa, continua per l’antic camí de Vilanova i per davant de l’antic pou de la Bovera fins la Casalta.

Una bona part del trajecte es fa pel Parc Natural del Foix. Quan es va constituir el Parc l'any 1993, i es va declarar zona protegida, es van limitar certs tipus d'activitats a la zona, com l'escalada, degut a la presència d'una àliga que tenia el niu a la zona de la Bovera.

En Josep va ser dels darrers pastors transhumants. Un dels últims que manava els ramats des de la mar penedesenca fins a la serralada pirinenca. En Josep va esparracar moltes sabates en el viatge anyal que, tranquil·lament, pujava el bestiar a la primavera i el baixava a la tardor.

Ja fa anys, quan en Josep es refugiava del fred a la cuina de la Casalta i compartia porró amb els masovers, va salvar de les flames un full d’estrassa rebregat i groguenc amb cal·ligrafia clara:

“Mostillo dels collidors

4 petricons de most (1 litre);1 pell de taronja, si no ni ha es pot posar de llimona;una culleradeta de celiandre i una altre de matafaluga i farina.

Posar el most en un tupí amb el celiandre, la matafaluga i la pell, fer bullir fins a reduir a la meitat. Cal colar i deixar refredar. Quan estigui fred agafar un petricó del most bullit i afegir-hi  la farina ben desfeta. Posar la barreja de nou al tupi i fer bullir tot un quart d’hora. Es deixa reposar uns dies i és més bo”.

El paper no porta signatura malgrat que la lletra sembla femenina.  A la Ribera d’Ebre, arribat el setembre, encara fan el mostillo de la mateixa manera i, segons m’explica una padrina de Torrelletes, la dolçor d’aquesta llaminadura era habitual en moltes cases.

Els ramats d’en Josep ja no fan dringar les esquelles, no coneixen les carrerades, ni pugen a la Casalta. Al mas ja no hi fan estada els collidors.

La feina de collir raïms era molt dura al segle XIX. Amb l’albada  tothom dempeus. Es treballava molt i es dormia poc al paller o a la màrfega. Eren dies on tothom feinejava. Les mestresses a preparar els àpats. Els padrins a fer el vimblanc, la mistela o el vi bullit. La mainada portant els càntirs i omplin els porrons. Hereus i cabalers a trafegar amb tot. 

Collidors i collidores, a les ordres del cap de colla, per parelles amb els falçons ben esmolats anaven omplin el cove. Quan estava ple el duien a la portadora on s’atapeïa amb el funyot perquè en cabés més. De portadores n’hi havia d’entre 60 i 120 litres de cabuda. Un cop plenes s’apropaven al carro amb els semalers i es pujaven agafant-les per les cornaleres entre dos homes. El de baix agafava la cornalera amb les mans, l’altre, dalt del carro, tibava amb una corda enganxada a l’altra cornalera.

Cap a les deu, plenes les setze portadores que cabien habitualment en un carro, arribava l’hora d’esmorzar: una bona arengada, pa amb tomàquet, ceba, olives, raïm ben fresc i figues de postres. A les dotze el dinar i la migdiada sota la figuera o el garrofer.

Del silenci matiner es passava a les converses i a les cançons, les primeres nostàlgiques, més tard les picants. D’algunes varietats de raïm es separava una part, el macabeu per a fer la mistela, els rojals per penjar, la pansa blanca per les panses.

Quan els carros arribaven al mas abocaven les portadores a la tina  situada quasi sempre damunt del cup. Al capvespre,  acabada la feina de collir, els homes trepitjaven el raïm. Un cop fonyat es tirava al cup o al vaixell. En acabar la collita tothom era recompensat amb un bon àpat i la gatzara de comiat.

A molts masos s’utilitzava el porró garber pels veremadors. Una porrona grossa dins un cistell ple de palla que s’anava mullant per mantenir-la fresca. La porrona estava dividida verticalment en dues parts, de manera que feia dos dipòsits, un s’omplia d’aigua i l’altre de vi. Quan es traguejava sortien barrejats els dos líquids, satisfent la set ingerint menys alcohol.

A Can Costes de l’Alzinar de Font-rubí sembla que tenien un porro casolà bastant lliberal i que el dia 24 de setembre de 1882 no va gaudir de gaire repòs.  Un grup de collidors acabada la verema, de matinada, estaven  fen tabola a l’era quan, amb la força que dona el vi, van començar una baralla que va acabar amb quatre o cinc trets. L’escopetada va estroncar la ballaruga i va deixar mort i estes a terra en Mateu Vaqués de Sant Martí Sarroca i malferit un altre jove del mateix poble. Van intervenir els Mossos d’Esquadra de la Granada i detenir, en una  taberna de Guardiola, a quatre veremadors com autors del crim. El jutge de primera instancia de Vilafranca els hi va prendre declaració i els va engarjolar incomunicats.

L’any 1961 Ediciones Destino publicava Cataluña -en el marc de la seva col·lecció Guias de España- del escriptor empordanès José Pla.

En aquesta guia de viatge pel país, l’autor i la seva boina surten de Barcelona, travessen el pont de Molins de Rei, entren al Penedès per l’Ordal i deixen la comarca per la carretera del Vendrell cap a Valls i Santes Creus.

En Pla tenia una idea esbiaixada del Penedès que, segons el vilafranquí Rodolf Llorens l’autor de la Ben Nascuda enfrontava Vilafranca amb Figueres: Si Figueres representa la capital de les idees avançades, republicanes, progressistes i revolucionaries, Vilafranca –diu- representa tot el contrari.

En el seu passeig per Catalunya, Pla, fa parada a Vilafranca i retrocedeix fins a Sant Sadurní on escriu el capitol: “El pais del vino espumoso”:“El setanta por ciento del vino espumoso que se produce en España se elabora en el termino de Sant Sadurni d’Anoia, población del Alto Penedés.”

Curiosament en l’edició catalana, editada deu anys més tard i on l’autor ja signa com Josep Pla, el text canvia quantitativament el percentatge de vi escumós produït a Sant Sadurní i passa  del 70% abans esmentat en l’edició espanyola al 90%. La resta del text es manté traduït fil per randa.

En Pla explica com en Josep Raventos i Fatjó, de la masia Codurniu, va produir l’any 1842 el primer vi escumós de l’Estat. Retrata el personatge amb la claredat i la senzillesa que li són característics: “durant la segona guerra carlina, el senyor Raventós hagué d’abandonar la direcció dels seus afers i anar a Barcelona, on ompli les hores d’oci estudiant enologia. Al soterrani de la seva residència feu els primers assaigs d’elaboració del vi. Acabada la guerra, torna a casa, hi instal·la maquinaria a propòsit, començà la construcció dels cellers i arriba a donar una primera producció de tres mil ampolles. Els anys immediats a la primera guerra mundial, aquesta producció arribava a la xifra de 300.000 ampolles”.

Quantitats molt allunyades de les de l’any 2009 en què hi havia 266 empreses elaboradores que van produir 219.463.000 ampolles.

En Josep Pla no utilitza la paraula cava, es nega a utilitzar el terme xampany i justifica la no acceptació de la denominació “champagne” per raons geogràfiques.

L’any 1972 es va constituir el Consejo Regulador de los Vinos Espumosos i el van batejar amb el nom de Cava. Quan es va adoptar aquesta nominació va portar molt d’enrenou, molts elaboradors de la comarca creien més convenient que, el llavors anomenat xampany, es circumscrigués geogràficament i es digués Penedès. Actualment la “Región del Cava” està formada por un total de 159 municipis de les províncies de Barcelona (63), Tarragona (52), Lleida (12), Girona (5), La Rioja (18), Alava (3), Saragossa (2), Navarra (2), Valencia (1) i Badajoz (1).

Les Cabanyes és un poble particular. A Mas Goma, al costat de l’església,  va néixer el Dr. Torras i Bages (1846-1916), aquell bisbe de Vic que és va fer famós -entre d’altres coses- per sentenciar “Catalunya serà cristiana o no serà” (1892) i que tan es va esmerçar per defensar la llengua catalana.

Els seus carrers, igual que Nova York, s’anomenen amb nombres excepte el que rep el nom del seu bisbe. Disposen d’una església romànica (segle XI) dedicada a Sant Valentí on,  segons consta al web de l’ajuntament, es va establir “l'ordre de l'hospital de Sant Joan de Jerusalem  cap al 1135 i hi instal·là la comanda de Sant Valentí de les Cabanyes, la primera que l'ordre fundava al Penedès i una de les primeres cases a tot Catalunya.  L'any 1306 s'efectuà el trasllat de la comanda hospitalera a Vilafranca del Penedès”.

Però a les Cabanyes també tenen un celler cooperatiu inacabat. Un projecte ideat per l’arquitecte Cesar Martinell.

En Cesar Martinell va néixer a Valls l’any 1888  i va morir a Barcelona l’any 1973. Va projectar una cinquantena d’edificis agrícoles (cellers, trulls, magatzems, ...) fruit de la seva identificació amb la política agrícola de la Mancomunitat de Catalunya. Serveixin com exemple del seu treball els cellers de Gandesa, Pla de Santa Maria, Montblanc, Cornudella del Montsant, Pinell de Brai, Santes Creus, l’Albi, Falset, Pira, Rubí, Moja, Igualada, Aiguamiurcia, Llorenç, el Vendrell, Vila-rodona, Cabra del Camp...., entre d’altres.

L’any 1912 es va crear a les Cabanyes el Sindicat Agrícola Cooperativa- Unió d’Agricultors que és dedicava a activitats culturals, de consum, mutualistes i de venda de productes per a l’agricultura.

El 20 de novembre de 1919 en Joan Soler i Catasus va organitzar a casa seva una reunió de pagesos i hisendats per tal de fundar el Sindicato Bodega Agricola de les Cabanyes, que va impulsar entre els anys 1920 i 1921 la construcció del celler. L’any 1937 es fusionaren el Sindicato i la Cooperativa per fundar el Sindicat Agrícola de les Cabanyes.

El celler es va construir als afores del poble encara que actualment ja està dins la localitat. De les dues naus longitudinals que estava previst construir tan sols en van aixecar una, i dels 13.000 hectolitres que hauria d’haver estibat es van quedar en 7.000.

El recinte esta envoltat per un pati amb tanca i segons la descripció que ofereix Raquel Lacuesta en el seu llibre “Catedrals del vi” “Les naus estan cobertes amb encavallades de fusta suportades per pilars de totxo de secció quadrada i comunicades per un portal d’arc rebaixat i una arcuació parabòlica”.

El setembre de 1982 es van instal·lar al pati tines d’acer, i ara fa uns deu anys el celler va passar a mans privades.

Segons s’explica al llibre de Tobies d’algunes Bíblies (ortodoxa, armènia, copta, catòlica, o etíop), en Tobit era un jueu que esdevingué cec al caure sobre els seus ulls defecacions d’ocell. Tenia un fill, en Tobies, que va rebre l’ajut de l’arcàngel Rafael per casar-se i per guarir la ceguesa del seu pare.

La historia d’en Tobies i de l’arcàngel Rafael van unides en aquest argument mitològic. Al Vendrell també. El nom de l’àngel que indica la direcció del vent al campanar de l’església de Sant Salvador és diu Rafael, però tothom el coneix com l’àngel Tobies.

L’àngel Tobies vendrellenc està fet l’any 1784 amb planxa de coure per l’argenter de Vilanova i la Geltrú Josep Romeu amb l’ajut d’en Josep Dalmau. La imatge fa 2,75 metres d’alçada, pesa 140 quilos i, quan el van pujar per primera vegada al campanar (6 d’agost de 1784), era daurat. Les ales d’en Tobies fan 1,66 metres d’alçada i 71  cm d’amplada.

L’àngel s’aguanta amb una sola cama, l’esquerra, per on passa l’eix de rotació, la dreta la té encongida. El braç dret està estirat (80 cm) i amb el seu dit índex senyala la direcció del vent.

La primera restauració calgué fer-la l’any 1928, ja que havia perdut dues ales i la cama. Posteriorment, amb els anys i el moviment, l’eix interior es va descentrar i fins i tot li va foradar el pit i el rostre.

L’any 1958 en Tobies va ser el gran protagonista. L’àngel va congregar, al camp de futbol, a molts milers de persones els dies  16 d’octubre i 30 de novembre. Els trens abocaven passatgers a l’estació vendrellenca, les motos tenien dificultat per aparcar i els pocs cotxes que circulaven hagueren de quedar-se lluny. Un gran helicòpter bimotor Sikorsky de la base area americana de Saragossa va baixar i pujar la figura.

La grisor del moment històric va portar l’allau humà. Durant anys la dictadura espanyola, havia estat exclosa dels organismes internacionals.  Tan sols l’anticomunisme del regim i la guerra freda havien propiciat la signatura d’un tractat amb els USA (1953) a canvi de la cessió d’unes bases militars. Els americans estaven millorant l’alimentació de la mainada de l’Estat amb racions de llet en pols i formatge que es repartien a les escoles. Aquí, els helicòpters eren un enginy pràcticament desconegut, eren els anys del Biscuter, la guerra d’Ifni, i dels inicis de la fabricació del Seat 600.

L’espectacle d’uns soldats “com els de pel·lícula” vestits “informalment” i mastegant xiclet, i l’ascensió del modern Sikorsky –conegut com la grua voladora i començat a fabricar aquell mateix any- van fer d’en Tobies i del helicòpter el centre de tots els comentaris.

El 25 de juliol de 1998 van tornar a baixar en Tobies ja que la cúpula que li dona suport estava en mal estat. El van tornar a pujar el 8 de novembre del mateix any.

Hi havia por als mercats dels anys 40 del segle XX. La gana, el sentiment d’haver perdut una guerra, la bàrbara repressió, i el record dels morts, dels exiliats i dels detinguts feien xiuxiuejar les noticies. Esguardant a dreta i a esquerra, amagant-se dels falangistes, de la policia, i dels desconeguts es comentava que de nit, lligat als grans plataners dels vorals i a una alçada de sis pams, havien posat un filferro que travessava la carretera. Amb la poca llum que feien els fars de les motos, els policies de la Armada y de Tráfico no veien el fil i morien decapitats, o en el millor dels casos queien a terra malferits. Els uns ubicaven l’atemptat entre l’Arboç i el Vendrell, d’altres entre els Monjos i Vilafranca, fins i tot es va parlar de l’Ordal. Ningú esmentava els autors, tothom sabia que eren els emboscats, a qui la censura del govern de Franco deia bandoleros o bandidos, i a qui tothom va acabar anomenant maquis. Cap diari va publicar la noticia.

Durant la Segona Guerra Mundial la paraula “maquis” va servir a França per designar les organitzacions de resistència armada contra els ocupants alemanys. Aquí va servir per a referir-se als moviments guerrillers antifranquistes que van lluitar entre els anys 1941 i 1963.

La Policia Armada y de Tráfico va ser un cos militar creat l’any 1939 per a la repressió social i política i vigilar les carreteres. Degut al seu uniforme gris van ser ràpidament coneguts com els “grisos”. Van realitzar el control de carreteres fins a l’any 1959 quan la majoria dels agents ja es deixaven subornar, i pels conductors ja era mes rendible pagar una propina al policia que abonar la multa. Això, i que l’estat espanyol havia esdevingut el de més accidents d’Europa (25.430) en relació al seu parc automobilístic, van provocar la desaparició de la secció de tràfic de la Policia Armada. A partir d’aquell moment la vigilància de les carreteres la va realitzar la Guardia Civil.

L’Angelina del mas Gener de Pla de Manlleu encara recorda la nit dels primers cops a la porta. Recorda com el seu pare va obrir la gatera de la finestra i amb una corda va fer baixar una senalla  amb pa, amb vi, amb cansalada i botifarra, i com, sense dir rés, la senalla va pujar buida. L’endemà, l’Angelina, va escoltar la paraula emboscats.  

Les trucades nocturnes es van repetir durant dies. Algunes vegades els maquis, agraïts, deixaven llaunes de sardines de marca estrangera. L’Angelina guarda l’imatge d’aquell matí que van trobar totes les garbes escampades a l’era preparades per batre. Els maquis, amb l’afany de buscar amics,  havien treballat tota la nit.

Malgrat que Barcelona i les contrades properes a la frontera pirinenca foren les que detectaren més moviments de guerrillers, el Penedès no fou aliè als grups armats antifranquistes.