Josep Arasa i Ferrer

Malgrat l’aparent abandó que actualment presenta la casa i el jardí de Ca l’Álvarez-Cuevas, aquest edifici esta inclosos en el catàleg del Patrimoni Cultural Català. Edifici que no fa gaires anys l’ajuntament volia adquirir per enderrocar. La casa ha estat molt modificada al llarg dels anys. Amb posterioritat a la seva construcció s’hi va afegir la galeria d’arcades situada a la planta primera de la façana orientada a ponent i la torratxa aixecada al centre de l’edifici. A la planta baixa de l’edifici hi havia els cellers i la casa dels masovers, els darrers dels quals foren els de cal Filoses.

Alguns encara recorden les misèries del darrer dels Álvarez-Cuevas mig despullat, descalç o estirat per terra, en algun racó del municipi,  imatge que no correspon a la llarga història del seu llinatge, ni a la important quantitat de propietats que tenien. En José Luis Álvarez-Cuevas pertanyia un  llinatge nobiliari espanyol originari de la Corona de Castella, els membres del qual van ocupar importants càrrecs polítics i militars i van arribar a ostentar el marquesat de Santa Cruz de Marcenado i el vescomtat del Puerto.

Els Álvarez-Cuevas tenen els seus orígens en el Principat d’Astúries, encara que els seus membres es van assentar molt aviat en el Regne de Sevilla, on a finals de l’ segle XVII, les possessions de la família s’estenien per Jerez de la Frontera, Rota i el Puerto de Santa Maria, ciutat on es troba el Palau Álvarez-Cuevas.

Després de la Guerra de Successió Espanyola (1701 – 1715) i la victòria del Borbó Felip V, de qui van ser partidaris els Álvarez-Cuevas, successius membres de la família van participar en la Carrera d’Índies, desenvolupant ocupacions militars d’alta graduació a Cadis, Veracruz, l’Havana i Cartagena d’Índies, dins de l’Armada Espanyola . Així mateix, van ocupar diferents càrrecs municipals a El Puerto de Santa Maria, on Francisco d’Álvarez-Cuevas i Banquer, regidor perpetu, va arribar a ser fill il·lustre de la ciutat.

Al seu torn, van anar gradualment cobrant poder i fortuna gràcies a les seves permanents aliances i llaços de fidelitat cap a la monarquia, situació que es va afermar a la fi de l’ segle XVIII, quan la branca troncal de la família es va establir al Principat de Catalunya, al casar-se Juan Álvarez-Cuevas i de Craywinckel, tinent coronel de cavalleria, amb la vilafranquina Maria Lluïsa de Viard i de Salvador  (1777- 1857), neboda del comte de Fogonella.

Al llarg de la seva història, la Casa d’Álvarez-Cuevas ha entroncat amb importants cases nobiliàries espanyoles : els barons de Florejachs, els marquesos de Cerdanyola, als comtes de Castellar i, amb aquests últims, a Juan Alonso Pérez de Guzmán , i al duc de Medina Sidonia . Els darrers Álvarez Cuevas de SMMonjos estaven emparentats per part de mare -Mercedes Vedruna Zuzucarregui (1888-1972)- amb santa Joaquima Vedruna i Vidal (1783 – 1854) – la fundadora Germanes Carmelites de la Caritat- qui abans de pronunciar els seus vots religiosos havia tingut 9 fills amb el vigatà Teodor de Mas i Solà.

Personatges destacats de a família Alvarez Cuevas.-

Francisco de Álvarez-Cuevas i Pelayo (mort en 1738),  capità general de mar i terra i capità de navili de l’Esquadra del Mediterrani.

Francisco de Álvarez-Cuevas i Banquer (fill de l’anterior), capità de la Milícia Urbana i regidor perpetu del Puerto de Santa Maria (Cadis).

Juan de Álvarez-Cuevas i Banquer (germà de l’anterior), oficial de la Armada Espanyola en el Virregnat de Nueva Granada.

Juan de Álvarez-Cuevas i de Craywinckel (1740 ), tinent coronel del Regiment de Dragons de Lusitania.

Maria Ramona de Álvarez-Cuevas i de Viard (1777-1857 ), VIII marquesa de Santa Cruz del Marcenado i vescomtessa del Puerto .

Manuel María de Navia-Osorio i de Álvarez-Cuevas (1806 – 1881), IX  marquès de Santa Cruz de Marcenado i  diputat a Corts.

José María de Navia-Osorio i d’Álvarez-Cuevas (1812 ), vescomte del Puerto, brigadier, diputat en Corts i governador civil de Oviedo i Santander .

Antonio de Pàdua (1812 – 1889 ), Narcís ( 1812 ), Felip ( 1814 ), Francisco i José ( 1817 ) d’Álvarez-Cuevas i de Tord, cavallers de la Reial Ordre d’Isabel la Catòlica i de la Real i Militar Ordre de San Fernando.

José de Álvarez-Cuevas i de La Cassanha (mort en 1929 ),  diputat a Corts.

Juan de Álvarez-Cuevas i de Sisternes (1873 – 1936), alcalde de Vilafranca del Penedès entre 1925 i 1930 .

Manuel de Álvarez-Cuevas i Olivella (1874 – 1930), tinent d’alcalde de l’ Ajuntament de Barcelona i president del Comitè organitzador de la Exposició Internacional de Barcelona del 1929 .

Luis de Álvarez-Cuevas i de Alarcón (1876 ), propietari industrial de Sant Cugat de Vallès, va residir llargues temporades a SMiMonjos i es va casar amb Mercedes Vedruna Zuzucarregui amb qui va tenir els darrers tres fills d’aquesta branca familiar.

Maria de las Mercedes de Álvarez-Cuevas i Güell (morta en 1971), en possessió de la Medalla franquista de Sofriments per la Pàtria.

La família Alvarez Cuevas és o ha estat propietària de múltiples edificis històrics i finques arreu de Catalunya:

Palau Reial de Vilafranca, actual Museu de les Cultures del Vi de Catalunya.

Palau Macià a Vilafranca del Penedès.

Castell de Penafel a Santa Margarida i els Monjos.

Ca l’Álvarez-Cuevas a Santa Margarida i els Monjos.

Casa Santurce d’estil modernista, a Barcelona .

Mas de la Pansa a Castellví de la Marca.

Terrenys on actualment hi ha el Triangle a Barcelona (antiga Avinguda de la Llum).

Terrenys de l’Hospital General de Catalunya (Sant Cugat del Vallés).

Blocs d’habitatges a la part alta de Barcelona.

L‘empresa Porland Valderribas SA (antiga Uniland, antiga Ciments Freixa) que produeix ciment a la seva planta de Santa Margarida i els Monjos, ha sol·licitat al Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya substituir el coc de petroli que utilitzava com combustible per carbó, la qual cosa representa un increment important d’emissions contaminants a l’atmosfera: pel transport dels producte i per la tipologia del mateix.

La substitució del coc de petroliper carbó representarà un incrementde la quantitat de producte degut a que per obtenir les mateixes calories calen més tones de combustible i, conseqüentment, un augment del transport. Transport que ja no pot ser ferroviari degut a que tot el moll de carrega de l’estació va desaparèixer per la constricció de les vies de l’AVE.

Segons el professor Carlos Arribas Ugarte “el coc de petroli té un major valor del Producte Calorífic Inferior (PCI) de 32,50 GJ/tona, davant del carbó nacional, 27,34 GJ/t o el d’importació, 24,45 gJ/t.” això vol dir que s’hauran de cremar més tones de carbó que de coc de petroli (46% en el cas de carbó nacional i 17% en el cas de carbó d’importació) per aconseguir la mateixa quantitat d’energia, la qual cosa vol dir una major quantitat de transport i per tant d’emissions de gasos d’efecte hivernacle relacionades amb el transport. El coc de petroli té el seu origen generalment en les refineries més properes (Tarragona, Castelló, Puertollano, Cádiz, Huelva). Degut a que les mines de carbó de l’estat han tancat, el carbó serà d’importació de Colòmbia o d’Austràlia, que són els principals proveïdors.

Un altre dels factors que cal tenir en compte és que el canvi provocarà un increment de les emissions de gasos d’efecte hivernacle especialment del diòxid de carboni. Segons el professor Carlos Arribas “El factor d’emissió del carbó d’importació és 101,00 kg/GJ i el nacional 99,42 Kg/GJ, i el del coc de petroli és 97,5 kg/GJ, conseqüentment hi haurà un increment en les emissions de CO_2”.”

Aquesta substitució també provocarà un increment de les emissions d’arsènic a l’atmosfera “El factor d’emissió del carbó és 7,1 mg/GJ i el del coc de petroli 3,98 mg/GJ. Hi hauria un important augment en les emissions d’aquest metall pesant.” I el mateix passarà amb metalls pesats i altament cancerígens com són el crom i el mercuri. Les emissions de plom augmentaran un 60% i serà d’un 400% l’increment de les dioxines i els furans.

És per a tots aquests motius que La Plataforma Cívica per la Salut i el Medi Ambient de Santa Margarida i els Monjos, el Col·lectiu Ecologista Bosc Verd, el Moviment contra la Incineració de Residus, amb el suport de SOS Penedès, han presentat un recurs de reposició al Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, i fan una crida a totes les veïnes i veïns, les administracions, els partits i les associacions del Penedès per tal d’iniciar accions per deturar aquest canvi tan perjudicial per a la salut, el medi ambient i l’acceleració del canvi climàtic, i exigir a aquesta empresa el consum d’energies menys contaminants com el gas.

El 14 d’abril de 1931, poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la República Espanyola, des del balco de l’Ajuntament de Barcelona, Francesc Macià proclamà “la República catalana a l’espera que els altres pobles d’Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica”. Aquella República Catalana durà poc, els republicans espanyols no van respectar els acords que, amb els delegats catalans, havien pactat a Sant Sebastià, l’Estat Federal va morir abans de néixer.

El Pacte de Sant Sebastià és l’acord a què van arribar, el 17 d’agost de 1930, els representants republicans de tot l’estat espanyol, per a pactar la instauració de la República i posar fi a la monarquia borbònica. Els representants catalans que anaren a Sant Sebastià condicionaren la seva adhesió al pacte, al reconeixement de les aspiracions catalanes d’autogovern.

Arran de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, que determinaren la caiguda de la monarquia amb la fugida d’Alfons XIII, Francesc Macià proclamà la República catalana. Aquesta proclamació preocupà el govern provisional de la República espanyola, que el dia 17 d’abril  envià en avió a Barcelona els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo, i Lluís Nicolau d’Olwer.

Després de tenses converses per rebaixar les aspiracions catalanes, quan el projecte de República Federal pactat a Sant Sebastià va ser negat pels republicans espanyols, s’arribà a l’acord que el consell format a Barcelona, actués com a govern de la Generalitat de Catalunya. La Generalitat va ser la recuperació d’un nom històric en el qual ningú no havia pensat abans. Va ser la formula administrativa i política que es va trobar per resoldre el conflicte i obrir el camí a una forma “d’autonomia” catalana.

Francesc Macià, es va veure obligat a acceptar un Estatut d’autonomia per Catalunya. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932, anomenat popularment Estatut de Núria, fou el primer estatut d’autonomia redactat a Catalunya. De caràcter sobiranista, l’estatut va ser aprovat en referèndum pel 99% dels votants. L’avantprojecte de l’Estatut va ser enllestit el 20 de juny de 1931 a Núria i fou aprovat al Parlament espanyol el setembre de 1932, després de ser fortament retallat per les Corts espanyoles.

Francesc Macià va ser president del govern català, amb el nom de Generalitat, de 1932 fins a la seva mort, el 1933.

Pots  escoltar el President Francesc Macià a la proclamació de la República Catalana https://youtu.be/v6iEy4D50KA

La gestió dels residus és un dels reptes ambientals més complexos que afronta qualsevol societat. La Unió Europea s’ha fixat com a objectiu reciclar el 50% de la brossa l’any 2020 i del 60% al 2030. I en el cas de Catalunya l’objectiu és doble: reduir la generació de residus un 15% i aconseguir que la recollida selectiva arribi al 60%. Alemanya ja arriba al 67%, Itàlia al 48%, França al 43%. Espanya, Grècia i Portugal són a la cua. En el cas de l’Estat només s’arriba al 33%. Catalunya arriba al 45%. Santa Margarida i Els Monjos (Penedès) no hi arriba, malgrat que fa trampes al solitari i inclou com a residus del municipi tots els que entren a la deixalleria, encara que provinguin d’altres localitats.

La recollida de residus és una competència municipal -malgrat que en molts casos s’acaba aplicant a nivell comarcal o en mancomunitats-: cada ajuntament el que decideix quin model de recollida selectiva aplica. El més estès és el de segregació en cinc fraccions, orgànic, paper, plàstic, vidre i rebuig.

Tanmateix, el més eficient és el denominat porta a porta. Consisteix en què cada veí deixa a davant de casa seva –tant siguin habitatges unifamiliars o finques plurifamiliars- la fracció de brossa que correspon a aquell dia. El fet de no existir desplaçaments i, sobretot, la “responsabilitat” que suposa deixar la brossa a davant de casa, fa disparar els percentatges de reciclatge. L’anomenat Porta a Porta, està implantat actualment a més de 200 municipis dels 947 de Catalunya.

Estem a les acaballes de 2020 i el municipi de Santa Margarida i els Monjos encara no arriba al percentatge de residus reciclats exigit per la normativa vigent. Per iniciativa de l’oposició, durant la legislatura passada, l’equip de govern municipal va encarregar un estudi sobre la recollida d’escombraries al municipi. Aquest estudi el va fer una empresa exterior i en aquella mateixa legislatura l’equip de govern ja es va comprometre a implementar-lo. En aquella proposta es preveia realitzar la recollida Porta a Porta començant per les localitats més petites del municipi. Estem a les acaballes de l’any 2020 i el treball -que per cert va costar molts diners- continua guardat en algun calaix perdut de la Casa de la Vila

Algunes persones poden pensar que el 50% de reciclatge que exigeix la normativa europea és impossible al nostre territori. Amb dades del 2019 Sant Sadurní d’Anoia ja tenia un índex de reciclatge del 78,38% sobre el total de residus generats, l’Arboç que igual que Sant Sadurní ja té implantat el servei de recollida porta a porta, ja tenia un índex de reciclatge del 58,57%, a Sant Quintí de Mediona era del 68,20% del total de deixalles generades, etc…(El 3 de vuit)

Les dades de SMMonjos són certament sorprenents si ho comparem amb d’altre localitats. Sant Sadurní, que ja hem vist que pot ser un municipi de referencia, produïa l’any 2019, 435,26 k de residus per habitant any, L’Arboç 400,41 k/hab/any. Gelida, que recull les escombraries a la manera tradicional, en produeix 480,38 k/hab/any. SMMonjos 591,15 k/hab/any. Amb aquestes xifres, la pregunta és obvia, perquè a SMMonjos es produeixen més quilos de residus per persona?. La resposta la podem trobar en l’anàlisi de les estadístiques de Residus Municipals de l’Agencia de Residus de Catalunya (2019).

Com exemple ens poden servir les quantitats de residus voluminosos o de les restes de poda recollides. Sant Sadurní, un territori més agrícola que SMMonjos, recull 55,42 tones de restes de poda. Gelida en recull 89,24. SMMonjos en recull 204,18 tones. Si analitzem les dades de restes voluminoses i fusta, Gelida en recull 210,80 tones, l’Arboç 364,66, Sant Sadurní 578,62. SMMonjos en recull 630,44.

Amb aquestes quantitats, i d’altres semblants, s’arriba a la conclusió que a SMMonjos l’ajuntament inclou com residus generats i seleccionats al municipi totes les tones que es dipositen a la deixalleria, vinguin de la Bleda, de Sant Martí, de la Munia, de Torrelletes o de qualsevol altre lloc de la contornada.

Malgrat aquesta “desviació” de les xifres, a les acaballes del termini legal, SMMonjos encara no arriba a reciclar el 50% de les escombraries generades. Aquest fet es veu diàriament en el trist espectable que ofereixen els contenidors d’escombraries, aquests “santuaris de la merda”, on tot s’hi val i on es fa visible la falta d’educació cívica d’una part de la població, i on es constata la poca sensibilitat mediambiental del govern municipal.

Possiblement aquest any la pandèmia evitarà la sanció a SMMonjos per incompliment de la legalitat. Però aquesta no és només una obligació en majúscules de l’Ajuntament, és una mesura mediambiental molt clara per minimitzar els efectes de l’Escalfament Global i també és una oportunitat de negoci clar i, per tant, de generació d’activitats d’economia verda.

Tal dia com avui -14 de novembre- de l’any 1963, el diari francès Le Monde va publicar unes declaracions de l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, d’oposició a la dictadura franquista. L’entrevista va ser feta pel periodista José-Antonio Novais, per iniciativa de Josep Benet i Albert Manent .

Franco, que s’autoanomenava catòlic i amb ell tot l’Estat, va ser considerat per l’abat Escarré com «un estat que no obeeix els principis bàsics del cristianisme». En aquella entrevista Escarré demanava que el poble pogués triar el seu govern, garantir la llibertat de premsa, la fi del clima de guerra civil, i defensar la llengua catalana, no com “un deure, sinó ben bé una necessitat”. Pocs dies després d’aquestes manifestacions va ser clausurada Òmnium Cultural i assaltat el Casal de Montserrat a Barcelona.

La dictadura franquista no podia tolerar aquella defensa dels drets humans, i menys venint d’un membre significat de l’església catalana, el 1965 el govern el va fer abandonar Catalunya i passà a residir al monestir de Viboldone (Llombardia). El 1966 el govern espanyol el va obligar a renunciar al títol d’abat de Montserrat. Malalt de mort (1968), l’abat Cassià Just el portà a Barcelona, fou enterrat a Montserrat.

L’abat Escarré va néixer al Carrer Major, 61 de l’Arboç (Penedès). Ingressà com a monjo a l’abadia de Montserrat el 1923 i fou ordenat sacerdot el 1933.

“En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola.…

L’hora és greu i gloriosa. L’esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!». Lluís Companys (Dissabte, 6 d’octubre de 1934).

Les eleccions generals de novembre de 1933 van ser guanyades pels partits de centre i dreta. A principis d’octubre de 1934 el govern de la república de Ricardo Samper va dimitir, i va formar un nou govern -centralista i autoritari- el Partido Republicano Radical de Alejandro Lerroux i la dreta catòlica, feixista i castellanista de la CEDA, el qual  pretenia anul·lar las reformes socials, polítiques i econòmiques dels anteriors governs d’esquerres. Això les esquerres no ho van tolerar, i l’Aliança Obrera convocà arreu una vaga general que te el màxim seguiment a Astúries, on els sindicats arribaren a controlar tota la conca minera durant quinze dies, fins que l’exèrcit marroquí, dirigit pel general Francisco Franco, acabà amb la revolta a sang i foc.

“Si ara no proclamem la independència de Catalunya, és perquè no volem. Que escoltin les nostres autoritats aquest clam que surt del nostre fons; obrers, intel·lectuals, idealistes, que batega dins vostre un anhel de llibertat: a les armes per la República Catalana.» La Nació Catalana  Òrgan del Partit Nacionalista Català.

És en aquest context que el president Companys, aconsellat pels seus homes de confiança més nacionalistes, proclamà l’Estat Català dins de la República Espanyola. Els motius foren la involució conservadora del govern de la República, però aquí, en el fons, surava el plet rabassaire. No en va, fora de Barcelona va ser al Penedès un dels llocs on més virulència van tenir els esdeveniments. L’enfrontament electoral entre dretes i esquerres reproduïa força bé l’enfrontament social entre propietaris i pagesos, entre amos i treballadors, entre monàrquics i republicans, i entre clericals i anticlericals. La divisió s’havia anat covant al llarg dels anys vint i s’havia radicalitzat els anys trenta, i tenia expressions tan quotidianes, com les dues societats culturals i recreatives que hi havia a la majoria de pobles de la comarca.

A Vilafranca a partir del divendres 5 hi hagué vaga general, es racionalitzà la benzina i l’Ajuntament es va apoderar de la capella de Sant Joan per fer-la servir de presó. El dissabte una gran manifestació va ocupar el Centre Agrícola com a seu del Comitè Revolucionari i al seu balcó s’hi van penjar 4 banderes: l’estelada, la roja dels socialistes i comunistes, la roja i negra dels anarquistes i la roja i verda dels rabassaires. A partir de les 8  del vespre, a la plaça de l’Ajuntament, es van concentrar els camions i autobusos que arribaven amb gent de la comarca; per la ràdio es va sentir la proclama de l’Estat Català que el president Companys estava fent a Barcelona. A dos quarts de 9 es proclamà l’Estat Català des del balcó de l’ajuntament. Els manifestants van iniciar un recorregut per la vila, primer es dirigiren al carrer de Sant Joan, a la seu del Partit Republicà Radical, i el van assaltar. A continuació, es van dirigir al carrer dels Ferrers, a la seu de l’Associació Catòlica, van llençar els mobles pels balcons, inclòs un piano. D’aquí es dirigiren al carrer de la Font, a la seu de la Lliga Catalana, que també fou assaltada i destrossada.

La multitud seguí fins a l’encreuament dels carrers  de Santa Clara i l’avinguda de Barcelona, on havia la capella de Sant Magí que va ser assaltada i cremada. Continuaren les destrosses al Convent del Carme i es dirigiren a l’església de la Trinitat on van cremar la capella del Remei i part del claustre. Els col·legits de Sant Elies i Sant Ramon es salvaren de les flames.

Al voltant de les 11 de la nit els manifestants van saquejar i cremar les capelles de Sant Pelegrí i dels Dolors, i la Basílica de Santa Maria. La basílica va estar cremant durant tota la nit i l’incendi no es va sufocar fins al migdia de l’endemà. Vers la 1 de la matinada la majoria de manifestants es van dissoldre.

Del Pla del Penedès, Sant Sadurní i d’altres pobles de la comarca sortiren alguns camions i autocars que havien d’anar cap a Barcelona a prestar l’auxili que el Conseller de Governació demanava per ràdio, tot i que no aconseguiren arribar-hi perquè la Guàrdia Civil els féu tornar enrere a Martorell i a l’Ordal.

A Gelida l’alcalde (Bertran), sortí al balcó consistorial i manifestà l’adhesió al president Companys, tot proclamant la República Catalana. Després, alguns elements exaltats de l’Esquerra, lligats a “Estat Català”, intentaren sortir en un camió cap a Barcelona. La repressió posterior comporta la detenció de vint gelidencs, el tancament de la Societat Coral una de les dues grans entitats socials del poble, la destitució de l’alcalde i el consistori municipal.

Als Monjos anaren a confiscar un parell d’autobusos del Figuerons de l’Almunia, i intentaren cremar les portes de l’església construïdes feia poc. La feble convicció política  dels “revolucionaris” locals no els va permetre anar voluntaris a Barcelona a defensar la Generalitat, i per la força obligaren a anar-hi a una dotzena de “dretaires de la Lliga”; una avaria en el camió que els portava els hi va permetre fugir. Tretze veïns dels Monjos foren detinguts per aquets fets.

A Sant Jaume dels Domenys el dissabte al vespre cremaren l’església. A la matinada del diumenge el Comitè Revolucionari va ordenar que tots els veïns més grans de 14 anys acudissin a la plaça amb armes i eines de treball, saquejaren la rectoria i obligaren al capellà a vestir de paisà. El diumenge a la tarda va arribar la tropa al poble i proclama l’estat de guerra.

A Vilanova hi va haver combats amb morts i ferits després de la rendició del govern de la Generalitat. A més hi hagueren aldarulls a Sant Sadurní d’Anoia,  Sant Quintí, Torrelavit, Subirats, i les Cabanyes.

A la matinada del diumenge 7 d’octubre la revolta a Barcelona havia estat esclafada per l’exèrcit deixant 74 morts i 252 ferits. La conseqüència fou la suspensió de l’autonomia i l’estatut, la dissolució de centenars d’ajuntaments catalans governats per les esquerres; l’empresonament de 3.400 persones, entre d’altres el president Companys, el seu govern i desenes d’alcaldes i regidors.

L’acte gira al voltant de  la cançó popular catalana, una de les grans passions d’aquesta poetessa i folklorista, i sobre la seva a vida i obra

Dins dels actes commemoratius de l’Any Palmira Jaquetti, el pròxim dilluns 21 de setembre, a les 19 hores, tindrà lloc a la Filmoteca de Catalunya una celebració molt especial. Coincidint amb la data de naixement de Palmira Jaquetti, el 21 de setembre de 1895, des de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural de la Generalitat de Catalunya s’ha programat un acte que gira al voltant de dos eixos fonamentals. El primer, la cançó popular catalana, una de les grans passions de Palmira Jaquetti; i el segon, la seva vida i obra, a partir d’un breu escrit autobiogràfic que ella mateixa va fer, encoratjada per la seva amiga, l’escriptora i biògrafa, Roser Matheu.

En la primera part de l’acte, el músic, investigador i divulgador de la cançó popular catalana, Artur Blasco, connectarà la recerca de cançons populars, que ell mateix va fer a partir dels anys 60 del segle XX, amb la que va dur a terme Palmira Jaquetti més de trenta anys abans. De fet, Artur Blasco va poder entrevistar familiars de persones que havien cantat cançons a Palmira Jaquetti quan ella va recórrer molts pobles del Pallars Sobirà, el Pallars Jussà i l’Alta Ribagorça en el marc de les Missions de Recerca per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Posteriorment, es projectarà un petit documental, realitzat a partir d’una idea d’Artur Blasco i d’uns enregistraments realitzats per ell mateix, en què el públic podrà familiaritzar-se amb el tipus de cançó que Palmira Jaquetti va recollir en els anys 20 i 30 del segle XX en aquells mateixos indrets i en aquelles mateixes famílies.

En la segona part de l’acte, la productora i intèrpret Susanna Barranco, ens oferirà la dramatització ‘Palmira Jaquetti, un cant a la vida’, una composició creada especialment per a l’ocasió a partir de l’autobiografia de Palmira Jaquetti i d’alguns dels seus poemes i cançons. Aquesta dramatització anirà acompanyada de la interpretació al piano, a càrrec del músic Pau Sastre, de diverses peces musicals de Palmira Jaquetti i d’altres que ha compost ell mateix.

L’acte en el seu conjunt constituirà el preàmbul de l’exposició dedicada a Palmira Jaquetti, que es preveu que s’inauguri el proper mes de novembre al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí, i s’emmarca en les accions previstes per tal homenatjar Palmira Jaquetti en el 125^è aniversari del seu naixement, i reivindicar, així, la seva important aportació a la cultura catalana.

Palmira Jaquetti i Isant va ser una poetessa i compositora catalana nascuda a Barcelona, l’any 1895, que l’any 1963 va morir en un accident de cotxe a Els Monjos (Penedès).

En la dècada dels seixanta va arribar el primer “boom” de l‘automòbil. Els cotxes estaven tecnològicament poc adequats a la velocitat que circulaven, la deficient senyalització d’unes carreteres amb mal estat i un excés de confiança per part dels conductors produïen molts morts. La major part de vials del nostre país eren túnels verdosos de plataners d’ombra que feien més suportable el lent trànsit de carruatges i vianants. Com que molts cotxes accidentats acabaven xocant amb els arbres de les voreres, es començaren a talar plataners, l’únic element que no era culpable dels accidents. El tram de carretera N_340 que unia Els Monjos amb Vilafranca no fou una excepció.

Jaquetti era llicenciada en Filosofia i Lletres, fou catedràtica de Literatura francesa a l’Institut de Reus i a l’Institut Montserrat de Barcelona. El 27 de juliol de 1927 es casà, a Montserrat, amb el filòleg i pintor català d’origen belga Enric d’Aoust. Entre els anys 1921 i 1940 recollí cançons populars per a l’Obra del Cançoner Popular Català, per al qual en va aplegar més de 10.000, sobretot de la Vall d’Aran, Andorra i La Seu d’Urgell. La quantitat total de cançons recollides la converteixen en un dels pilars del cançoner popular i de les més importants recol·lectores a escala mundial. Jaquetti va continuar el seu treball de recerca fins i tot després de la desbandada que va comportar la Guerra Civil.

Va impartir classes de música, va compondre cançons per a veu i piano, i va harmonitzar algunes cançons populars. En els anys trenta va fer traduccions literàries al català d’obres franceses. Destaquen les seves traduccions de Gerard de Nerval. L’any 1938 va publicar L’estel dins la llar. En aquest llibre es manifesta l’angoixa per la guerra i reflecteix una acusada sensibilitat, que tendeix cap a l’estilització musical.

L’any 1952 va publicar Trenta cançons nadalenques per a cant i piano. L’any 1954, Selección de canciones navideñas originales y populares. L’any 1961,  Poema de Santa Llúcia. L’any 1955 va guanyar la Flor natural amb el poema Elegies de la solitud als XCVII Jocs Florals, restaurats que es van fer a San José de Costa Rica.

El diumenge 13 de gener de l’any 1957 va visitar Vilafranca per pronunciar una conferencia “con ililustraciones musicales” a la biblioteca pública de la Caja de Pensiones para la Vejez y Ahorros (carrer de Sant Joan) sobre ”La emoción de la Navidad a través del mundo”

El 8 de maig de 1963, a 2/4 de 6 de la tarda, va patir l’accident d’automòbil.  La moral de l’època no podia permetre el divorci, i malgrat que ja feia més de 25 anys que no vivia amb el seu marit, el jutge (Juan Almirall) i el secretari (Vicente Ferrro), la van fer constar com casada. El dia 10 l’enterraren al cementiri de Santa Margarida.

La tecnologia va fer desaparèixer les colles de collidors. La legislació laboral ha fet desaparèixer la denominació, avui ja no són collidors o veremadors, són temporers.

L’estiu no flaireja sol i platja per tothom. Milers de persones es desplacen  arreu de l’estat per treballar en la recollida de la fruita i cada any passa el mateix: centenars acaben malvivint de qualsevol manera i treballant en condicions pèssimes. Tot per aconseguir uns ingressos de subsistència. I aquest any es torna a repetir, però amb el problema afegit del coronavirus. I aquelles persones que buscant feina no semblaven preocupar a ningú ara, preocupen a tothom.

El dia 5 de juliol la Generalitat i l’Unió de Pagesos xifraven en un 90% dels que ocupen els pavellons del Segrià els que no són temporers, sinó persones sense papers i que, per tant, legalment no poden treballar en aquesta campanya.

Actualment és gairebé impossible que un immigrant, que ha arribat a l’estat espanyol de manera irregular, pugui aconseguir un permís de treball. Ha de demostrar que ha viscut tres anys a Espanya i després aconseguir un contracte de treball d’un any, de jornada completa, amb un sou superior al mínim interprofessional. Els “sense papers” que han arribat al Segrià no es poden contractar formalment. I si algú els ofereix feina, serà en negre i, en conseqüència, no compleix ni lleis, ni convenis. Tot i així, molts dels que no tenen papers acaben trobant feina al camp. Si no fos així no anirien a aquest escenari de precarietat. Per ells la “nova normalitat” és molt vella.

Entre les persones desplaçades al Segria, els sanitaris constaten les dificultats per rastrejar els casos de Covid 19, la mobilitat i inseguretat comporten el desconeixement dels companys amb qui treballen o dormen, i la precarietat econòmica en la que viuen no els hi permet deixar de seguir buscant feina. Amb aquestes circumstancies el seu confinament i l’aïllament són molt difícils.

Durant l’estat d’alarma estatal les mesures de contenció de la mobilitat no han funcionat, i a Lleida han arribat persones des de Canàries, València, Múrcia, Galícia, Granada, Madrid, País Basc i fins i tot d’Itàlia. Quantes d’aquestes 30.000 persones, en acabar la seva estada a les terres de Lleida, vindran al Penedès a buscar feina, seguin un itinerari agrícola tradicional, que els permet satisfer la seva subsistència econòmica?.

La collita al Penedès no es preveu bona, ni la quantitat de feina extraordinària, però això no impedirà la mobilitat social. Amb l’experiència del Segrià, al Penedès hem aprés la lliçó?. Les administracions han de ser sensibles amb els sectors socials més perjudicats. Les autoritats sanitàries, els consells comarcals del Penedès, la Mancomunitat, la DO, els principals ajuntaments o els partits polítics  ja estan preparant un pla d’acollida?.

Les preguntes a fer són tantes com problemes han tingut al Segrià. Quins llocs del Penedès hi ha previstos, amb les mesures sanitàries adients, per a que dormin? Com es controlarà la contractació? I als qui aprofitant la situació contractin il·legalment? I els desplaçaments?. Quina serà la infraestructura de rastreig en cas que hi hagi algun cas positiu de Covid 19?. Es tractarà, simplement, com un problema d’ordre públic? Es deixarà la gestió a les organitzacions socials voluntàries?. Quedarà la porta oberta a la incertesa? .

Al Segrià no hi ha hagut temps per aturar l’escalada exponencial de la malaltia. Al Penedès, abans que sigui massa tard, encara i som a temps d’organitzar-nos sense prendre mesures més dràstiques que, com ara ja sabem, tenen un impacte brutal sobre la salut i l’economia.

Més enllà de la tradició oral, l’única referència escrita de la colla de Ball de Valencians de Santa Margarida (Santa Margarida i els Monjos) és la que escriu el reverend Gaietà Viaplana l’any 1927 a les “Notes històriques de la parròquia i vila de l’Arboç”.

El 23 de gener de 1770 es va inaugurar a l’església parroquial de l’Arboç la nova capella del Santíssim Sagrament, i amb tal motiu es van organitzar unes festes religioses i populars en les quals actuaren el Ball de Valencians del Vendrell, els de la Riera, els de Santa Margarida i els del Catllar “que feu el castell de sis sostres, acompanyat de la dolçaina, es reputà pel millor”

L’escrit de Gaita Viaplana ha estat repetidament reproduït per constatar que el Ball de Valencians –una dansa tradicional la coreografia de la qual inclou diferents parts de ball que culmina amb l’elevació de petites construccions humanes- era el precedent immediat dels actuals castells. Així, les darreres investigacions relacionen el Ball de Valencians amb les muixerangues del País Valencià com Algemesí, l’Alcúdia, Peníscola, Titaigües, etc. Alguns autors expliquen la seva introducció i difusió a Catalunya per la incorporació del conreu de l’arròs en terres del Delta de l’Ebre per valencians, particularment de la Ribera del Xúquer.

A Tarragona s’han trobat les notícies més antigues del Ball de Valencians, els anys 1687, 1700 i 1706. L’any 1926, F. de P. Bové, detalla que als castellers “dins el primer terç del passat segle se’ls coneixia baix el nom dels “Valencians”. A aquests propòsit és molt interessant el treball del doctor en Història Àlex Cervelló, que ha redescobert l’origen dels castells i n’ha aportat novetats en una publicació anomenada “Del Ball de Valencians als Xiquets de Valls”.

Durant el segle XVIII, el Ball de Valencians, es va difondre pels pobles del Camp i del Penedès. A principis del segle XIX els balladors van abandonar la dansa i millorar la tècnica de les construccions finals.

Els balls de valencians van evolucionar de diferents maneres. Així, cadascun tenia una música i uns vestits diferents; a més, alguns van deixar de fer torres, altres van incorporar la figura del diable i en algun es recitaven parlaments o “versots” improvisats. El desprestigi social de les danses del seguici popular va fer que a finals del segle XIX els balls de valencians entressin en decadència, fins a desaparèixer totalment abans de la Guerra Civil. S’han trobat diverses versions de la música del Ball de Valencians, i la seva comparació ha permès demostrar que, amb el pas del temps, la melodia va evolucionar fins a convertir-se en l’actual Toc de castells.

Del Ball de Valencians de Santa Margarida tan sols en van quedar les contalles a la vora del foc, a les quals cal afegir les històries sobre algun padrí, que era tan forçut i valent, que quan passava la tartana dels de Valls, per anar a Vilafranca, sempre el recollien.

Quan passats uns anys de la darrera guerra civil es recupera la festa major d’Els Monjos, una de les poques activitats que es programen són els castells, els castells feien festa i país. El costum es va interrompre, i avui,  en cap cas, podem parlar de Santa Margarida i els Monjos com a plaça castellera, ni tan sols de ser un municipi amb memòria. Al recentment inaugurat local de la Festa Major, ubicat a l’antic estable de Mas Catarro, i a qui les autoritats municipals van batejar com “La Cuadra”, no es fa esment del Ball de Valencians, ni de cap altre dansa o quadre sacramental, de les que es ballaven o representaven a Santa Margarida i els Monjos.

Publicat a El 3 de vuit, del 19 de juny de 2020

SALVEM EL FOIX, EL RIU MÉS CONTAMINAT DE CATALUNYA

Els cursos fluvials són un dels ambients de major importància ecològica, constituint l’hàbitat de multitud d’espècies, moltes d’elles en perill d’extinció i de conservació prioritària. Els rius i rieres són l’hàbitat d’espècies tant importants com la llúdriga, el turó, la rata d’aigua, el blauet, la merla d’aigua, la tortuga de rierol o el cranc de riu ibèric, per citar-ne alguns exemples.

Els boscos de ribera, formacions forestals que acompanyen als cursos fluvials, són essencials per la conservació dels propis cursos fluvials i per al correcte funcionament de tot l’ecosistema. Alhora són veritables zones d’esponjament en cas de riuades. Quan el cabal és elevat, el bosc de ribera permet alentir la velocitat de les aigües, reduir l’erosió i, si s’han respectat les planes d’inundació, evitar que l’aigua sobreïxi del seu espai natural. Totes aquestes funcionalitats permeten dissipar l’energia de l’aigua i dels sediments que arrossega i, per tant, que els béns materials i els personals es vegin menys amenaçats en cas d’episodis extraordinaris d’avingudes. Els fenòmens meteorològics extrems s’estan convertint en habituals degut al canvi climàtic, i per consegüent, cal garantir uns ecosistemes fluvials madurs capaços de minimitzar els seus efectes.

El boscos de ribera, a més a més, actuen de filtres de l’aigua, retenint els sediments i els contaminants, oxigenant l’aigua i regulant-ne la temperatura. En definitiva, garanteixen una bona qualitat hídrica. El cursos fluvials, a banda de constituir, per si mateixos, uns espais naturals d’un elevadissim valor ecològic, tenen una funció molt important com a autèntics corredors biològics que vertebren els espais naturals del nostre país, ajudant a una major connectivitat territorial, fet essencial perquè la fauna i la flora puguin ésser el més resilients possibles al canvis produïts per l’alteració en els usos del sòl i les conseqüències del canvi climàtic.

Malgrat la importància ecològica dels boscos de ribera o la seguretat que ens aporten, així com el fet que siguin hàbitats de protecció prioritària -molts d’ells protegits per la llei-, a Catalunya, de forma reiterada, s’han fet actuacions que els ha afectat molt negativament. Les últimes setmanes aquestes actuacions s’han intensificat de forma molt generalitzada i preocupant. L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) està portant a terme actuacions d’eliminació i destrucció dels boscos de ribera i dels ecosistemes fluvials a molts rius i rieres del nostre país. Aquestes actuacions estan vinculades a unes suposades accions “d’urgència” arran dels efectes del temporal Glòria.

Amb el pretext d’haver d’actuar per solucionar els efectes d’aquest temporal s’estan eliminant, de soca-rel, molts boscos de ribera, transformant els rius i les rieres en uns simples canals de desguàs, desprovistos de tot rastre de vegetació, eliminant tot l’ecosistema fluvial. Espais tan importants com la riera d’Arbúcies, inclosa a la Xarxa Natura 2000, on hi havia una important verneda (hàbitat d’interès prioritari a Europa) han estat totalment arrasats i transformats en un simples canal per on passa l’aigua. Aquest mateixa actuació s’està repetit a molts altres rius i rieres del país, per exemple al riu Tordera, al Ter, l’Onyar, el Francolí, el Llémena, al Llierca, al Fluvià, a la riera de Giola, etc.

Amb l’excusa de treure fusta morta acumulada per la riuades, es treuen molts dels arbres vius, actuant, sovint, en trams on aquesta suposada fusta morta era inexistent. Si el tema ja és greu per si mateix cal afegir que aquestes actuacions s’estan duent a terme en plena època de reproducció, just quan els boscos de ribera estan plens de nius i pollets, provocant-ne la seva destrucció.

El greu conflicte que està aflorant és degut a que durant anys s’ha construït en zones inundables, ocupant un espai que realment pertany als cursos fluvials. Pretendre protegir aquestes infraestructures netejant constantment les lleres dels rius, com si fossin jardinets, no és cap solució, si més no a llarg termini. La manca d’una planificació de l’espai fluvial, amb una permisivitat que ha possibilitat que les lleres i les zones d’inundació siguin ocupades per activitats diverses o hagin estat edificades, és la causa real que ha provocat que les avingudes dels rius hagin causat mals i estralls sobre infraestructutes i propietats privades. És necessari que l’Administració actuï amb visió de futur, talar arbres ara no representarà solucionar el problema, sinó una fugida endavant, a un futur on els boscos de ribera seran tan dèbils que deixaran de complir les seves funcions.

Davant dels últims fenòmens climàtics, en que els rius ens estan ensenyant quin és el seu veritable domini, cal que l’ACA els adapti a aquesta realitat física. I, per tant, caldrà actualitzar les zones de domini públic hidràulic, impedir infraestructures i edificacions dins les lleres fluvials, i preparar les zones d’inundabilitat perquè puguin rebre les aigües fluvials en propers períodes de crescudes sense provocar danys. D’aquesta manera estarem permetent així una major permeabilitat i que els rius puguin desguassar l’aigua sense haver d’anar sortejant tot allò que hem construït dins la seva llera. Enlloc de seguir aquests passos, però, ens hem dedicat a eliminar boscos de ribera, que són, justament, la garantia que ens permet minimitzar els efectes d’aquestes avingudes.

Les actuacions que està realitzant l’ACA estan provocant uns impactes ecològics de primera magnitud, afectant a espais naturals i espècies protegides per la llei. A més, resulten accions irresponsables, ja que la transformació dels rius i rieres en uns simples canals de desguàs augmenta el poder destructor de l’aigua. En futurs períodes d’avingudes es pot pronosticar que, en aquests trams on l’ACA està actuant, els efectes destructius de l’aigua poden ser molt més importants.

Per aquests motius, RECLAMEM:

1. Que s’aturin d’immediat les actuacions que està portant a terme l’ACA en els cursos fluvials del país. Que es depurin les responsabilitats pertinents, tant sobre les persones i càrrecs que les han autoritzat, com sobre els que les han executat. Caldrà també que es portin a terme els treballs necessaris per restaurar els espais naturals afectats per tal de recuperar els valors naturals que han estat eliminats.
2. Que els rius, rieres i la resta de cursos fluvials siguin considerats espais naturals d’alt valor ambiental i essencials per la connectivitat ecològica i, en conseqüència, siguin gestionats sempre amb aquesta premissa.

Cal revisar els protocols d’actuació per transformar la visió actual que l’administració fluvial té de les lleres. S’ha de revertir la concepció de considerar els rius i rieres com uns mers canals de desguàs d’aigua, i guanyar una visió dels cursos fluvials com a ecositemes complexes, hàbitat d’espècies protegides i en perill d’extinció, etc. Lògicament, caldrà que es gestionin tenint en compte aquests aspectes.

3. Que en les actuacions que es duguin a terme a les lleres dels rius s’apliqui allò que ja contempla la mateixa ACA en el seu manual de “Criteris tècnics per a l’execució de treballs de manteniment i conservació de les lleres públiques” on s’esmenta que:

“Els treballs es realitzaran durant l’època en què no es pertorbin els períodes de reproducció de les espècies constitutives de l’hàbitat del sistema fluvial i protegides per la legislació específica. En concret, per a la nidificació d’aus caldrà acotar les actuacions, sempre que sigui possible, fora del període comprès entre l’1 de març i l’1 d’agost”.

A més a més, és del tot necessari que en les actuacions en les lleres fluvials hi hagi una direcció ambiental que en faci una supervisió prèviament i durant l’execució dels treballs, per tal de garantir la minimització dels impactes ambientals. Hem detectat una total mancança d’aquest seguiment en les actuacions que l’ACA està portant a terme.

4. Cal que totes les actuacions que es plantegin realitzar dins les zones de domini públic hidràulic siguin sotmeses als tràmits d’informació pública per tal que se’n pugui tenir coneixement i s’hi puguin presentar aquelles al·legacions o recursos que es considerin convenients. També cal que aquestes actuacions es sotmetin al tràmit d’Avaluació d’Impacte Ambiental. Cal fugir de l’actual opacitat en les actuacions que es porten a terme en les lleres públiques i garantir la deguda transparència i el compliment de la normativa catalana, estatal i europea. Fa falta un canvi normatiu pel que fa a les actuacions dins les lleres públiques que es consideren urgents. En cap cas l’excusa de la urgència ha de comportar una manca d’informació pública, de transparència o del tràmit d’avaluació d’impacte ambiental.
5. Que es revisin i s’actualitzin les zones de Domini Públic Hidràulic adaptant-les a l’actual realitat. Cal evitar actuacions dins d’aquesta zona que puguin agreujar els efectes en cas de futures crescudes i avingudes dels nostres cursos fluvials.
6. Que es realitzin les actuacions pertinents per restaurar les lleres dels rius i rieres, retirant totes aquelles infraestructures, com murs o esculleres, que encaixonen i malmeten els ecosistemes fluvials. S’ha demostrat que aquestes estructures són un factor que augmenta els efectes negatius en cas d’avinguda, ja que encaixonen l’aigua i permeten així que aquesta agafi més velocitat i tingui més capacitat destructiva un cop es desborda.

Exposem la nostra preocupació per com s’estan gestionant les lleres dels rius i rieres a Catalunya. Per aquest motiu es crea la Plataforma Salvem els Rius, amb la voluntat de defensar una altra forma de gestionar els cursos fluvials. Estarem atents a les actuacions futures que es duguin a terme i, si fos el cas, les denunciarem a les institucions que pertoquin.

Podeu consultar tota la informació a: www.iaeden.cat/salvemelsrius/