LES FRUSTACIONS DE GLORIA LASSO

Deixa un comentari

Gloria Lasso va ser una cantant molt popular que va tenir una vida dramàtica. Va néixer l’any 1922, en data, lloc i hora incerta ja que existeixen dues partides del seu naixement, una de Madrid i l’altre de Vilafranca, i és molt possible que hagués nascut a Santa Margarida i els Monjos, malgrat que el seu bateig està inscrit a l’església vilafranquina de Santa Maria.

El seu nom real era Rosa Maria Coscolin Figueras.  Vicente Coscolín Jiménez, havia nascut a Egea de los Caballeros (Zaragoza), Teresa Figueras Santacana era de Sant Cugat de Sesgarrigues. De jove vaig conèixer  persones que havien tingut aquesta família per veïns quan vivien a un humil  grup de cases d’Els Monjos anomenades les Cabiles. Quan  neix la Mª Rosa és inscrita a Vilafranca, ja sigui per raó d’un part difícil que va merèixer una atenció mèdica especial, per una simple formalitat baptismal,  o perquè, certament, la família ja vivia a la capital penedesenca.

Temps després la família es trasllada a Barcelona on el seu pare va regentar un bar/bordell al barri Xino, i es dedica a traficar amb objectes robats, per la qual cosa feia sovintejades estades a la presó. Al bar, la Maria Rosa i la seva germana ja cantaven vestides de mexicanes.  Quan tenia 10 anys en una gira actuant a bars de mala nota de Catalunya, el seu pare la va violar.

Va passar la guerra 1936-1939 mig a Barcelona, mig a l’Aragó. Va conèixer la gana i, a Saragossa, es va veure obligada a menjar ratolins, arrels i a beure aigua dels tolls. Als 15 anys cantava pels “nius d’art” barcelonins, locals no massa aconsellables per a una noia jove com “La Bola de Oro”, i treballava en el consultori d’un  metge.  Amb poc més de 17 anys es va casar amb Guillermo Tejero Benito, militar i guitarrista ocasional, que es feia anomenar Guillermo Lasso, un sergent de l’exercit que la acompanyava a la guitarra i de qui va prendre el nom artístic.

Acompanyada del seu marit se’n va anar a Madrid i actuava a  clubs petits. Va trobar feina de presentadora a Radio Madrid i així les seves cançons s’escoltaven molt sovint al programes d’aquesta emissora, fet que li va facilita la promoció.

L’any 1949 Fernando García Morcillo li va oferir que estrenés alguna de les seves cançons: Santa CruzMaría DoloresBésame en la noche i Malvarrosa,  eren a ritme de boleros, que ella interpretava amb una veu plena de sensualitat..  Va enregistrar en discos de 78 rpm aquestes cançons i de seguida es van fer famoses.  Es va presentar a “Villa Romana”, un dels locals més elegants de Madrid però malgrat obtenir un èxit important i continuar enregistrant discos, la seva fama va patir alts i baixos segurament per la inestabilitat de la seva vida afectiva, després d’aconseguir la nul·litat del seu fracassat matrimoni amb Lasso.

L’any 1951, durant una de les seves visites a Barcelona, es va presentar a l’elegant sala de festes Oro del Rhin de la Gran Via, el local on hi havia tingut la seu la Penya Rhin la qual havia impulsat les curses de cotxes al Penedès.  La van acollir com una figura consagrada del bolero i la melodia moderna i va rebre el sincer aplaudiment d’un públic que va reconèixer el perquè de la seva justa i ben consolidada fama.

L’any 1954  es va establir a París començant com substituta d’ una cantant malalta fins esdevenir una estrella del “music hall”. Gloria Lasso estava dotada d’una gran veu, cantà cançó espanyola amb un accent francès rudimentari.  Actuava a cabarets de París d’ambient espanyol com “La Puerta del Sol”.  El títol del seu primer èxit de 1955 ja ho diu tot Amour, castagnettes et tango, però també cantà moltes adaptacions dels grans èxits del moment: Hola que tal (1954), Etranger au paradís (un milió de copies venudes a França, 1956), Toi, mon dèmon (1956), Buenas noches mi amor (1957), Bon voyage (1958), Soi pas fache (1959),…. Luis Mariano, un altre espanyol resident a París, va ser molt amic de Gloria Lasso, amb ella van cantar a duo un èxit de finals dels 50, Canastos

En la seva etapa parisenca va col·laborar i esdevenir amiga  de tots els grans cantants francesos Edith Piaf, Charles Aznavour, Gilbert Bécaud, Brassens, Brel,… Les orquestres que acompanyaven a Gloria LASSO eren les millors del moment com Franck Pourcel o Paul Mauriat que sabien donar prestància als ballables del moment, molt sovint a ritme de cha cha cha més parisenc que caribeny.

El 2 de març de 1958 va actuar al Casal de Vilafranca on va exhaurir les entrades. L’any 1959, en un moment difícil per la nostra cultura, va gravar dues sardanes: La santa espina i La sardana de la rosa.

L’any 1963 va anar a viure a Mèxic des d’on es dedicà al mercat hispà –americà. Va tenir deu marits i múltiples amants. Al llarg dels seus més de 50 anys de vida artística va vendre més de 150 milions de discs,. Els darrers anys Lasso ha resultat beneficiada per la moda kitsch i convertida en una icona gai. L’any 2006 l’ajuntament de Vilafranca li va dedicar un carrer.

Durant tota la seva vida va perseguir dos objectius sortir de la misèria dels seus orígens i l’estabilitat amorosa i sexual malmesa per una violació infantil. No va reeixir en cap de les dues aspiracion; malgrat els seus grans èxits discogràfics va morir  arruïnada a Cuernavaca  (2005) en un pis de protecció social que li havia deixat el seu gendre i, en la permanent recerca de a seva estabilitat afectiva, va fracassar en 10 matrimonis.

Aquesta entrada s'ha publicat en el 9 d'abril de 2022 per Josep Arasa

Per una política de l’aigua al Penedès

Deixa un comentari

Malgrat que les darreres pluges ens puguin donar una imatge distorsionada de la realitat, actualment ja ningú discuteix que l’aigua és un bé escàs al Penedès i que condicionarà el futur del territori.

El tòpic del Penedès, entitat uniformement plantada de vinyes, s’està dissolent amb el seu important desenvolupament industrial emmarcat entre les zones metropolitanes de Barcelona i de Tarragona i amb la recuperació de la vegueria que ens obliga a diversificar les anàlisis i ampliar el seu marc.

Fa poc l’ACA (2022) declarava l’estat de sequera pluviomètrica a l’Anoia i a l’aqüífer Carme-Capellades. Hi ha 21 municipis del Penedès vulnerables a la contaminació de nitrats procedents de fonts agràries o ramaderes, (Argençola, Bellprat, Sant Pere Sallavinera, Santa Maria de Miralles, Mediona, La Llacuna, Sant Martí Sarroca, Pacs, Vilafranca, Sant Pere de Ribes, L’Arboç, Banyeres, La Bisbal, Llorenç, Sant Jaume, Santa Oliva, Albinyana, Bellvei, Castellet i la Gornal, Castellví de la Marca (La Fura 2020). Hi ha deus d’aigua subterrània com la de la Falconera que estan contaminades, en aquests cas per l’abocador d’escombraries del Garraf. La dessaladora de Cunit, que preveia començar les seves aportació d’aigua de boca l’any 2009 i posteriorment l’any 2020, continua aturada.

El Penedès creix concentrant la seva població a la costa. Més del 45 % de tota la població penedesenca viu als 7 municipis costaners, creant grans desequilibris de consum estacionals. Tan sols a Sitges hi ha més de 6.000 places hoteleres i 1.000 apartaments turístics. Però no són tan sols els municipis turístics els grans consumidors d’aigua estival, s’estima que a Vilafranca hi ha 162 piscines, o al terme de Font-rubí n’hi ha 102. Un camp de golf de dimensions mitjanes consumeix tanta aigua com una ciutat d’uns 15.000 habitants i al Penedès hi ha 6 instal·lacions entre les de golf i pitch and putt.

Per al conjunt de Catalunya, i el Penedès no deu ser gaire diferent, els usos urbans de l’aigua, que incorporen el consum domèstic i l’industrial, representen un 27,4% del total (856 hm3/any). Els usos de tipus agrari, que inclouen el reg agrícola i el consum ramader, signifiquen l’altre 72,6% (2.267 hm3/any). A la part nord del Penedès proliferen les granges, una vaca necessita entre 70 i 110 litres d’aigua al dia, una ovella en necessita entre 40 i 70, i un porc beu de 20 a 30 litres d’aigua diaris. A la part central del Penedès predomina el conreu de la vinya, que alguns productors plantegen regar per fer-lo més competitiu, un cep necessita 200 litres d’aigua si el tenim en regadiu.

Amb el sistema actual no hi ha prou aigua per atendre tota la demanda. Entretant a molts pobles del Penedès es desaprofiten milions de litres d’aigües residuals i pluvials, quan  un nou món circular hauria d’estar a punt de néixer. Vivim en un sistema que consumeix sense fre els recursos de la natura. L’aigua juga un paper central en el canvi de model. La manera més sostenible d’ajudar la natura, protegir els recursos subterranis i adaptar-se als efectes del canvi climàtic és mitjançant la reutilització de les aigües residuals. La paraula clau és regenerar. Regenerar és sotmetre l’aigua depurada a un nou tractament perquè es pugui reutilitzar seguint un model circular.

Malgrat la sequera del Penedès -l’actual i la previsible-  no s’obté aigua regenerada. Aquesta manca de sensibilitat es pot constatar especialment a l’estació depuradora de Vilafranca que depura les aigües residuals de 13 municipis. Aigües que de la depuradora van a parar al riu Foix, el riu més contaminat de Catalunya.

Ja l’any 2003, res ha canviat fins ara, l’Agencia Catalana de l’Aigua, qualificava les aigües del Foix (48,3k) entre el seu naixement a la Serralada d’Ancosa fins a la confluència amb la riera de Llitrà d’una qualitat biològica relativament bona, amb incompliments de nitrats. A partir dels pèlags i les deus de la capçalera moltes parts d’aquest tram estan seques la major part de l’any.

La riera de Llitrà -afluent del Foix- recull les aigües residuals de Pacs. La riera de Llitrà és tan sols una claveguera a cel obert fins l’EDAR de Vilafranca, on a la riera, per si no n’hi havia prou, s’hi afegeixen les aigües teòricament depurades de 13 municipis, aproximadament 14 milions de litres diaris. Abocament que s’agreuja especialment els dies de pluja, quan la depuradora no pot contenir l’avinguda d’aigua en no disposar de dipòsits de contenció, ni existir als nostres pobles una doble xarxa de recollida, la pluvial i la d’aigües residuals. Dos kilòmetres més enllà de l’EDAR, a llevant d’Els Monjos,  la riera de Llitrà s’ajunta amb el Foix que desemboca al pantà de Castellet.

Des de la riera de Llitrà al pantà de Foix l’ACA diu que l’aigua té una qualitat biològica deficient. El Foix en aquest tram té com a principal recurs hídric les aigües de l’Estació Depuradora  de Vilafranca. Una depuradora  que està en obres de millora actualment, construïda l’any 1978, amb modificacions  els anys 1996 i 2001. Una EDAR que incorpora al riu moltes més sals de les que els organismes aquàtics poden suportar i alhora fa molt difícil de potabilitzar l’aigua. En el cas de l’amoni tot i tenir índex baixos, pot tenir risc de toxicitat depenent del PH i del temps de permanència. En el cas dels nitrits, els contaminants presents perjudiquen la biodiversitat d’organismes aquàtics i comporta un empitjorament de l’estat ecològic del riu. Si parlem de nitrats, l’excés de nutrients que porta l’aigua és una  de les principals causes del pèssim estat ecològic juntament amb nivells alts de fosfats.

L’estat ecològic (índex ECOSTRIMED) del riu Foix es pèssim en aquesta part, a més a més, incompleix les directrius de la Directiva Marc de l’Aigua d’Europa.

I aquesta aigua i les residuals de Castellet i la Gornal es recullen al Pantà de Castellet on les algues verdoses, són una de les mostres de la malaltia de l’aigua. Una gran quantitat d’algues degudes a l’abundància de fòsfor; aquestes algues provoquen falta d’oxigen en les capes inferiors i, per tant, problemes de potabilitat. La poca fondària del pantà, el fet d’estar mig ple de sediments i l’avaria de les comportes inferiors, no ajuden i s’ha trencat l’equilibri natural del zooplàncton i el fitoplàncton.

En el tercer tram, des de la presa del Foix fins a Cubelles, l’ACA diu que la qualitat biològica de l’aigua és deficient -carregada de fòsfor i nitrats- quan hi arriba aigua, malgrat que actualment des de el pantà ja es subministra un cert cabal ecològic que transcorre per zones amb moltes filtracions. La desembocadura del riu de Foix, a Cubelles, forma una zona d’espais humits. El 2006 la contaminació per aigües fecals del riu Foix a Cubelles, era nou vegades superior al que permet la llei, i res ha canviat malgrat els anys transcorreguts.

Per Santa Margarida i els Monjos passen La Riera de Llitrà i el riu Foix. El Foix, al seu pas pel centre d’Els Monjos, va sec la major part de l’any fins que a llevant del municipi hi desemboquen les aigües de la riera de Llitrà. La Auditoria Ambiental del municipi en el seu apartat 3.2 diu “L’estat ecològic del riu Foix i dels seus afluents al seu pas pel municipi no és bo: les aigües superficials presenten un índex de qualitat ecològica baix”. I segueix “Les aigües subterrànies d’alguns pous del municipi presenten alta salinitat (fins a 1700 microsiemens), i nivells de nitrats insatisfactoris.

L’any 2017 Al Parlament de Catalunya el grup de Junts pel Si va  presenta una proposta de resolució en la qual afirmava que el Foix és un dels rius amb estat més deficient de Catalunya.”  Demanava que “Es realitzi una millora de la depuració d’aigües residuals al llarg de tota la seva conca.

Fa un parell d’anys l’Eix Diari del Garraf publicava un interessant article dedicat al Pantà de Foix que deia “ara tenim una oportunitat d’or de recuperar unes terres que podrien proveir-nos d’aliments de proximitat i d’anar adquirint una importància cabdal per a fer front a l’emergència climàtica”, en poques paraules, que en el futur les zones de rec del Foix podien ser el nostre rebost.

L’autor o autora, amb una benevolència encomiable, oblidava que ja l’any  2009 la Generalitat va prohibir la pesca esportiva a l’embasament del Foix perquè es van trobar carpes amb salmonel·losis. Diu l’OMS que la Salmonella  pot sobreviure diverses setmanes en un entorn sec i diversos mesos en aigua. La salmonel·losis és una  malaltia de fàcil transmissió als humans. Si algú menja productes sense coure regats amb a aigua del Foix a les hortes de Ribes o Cubelles, i si malauradament es contagia, el dany que podria representar pel Penedès seria greu. No seria tan sols que una o unes persones de Ribes o de Cubelles s’han intoxicat per menjar uns enciams regats amb aigua del Foix. Sens dubte, la imatge que produiria un accident semblant, afectaria a tota la marca i el prestigi dels vins dels Penedès prou maltractats actualment.

Al 3 de vuit del 4 de febrer en Jaume Marse de l’agrupació de defensa del medi ambient del Garraf feia una proposta possiblement més realista, ell apuntava a la Demolició de la presa del Pantà del Foix com a única solució.

En fi, el riu i el pantà continuen essent majoritàriament una claveguera a cel obert condicionada pels designis polítics. És cert que s’han elaborat projectes però amb l’estat actual la regeneració de les aigües residuals del Foix és pràcticament impossible. S’han fet moltes promeses de millora incomplertes al·legant arguments econòmics, i jo afegiria que també ha sigut perquè la preservació del medi ambient i, l’aigua en concret, donen pocs vots.

La utilització d’aigües pluvials o les procedents d’una depuradora, amb els tractaments addicionals que la facin adient per a determinats usos, és una pràctica que possibilita disposar de més recursos hídrics i reduir el consum d’aigua. Regenerar les aigües residuals és un recurs que no només va associat, segons la FAO, a la producció d’aigua neta, sinó també d’energies renovables i de fertilitzants, a més de contribuir a reduir els gasos amb efecte d’hivernacle. Segons el Banc Mundial la reutilització d’aigües residuals és, com a mínim, un 48% més econòmica que dessalinitzar.

Fins ara els responsables municipals han utilitzat l’Agencia Catalana de l’Aigua com espantall i sac dels cops per justificar la inacció i la inoperància dels ajuntaments davant els afers hídrics, i han tingut una part de raó. Però amb la situació actual d’emergència els regidors i els alcaldes, principalment, han d’assumir les seves responsabilitats i emprendre accions malgrat que no els hi resultin rendibles electoralment, han de superar el curt-terminisme de les seves actuacions habituals i planificar a mig i llarg termini repensant el territori. L’aigua ha d’esdevenir un dels eixos de la planificació del Penedès. Regidors i alcaldes són els primers que han de posar-se a treballar per recuperar els recursos hídrics, ells poden acabar amb les pèrdues a les conduccions d’aigua que a moltes localitats arriben al 50% (Holanda o Israel estan al 10%).

Poden construir dipòsits de recollida d’aigües pluvials (cisternes) als respectius ajuntaments i als edificis de propietat municipal, per a no desaprofitar més aigua de pluja.

Poden elaborar normatives d’aprofitament de les aigües grises per als edificis de nova construcció o al menys pels habitatges públics que els ajuntaments construeixen.

Son els ajuntaments els responsables dels plans d’urbanisme que haurien d’incorporar la doble canalització de recollida, una per aigües pluvials i l’altre per aigües residuals.

Els ajuntaments poden realitzar un cens dels pous existents al seu municipi i fer controls de les extraccions. L’aigua és un bé escàs i no pot ser gratuïta.

Poden posar a disposició dels veïns un servei de recollida d’aigües residuals pels veïns que viuen a  les més de 200 zones amb baixa densitat de població que tenim al Penedès i especialment per a les 60 urbanitzacions no recepcionades. Aquestes àrees no tenen clavegueres, i masses vegades les aigües residuals s’aboquen descontrolades a qualsevol lloc contaminant-lo. Aprofitin-les.

No els hi hauria d’espantar una depuradora petita i ecològica al seu poble o barri, una depuradora petita i ecològica que els hi permeti reutilitzar l’aigua.

Són imprescindibles campanyes de sensibilització mediambiental entre la ciutadania perquè utilitzi productes de neteja, pintures i d’altres que siguin biodegradables i campanyes municipals per a la reducció del fòsfor, relacionades amb la indústria i amb els productes fitosanitaris emprats en les activitats agrícoles.

Etc, etc..

Pel futur del Penedès l’aigua ha d’entrar a l’agenda dels consistoris urgentment. Avui, mes que mai, tothom ha d’assumir les seves responsabilitats per a no lamentar-nos demà.

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 1 d'abril de 2022 per Josep Arasa

LA BATALLA D’ELS MONJOS

Deixa un comentari

L’any 2008 naixia a Els Monjos el ball parlat d’en Joan de Serrallonga. Aquest quadre històric, que la colla de Sant Martí Sarroca ja havia representat repetidament a la Festa Major de Santa Margarida durant el segle XIX, naixia amb el sobrenom de “Serrallonga de l’Escarrabina (Escarabina en castellà)”.

Escarrabina era el renom d’una casa que hi havia a l’entrada del poble, al costat de la riera de Llitrà on van succeir les darreres envestides de la batalla coneguda com “La batalla d’Els Monjos”.

La batalla d’Els Monjos va tenir lloc el 13 de setembre de 1813. Les tropes angloespanyoles estaven sota els comandaments de Lord Guillem Enric Bentinck per part anglesa i de Francesc Copons i Navia per part espanyola. Le tropes franceses estaven comandades pel general Suchet. Els francesos havien ocupat i saquejat Vilafranca. Els angloespanyols havien fet marrada i parada a Muntanyans (al costat de la Ràpita).

El dia 13 les tropes angleses i espanyoles en formació de batalla avançaren fins la riera de Llitrà on, tres hores després de la sortida, toparen amb la cavalleria francesa. Isidre Mata del Racó escriu que els angloespanyols  “es barrejaren, mataren alguns cuirassers i hússars francesos i en feriren molts i ben escarmentats (els francesos), recularen a galop” fins a Vilafranca. L’exèrcit anglès és retirà amb ordre fins a Tarragona que, amb anterioritat, havien abandonat les tropes franceses.

Malgrat tot, l’exercit anglès també patí baixes, la més important la del capità de dragons del vintè esquadró de cavalleria Guillem Hanson, que era de la il·lustre família de l’almirall Lord Alson. La gesta del capità fou perpetuada en una làpida de pedra col·locada durant anys al costat de l’antiga creu de Sant Salvador a Vilafranca, posteriorment va estar a les antigues casernes fins que foren transformades amb escoles i biblioteca (1936), llavors retorna a la creu de Sant Salvador i després al pati de Sant Francesc.

La lapida, redactada en llatí, diu així “L’ínclit Guillem Hanson, anglès, fill de Joan, expertíssim en l’art militar, capità del XX esquadró de cavalleria britànica, morí valerosament a l’edat de vint-i-cinc anys en lluita contra els francesos, enemics de Britania i d’Espanya, en el camp del poble d’Els Monjos, al costat de Vilafranca del Penedès a Catalunya, el dia 13 de setembre de 1813 manat pel coronel Federic Bentinck.  Per a perpetuar el nom i l’honor de l’heroic adolescent els seus companys de lluita, afligits li dediquen, amb el beneplàcit de l’Il·lustre Bisbe de Barcelona”.

L’any 1943 l’ambaixada anglesa, assabentats de l’existència de la làpida, van portar-hi una corona en record i homenatge, dedicada al seu compatriota mort feia 140 anys a la Batalla d’Els Monjos.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en el 30 de març de 2022 per Josep Arasa

A L’HORA VELLA  O A L’HORA NOVA?

Deixa un comentari

Aquesta era una pregunta que s’utilitzava per referir-se a l’hora fins ben entrats els anys 50. Era habitual quan es quedava amb algú, o quan es parlava dels horaris d’algun esdeveniment, preguntar si es tractava de l’hora nova o l’hora vella.

La pregunta tenia el seus origen quan Franco l’any 1940 va canviar l’hora que correspon a l’estat espanyol per l’hora de l’Alemanya nazi, l’hora que Adolf Hitler anava imposant a tots els territoris conquerits, preveient que Hitler guanyaria la guerra.

El meridià de Greenwich, que marca els fusos horaris mundials amb les anomenades Greenwich Meridian Time (GMT), creua el territori peninsular, però, aquí tenim la mateixa hora que Polònia o Austria i no la del Regne Unit o Portugal, cosa que seria més coherent.

El primer canvi d’hora del 2022 ha sigut aquest diumenge 27 de març. D’aquesta manera es preveu que l’hora de sortida i posta de sol sigui molt més tard que el que tenim actualment, guanyant molta llum solar a les tardes. Amb el canvi el Sol es pondrà passades les 8 del vespre.

L’any 1974 Europa va començar a harmonitzar els canvis horaris a tots els països com a mesura d’estalvi energètic per fer front a la primera crisi del petroli, per l’encariment d’aquest producte. La darrera regulació data de l’any 2000, amb la directiva europea 2000/84, en què s’unifiquen els dies dels canvis d’hora a tots els països de la Unió Europea i s’estableix que siguin el darrer diumenge de març i el darrer diumenge d’octubre.

La primera unificació horària de l’estat espanyol va succeir l’any 1901. A començaments del segle XIX, el territori espanyol tenia diversos horaris que podien variar molt d’acord amb cada zona. Per exemple, el migdia de Madrid no coincidia amb el de Barcelona, era 30 minuts més tard. En casos més extrems, entre Galícia i Mallorca, hi havia gairebé 60 minuts de diferència. Aquestes disparitats es van resoldre per decret oficial, on es va estipular que tot el territori espanyol s’ajustaria a l’horari del Meridià de Greenwich o GMT.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, el 27 de març de 2022 per Josep Arasa

EL PENEDÈS SENSE AIGUA

Deixa un comentari

A Catalunya les reserves totals d’aigua estan al 52%, fa un any estaven al 86%. La situació no és nova, en els darrers 20 anys ja s’han produït cinc episodis de sequera i el canvi climàtic cada dia es fa sentir més.

El Penedès s’asseca i, al mig de l’etern debat territorial i de les promeses incomplertes, l’aigua cada dia esdevé un bé més escàs. El dia 24 de febrer el DOGC publicava una resolució per la qual es declarava l’estat de sequera pluviomètrica a l’Anoia i a l’aqüífer Carme-Capellades.

Les dues dessaladores existents a Catalunya -la de Tordera i la del Prat de Llobregat- ja han incrementat la seva producció fins el 85%, quan encara no ha arribat l’estiu. La dessaladora de Cunit, que la Generalitat havia planificat per començar les seves aportació d’aigua l’any 2009 -van  tornar a anunciar que l’any 2020 ja funcionaria- continua amb les obres aturades. Tot i així la solució de les dessaladores és molt cara i genera salmorra d’escassa o nul·la utilització.

Agreujant la falta de pluges hi ha municipis penedesencs que tenen seves aigües subterrànies contaminades per nitrats procedents de fonts agràries i/o ramaderes, segons l’Agencia Catalana de l’Aigua: Argençola, L’Arboç, Banyeres i la Bisbal. Municipis com la Llacuna o Santa Margarida i els Monjos, amb anàlisis fets per particulars, estan en zones vulnerables. Deus d’aigua subterrània com la de la Falconera estan contaminades per l’abocador d’escombraries del Garraf i d’altres desaprofitades com les surgències dels Aigua Dolç.

Mancances d’aigua que ja es preveien l’any 1957 al “Plan de Aguas de Catalunya” elaborat per Victoriano Muñoz, en el qual s’establia una sèrie de canals que des de Xerta havien de portar aigua de l’Ebre fins a Barcelona passant i regant l’Alt  i el Baix Penedès, en un recorregut semblat al de l’actual autopista. Entretant el Penedès ha anat creixent concentrant la seva població a la costa. El 50 % de tota la població penedesenca viu als 8 municipis del costat del mar, creant grans desequilibris de consum estacionals. Tan sols a Sitges hi ha més de 6.000 places hoteleres i 1.000 apartaments turístics. Però no són tan sols el municipis costaners els grans consumidors d’aigua estival, s’estima que a Vilafranca hi ha 162 piscines, o al terme de Font-rubí n’hi ha 102.

Entretant a molts pobles del Penedès es desaprofiten milions de litres d’aigües residuals. L’EDAR de Vilafranca -que depura les aigües residuals de 13 municipis- aboca a la riera de Llitrà -afluent del Foix- 14 milions de litres diàriament que van a parar al contaminat i porós pantà del Foix. L’abocament s’agreuja especialment els dies de pluja, quan la depuradora no pot contenir l’avinguda d’aigua en no disposar d’un gran dipòsit de contenció, ni existir als nostres pobles una doble xarxa de recollida, la pluvial i la d’aigües negres. El Foix es una claveguera a cel obert des de la depuradora de Vilafranca fins el Pantà. L’anàlisi de les aigües del pantà de Foix tan sols convida a la seva demolició, malgrat les periòdiques promeses d’inversions.

Segons el Banc Mundial la reutilització d’aigües residuals, com a mínim, és un 48% més econòmica que dessalar. Convertir les aigües residuals en un recurs no només va associat, segons la FAO, a la producció d’aigua neta, sinó també d’energies renovables i de fertilitzants, a més de contribuir a reduir els gasos amb efecte d’hivernacle.

Planificar el futur del consum d’aigües al Penedès i trobar noves fonts d’aigua és imprescindible, però molt complex. Les solucions no són senzilles i totes allunyades del curt-terminisme polític al que ens tenen acostumats. El repte afecta a tothom, els actors polítics i els ciutadans, i cal abordant-lo urgentment a partir d’un canvi cultural que impulsi la reducció de la demanda, la planificació urbanística i canviï el concepte de l’aigua com producte gratuït.

(Publicat a El 3 de vuit 04-03-22)

Aquesta entrada s'ha publicat en General, el 4 de març de 2022 per Josep Arasa

El Dr. Eduard Pons i Soler de la Ràpita (SMMonjos)

Deixa un comentari
Ultra el santificat Raimon de Penyafort, el rapitenc més important que ha tingut el municipi de Santa Margarida i els Monjos ha estat el doctor Eduard Pons i Soler.
Eduard Pons va néixer el 26 d’agost de 1891, concretament a les 3 de la tarda, a la masia de Sellarés de la Ràpita i va morir l’any 1960 a Barcelona. La masia de Sellarès estava darrera d’on actualment hi les naus de la benzinera, era una propietat important de la que qual tan sols queda la denominació dels Pins de Sellarès, popularment coneguts com els Tres Pins, malgrat que actualment tan sols en quedin dos. Eduard Pons era fill del farmacèutic Josep M. Pons Reventos originari de Torrelavit i de Magdalena Soler Totosaus d’Els Monjos, propietaris de la masia.
El dr. Pons també va ser farmacèutic com el seu pare, va tenir la farmàcia a la Travessera de Gràcia de Barcelona, era un home conegut pels seus consells mèdics, la seva ciència en la formulació de productes i el seu humanisme.
En Josep Rius i Morgades (El Vendrell 1912-1996) en el seu text “El dr. Eduard Pons i Soler, un penedesenc exemplar” després d’exaltar la catalanitat del personatge escriu, “Pels milers i milers de persones que ell va curar, tant amb els seus preparats com amb els seus consells senzills, però plens de saviesa, aquest home serà recordat amb veritable nostàlgia per la seva ciència, altruisme i simpatia vers els treballadors. Ell és digne de figurar entre els fills preclars i honorables de la nostra terra”. “Homes com ell, són els que formen, els que ajuden a formar una comunitat espiritualment solidaria, humanament agermanada, l’única manera de viure i conviure en el futur”.
Rius i Morgades va ser un vendrellenc amic de Salvador Espriu, autor entre d’altres de “Bells indrets catalans”, “Catalunya estimada”, “La Comarca del Garraf”, etc… Va lluitar durant la darrera guerra civil al costat del govern escollit defensant la democràcia i Catalunya. L’any 1942 encara estava engarjolat a la presó Model de Barcelona.
Rius i Morgades en un altre apartat del seu text sobre el dr. Pons i Soler, l’any 1980, escriu adreçant-se a l’ajuntament de SMMonjos , quan ja s’havien fet les primeres eleccions democràtiques,  “jo demanaria al nou ajuntament que dediques un dels seus carrers principals a un fill seu que no sols honora el seu poble i la seva comarca”.
Quaranta i dos anys després d’aquella sol·licitud, a SMMonjos, encara no hi ha cap carrer amb el nom del seu fill l’il·lustre, Dr. Eduard Pons i Soler.
Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 23 de febrer de 2022 per Josep Arasa

LA CORAL DE LA MARGARIDOIA DELS CORS DE CLAVÉ

Deixa un comentari
A la coral de la Margaridoia (Santa Margarida i els Monjos) l’hi està costant superar la Covid, ens consta que fa temps que no assagen i que els hi falten veus masculines joves per mantenir la tasca cultural que han realitzat durant 130 anys.
Seguin les directrius del polític, compositor i escriptor Josep Anselm Clavé i Camps, l’any 1892 es va crear als Monjos la coral “La Margaridoia”, amb l’objectiu d’apropar la música i la cultura a la classe treballadora. El cor va agafar el nom d’una planta, la “margaridoia perenne” (Bellis perennis) que fa una flor molt semblant a la margarida, i és molt comú arreu dels Països Catalans, creix de forma silvestre als prats o a les vores dels camins.
Cantaven a l’església durant els oficis religiosos i a les caramelles per Pasqua, i el seu primer director va ser el Pinxo de Vilafranca. Els primers assaig del cor es feren a la sínia de Cal Macià, més tard sota la direcció del mossèn Joan Bassany, es realitzaren a l’antiga farmàcia d’Els Monjos. Posteriorment la direcció la feu en Pep Carreter (Josep Caraltó ) i en Fèlix Xaus.
La Margaridoia estava integrada per 35 socis ordinaris (els que cantaven) i 96 de protectors que pagaven una quota. S’establia una multa de 25 centims als que faltaven a un assaig i d’una pesseta per faltar a una actuació.
Per poder disposar d’un local social l’any 1907 van comprar uns terrenys on el van construir i inaugurar l’any 1914. L’any 1931 l’entitat passar a anomenar-se Societat Coral Republicana Margaridoia. Al repertori del cor, a les populars caramelles, les Flors de Maig o Salut Cantors si afegiren els Segadors i la Marsellesa.
Acabada la guerra de 1936-1939 el cor va patir els entrebancs d’aquella desfeta, i va ressorgir de la ma d’en Jaume Sendra que feia de director, d’en Ramon de ca la Vicenta, del Nen Patatetes, del Peret Filoses, del Nen del Ramon, del Barbat, del Joan del Moli, del de cal Capellans, den Jaume Fantico, den Pau del Serral, del Coix Quintana, del Catasus, del Jaume Fuster, den Joan Sendra,
L’any 1951 el cor ja es va tornar a federar als cors de Clavé. A finals dels anys 60 dirigia el cor de la Margaridoia en Joan Sellés, antic membre de l’Escolania de Montserrat. L’any 1984 es va celebrar a la Margaridoia una trobada de Cors de Clavé a la qual van assistir una trentena de corals de diferents llocs de Catalunya i es va formar un petit cor infantil, de curta vida, dirigit per la Teresa de cal Quim i en Josep de cal Ton Pastor.
L’any 2006 el cor va editar el seu primer i únic disc dirigits per en Joan Anton Labrador, que no fa gaires anys va traspassar la direcció a les dues primeres noies que van entrar al cor, la Mireia i la Mar Navarro.
Esperem que aquesta situació del cor “La Margaridoia” es superi aviat i puguem tornar a gaudir de la mes vella entitat cultural del municipi.
Aquesta entrada s'ha publicat en el 19 de febrer de 2022 per Josep Arasa

L’ERMITA DE LA BLEDA (Santa Margarida i els Monjos)

Deixa un comentari
L’ermita de la Bleda, dona servei religiós als veïns de Farran i a Puigdesser (Santa Margarida i els Monjos).
La llarga història de l’església de la Mare de Deu de la Bleda l’hi ha donat algunes particularitats: està al terme de SMMonjos en una localitat, La Bleda, que majoritàriament és terme de Sant Martí Sarroca; no pertany al bisbat com la majoria d’esglésies, és particular, dels amos del castell; malgrat la seva ubicació al terme de SMMonjos no està vinculada a la parròquia de Santa Margarida ni a la de Sant Martí Sarroca, està vinculada a la de Sant Genís de Pacs.
El lloc de la Bleda ja s’anomena l’any 994 i l’ermita el 1032. Al segle XII l’ermita era l’església parroquial. El 1247 fou unida al monestir de Sant Pere de Casserres del bisbat de Vic i cada any els hi havia de pagar 32 quarteres de blat. Al segle XVI el papa Sixt V va unir l’església a la comunitat de Vilafranca i des del 1825 és sufragània de Sant Genís de Pacs.
Es tracta d’un edifici que amb els anys ha estat profundament transformat especialment l’any 1683. Els arrebossats exteriors impedeixen precisar les característiques constructives de l’edifici, en el qual destaca el campanar d’espadanya de dos ulls. A l’interior de l’ermita es conserva una extraordinària pica baptismal.de forma troncocònica.
La Bleda va tenir l’ermita com a parròquia fins el 27 d’abril de 1954 quan va ser beneïda la nova església de la Mare de Deu de Montserrat situada al pla de la Bleda. Actualment a l’ermita es celebren tres aplecs: la segona Pasqua, el 8 de setembre quan es celebra la festivitat de “les marededeus trobades i per Tots Sants.
La primitiva imatge de la Mare de Deu de la Bleda era negra com la de Penafel i la de Montserrat, va ser cremada juntament amb les cadires durant la guerra 1936-1939. El 13 de maig de 1940 després d’una missa de campanya van entronitzar la nova imatge, aquesta vegada blanca.
Des de l’any 2016 l’ermita i el castell són propietat de la família Torres, que té els edificis en procés de restauració. La imatge també es va restaurar i esperà l’acabament de les obres.
A les acaballes del franquisme l’ermita també va tenir una funció política, ja que era un lloc on es feien reunions clandestines de caràcter polític i sindical degut a la seguretat que donava el seu isolament.
(Per saber-ne més de la Bleda i de l’ermita val la pena consultar “El llibre de la Bleda” de Maria Lluisa Termens i Santa)
+10
Aquesta entrada s'ha publicat en el 6 de febrer de 2022 per Josep Arasa

HISTÒRIES DEL FOC, EL TIÓ I LA SOCA

Deixa un comentari

La cuina era, sense cap dubte, una de les parts més importants de la casa. Era presidida pel setial del foc. El foc era considerat l’element purificador i protector de les nostres llars, de les terres de conreu i fins i tot del bestiar. El setial del foc era l’altar on la família reunida al seu entorn li rendia culte. Era el lloc de pregaria, on la família recordava els seus avantpassats alhora que donava gràcies pels bons fruits recollits de la terra. Era l’indret de contes i de llargues converses mirant les flames.

Durant el solstici d’hivern hi havia la creença que fent un bon foc ajudaven a renéixer el sol. Amb aquesta finalitat es posaven una gran soca-tió al setial del foc que es feia “cagar” la nit de Nadal. Posteriorment el tió havia de cremar durant tretze dies seguits. Passats aquets dies el sol començava a brillar amb més força. Perquè el tió donés més virtut al sol calia tallar-lo durant la lluna vella del mes de novembre d’un any per l’altre, i deixar-lo assecar a l’ombra, que no hi toques ni el sol, ni la pluja. Si el tió cremava més de tretze dies volia dir que el sol brillaria amb més intensitat. Les cendres del tió s’escampaven pel camp per tenir collites abundoses. Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també ha desaparegut el costum de cremar-lo després de la cagada i també els costums al voltant de les cendres que quedaven. Aquestes eren utilitzades com a elements de protecció contra el llamp, les cuques, etc. a les cases i als camps.

El Tió (també dit tronc de Nadal, soca, xoca) és un dels elements de la mitologia catalana i una tradició molt arrelada a Catalunya, Occitània (on es diu en occità cachafuòc o soc de Nadal), Aragó (on es diu en aragonès troncatoza o tizón de Nadal/Navidat),  i Andorra.

Normalment el 6 de desembre, dia de Sant Nicolau, ja es tapa amb una manta perquè no tingui fred i s’alimenta diàriament fins la nit de Nadal quan es fa cagar. Al tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures i ous, i tot se li ofrena cru. També se li dona aigua. En realitat, hi ha múltiples tradicions locals que a vegades prefereixen uns aliments o uns altres.

Es tracta d’una tradició amb segles d’història, inicialment relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d’hivern. El tió és un ritual d’origen rural, significa l’abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. Té el mateix origen de l’arbre de Nadal tan popular als països anglosaxons. És l’auguri del renaixement de la natura després de l’estació hivernal.

Per fer-lo cagar, generalment s’envia la mainada a resar o a cantar nadales a un altre espai de la casa. Tot seguit se’l colpeja per torns o tots plegats al ritme de la cançó o vers oportú, dels quals existeixen múltiples variants. Aquest procediment es repeteix fins que el tió no caga més o bé fins que caga algun objecte que així ho indica, com una arengada ben salada, carbó, un all o una ceba, o bé es pixa a terra.

Tradicionalment, el tió mai no cagava objectes grossos sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc.

Amb lleugeres modificacions hi ha moltes versions de la cançó per fer cagar el tió, la més popular al Penedès és:

Caga tió

avellanes, avellanes,

caga tió

avellanes i torró.
No caguis arengades
que són massa salades
caga torrons
que són més bons.
Si no vols cagar

garrotada, garrotada.

Si no vols cagar

garrotada hi haurà.

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 11 de desembre de 2021 per Josep Arasa

La beata Maria Ràfols i Santa Margarida (Santa Margarida i els Monjos) .

Deixa un comentari
EL MOLI D’EN ROVIRA La llavor de la Caritat de JOAN BORRUT FARRAN
El Molí d’en Rovira és un mas de principis del segle XVIII, la seva tasca es desenvolupava en la feina d’un molí fariner mitjançant dues pedres de grans dimensions. Aquest, es nodria de la força hidràulica de la riera que rep diferents noms al pas pel terme de Vilafranca (de l’Adoberia, de Melió) i que a l’ajuntar-se amb la de Santa Maria dels Horts rep el nom de riera del Molí d’en Rovira i que més endavant del molí es bateja com a riera de Santa Digna o simplement de Vilafranca. Justament el mateix curs fluvial que dins una fondalada, acabada d’entrar al terme d’Olèrdola, movia les moles d’un altre molí, el Molí d’en Coll. Hi ha l’hipotesi que originalment hi hagué una rellevant roureda a la zona que li donà la toponímia al molí.
Potser però, la notorietat més coneguda del mas té relació amb el naixement en aquest edifici, el 5 de novembre de 1781, de Maria Ràfols Bruna, que anys a venir serà la fundadora de la Congregació de les Germanes de la Caritat de Santa Anna –conjuntament amb Mn.Joan Bonal–, de la que en fou primera superiora general.
De familia d’origen humil i de fortes conviccions religioses, la batejà just dos dies després de néixer a la Basílica de Santa Maria de Vilafranca, on així ho testimonia una placa commemorativa del 30 d’agost de 1908 encara avui en dia. Del registre d’aquest bateig en sabem d’ella que era filla d’en Cristòfol Ràfols i de Margarida Bruna, ambdós originaris del poble de Santa Margarida (Santa Margarida i els Monjos) i moliners llavors del Molí d’en Rovira, on vivien. Un dels padrins fou Joan Pau Alcover, jove pagès de la família benestant vilafranquina propietària del mas i que els oferí treball després d’haver estat la parella treballant al Molí de l’Abadal, a tocar de Penyafort. Rebé el Sagrament del Baptisme de la mà del vicari Miquel Vila.
Al cap de dos anys de néixer es van traslladar al Molí de Mascaró de la Bleda (Cal Gat), ja que alguns dels seus germans presentaven greus problemes de salut degut a la humitat de la zona del Molí d’en Rovira.
Tampoc la Bleda serà la residència definitiva dels Ràfols. Un nou desarrelament, amb les conseqüents penúries i dificultats, experimentarà la família quan la Maria ja ha fet els onze anys. Aquesta vegada tocarà retornar a Santa Margarida, on naixerà, el 17 de març de 1793 l’últim dels seus germans, i on, l’any següent morirà el seu pare.
Una hemiplegia progressiva li va provocar una paràlisis total en els darrers mesos de la seva vida. Morí a Saragossa el 30 d’agost de l’any 1853 a l’edat de 72 anys i 49 anys de vida religiosa; un exemple a seguir, des de la caritat, atenció i hospitalitat cap a les necessitats de les persones més vulnerables. Així va convertir-se en una penedesenca universal. Les Germanes de la Caritat de Santa Anna, és una congregació global present a Europa (Itàlia, Regne Unit, Rússia, Espanya), Amèrica (Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Equador, Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Perú, Veneçuela) Àfrica (República Democràtica del Congo, Costa d’Ivori, Gabon, Ghana, Guinea Equatorial, Ruanda), Àsia (Xina, Filipines, Índia, Nepal) i Oceania (Austràlia, Papua-Nova Guinea), i la seva seu general és a Saragossa. Precisament és on resta el seu cos enterrat. El diumenge 16 d’octubre del 1994 fou beatificada en l’homilia del sant Pare Joan Pau II a la Ciutat del Vaticà.
El Molí d’en Rovira va anar passant per diferents llogaters que feien funcionar el molí, o bé, que només hi vivien; així fou fins a l’any 1929 quan la Congregació adquireix la Masia-Molí per unes 1500 pessetes.
El dia 6 de juliol del 1934 venen les primeres quatre Germanes a fundar la Comunitat de Germanes de la Caritat de Santa Anna a Vilafranca del Penedès. Inicialment s’instal·laren al mateix molí fins al 4 de gener del 1936, per tal de vetllar per les obres dels edificis que la Congregació havia començat a construir el 1931 just al costat. Entre les seves tasques també preparaven els teixits i ornaments per a vestir les diferents estances i esglésies dels futurs edificis, com també rebre amb Hospitalitat a tots els feligresos que volguessin visitar el Molí. El 1936 es va inaugurar l’església i part de l’edifici. El convent és obra de l’arquitecte Josep Alemany i Juvé, i el projecte de l’església el va realitzar l’arquitecte Josep M. Sagnier. El conjunt es dóna a conèixer com a Residència Mare Ràfols.
Des d’aleshores la Masia-Molí, o més familiarment anomenat “La Casita” per part de la comunitat, ha sofert tres rehabilitacions importants per tal de mantenir l’estructura (1929, 1977, 2005) i actualment tot i no tenir semblança al Molí que veié Maria Ràfols, es troba en bones condicions per acollir visites de devots, col·legis, i altres col·lectius amb interès cultural. Coincidint amb el dia del natalici de la Mare Ràfols, cada any es celebra una jornada de portes obertes. #Personatges #Penedès
Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 15 de novembre de 2021 per Josep Arasa

Més de 15 persones empadronades al mateix habitatge a SMMonjos

Deixa un comentari

La gestió municipal a SMMonjos, masses vegades, des de fa masses anys, sembla que trepitgi la il·legalitat i no és tan sols per ser l’únic ajuntament de Catalunya on s’ha inhabilitat, per prevaricació, a la secretaria durant cinc anys i a l’alcalde per 9 anys.

La situació d’ocupació d’habitatges a SMMonjos és massa habitual i s’estima que consentida. A SMMonjos no existeix cap cens d’habitatges ocupats il·legalment. SMMonjos ha multiplicat per 2,5 el nombre d’habitants des de que el partit socialista controla l’ajuntament amb majoria. Ara l’ajuntament proposa un nou pla d’habitatge. Un nou pla que fa molta pudor d’increment de la construcció i, conseqüentment, del nombre d’habitants i de l’especulació.

Al carrer Eugeni d’Ors d’Els Monjos hi ha un pis, que actualment ja no disposa d’electricitat, on es conegut que s’han empadronat més de quinze persones. El veí, amb importants deutes amb el consistori, sembla ser que lloga l‘adreça als nou vinguts per empadronar-s’hi a canvi d’una quantitat mensual. Explotació de persones sense gaires recursos que necessiten un domicili fictici per gaudir de tot allò al que tenen dret. Aquest fet ha estat comentat repetidament a la policia local.

Els ajuntaments poden exigir al ciutadà que es vol empadronar la presentació del document identificatiu, llibre de família i títol que legitimi l’ocupació de l’habitatge (escriptura de propietat o contracte d’arrendament i darrer rebut, o contracte de subministrament —aigua, gas, llum, telèfon, etc.), per a comprovar la veracitat de les dades de la seva sol·licitud d’empadronament. Si no disposa de documentació identificativa de l’habitatge, es pot comprovar per informe policial, inspecció del mateix servei, etc., que el veí realment hi resideix. L’ajuntament de SMMonjos no fa res de tot això i així en un pis de 90 metres quadrats admeten que hi viuen més de 15 persones sense vinculació familiar.

A ulls dels veïns, un pis així sembla una mina de captació de vots. Amb una certa habilitat demagògica del partit de la majoria -ajudes, treball precari, plans de formació, etc- cada empadronat pot ser transformat en un elector, i en aquest moments, quan el futur electoral és incert, qualsevol aportació es benvinguda.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, el 5 d'octubre de 2021 per Josep Arasa

EL PLA HIDROLOGIC DEL PENEDÈS

Deixa un comentari

El Penedès, viu un dels moments més decisius de la seva història. Un encreuament de circumstàncies que ens porta a la disjuntiva entre ser el pati del darrera de les conurbacions barcelonina i tarragonina, mantenir la nostra identitat tradicional o, fins i tot, avançar cap el futur intentant compatibilitzar les dues opcions. En aquesta situació, l’aigua no és un tema residual.

Molt son els factors que incideixen en el futur del Penedès: la crisi de producció agrícola, una legislació que prima la construcció com centre financer dels ajuntaments, uns eixos comunicacionals dissenyats per organismes aliens al territori, el canvi climàtic, ….. Ens deien que totes les solucions pel futur del Penedès estarien al Pla Territorial, pla inacabat des de fa 7 anys.  Fa uns anys al·legàvem que aquesta la lentitud burocratitzada era una malaltia d’Espanya i les seves institucions. Ens ventàvem que a Catalunya posàvem el servei al país per davant als partits i els designis dels polítics. Per moltes raons, la malaltia també ha triomfat a casa nostra.

Catalunya és seca. El Penedès és un territori que, amb poques excepcions, és cada dia més escàs d’aigua, i la poca qui hi ha és estacional o subterrània. La més important de les deus subterrànies conegudes és la desaprofitada de la Falconera. Al Penedès no tenim Pla Territorial i tampoc tenim pla hidrològic.

Mancances d’aigua que ja es preveien l’any 1957 al “Plan de Aguas de Catalunya” elaborat per Victoriano Muñoz, en el qual s’establia una sèrie de canals que des de Xerta havien de portar aigua de l’Ebre fins a Barcelona passant i regant l’Alt  i el Baix Penedès, en un recorregut semblat al de l’actual autopista.

Des del reculat 1957 les poblacions del Penedès han tingut un important creixement sense millorar les seves reserves hídriques. El pla hidrològic del Penedès és imprescindible si volem mantenir o estabilitzar el creixement humà, industrial o agrícola. S’han creat polígons industrials, urbanitzacions, hotels i centres d’estiueig sense cap planificació,  desaforadament s’han construït piscines i hem augmentat el consum domiciliari i industrial d’aigua.

Els projectes de l’Ebre mai es van realitzar totalment, com tampoc la proposta més recent de portar aigua des del Roine (Occitania). L’arribada de les aigües del Ter i les del Llobregat van satisfer una part de l’aigua de boca, però el Penedès continua augmentant les seves necessitats hídriques.

La clau no és tan sols buscar nous recursos, si no reduir la demanda i acabar amb la percepció que l’aigua es gratuïta. Els ajuntaments tenen molt a dir i a fer en aquest camp en compliment de la legislació vigent, des de la creació d’un cens dels pous existents a cada municipi, fins a la instal·lació de comptadors a tots els punts d’extracció d’aigües subterrànies, especialment a les industries.

L’any 2020 l‘Agencia Catalana de l’Aigua va anunciar que recuperava les obres de la dessaladora d’aigua de mar de Cunit, que l’entitat ja havia anunciat l’any 2009. Aquesta solució és molt cara i genera salmorra d’escassa o nul·la utilització.

Entretant a molts pobles es perden milions de litres d’aigües residuals per una deficient depuració. La depuradora de Vilafranca -que depura les aigües residuals de 13 municipis- aboca a la riera de Llitrà -afluent del Foix- 14 milions de litres diàriament que van a parar al contaminat i porós pantà del Foix. L’abocament s’agreuja especialment els dies de pluja, quan la depuradora no pot contenir l’avinguda d’aigua que hi arriba, en no existir una doble xarxa de recollida -pluvial i aigües negres- en els nostres pobles, i no disposar d’un gran dipòsit de contenció.

Segons el Banc Mundial la reutilització d’aigües residuals, com a mínim, és un 48% més econòmica que dessalar. Convertir les aigües residuals en un recurs no només va associat, segons la FAO, a la producció d’aigua neta, sinó també d’energies renovables i de fertilitzants, a més de contribuir a reduir els gasos amb efecte d’hivernacle.

Planificar el futur del consum d’aigües al Penedès i trobar noves fonts d’aigua és imprescindible, però molt complex. Les solucions no són senzilles i totes allunyades del curt-terminisme polític al que ens tenen acostumats. Per això cal començar per planificar el desenvolupament hídric del territori que, com a mínim a curt termini, ens torni a portar a  un equilibri entre l’oferta i la demanda. El repte afecta a tothom, els actors polítics i els ciutadans, i cal abordant-lo a partir d’un canvi cultural que impulsi la reducció de la demanda i canviï el concepte de l’aigua com producte gratuït o privat .

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 30 de setembre de 2021 per Josep Arasa

José Zorrilla a la Festa Major de Vilafranca i a SMMonjos el 1868

Deixa un comentari

JOSÉ ZORRILLA, A SANTA MARGARIDA I ELS   MONJOS I A LA FESTA MAJOR DE VILAFRANCA DEL 1868

  • CASTELL DE PENYAFORT.- El poeta va viure uns mesos a la Ràpita per escriure bona part del seu llibre de llegendes “Ecos de las montañas”
  • PUIG I LLAGOSTERA.- Aquest vilafranquí, amic seu, era propietari de del Castell de Penyafort, i el va convidar a assistir a la festa major del 1868

Pere Ferrando Romeu

A les portes del que havia de ser el Concurs de Castells de Tarragona del 2020, el tarragoní i Cap de Plaça de Sant Fèlix, Jordi Bertran va donar a conèixer al “Diari de Tarragona” que el poeta José Zorrilla, universalment conegut per la seva obra “Don Juan Tenorio”, va estar vivint per terres castelleres l’estiu del 1868. Pocs dies després, l’historiador vilanoví Xavier Güell aportava i ampliava noves dades al seu blog “balldexiquetsdevalls.wordpress.com” referents a la relació que Zorrilla va mantenir amb diferents amics seus i a les excursions que li organitzaven, entre les quals diverses festes majors del Camp de Tarragona, on hauria contemplat les perceptives actuacions castelleres.

Zorrilla, a les seves memòries “Recuerdos del tiempo viejo”, editades el 1882, va rememorar el següent: “Estas fiestas y certámenes de torres de hombres y luchas de carreras de los Xiquets de Valls, en las cuales me tocava dar alguna vez el premio á los vencedores”.  En poques paraules, l’escriptor cita la rivalitat de dues colles exhibint-se en una actuació i amb un premi en litigi per la millor, a part dels pilars caminant que sembla descriure amb allò de “luchas de carreras”. Bertran i Güell aporten tot un seguit de dades que situen Zorrilla vivint en la masia del seu amic, el comte de Rius, a prop de Tarragona, amb diferents escapades a altres poblacions. Oportunitats suficients per veure una o diverses actuacions castelleres.

En totes dues aportacions s’hi esmenta la bona relació existent llavors entre Zorrilla i el vilafranquí Josep Puig i Llagostera (1835-1879), un industrial i polític rellevant a l’època, de pare vilanoví i mare vendrellenca i poc estudiat encara, que li va obrir les portes de casa seva de bat a bat quan Zorrilla va marxar de la població burgalesa d’Estépar per venir a viure al nostre país, ja que havia rebut l’encàrrec d’escriure  una llegenda amb gravats de Gustave Doré per part de l’editorial barcelonina Montaner i Simón.

Assabentat del compromís, i segons paraules del mateix Zorrilla “el excéntrico fabricante Pepe Puig i Llagostera […] me ofreció hospitalidad en su casa de Barcelona y en su fábrica de Esparraguera”. El reputat empresari vilafranquí era propietari de la colònia tèxtil allí establerta, que duia el seu nom, i que més tard fou coneguda com la Colònia Sedó, en funcionament fins a l’any 1980.

ZORRILA A VILAFRANCA

Tot semblava prou clar i ben documentat, fins que les casualitats de la vida van fer que aquesta primavera passada, llegint el recull d’articles del cronista vilafranquí Antoni Sabaté Mill De Prop i de Lluny, editat el 1994 per Edicions El 3 de Vuit, ens vam topar amb un escrit que parlava de la festa major vilafranquina i d’alguns dels seus convidats més rellevants que ha tingut al llarg del temps. Deia Sabaté “¿Fué también por la Fiesta Mayor cuando en 1865, un ilustre vilafranqués injustamente olvidado, J. Puig i Llagostera, acompañó a Vilafranca al vate vallisoletano José Zorrilla?”.

La data del 1865, és errònia, ja que Zorrilla llavors vivia a Mèxic.  Però la resta concorda amb tot el que hem vist. És en aquest punt que vam iniciar la recerca per tal d’esbrinar si realment Zorrilla va venir a Vilafranca aquell any 1868 i el paper que va jugar Puig i Llagostera en tot aquest afer.

Repassant la correspondència entre els dos personatges, dipositada i consultable per internet a l’Archivo Municipal de Valladolid, ens adonem de l’enorme complicitat entre ells dos. Zorrilla l’anomena com el “querido Josué” o “mi querido Pepón”. El desembre del 1867 diu que “necesito recogimiento y silencio”. El gener del 1868 li confessa que “no tengo mas amigos que usted”, explica l’encàrrec de l’editorial barcelonina, i li pregunta “si es possible que yo llegue a esa [ciutat] sin ruido, me encierre en su casa de V. de absoluto incognito y saliendo a tomar el aire solo a primera hora de la noche y sin V. para que no me atisben, acabe yo mi leyenda…” . Més, endavant, a finals de febrer, Zorrilla insisteix: “pero ¿cree V. en conciéncia que yo pueda vivir largo tiempo en Barcelona? Yo odio las ciudades y me jodo en los hombres reunidos en sociedad. Hace catorce años que vivo en el campo por que necesito mucho aire, mucha luz y mucha soledad”

Les intencions de Zorrilla, doncs, estan prou clares: volia estar tranquil, passar desapercebut i tenir temps per escriure. Continuant amb el repàs del contingut de les cartes entre ells dos sabem que Zorrilla va arribar a Olesa de Montserrat –a prop de la colònia d’Esparreguera- el dilluns 23 de març. I aquí s’acaben les cartes, lògicament per que ja eren junts. Com hem vist, el mateix poeta reconeix que el seu amic li va oferir la seva hospitalitat a la casa de Barcelona i a la fàbrica d’Esparreguera: en aquesta població del Baix Llobregat és on es va instal·lar en primera instància. Però, i Barcelona? No odiava les grans ciutats?

La resposta a aquestes preguntes les trobem al diari madrileny El Imparcial del 31 de març, tan sols vuit dies després de la seva arribada: “según tenemos entendido, el Sr. Zorrilla fijará su residencia en una casa de campo, cerca de Villafranca del Panadés, dedicándose á continuar sus Ecos de las montañas, que ha empezado á publicarse en Barcelona”. L’encàrrec ja tenia nom: Ecos de las montañas, i la seva publicació va anar apareixent per fascicles: el diari barceloní La Pubilla del 29 de març ja informa de l’aparició de les primeres entregues.

EL CASTELL DE PENYAFORT A LA RÀPITA (SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS)

Però, quina era aquesta casa de camp a prop de Vilafranca? La solució l’hem trobat novament a la premsa, aquest cop local. Al setmanari Panadés del 26 de febrer del 1949 es comenta la lectura de l’obra Ecos de las montañas a la biblioteca de la Caixa de Pensions. I aprofita la conjuntura per transcriure la ressenya d’una excursió realitzada l’abril del 1879 per part d’un grup d’intel·lectuals barcelonins i organitzada per Puig i Llagostera. Entre els diversos llocs visitats hi havia el convent de Sant “Domingo” -actualment anomenat castell de Penyafort-, situat Al terme de Santa Margarida i els Monjos i de la seva propietat. A l’esmentada ressenya s’afirma que l’expedició va poder admirar “el precioso panorama que se extiende a los pies del edificio, donde el inspirado poeta castellano señor Zorrilla escribió buena parte de su preciosa obra ‘Ecos de las montañas’”. Tot i que no hem pogut trobar d’on va sortir aquesta ressenya ni el seu autor, és evident que la informació la va donar el mateix Puig i Llagostera als integrants de l’excursió, ja que havien passat onze anys de l’estada de Zorrilla a Penyafort. I acaba la notícia de l’acte a la biblioteca ponderant sobre la importància de la presència del poeta en aquest indret:  “Si don José Zorrilla ha alcanzado la inmortalidad por su obra ‘Don Juan Tenorio’, ello no quiere decir ni en mucho que ésta sea su obra cumbre. ‘Ecos de las montañas’ cuya cuna puede decirse fué nuestro cercano San Domingo, es una colección de Leyendas históricas ilustradas nada menos que por el artista Gustavo Doré…”

L’edifici en qüestió fou posat a la venda amb la desamortització del 1836.  L’industrial Miquel Puig Catasús, pare del Josep, el va adquirir en subhasta pública a l’Estat el 1851 i, a la seva mort, el 1863 l’heretà el seu fill, que el va convertir en residència senyorial rural de la família.

I aquí és on Puig i Llagostera va poder satisfer els desitjos del seu íntim amic: gaudir de pau, tranquil·litat, estar lluny de les grans ciutats, poder passar desapercebut i tenir concentració per escriure. Arran d’aquestes troballes vam tenir el goig (de la ma del company de recerques Josep Arasa) de passejar-nos pels entorns del castell, on vam descobrir que el camí que mena a la font de Sant Llorenç no te res a envejar a alguns dels gravats del francès Gustave Doré que acompanyen el text de Zorrilla…

Existeix encara, tot i que d’una manera més tangencial, una segona relació de Zorrilla amb Vilafranca. Ens referim a la admiració que l’escriptor vilafranquí Eduard Vidal i Valenciano proferia al poeta castellà. En la sessió de tarda del Teatre Principal de Barcelona del dia 29 de març, on Zorrilla hi va assistir, Vidal i Valenciano va presentar el seu text titulat “Ben vingut sia. Salutación a Zorrilla”, juntament amb altres textos d’altres poetes catalans, tots en homenatge a l’il·lustre espectador que tot just feia una setmana havia arribat de terres castellanes al nostre país.

Hem dit a l’inici que a l’estiu d’aquell any 1868 hom situa el poeta en una masia prop de Tarragona, propietat d’un altre amic seu, el comte Rius. El mateix Zorrilla ho explica a les seves memòries: “Retirado en una masia de Tarragona perteneciente á la família del hoy conde de Rius, trabajaba yo con afan en la conclusión de mis Ecos de las montañas […] escrito en los intervalos breves que de quietud relativa me dejaban la interminable série de convites, veladas, excursiones y extremados obsequios con que los catalanes me honraron por aquel tiempo. En medio de un capítulo, el municipio de Tarragona, la comisión de los juegos florales de Reus ó cualesquiera otra delegación de perentoria fiesta mayor, en país más ó menos cercano, me encerraba en un coupé de un tren especial, y comenzaba conmigo una semana de bailes, lecturas, festines y serenatas; y los buenos de mis editores Montaner y Simon quedaban en Barcelona con las manos en la cabeza, sin poder dar á los suscritores de mis Ecos de las montañas otra razon de la falta de entregas que la de que el autor estaba en una ó en otra fiesta, en tal ó cual población.”

És a dir, que la tan cobejada tranquil·litat i el desig de passar desapercebut no es van poder acomplir del tot. La premsa del moment ja anava donant compte d’alguns dels actes en que el poeta era present. Es molt probable que algunes d’aquestes excursions tinguessin com a punt de partida l’estació d’Els Monjos, ben a prop del castell de Penyafort. La seva estratègica ubicació, just a mig camí entre les ciutats de Barcelona i Tarragona, van possibilitar la mobilitat de Zorrilla pels diferents compromisos que anaven sorgint. A Tarragona, per exemple, hi va arribar el 25 de juliol i era previst que s’hi quedés uns dies per visitar Reus, Valls i Poblet. Marxava el 30, i el u d’agost un altre cop cap a la imperial Tarraco per assistir, junt amb el polític i escriptor Victor Balaguer, a la festa major de Constantí.

A LA FESTA MAJOR DE VILAFRANCA

Sigui com sigui, a finals d’agost s’esdevé la festa major de Vilafranca. Davant de totes les dades aportades sembla que podríem respondre afirmativament a la pregunta formulada per Sabaté Mill, en el sentit de si fou per la festa major el moment en que Puig i Llagostera va convidar al seu amic Zorrilla a visitar Vilafranca. Totes les evidencies exposades així ens ho fan creure. Però el detall que, al nostre entendre, esdevé definitiu per afirmar-ho, és aquest breu aparegut al Diario de Tarragona del 2 de setembre: “Bienvenido.- En el último tren de Barcelona llegó anteayer á esta ciudad [de Tarragona] el eminente poeta señor Zorrilla”. Abans d’ahir era el 31 d’agost, darrer dia de la festa major vilafranquina, i el tren tenia el seu origen a Barcelona, però no tots els passatgers eren d’allí: entre mig hi ha moltes estacions…

En aquest viatge sí que sabem que el poeta castellà s’establí a la masia del comte de Rius, a prop de Tarragona, on s’hi va estar fins a finals de setembre amb el propòsit d’acabar –segons ell mateix recorda- la seva obra Ecos de las montañas.

I, pel que fa a la festa major vilafranquina d’aquell any 1868 sabem, gràcies al llibre dels administradors de Sant Fèlix que es va distingir “sobre manera las dos oposades colles de Chiquets ab los seus admirables castells de nou”.  Una competició que concordaria amb les paraules del mateix Zorrilla que hem transcrit a l’inici, quan parlava de “certámenes de torres de hombres”  i dels quals “me tocava dar alguna vez el premio á los vencedores”.

Sigui com sigui, el cas és que, amb el present treball podem afegir una altre il·lustre espectador de la festa major vilafranquina. Si ja ho van ser el Baró de Maldà a l’any 1805, el periodista barceloní Pau Pifarrer cap el 1839, i el polític i músic Anselm Clavé el 1863, ara hi hem d’afegir el nom de José Zorrilla per la edició del 1868. I es que, com diu la crònica de la festa major d’aquell any publicada en un diari barceloní “La festa de Vilafranca, unida al franc caràcter dels vilafranquins, deixa inesborrables records als forasters”.

Pere Ferrando Romeu

Publicat a “El 3 de vuit” el 27 d’agost de 2021

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 30 d'agost de 2021 per Josep Arasa

CA L’ÁLVAREZ CUEVAS d’ELS MONJOS

Deixa un comentari

Malgrat l’aparent abandó que actualment presenta la casa i el jardí de Ca l’Álvarez-Cuevas, aquest edifici esta inclosos en el catàleg del Patrimoni Cultural Català. Edifici que no fa gaires anys l’ajuntament volia adquirir per enderrocar. La casa ha estat molt modificada al llarg dels anys. Amb posterioritat a la seva construcció s’hi va afegir la galeria d’arcades situada a la planta primera de la façana orientada a ponent i la torratxa aixecada al centre de l’edifici. A la planta baixa de l’edifici hi havia els cellers i la casa dels masovers, els darrers dels quals foren els de cal Filoses.

Alguns encara recorden les misèries del darrer dels Álvarez-Cuevas mig despullat, descalç o estirat per terra, en algun racó del municipi,  imatge que no correspon a la llarga història del seu llinatge, ni a la important quantitat de propietats que tenien. En José Luis Álvarez-Cuevas pertanyia un  llinatge nobiliari espanyol originari de la Corona de Castella, els membres del qual van ocupar importants càrrecs polítics i militars i van arribar a ostentar el marquesat de Santa Cruz de Marcenado i el vescomtat del Puerto.

Els Álvarez-Cuevas tenen els seus orígens en el Principat d’Astúries, encara que els seus membres es van assentar molt aviat en el Regne de Sevilla, on a finals de l’ segle XVII, les possessions de la família s’estenien per Jerez de la Frontera, Rota i el Puerto de Santa Maria, ciutat on es troba el Palau Álvarez-Cuevas.

Després de la Guerra de Successió Espanyola (1701 – 1715) i la victòria del Borbó Felip V, de qui van ser partidaris els Álvarez-Cuevas, successius membres de la família van participar en la Carrera d’Índies, desenvolupant ocupacions militars d’alta graduació a Cadis, Veracruz, l’Havana i Cartagena d’Índies, dins de l’Armada Espanyola . Així mateix, van ocupar diferents càrrecs municipals a El Puerto de Santa Maria, on Francisco d’Álvarez-Cuevas i Banquer, regidor perpetu, va arribar a ser fill il·lustre de la ciutat.

Al seu torn, van anar gradualment cobrant poder i fortuna gràcies a les seves permanents aliances i llaços de fidelitat cap a la monarquia, situació que es va afermar a la fi de l’ segle XVIII, quan la branca troncal de la família es va establir al Principat de Catalunya, al casar-se Juan Álvarez-Cuevas i de Craywinckel, tinent coronel de cavalleria, amb la vilafranquina Maria Lluïsa de Viard i de Salvador  (1777- 1857), neboda del comte de Fogonella.

Al llarg de la seva història, la Casa d’Álvarez-Cuevas ha entroncat amb importants cases nobiliàries espanyoles : els barons de Florejachs, els marquesos de Cerdanyola, als comtes de Castellar i, amb aquests últims, a Juan Alonso Pérez de Guzmán , i al duc de Medina Sidonia . Els darrers Álvarez Cuevas de SMMonjos estaven emparentats per part de mare -Mercedes Vedruna Zuzucarregui (1888-1972)- amb santa Joaquima Vedruna i Vidal (1783 – 1854) – la fundadora Germanes Carmelites de la Caritat- qui abans de pronunciar els seus vots religiosos havia tingut 9 fills amb el vigatà Teodor de Mas i Solà.

 

 

Personatges destacats de a família Alvarez Cuevas.-

Francisco de Álvarez-Cuevas i Pelayo (mort en 1738),  capità general de mar i terra i capità de navili de l’Esquadra del Mediterrani.

Francisco de Álvarez-Cuevas i Banquer (fill de l’anterior), capità de la Milícia Urbana i regidor perpetu del Puerto de Santa Maria (Cadis).

Juan de Álvarez-Cuevas i Banquer (germà de l’anterior), oficial de la Armada Espanyola en el Virregnat de Nueva Granada.

Juan de Álvarez-Cuevas i de Craywinckel (1740 ), tinent coronel del Regiment de Dragons de Lusitania.

Maria Ramona de Álvarez-Cuevas i de Viard (1777-1857 ), VIII marquesa de Santa Cruz del Marcenado i vescomtessa del Puerto .

Manuel María de Navia-Osorio i de Álvarez-Cuevas (1806 – 1881), IX  marquès de Santa Cruz de Marcenado i  diputat a Corts.

José María de Navia-Osorio i d’Álvarez-Cuevas (1812 ), vescomte del Puerto, brigadier, diputat en Corts i governador civil de Oviedo i Santander .

Antonio de Pàdua (1812 – 1889 ), Narcís ( 1812 ), Felip ( 1814 ), Francisco i José ( 1817 ) d’Álvarez-Cuevas i de Tord, cavallers de la Reial Ordre d’Isabel la Catòlica i de la Real i Militar Ordre de San Fernando.

José de Álvarez-Cuevas i de La Cassanha (mort en 1929 ),  diputat a Corts.

Juan de Álvarez-Cuevas i de Sisternes (1873 – 1936), alcalde de Vilafranca del Penedès entre 1925 i 1930 .

Manuel de Álvarez-Cuevas i Olivella (1874 – 1930), tinent d’alcalde de l’ Ajuntament de Barcelona i president del Comitè organitzador de la Exposició Internacional de Barcelona del 1929 .

Luis de Álvarez-Cuevas i de Alarcón (1876 ), propietari industrial de Sant Cugat de Vallès, va residir llargues temporades a SMiMonjos i es va casar amb Mercedes Vedruna Zuzucarregui amb qui va tenir els darrers tres fills d’aquesta branca familiar.

Maria de las Mercedes de Álvarez-Cuevas i Güell (morta en 1971), en possessió de la Medalla franquista de Sofriments per la Pàtria.

 

La família Alvarez Cuevas és o ha estat propietària de múltiples edificis històrics i finques arreu de Catalunya:

Palau Reial de Vilafranca, actual Museu de les Cultures del Vi de Catalunya.

Palau Macià a Vilafranca del Penedès.

Castell de Penafel a Santa Margarida i els Monjos.

Ca l’Álvarez-Cuevas a Santa Margarida i els Monjos.

Casa Santurce d’estil modernista, a Barcelona .

Mas de la Pansa a Castellví de la Marca.

Terrenys on actualment hi ha el Triangle a Barcelona (antiga Avinguda de la Llum).

Terrenys de l’Hospital General de Catalunya (Sant Cugat del Vallés).

Blocs d’habitatges a la part alta de Barcelona.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 21 de juliol de 2021 per Josep Arasa

Greu amenaça de contaminació a Santa Margarida i els Monjos

Deixa un comentari

L‘empresa Porland Valderribas SA (antiga Uniland, antiga Ciments Freixa) que produeix ciment a la seva planta de Santa Margarida i els Monjos, ha sol·licitat al Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya substituir el coc de petroli que utilitzava com combustible per carbó, la qual cosa representa un increment important d’emissions contaminants a l’atmosfera: pel transport dels producte i per la tipologia del mateix.

La substitució del coc de petroliper carbó representarà un incrementde la quantitat de producte degut a que per obtenir les mateixes calories calen més tones de combustible i, conseqüentment, un augment del transport. Transport que ja no pot ser ferroviari degut a que tot el moll de carrega de l’estació va desaparèixer per la constricció de les vies de l’AVE.

Segons el professor Carlos Arribas Ugarte “el coc de petroli té un major valor del Producte Calorífic Inferior (PCI) de 32,50 GJ/tona, davant del carbó nacional, 27,34 GJ/t o el d’importació, 24,45 gJ/t.” això vol dir que s’hauran de cremar més tones de carbó que de coc de petroli (46% en el cas de carbó nacional i 17% en el cas de carbó d’importació) per aconseguir la mateixa quantitat d’energia, la qual cosa vol dir una major quantitat de transport i per tant d’emissions de gasos d’efecte hivernacle relacionades amb el transport. El coc de petroli té el seu origen generalment en les refineries més properes (Tarragona, Castelló, Puertollano, Cádiz, Huelva). Degut a que les mines de carbó de l’estat han tancat, el carbó serà d’importació de Colòmbia o d’Austràlia, que són els principals proveïdors.

Un altre dels factors que cal tenir en compte és que el canvi provocarà un increment de les emissions de gasos d’efecte hivernacle especialment del diòxid de carboni. Segons el professor Carlos Arribas “El factor d’emissió del carbó d’importació és 101,00 kg/GJ i el nacional 99,42 Kg/GJ, i el del coc de petroli és 97,5 kg/GJ, conseqüentment hi haurà un increment en les emissions de CO2”.”

Aquesta substitució també provocarà un increment de les emissions d’arsènic a l’atmosfera “El factor d’emissió del carbó és 7,1 mg/GJ i el del coc de petroli 3,98 mg/GJ. Hi hauria un important augment en les emissions d’aquest metall pesant.” I el mateix passarà amb metalls pesats i altament cancerígens com són el crom i el mercuri. Les emissions de plom augmentaran un 60% i serà d’un 400% l’increment de les dioxines i els furans.

És per a tots aquests motius que La Plataforma Cívica per la Salut i el Medi Ambient de Santa Margarida i els Monjos, el Col·lectiu Ecologista Bosc Verd, el Moviment contra la Incineració de Residus, amb el suport de SOS Penedès, han presentat un recurs de reposició al Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, i fan una crida a totes les veïnes i veïns, les administracions, els partits i les associacions del Penedès per tal d’iniciar accions per deturar aquest canvi tan perjudicial per a la salut, el medi ambient i l’acceleració del canvi climàtic, i exigir a aquesta empresa el consum d’energies menys contaminants com el gas.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en el 6 de juliol de 2021 per Josep Arasa