Avui , dia 27, fa 30 anys de la mort del gran periodista, escriptor i un dels més importants poetes valencians del segle xx, Vicent Andrés Estelles. L’any 1984, quan treballava a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, vaig assistir a l’Encontre d’Escriptors de la Mediterrània que es va celebrar a la ciutat de València, on vaig conèixer el gran Estelles.

L’Encontre d’Escriptors del Mediterrani el va organitzar l’Ajuntament de Valencia quan era alcalde Ricard Perez Casado, aquell economista que tan bé coneixia Barcelona on va estudiar, on va publicar la majoria dels seus llibres i on es va fer conèixer amb articles a Serra d’Or i a Gorg.

Presidia la Generalitat valenciana el seu company socialista, i també economista,  Joan Lerma, que havia accedit a la presidència l’any anterior. Un jove Lerma que anys més tard esdevindria ministre d’Administracions Públiques amb Felipe Gonzalez i, que si no vaig errat, acabaria la seva carrera política al Senat.

Durant aquells dies vaig poder tractar i escoltar deus de la ploma i les idees. L’occità Robert Lafont que va reivindicar la seva llengua occitana com llengua oficial de l’encontre. Amb José Agustin Goytisolo vam parlar del bombardeig de l’aviació italiana franquista conegut com la bomba del Coliseum, que jo tan sols coneixia per algun llibre d’història, i que ell va patir tant degut a la mort de la seva mare en aquella barbaritat. Em van entusiasmar les seves explicacions sobre un autor que a mi m’apassionava, Cesare Pavesse.

En Josep Maria Castellet ens va donar una lliçó d’humilitat territorial i cultural, argumentant que malgrat la tradició cultural que hi havia a l’entorn del Mediterrani aquest era, actualment, un mar empobrit, érem el sud d’Europa i el nord d’Africa, que els nostres eren països “pobres”, que no érem plenament Tercer Món, però que tampoc estàvem al davant de les nacions “civilitzades”.

Vaig escoltar el manacorí Jaume Vidal i Alcover, el company sentimental de Maria Aurèlia de Campany, i allà vaig saber que, casualment, érem veïns a l’Eixample barceloní. Parlar amb el macedoni Kole Casulede sobre la constitució iugoslava i la concepció del federalisme em va obrir a noves esperances per una nova Europa que encara veia, i continuo veient, llunyana.

Hi havia tanta imaginació, tanta lletra en l’Encontre que aquelles nits no vaig poder dormir del neguit. La llista de participats era llarga i representativa, guardo cares, gests, frases, idees manllevades d’alguns d’ells.

“No hi havia a Valencia dos amants com nosaltres/ Feroçment ens amaven des del matí a la nit./Tot ho recorde mentre vas estenent la roba./Han passat anys, molts anys: han passat moltes coses/De sobte encara em pren aquell vent o l’amor/ i rodolem per terra entre abraços i besos.…..” Ovidi Montllor m’havia fet conèixer Els amants de Vicens Andrés Estellés i ara estava dinant amb el poeta, el creador. Davant per davant a la mateixa taula amb el gran narrador de la vida real. No se que vaig menjar, ni tan sols si ho vaig fer escoltant aquella veu humil que sortia d’uns llavis d’aire trist. Vaig saber que era fill d’un forner de Burjassot amb pocs recursos econòmics, que havia treballat d’aprenent de forner, d’orfebre, d’oficinista. Que havia fet els estudis de periodista sense tenir el batxillerat, que tenia afició per les estilogràfiques i que aquella era l’eina que feia servir per escriure els seus versos. Que sempre es va qualificar de proletari. Em va parlar de les amenaces rebudes per aquell motiu, de les repetides trucades telefòniques insultant-lo a la matinada. Al saber que jo era del Penedès em va parlar dels nostres vins i del conyac que ell havia consumit solitàriament i amb un cert excés. Si fins aquell moment m’entusiasmaven les seves poesies, en aquell dinar em vaig enamorar de l’Estellés home, quina persona tan bonica. Moltes gràcies Vicent “Canyot” per la teva exigència personal, per la teva consciencia de classe i de país, gràcies per les teves paraules!!.

La cloenda de l’Encontre la va presidir  Lerma, ho vam celebrar amb una paella excel·lent a un restaurant del Palmar a l’Albufera. El desplaçament es va fer amb albuferencs, aquelles barquetes sense quilla tan pròpies per a navegar dins l’Albufera. Anàvem en grups de quatre persones, el barquer i tres de nosaltres. El destí o els organitzadors em van posar a la mateixa barca que Antonio Gala i el president Lerma. Antonio Gala, l’escriptor espanyol, pedant, del mocador al coll i bastó inútil, va començar a parlar del seu gos Troylo i emfatitzar sobre no se quins somnis, evidentment, malgrat el protocol·lari saber fer de Lerma, vam fer el viatge parlant de política social el president i jo.

Que és una calçot?.-

Els calçots son una varietat de cebes tendres especialment conreada -entre d’altres- per l’àpat comunitari anomenat calçotada. Són cebes poc bulboses i més suaus que es calcen a mesura que creixen. El nom del calçot prové de la manera de plantar-lo, mig colgat a la terra, que es coneix com a «calçar», perquè el brot sigui ben blanc i tendre.

A més del seu ric sabor, els calçots tenen moltes propietats alimentàries. En línies generals, cal destacar que la ceba és una planta amb un alt contingut en vitamines i minerals. Se li atribueixen propietats, tonificants, diürètiques, digestives i fins i tot afrodisíaques. Així, s’ha estudiat que els calçots són bons per prevenir constipats, per a la coagulació de la sang i a més aporten elements essencials com: potassi, ferro, zenc, fòsfor, àcid fòlic.

El calçot neix a Valls?

Hi ha diverses versions sobre l’autèntic origen del calçot, però la més coneguda és la que atribueix al  Xat de Benaiges, un camperol que va viure a la ciutat de Valls a la fi del segle XIX. Es diu que aquest camperol va posar a escalfar al foc un parell de brots de ceba, i immediatament, es va adonar del deliciós sabor que tenia aquest plat que, a principis del segle XX, es va convertir en un aliment habitual a moltes cases del Penedès i del Camp de Tarragona.

Els romans ja menjaven calçots?.-

Recentment s’ha trobat una pintura de l’època romana (segle III), on apareix un home degustant un porrus capitatus o, el que és el mateix, un calçot. La sorprenent història comença l’any 2000 molt lluny de Catalunya, a Hongria, a la ciutat de Brigetio: Es va trobar una pintura en la qual un home, probablement un esclau, subjectava amb una mà una safata i amb la una altra feia el gest de menjar alguna cosa. Després de restaurar i estudiar la pintura, l’arqueòleg László Borhy va arribar a la conclusió que aquest menjar era un calçot: el gest és molt revelador i en la literatura llatina ja hi ha referències al que els romans anomenaven porrus capitatus.

Que és una calçotada?

És un àpat comunitari on es mengen calçots. No està sotmès a cap a altra normativa que la salsa d’acompanyament i el mètode de cocció. Es rosteixen directament sobre les flames de les vergues i es mengen amb la mà, amanits amb una salsa especial, la salvitxada. La salvitxada és una salsa similar al romesco i a la salsa del xató, es a dir amb ametlles, avellanes, bitxos, pa, vinagre, oli, etc….. Les tres salses del Tarragonès i el Penedès, el romesco, la salvitxada i el xató, eren una manera d’aprofitar les sobralles.

Per la seva simplicitat es realitzen calçotades arreu de Catalunya i a d’altres indrets del món. Hi ha qui aprofita les brases de la cuita per acompanyar-ho amb patates, d’altres amb carn de bé o de porc, hi ha qui ho acompanya amb carxofes, mongetes, etc…Hi ha qui cuina morro de porc, i d’altres botifarra,.. A la calçotada més enllà del calçot no hi ha normes.

Per l’època tradicional de recol·lecció del calçot i conseqüentment del seu consum, la festa gastronòmica és pròpia de l’acabament dels freds d’hivern i del ressorgir del bon temps, per la qual cosa alguns antropòlegs la posen al mateix sac que els àpats comunitaris de Carnaval incloent-la entre els àpats tradicionals del moment: Calderades, Ranxos, Sopes, Xatòs, etc.

Segons l’etnòleg pallarès Ramon Violant i Simorra, aquestes menjades lliures i desvergonyides, són les que millor han perpetuat les antigues festes i orgies hivernals de tradició pagana, sovint relacionades amb els déus de la sembra i de la collita. Rituals primitius agrícoles i de la fecunditat celebrats prèviament al despertar de la primavera, quan les hores de llum solar es comencen a notar més llargues i es revitalitza l’activitat humana i animal. En època romana, festivitats d’aquest tipus reberen el nom de saturnals, lupercals i matronals, a més de rituals a la divinitat Ceres.

Com fer la salvitxada?

Sense la salvitxada, una calçotada no seria ni molt menys el gran àpat tradicional en què s’ha convertit. És, en el fons, el que li dona sabor i color.  El nom d’aquesta salsa vermellosa prové de la conjunció de “salsa” i “bitxo”.

Entre els seus ingredients podem trobar l’ametlla torrada, el tomàquet vermell escalivat, les nyores, l’all escalivat, l’oli d’oliva, el vinagre i la sal.

Segons el Corpus de la Cuina Catalana, la tradicional salvitxada té com a ingredients:.

• 6 tomàquets escalivats
• 2 nyores escaldades
• 1/2 cabeça d’alls escalivats
• 1/2 cullaradeta de pebre vermell dolç
• 15g d’ametlles torrades
• 15g d’avellanes torrades
• Vinagre
• Oli d’oliva
• Sal
• Pebre

Amb tots els ingredients, ja es pot elaborar la salsa. Primerament, es posen els tomàquets sense pell ni llavors, els alls pelats, la polpa de les nyores, les ametlles i les avellanes torrades i el pebre vermell en un morter. A mida que es van triturant tots els ingredients, s’afegeix a poc a poc l’oli i el vinagre. Finalment, s’afegeix sal i pebre al gust.

Virtuts de la calçotada.-

Sigui quin sigui l’origen del calçot. Sigui qualsevol el motiu per fer-la, sigui qualsevol la menja d’acompanyament, la calçotada ens ha arribat als nostres dies com un àpat popular de germanor, que aplega amics, companys i coneguts. A tothom fa reviure l’estat d’esperit, ja que ben mirat, un calçot calent amb una bona i coent salvitxada és un plat d’estètica eròtica que ressuscita els deprimits.

Avui Clara Ponsatí presenta a París el seu llibre “Molts i ningú”, editat per la Campana, a 2/4 de 7 de la tarda, a la Rue de Malte, nº 40, en un acte organitzat per l’ANC Assemblée Nationale Catalane de França. https://www.facebook.com/events/5348598321935788?ref=newsfeed

Avui, quan fa 31 anys de la seva mort, he de reconèixer que des de el dia que la vaig conèixer em vaig enamorar platònicament d’ella. Era una mica més gran que jo, i molt més atractiva intel·lectual i físicament. Enamoradís que sempre he estat, la seva presència em va trasbalsar. La Montserrat era  lluminosa.

Eren anys de moviments socials, de carrer i d’esperances de canvi. Franco havia mort. A Portugal jo havia viscut el miratge dels clavells. La paraula transició encara no existia i ens creiem redemptors de les classes proletàries. La Marxa de la Llibertat (1976) ens havia donat el nostre minut de glòria. Inspirats en les comunes l’Àngel Colom, Lourdes Magem, Pepa Alcrudo, algun altre passavolant i jo mateix vivíem en un pis espaiós del carrer Avinyó de Barcelona, davant del Borsi, allà on el pare de Picasso havia fet classes i on ell, deien, s’havia inspirat per pintar les Senyoretes del carrer d’Avinyó.

Entre debats i lectures polítiques, amb l’empenta d’Empar Pineda,  la líder del Moviment Comunista de Catalunya i d’altres profetes de la revolució utòpica, en aquell pis es va crear la CUPS, la candidatura d’unitat popular pel socialisme.

La CUPS fou una coalició electoral que es presentà a les eleccions generals espanyoles de 1977 com a agrupació d’electors, quan la majoria d’organitzacions a l’esquerra del PSUC o de l’independentisme revolucionari encara eren il·legals. Va ser impulsada pel Moviment Comunista de Catalunya i el Partit Carlí de Catalunya i rebé el suport del MUM (Moviment d’Unificació Marxista), del PSAN i del PSAN-Provisional. El nom de la coalició incorporava la unitat popular, inspirats en el projecte polític de Salvador Allende i en la revolució portuguesa. La campanya electoral de la CUPS va suplir amb el treball militant les limitacions econòmiques i administratives de la candidatura.
El seu cap de llista era el conegut activista cultural i polític Salvador Casanova i Grané molt vinculat als moviments populars de Granollers, que ja havia tingut una importància cabdal en la mobilització de la Marxa de la Llibertat. Un altre candidat independent vinculat a l’independentisme era Ramon Llorca López que havia estat membre de l’organització armada independentista Front d’Alliberament Català (FAC) i condemnat a 30 anys de presó. A la llista electoral havia de figurar com a número dos Josep Lluís Pons Llovet, que es trobava a la presó per pertànyer a l’organització anarquista  del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL) de Salvador Puig Antich i per haver participat en la coneguda fuga de la presó de Segòvia, però no va ser permesa la seva participació per motius administratius.

Durant mesos aquell pis va esdevenir una caserna visitada per exiliats, intel·lectuals, polítics, cantants i sindicalistes que sortien de la foscor a la recerca del seu espai de llibertat. Entre les assídues de conversa distesa l’advocadessa Magda Oranich, el seu marit Marc Palmes que havia estat advocat del darrer afusellament del franquisme, en Txiqui, i Montserrat Roig amb el seu company Joaquim Sampere, malgrat que tots dos estaven estretament vinculats al PSUC.

La Montserrat havia nascut l’any 1946 a Barcelona, en el si d’una família burgesa liberal de la dreta de l’Eixample. El seu pare fou advocat i escriptor. La seva mare també fou escriptora. L’any 1961 ingressa a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on va conèixer Maria Aurèlia Capmany, amb qui va establir una amistat que duraria tota la vida. L’any 1968 es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Es va casar a vint anys amb l’arquitecte Albert Puigdomènech, un dels dirigents del SDEUB i amb qui va tenir el seu primer fill. Se’n separà i posteriorment enceta una relació sentimental amb Joaquim Sempere, director de la revista Treball del PSUC, amb qui va tenir el seu segon fill.

Quan arribava la Montserrat Roig a casa,  amb la seva alegria omplia tot el casal i els meus ulls feien pampallugues. La seva conversa segura i el seu somriure eren una lliçó permanent que em deixaven embadalit. Havíem passat nits senceres de converses i vi blanc. Parlàvem d’estratègies, de revolucions perdudes i d’exilis, recordo especialment una frase seva que esdevindria profètica “si el periodisme no es fa literari, ni perviurà ni serà periodístic”.

Montserrat Roig estimava Menorca explícitament. La complaïen el paisatge adust, admirava Borja Moll i Pere Melis. Ho tenia prou demostrat en les estades d’estiu a ran de mar. Copio textualment de la biografia de Montserrat Roig  “Des de ben jove, va participar en els moviments de protesta d’estudiants que es feien a les darreries del franquisme a Barcelona. Als inicis dels estudis a la Universitat de Barcelona, va ser membre d’Universitat Popular UP, branca juvenil i estudiantil de l’organització Força Socialista Federal FSF; en dissoldre’s aquest partit, es va afiliar al PSUC un cop acabada la carrera. Participarà, entre d’altres, en dos esdeveniments importants de la lluita contra la dictadura franquista d’aquells anys. El primer, la Caputxinada, l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona SDEUB, que va tenir lloc el març de 1966 al convent dels Caputxins de Sarrià, on la policia va mantenir encerclat el convent durant tres dies. El segon, la participació en la tancada de 250 intel·lectuals a l’abadia de Montserrat el desembre de 1970, en protesta contra el procés de Burgos, consell de guerra sumaríssim contra 16 militants bascos d’ETA. L’èxit de participació i la repercussió pública propicià la creació de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans, plataforma a la qual es vincula i participa activament. També el 1970 abandona el PSUC coincidint amb el trencament del seu matrimoni i l’inici més seriós de la seva carrera literària. Torna a afiliar-s’hi en aprovar-se la llei antiterrorista, participa en encontres intel·lectuals i trobades obertes”.

Malgrat que la CUPS reuní unes 10.000 persones en el míting final al Palau d’Esports de Barcelona amb la presencia del revolucionari portuguès Otelo Saraiva de Carvalho, els resultats electorals van ser més aviat minsos: 12.040 vots i cap escó. Pel Senat, a la CUPS donàvem suport a Lluís Maria Xirinacs, que sortí elegit.

Amb la fi de la CUPS el pis es va anar dissolent, uns van marxar a fer la Crida, d’altres nord enllà, la gent va abandonar aquell refugi utòpic i vaig perdre les traces de la Montserrat Roig. De l’edifici en van fer un hotel i van tancar el Borsí. Montserrat Roig va publicar i viure intensament. Morí a la Clínica del Pilar de Barcelona el 1991, víctima d’un càncer de mama sense saber res del meu enamorament frustrat.

M’han cridat l’atenció les dades d’un estudi publicat pel diari Ara el 30 d’octubre sobre l’ús del català i del castellà per territoris dels PPCC. No diu res que no intuís, però em sorprèn el poc ressò que ha obtingut, serà per la malfiança que ens desperta l’Ara des del canvi d’editorial possible  conseqüència de les importants subvencions que rep del govern de la Generalitat?.

Segons l’estudi a Catalunya tan sols el 36,4% de la població té com a llengua habitual el català. Al Penedès, territori majoritàriament rural, tan sols el 38,9% de la població parla el català habitualment.

La llengua és un dels principals signes distintius del nostre país i el silenci i la inacció dels partits democràtics catalans amb aquestes dades d’us, és vergonyós. Davant les eleccions municipals prefereixen escollir el vot -poder- que la cultura o la identitat que la llengua representa. Crec que, des de fa anys, breguen per arribar a aquesta situació i, malpensat que soc, amb arguments electoralistes no han volgut trobar solucions a la lenta mort del català. A la línia de l’esperança situaré les conclusions del Pacte Nacional de la Llengua,  que no es coneixeran fins a mitjans de l’any 2013.

Fa uns anys podíem dir que era trist el favor que feien els polítics a les persones forasteres, aquells que les marginaven culturalment i, conseqüentment, socialment. Ara ja podem dir sense embuts, pobre és l’argument que donen els polítics per defensar la minoria catalanoparlant.

El partit socialista i ER són els principals responsables d’aquesta davallada cultural i històrica, plegats han aconseguit el que Joan Raventós, Heribert Barrera, Àngel Colom o  Jordi Pujol, entre d’altres, van impedir. La crisi lingüístic-cultural actual és un triomf tan sols comparable a l’obtingut per les armes de les forces borbòniques el segle XVIII.

Malgrat tot he de ser optimista, em queda el recurs de la fantasia històrica. He de creure que l’argument territorial socialista o l’electoral d’Esquerra “hem d’ampliar la base”, a mig i llarg termini, ahir igual que avui tan sols són bumerangs. “Sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules”.

Com diu la dita… Divendres Sant, a collir farigola al camp!

La farigola és una planta també coneguda amb els noms de timó, timonet, tomell, tem, tomaní o frigola.

La farigola és una planta originària dels països mediterranis, tot i que avui en dia també es troba en d’altres indrets del món com a planta cultivada. La farigola és una mata més aviat petita, que creix com un arbust en timonedes o farigolars, sovint prop de roques i pedres, on pot arrelar amb força. Les seves flors són molt petites i de color blanc o rosat. La farigola floreix a partir del mes d’abril i fins als mesos de juny-juliol, segons l’any. El primer moment de recol·lecció de la planta és pels volts de la primera lluna plena de la Primavera, a finals de març o principis d’abril.
Així com cada festa té els seus balls, la seva música, la seva indumentària i els seus ritus, així cada festa també té la seva herba, la seva planta, la seva flor. La planta associada a les festes de Setmana Santa i Pasqua, que se celebren pels volts de la primera lluna plena de Primavera, és, entre d’altres, la farigola.
La farigola és una planta aromàtica que en la nostra tradició no faltava mai a cap casa. Sempre s’ha considerat un antibiòtic natural que serveix per guarir qualsevol tipus d’infecció. La farigola té una gran quantitat de propietats medicinals: antisèptiques, antibacterianes, expectorants, antiespasmòdic, diürètic, etc Presa en infusió és digestiva (afavoreix la digestió) i activa la circulació i el sistema nerviós. La farigola s’utilitza sobretot per a combatre la tos, el mal de coll i altres inconvenients de les afeccions del sistema respiratori (refredats, bronquitis, asma, sinusitis, etc). També ha estat utilitzada com a estimulant digestiu per afavorir la gana, com a tònic i revitalitzant general, i especialment a nivell capil·lar, i també per a combatre el mal alè i altres infeccions de la boca. El refranyer recull algunes d’aquestes propietats medicinals: “Per la gola, farigola, “Si et fa mal el païdor, farigola és el millor.”
A la cuina ha estat sempre molt preuada, ja des de temps dels grecs i romans. La podem trobar en moltes receptes de la cuina tradicional, en guisats, sopes, per adobar carns, llegums, vins i formatges.

També ha servit per perfumar lligada en remets o com a encens natural per purificar.  A l’edat mitjana era habitual posar-ne al coixí per fer venir la son i evitar els malsons. La farigola és sobretot una espècia utilitzada per aromatitzar els plats amb carns (xai, pollastre, estofats…), peix i sobretot, les sopes. Ara bé, la farigola també és utilitzada per a la preparació d’olis, vinagres i altres adobs i salses, com el romesco, i en l’elaboració de tot tipus de mels i de begudes, com la ratafia. La farigola també s’utilitza en la gastronomia del cargol. Fins i tot hi ha qui alimenta els cargols amb farigola per tal que aquests mol·luscs siguin més gustosos quan són al plat, una relació que recull el refranyer “Els cargols que mengen farigols són els més bons”.

Com a planta perenne que ressuscita cada any, la farigola ha estat relacionada des d’antic amb la immortalitat i la resurrecció. Considerada una herba sagrada que assegurava el pas a la pròxima vida, la farigola degué ser utilitzada en el marc de cerimònies arcaiques avui desaparegudes relacionades amb el destí de les ànimes. Per això, la farigola ha estat utilitzada, des dels egipcis, per a embalsamar els morts i momificar-los i en tot tipus de ritus funeraris. A l’Antiga Grècia, l’utilitzaven com a encens, que cremaven davant l’altar dels déus.

Ara bé, l’ús festiu de la farigola està sobretot relacionat amb una festa que té lloc pels volts de la primera lluna plena de la Primavera: la Setmana Santa. La tradició assenyala que els millors dies per anar a collir aquesta herba són Dijous Sant al vespre i Divendres Sant al matí, sempre abans de la sortida del Sol. Aquests dies són molts els que, sols o en companyia, surten als boscos a cercar aquesta herba, tal i com recull el refranyer: “Divendres Sant anem a collir farigola al camp”. És una creença molt estesa que la farigola collida el Divendres Sant al matí no perd la flor i té virtuts especials.

L’explicació a aquesta creença prové del fet que aquestes dues dates s’escauen en lluna plena. De fet, les celebracions de la Setmana Santa i Pasqua es celebren sempre sota la llum de la primera lluna plena de Primavera, la primera que té lloc després del 21 de març. Com és sabut, aquest moment de la fase de la lluna és el millor per a la recol·lecció doncs quan hi ha lluna plena les propietats i virtuts de les plantes i herbes estan reforçades (la lluna plena altera la sàvia). Collida en lluna plena, doncs, les propietats i virtuts de la farigola augmenten, tal i com recull el refranyer popular: “La farigola que es cull en Dijous Sant es conserva sempre fresca”.

La tradició cristiana explica que el dia de la mort de Jesucrist el Calvari va florir de farigola. Per això, Dijous i Divendres Sant, entre el moment en què Jesús mor, és dipositat dins el sepulcre i abans de ressuscitar – és a dir, mentre Jesús és al monument, des que s’acabava l’ofici de Dijous Sant fins al dissabte- són moltes les persones que duen farigola florida a les esglésies, i especialment damunt l’urna del Monument on se suposa que jau el cos sense vida de Crist. Així, amb aquesta acció, amb la farigola, una planta que ressuscita cada any per aquestes dates, es pretén contribuir no només a perfumar extraordinàriament l’ambient sinó també a la resurrecció de Crist.

Antigament, a les portes de les esglésies de Barcelona les venedores ambulants venien poms de farigola florida als que es dedicaven a “visitar o seguir monuments”. Fins a la dècada de 1960, als porxos del Mercadal de Reus, per tal que els fidels poguessin disposar de farigola Divendres Sant, també apareixien diverses parades que en venien.

En Pere Ortís és un capellà singular, un intel·lectual reconegut i un català de pedra picada.

Vaig conèixer el sacerdot en un poblet perdut de la Segarra d’una vintena d’habitants, Palouet, on ell estava exercint el seu ministeri. Talment el seu destí recordava més els càstigs del “nacionalcatolicisme” als capellans díscols, que al bucòlic repòs d’un pastor que començava a entrar en anys.

Recordo les seves paraules adreçades al grapat de beates que l’escoltaven i que astorades anaven enrogint en la mesura que ell desgranava el seu discurs; serenament els hi recriminava anar a missa com a practica exclusiva del seu cristianisme. L’home no va tenir gaire èxit amb les seves manifestacions de la teologia de la alliberament, les missaires van continuar emplenant diumenge si, festiu també, la petita església d’aquell poble. Tampoc va tenir gaire predicament entre el cacic local i el batlle del municipi.

Malgrat tot, amb ell vam poder restaurar l’església romànica de Sant Jaume de Palouet. Les beates i les “forces vives” van obligar-lo a salvar algunes imatges de guix i cartró que mai entraran a l’historia de l’art.  Degut a les pressions que van exercí les unes i els altres al bisbe de Solsona, en Pere Ortís va haver de deixar Palouet.

Pere Ortís, és un represaliat que guarda l’esperança en l’escriptura. “He estat un represaliat espiritual. Obligat a creure el que després poso en quarantena i en dubte”. “Escric per al gran món, perquè em llegeixin creients i no creients, comunistes i no comunistes”. “Els capellans ens posem a dictaminar sobre el matrimoni i no en tenim cap experiència. Ni coneixem què és una dona i què és un home”. “Catalunya és una causa de fe, però no religiosa. Sant Pau diu que la fe és creure allò que no es veu. Això és fe. La resta és patent, no necessita fe, sinó coneixement”.

En Pere Ortís va néixer l’any 1930 a Bellpuig. Va estudiar a Catalunya i a la New York University. Passà els trenta anys més actius de la seva vida entre Hondures i Nova York. Entre d’altres novel·les i assaig ha escrit: La pell de la iguana, El crit del guacamai, El sol de la darrera selva, L’ombra del condor, La petja incerta, Cròniques de l’aborigen crònic, El clam de l’asfalt, El pentagrama foll, Lo cop de falç, On va el català, Sobre greuges i altres goigs….

Sobre greuges i altres goigs (2009), es un recull d’assaig sobre tema nacionalista. La idea mare del treball és la llengua com a puntal de la nostra supervivència com a nació. En Pere Ortís molt encertadament creu  que extingint-se la llengua, o acabant de malmetre’s per fondre’s amb la castellana, s’ha acabat la nació catalana.

En Pere Ortís empra en aquest estudi –tal com és habitual en ell- un llenguatge directe, sense eufemismes, defugin el “políticament correcte” i  amb la llibertat i la maduresa d’un gran pensador.

Parafraseja al bisbe Torres i Bàges (Catalunya serà cristiana o no serà) quan resumeix el seu pensament: Catalunya serà sobirana o no serà.

Permeteu-me un tast per apropar-nos al valor del seu ideari:

• De Castella en Pere Ortís diu:

Castella s’alça a decapitar i suprimir tot allò que no troba igual a si  mateixa. Per tal de forjar la unitat persegueix la identitat dels altres….

Ha pres respecte els pobles ibèrics la mateixa actitud que prengué amb els pobles indígenes d’Amèrica, considerar-los inferiors a ella mateixa…

• Del mite de la “unidad”:

La “unidad espanyola” l’han forjat amb guerres i banys de sang. Amb el terrorisme exercit per monarques i per dictadors militars. Mai no ha estat forjada amb el lliure consens dels pobles interessats i per llur espontània adhesió…..

• La independència de Catalunya:

El nostre esperit de grandesa se centra a viure en plenitud la nostra identitat de catalans, a tenir pau dintre de casa, i fora amb els veïns, tot desitjant que aquests no es posin travessers al nostre viure, dintre de casa nostra com han fet fins ara. Tot aspirant a ser europeus de primer reng….

La independència de Catalunya és una assignatura que els catalans tenim pendent davant de nosaltres mateixos i davant del món d’avui….

Els pobles neixen per ésser i no per a morir…

Cal esperar que vindrà un dia en que el Parlament de Catalunya… proclamarà Catalunya lliure i aleshores vindran els exercits castellans… Però no els hem de disparar un tret! …Que passin!! Deixeu-los arribar fins al mar (si el veiessin més sovint, segur que serien més universals i oberts als drets dels altres)….I aleshores cal que ens mantinguem ferms i ben clars en la nostra decisió….

La sobirania és el do suprem d’un poble…..

La llibertat és la dignitat d’un poble……

• La “Constitución Española”:

La constitució estableix que hi ha un exèrcit que vetllarà perquè la unitat (espanyola) si us plau per força, sigui mantinguda. Amb la qual cosa tal constitució institucionalitza el terrorisme de les armes i d’un exèrcit. Una unitat que ha de ser preservada amb un armament fabulós, és forçada, és falsa, és injusta…

I així resulta que catalans i bascos paguem l’exèrcit i l’armament que, el dia que ens decidim a exercir el nostre dret a l’autodeterminació, els llançaran a que ens ataquin…

Doneu sobirania i constitució a cada poble i s’acabarà el terrorisme…..

• Els immigrats:

A Catalunya no l’han deixada que els assimiles amb pausa, amb acolliment, i els fes ciutadans seus, com és de llei en tot poble civilitzat…

El govern castellà continua amb el seu pla i envia gent o, si més no, la deixa filtrar cap a Catalunya…

 Mètodes de persecució….sobresurt l’embrutiment ètnic que s’ha propiciat a Catalunya amb les masses d’immigrants que ignoren el fet diferencial del poble que els acull, del qual els castellanoparlants peninsulars es neguen a aprendre la llengua –estamos en España- sigui sota consigna oficial, sigui a compte propi….

Els immigrants fets carn de canó de polítiques brutes, encaminades a la supressió espiritual d’un poble. Polítiques que tenen per objectiu final que, si un dia venia un referèndum sobre la nostra autodeterminació, aquests “catalans” hi diguin un NO com una casa…..

Una cosa no poden fer els immigrants sota la llum de tot dret humà: decidir sobre el destí final de Catalunya..

• Sobre discriminacions lingüístiques:

..La canallada institucional de la cooficialitat del castellà i en l’espuri acudit del bilingüisme…

Consideren el castellà senyor absolut de la península ibèrica i tota revifalla d’una llengua nacional –que en llur nomenclatura també fora española!- la consideren un atemptat…

 ·Autocrítica:

Estem a mercè de qui ens odia i s’ha arrogat tot el poder sobre nosaltres….

Els pitjors enemics de Catalunya seran sempre els catalans…

Els catalans som un poble degradat, perquè menystenim casa nostra, perquè no l’estimem…

La pena és que els catalans ens hem tornat mesells a còpia de rebre plantofades….

D’aquesta manera tan concreta en Pere Ortís va esventant un a un els seus pensaments, i analitzant la situació del nostre país abans de l’1-O de 2017, sense que cap racó escapi a la seva agudesa, ni cap muntanya li sembli impossible de superar.

La seva pacifica voluntat de ser, el seu realisme, la seva incombustible identitat nacional, fan dels seus treballs, llibres de capçalera.

La guerra de Successió Espanyola (1701-1715) va començar quan Carles II moria sense descendència i les corts europees van discutir l’herència dels dominis de la Monarquia Hispànica. Dues nissagues la reclamaven: la francesa Casa de Borbó i la Casa d’Àustria.

Castella va donar suport a Felip de Borbó mentre que els estats de la Corona d’Aragó s’alinearen amb el pretendent Carles d’Àustria, que oferia garanties de respecte a les llibertats tradicionals.

La guerra de l’exèrcit borbònic invasor tenia un alt cost econòmic que es va voler fer pagar, amb exorbitants impostos, a les poblacions catalanes dominades. Les “quinzenades” van ser el nou tribut imposat per les tropes borbòniques el 1714, mostra de l’espoli imposat contra Catalunya. Aquesta contribució de guerra obligava a Catalunya a pagar 750.000 pesos, una suma molt per sobre de les capacitats fiscals que hi havia aleshores. El pagament s’havia de fer de forma fraccionada cada quinze dies, per això se’ls anomenà “quinzenades”. Era abusiu i els pagesos que no el podien pagar s’exposaven a represàlies per part dels soldats que realitzaven els cobraments. Aquestes accions van desencadenar una sèrie d’emboscades i atacs contra els borbònics per part dels sometents d’una gran part de pobles de la Catalunya interior durant els mesos de gener i febrer de 1714.

El ministre filipista Jean Orry va imposar a la vegueria de Vilafranca una contribució de 17.500 pesos, uns 10 escuts per habitant. El Penedès, econòmicament exhaust, s’havia negat a pagar les quinzenades, cap localitat del Penedès va comparèixer a satisfer la seva part. Per combatre aquesta insurrecció en Restaino Cantelmo-Stuart y Brancia, duc de Pòpuli, militar napolità, capità general dels borbònics a Catalunya (1713-1714), ordenaria l’ús del terror per reprimir els ciutadans, sovint cremant pobles sencers.

El malestar generat tant pel nou impost com per la violència que desencadenava no va tardar a esclatar. El duc de Pòpuli, destacà a Vilafranca el reforç de 300 infants i 300 dragons, i la tropa del mariscal de camp, marquès de Lede.

En aquesta guerra el paper de Vilafranca és gairebé nul, per tal com les tropes espanyoles l’ocuparen ben aviat. Amb tot, el Penedès, mostra la seva animadversió envers Felip V. Hom te esment…de partides de voluntaris i miquelets que… impossibilitats de poder presentar batalla a la guarnició de Vilafranca, apressaven tots el militars que trobaven pels camins i sovint els portaven a Sant Martí Sarroca.(P. Mas i Parera)

La primera vila a revoltar-se fou Sant Martí Sarroca, el 4 de gener de 1714. En negar-se a pagar, 150 granaders van ser enviats des de Vilafranca del Penedès a Sant Martí. El sometent va preparar una emboscada al crit de “Via fora lladres” i un tiroteig molt viu a la dotació de soldats que pretenia realitzar el cobrament de les quinzenades. La qual cosa els va obligar a recular tot deixant moltes baixes.

“L’alçament de Sant Martí prengué un caràcter general al Penedès i va ésser Sant Quintí de Mediona el baluard dels revoltats” (P. Mas i Parera).

El 10 de gener de 1714 els exèrcits del Borbó Felip V van assaltar Sant Quintí de Mediona, el van saquejar i, sense cap respecte per la població civil, van cremar la població. Van matar i degollar a tots els veïns i veïnes i a totes les persones que es refugiaren a la localitat. Malgrat les diferents versions alguns autors quantifiquen en vuit-cents els morts a mans del marques de Lede, el qual es vantava de passar “a cuchillo a todos los que disputaron su entrada”.

El duc de Pòpuli, referint-se a Sant Quinti, el 17 de gener va dir: “He mandado poner fuego a la villa, que era de 120 casas sin las masias circunvecinas, …pues la reincidente perfidia de estos naturales se ha hecho ya indigna de toda piedad y consideración y precisa de usar del hierro y el fuego para cauterirzar a miembros tan dañados”. Amb el càstig exemplar, la destrucció i matadegolla de Sant Quinti el duc de Pòpuli ja va donar per “calmat” el Penedès.

“Els barcelonins reberen amb gran alegria la nova d’aquesta insurrecció, un cop era sufocada i, encara, com si hagués estat una victòria catalana” (P. Mas i Parera) .

Aquesta revolta de seguida va repetir-se a diferents comarques de Catalunya: l’Anoia, el Baix Llobregat, el Solsonès, el Lluçanès, el Bages, el Berguedà i la Selva. Tot i que no hi havia cap coordinació directa, sovint els insurrectes tenien el suport de l’Exèrcit de Catalunya de l’interior, comandant pel marquès del Poal. En alguns casos hi participaven soldats reglats de l’exèrcit català, altres vegades es proporcionava pólvora o informació als sometents i de vegades no hi havia cap suport directe, però els rumors dels altres combats animaven als propis locals a unir-se a la insurrecció.

La gran majoria de les viles que es van revoltar van ser atacades i incendiades posteriorment, i amb extrema violència, per les tropes borbòniques. A més de Sant Quintí de Mediona es van incendiar: Torelló, Arbúcies, Espinelves, Viladrau, Sant Hipòlit de Voltregà, Moià, Prats de Lluçanès, Peramola… Entre els mesos de febrer i març de 1714 es comptabilitzarien centenars d’accions de terror per tot Catalunya.

Via fora lladres!!!

“L’espoli fiscal contra Catalunya té més de tres-cents anys de recorregut. A la imposició de les “quinzenades” (1) i el cadastre castellà un cop les tropes borbòniques s’apoderaren de Catalunya ha seguit una acció continuada que no han aturat mai i on Catalunya sempre ha donat molt, molt més del que ha rebut. No s’aturà ni tan sols durant l’època de l’efímer Primera República  (1873-1874) i molt menys a la llarga època de la Restauració que la seguí…….

Podem dir sense cap mena de dubte que els anys de la Segona República no foren diferents a les èpoques anteriors……

De l’informe de l’Estadistica Administrativa de la Contribución Industrial  de Comercio (de 1888 a1890 Francesc Flos) es destaca que cada espanyol no català paga 2,08 ptes i cada català 4,78 ptes o sigui més del doble….

A La Cuestión Catalana (1902, Guillem Graells)…. mentre que la contribució anual de Madrid a l’Estat és de 112 milions de pessetes, la de Barcelona és de 147 milions, i mentre Madrid rebia 166 milions, Barcelona en rebia tan sols 16……

Amb l’arribada de la Segona República hom cregué que les coses canviarien, però no fou pas així…..L’economista Joan P. Fàbregas que va ser conseller d’Economia i Finances, tracta en el llibre Irlanda i Catalunya, paral·lelisme  polític-econòmic (1932) ….el pressupost de despeses de l’Estat espanyol en l’època republicana és de 4.169 milions de pessetes….. Catalunya aporta el 20%, 833.9 milions. Cal tenir present que la població de Catalunya representa l’11% de la població de l’Estat……Un ciutadà català paga 123 pessetes mentre que un de la resta de l’Estat paga solament 60 pessetes….”

(Agustí Soler i Regàs, La república espanyola contra Catalunya)

• (1) Les quinzenades: Nou tribut imposat per les tropes borbòniques el 1714. Aquesta contribució de guerra obligava a Catalunya a pagar 750.000 pesos, una suma molt per sobre de les capacitats fiscals que hi havia aleshores. El pagament s’havia de fer de forma fraccionada cada quinze dies, per això se’ls anomenà quinzenades. Era abusiu i els pagesos que no el podien pagar s’exposaven a represàlies per part dels soldats que realitzaven els cobraments. Aquestes accions van desencadenar una sèrie d’emboscades i atacs contra els borbònics per part dels sometents d’una gran part de pobles de la Catalunya interior.

Dels segles X al XII entre els comptats catalans i l’emirat de Còrdova, s’hi situava una àmplia franja de frontera, una terra en procés d’organització i poc poblada, era el que ara coneixem com el Penedès. Si al nostre país es calcula que hi ha més d’un miler de fortificacions medievals, a les comarques de L’Alt Penedès, Baix Penedès, i el Garraf es té constància de més d’una setantena. Aquest territori va ser Marca Hispànica o frontera meridional de l’imperi Franc.

A l’espai de l’actual municipi de Santa Margarida i els Monjos, amb anterioritat a l’any 1300 hi havia sis esglésies romàniques i un bon grapat de construccions militars: tres fortaleses i set torres de guaita (la Torre de Santa Margarida segle X, la Torre de Llitrà o Vitrà (1013),  la Torre de la Vall (978), la Torre de Rovira de Fontcavallera (985), Torre de Magrinyà (997),  Torre de la Torta (979) i la de Penyafort (segle XI).

El convent de Penyafort, que des dels anys 1990 anomenen grandiloqüentment “castell” de Penyafort, simplement havia estat una torre de guaita i una casa que depenien del castell d’Olerdola, torre i casa que al segle XIV ja consta que havien desaparegut. En Raimon hi va néixer vers 1180/1185. El seu pare era en Pere Ramon de Penyafort i la seva mare na Saurina. Segons la tradició, en Raimon, fou batejat a l’església romànica de santa Margarida, a poca distancia de la casa.

Raimon va rebre una acurada formació humanística, i als 20 anys ja era professor de filosofia, clergue i escriptor de la Catedral a Barcelona. Vers els 30 anys va anar a perfeccionar el seus coneixements de dret civil i canònic a la Universitat de Bolonya, on exercí de professor i on va conèixer a sant Domingo de Guzman, fundador de l’ordre dels Predicadors (Dominics). Va acabar la seva estada bolonyesa amb el grau de Doctor in Decretis Bononiae.
Als 40 anys retornà a Barcelona i esdevé canonge i paborde de la seu, però aviat renuncià a aquets càrrecs i ingressà a l’ordre dels Dominics. D’aquesta època es la seva obra Summa Iuris canonici. Era un eficaç predicador que va creuar la península predicant la creuada contra els musulmans per la conquesta de Mallorca, i per a implantar la reforma i les decisions del quart concili de Laterà. Segons alguns historiadors va col•laborar amb Pere Nolasc en la formació de l’ordre dels Pares Mercedaris dedicada a rescatar els segrestats pels musulmans.

Se’l considera l’introductor de l’Inquisició a la corona catalano-aragonesa.
L’any 1230 el papa Gregori IX el va cridar a Roma on el nomenà el seu confessor i li demanà la compilació de les Decretals o Liber Extra (1234), l’obra que li ha donat més fama i que fou el codi de dret canònic en ús a l’església catòlica fins a Pius X (1917). També escriví Dubitalia cum responsionibus ad quaedam ad Pontificem.

L’any 1235, quan per mar tornava de Roma, en passar per davant de Tossa, demanà al patró de la nau que s’acostés a terra perquè un malalt demanava la confessió. Cap dels seus companys no havien vist ni sentit res, però li feren cas. Arribaren a la platja i trobaren agonitzant a Barcelo des Far que havia perdut la parla. En Raimon li preguntà si volia confessar-se i el malalt, recuperant miraculosament la veu, li contestà afirmativament. El sant l’escoltà en confessió, li donà l’absolució i en Barcelo morí en pau.

L’any 1235 és nomenat bisbe de Tarragona, però cansat i malalt hi renuncià i és retira al convent de santa Caterina a Barcelona. Entre 1236 i 1238 intervingué a les corts de Monsó, aixecà l’excomunió del seu amic Jaume I, intervingué en la dimissió del bisbe de Tortosa, en la provisió del bisbat d’Osca i en el de l’illa de Mallorca. Entre 1239 i 1240 va ser general dels Dominics, període en el qual va visitar a peu totes les cases, càrrec del que va dimitir en complir 65 anys. Retornat al convent de Santa Caterina, on encara va viure 35 anys més, va fer de conseller de Jaume I i va intervenir en tots els afers importants de la vida del país. Sempre fou un home de consell i autoritat reconeguda.  Entre 1259 i 1261 va escriure Summa contra gentiles.

Degut a que en Raimon era amic del rei Jaume I, els mercaders barcelonins van demanar la seva intercessió per evitar la practica reial d’alterar el valor de la moneda de plata barcelonina -dita de tern- afegint més coure del declarat. Gràcies a les seves gestions Jaume I es comprometé, l’any 1269, a no modificar el valor de la moneda. Des d’aquell moment els mercaders barcelonins foren els seus devots.. Una de les llegendes més conegudes del sant va succeir quan es trobava a l’illa de Mallorca acompanyant el rei Jaume I. El rei havia donat ordre d’escapçar al pescador que tornés en Raimon a Catalunya,  el rei el volia mantenir al seu costat  fins que li donés l’absolució per haver tallat la llengua del bisbe de Barcelona. D’altres versions expliquen que en Raimon no  perdonava al rei que fos un faldiller i mantingués relacions, entre d’altres, amb la dama aragonesa Berenguella. Impossibilitat  per tornar des de Sóller a Barcelona amb barca, el de Penyafort realitzà la travessa en sis hores, embarcat dalt de la seva capa, amb el seu gaiato a tall d’arbre, l’escapulari per senyera i un crucifix com timó. Després d’aquesta gesta la gent de mar sempre el va venerar com un dels seus patrons.

Va morir nonagenari el 6 de gener de 1275. El seu enterrament va constituir una gran manifestació de dol. El van sebollir al convent de Santa Caterina de Barcelona,  que estava situat en el mateix lloc on actualment hi ha el mercat del mateix nom. L’any 1835, desprès de la crema dels convents barcelonins, la seva sepultura, una tomba gòtica de marbre ben treballat, fou traslladada a la catedral de Barcelona. Al peu hi ha la figura jacent del sant, i malgrat que fos considerada com un retrat seu, modernament s’ha comprovat que el cap prové d’una escultura romana aprofitada a l’Edat Mitjana.

Al lloc on es suposava que hi havia hagut la torre i la casa nadiua del sant els frares Dominics, amb l’ajuda de la família  Espuny de Vilafranca, cinc-cents anys més tard (1602), hi construïren el convent de Penyafort (actualment mal-anomenat castell). A l’església, a cada costat de l’altar hi havia una caixa. Al de l’epístola era un senzill bagul buit, amb la inscripció En esta caixa es estat lo cos de Sant Ramon de Penyafort. Procedia, segons sembla, del Convent de Santa Caterina, abans de fer-se el mausoleu de pedra havia servit pel cos del sant. A la caixa de l’altre costat es podia llegir: Así está lo cos del venerable Pare Fra Joan Guasch. Mestre en Sagrada Teologia, fill de Vilafranca del Panades y fundador de esta Santa Casa.

El concili de Tarragona de 1279 ja va demanar la  canonització, però no va ser fins l’any 1601 que el papa Climent VIII el va santificar després de sovintejades demandes reials i populars per fer-lo sant. Quan el van canonitzar Barcelona va fer grans festes. El virrei va manar disparar tota l’artilleria dels baluards i torres. Es van celebrar certàmens literaris, justes poètiques, competicions de cavallers. Es van publicar romanços, odes, sonets, …. en una profusió i abundància mai vistes. Barcelona el nomena patró, Vilafranca va fer el mateix. Se l’honorà a les terres tortosines, a la Costa Brava, a Montserrat, a Lleida, al bisbat de Vic, a Ripoll, al Priorat. Al Penedès cada poble li va fer un altar. Al Pla de Santa Maria li van dedicar un temple romànic. A Albinyana, a Font-rubí, a Olèrdola, a Sant Quintí, o a Cubelles s’aixecaren altars dedicats a Sant Raimon. La festivitat religiosa se celebrà, primerament, el dia 23 de gener, actualment el 7 de gener.

És patró dels col·legis d’advocats catalans. L’any 1944 l’Estat espanyol va crear l’Orde de la Creu de Sant Raimon de Penyafort, que agrupa les persones condecorades amb la creu de Sant Raimon de Penyafort per haver destacat en l’àmbit de les ciències jurídiques. El nostrat Raimon de Penyafort és l’únic penedesenc a qui han pintat els artistes Tommaso da Modena,  Fra Angèlic i Rafael. La gent creia que la terra que havia estat en contacte amb la seva tomba tenia la virtut de calmar les tempestes de la mar. Se l’invocava per les nafres en general, les febres, el mal de pedra i els plets.