L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE MEDIONA

Deixa un comentari

Al recinte casteller de Mediona hi ha l’església de Santa Maria. No hi ha noticies documentades d’aquesta església, tot i que l’indret s’esmenta ja a finals del segle X. Probablement es va iniciar la construcció de l’edifici al segle XII. És d’origen romànic de nau única coberta amb una volta de canó amb els arcs torals. Està presidida per un absis poligonal afegit al segle XIV cobert amb volta nervada. Tan sols als murs sud-oest queden restes de l’edifici romànic.

Enfront de l’absis, unes escales donen accés al cor de l’església, sostingut per un arc que reposa en pilars adossats al mur. Al centre del cor hi ha una finestra. Al capdamunt del cor s’alça el campanar d’espadanya de dos ulls on encara s’observen les guies que suportaven les campanes.

L’entrada al recinte de l’església és a través de la porta adovellada del mur encarat al sud. Per accedir a l’interior cal baixar quatre esglaons de pedra semicirculars que arriben al nivell de la planta de l’església.

Hi ha una capella d’estil neoclàssic que va ser afegida al segle XVIII com a santuari de la imatge del Sant Crist. Sobre l’església hi ha un pis superior que en el segle XVII el capellà va fer construir per emmagatzemar els delmes que rebia dels veïns de Mediona. L’accés al pis superior de l’església es fa a traves d’una escala exterior, la mateixa que havia servit per accedir al campanar. Annexada a l’església trobem l’antiga rectoria. Al seu soterrani hi ha una sala amb arcs que va ser a l’origen un estable, suposadament de l’època templera, i que posteriorment al segle XVII va ser un celler.

Gispert de Barberà fundà, el 29 de febrer de 1372, un benefici a l’església de Mediona i un l’altar a Sant Miquel. Els Barberà (senyors o castlans del castell de Mediona) tingueren tomba pròpia, familiar, davant l’altar de Sant Miquel.

El juliol 1936 s’incendià. La imatge del  Sant Crist fou salvada, es perderen un retaule barroc de Sant Nicolau i Sant Crist, un retaule rococó de Sant Faust, un retaule neoclàssic de l’altar major i una creu processional. Durant aquells anys l’edifici es dedica a taller. El santuari fou restaurat en bona part l’any 1940 per la Diputació de Barcelona.

Es conta que en una de les moltes ràtzies que sofriren aquestes terres per part dels veïns musulmans, els de Mediona decidiren ocultar la imatge del Sant Crist i el van enterrar en un camp pròxim. El lloc va ser oblidat per molt de temps. Després de molts anys, un pagès cavant amb la seva aixada, topà amb la vella imatge de fusta, i l’hi va donar involuntàriament un cop a la cama, de la ferida en va sortir sang calenta. Aquell fet prodigiós s’estengué arreu. Per commemorar-ho, des de fa més de 270 anys, el primer diumenge de setembre se celebra l’aplec del Sant Crist de Mediona .

Publicat a El 3 de vuit el 9 de novembre de 2018

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 10 de novembre de 2018 per Josep Arasa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.