SANTA MARGARIDA

Deixa un comentari

Santa Margaridao Marina pels ortodoxos- (275-290), és venerada per les confessions cristianes que accepten l’existència de sants. Va ser molt popular a l’edat mitjana. Segons Joan Amades, a Vilafranca del Penedès havien representat el ball/quadre històric de Santa Margarida, l’argument del qual estava inspirat en la tradició de la vida de la santa. Al municipi de Santa Margarida i els Monjos, al costat d’una font gairebé desapareguda i del cementiri municipal, hi ha l’església romànica de Santa Margarida (978), indignament conservada, davant la qual s’havia representat el quadre històric de la vida de la santa.

Els balls o quadres històrics eren drames populars d’autors desconeguts representats a l’aire lliure. Encara al segle XIX no hi havia poble del Penedès que a la seva festa major no representes a la plaça, o a la millor era, algun quadre històric sobre la vida del seu patró o patrona, ja fos per aficionats del mateix poble o per algun grup d’un poble veí. La direcció anava generalment a  càrrec del mestre de minyons, del vicari o del rector, i el vestuari es feia amb la propietat i riquesa que requeria l’esdeveniment.

La biografia de Santa Margarida és confusa i plena de dades llegendàries. Uns diuen que era filla d’un sacerdot pagà i, en morir sa mare, havia estat criada per una dida que practicava el cristianisme en secret. Quan va tornar a casa del pare, li va declarar la seva fe i va ser-ne expulsada. La noia va tornar amb la dida, que en va tenir cura. El prefecte romà, Ol·lari, va intentar seduir-la, però ella, que havia consagrat la seva virginitat a Déu, el va rebutjar i va confessar-li la seva fe. El prefecte, humiliat, la va denunciar i va ser detinguda. A la presó, el diable la va visitar per temptar-la, sota forma de drac i, en no aconseguir-ho, la devorà: la santa, armada d’una creu, li obrí el ventre i en sortí. Per aquest motiu, habitualment és representada amb un drac als peus. Després de sofrir diversos martiris, va ser degollada el 20 de juliol de 290, als quinze anys.

Alguns goigs parlen d’una jove de gran bellesa  de qui s’enamora el seu pare. La noia no volgué correspondre a les pretensions incestuoses i el pare la feu empresonar i manar als carcellers que no li donessin més que una mica de menjar ben salat, però que no rebés aigua. Margarida va morir de set. En morir uns àngels se la van emportar al cel.

S’invocava santa Margarida per curar-se del mal napolità –la sífilis- i el jovent barceloní creia en les virtuts remaires de la font del mateix nom i anaven a rentar-s’hi. També la tenien per patrona les guardadores de mainada. Els nostres avis s’encomanaven a la santa perquè els alliberes de lladres quan anaven de camí. El 1969 va ser exclosa del calendari universal dels sants.

Publicat a El 3 de vuit el 20 de juliol de 2018

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 22 de juliol de 2018 per Josep Arasa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.