SANTA MARIA DE MIRALLES

Deixa un comentari

Santa Maria de Miralles és un dels noms que sovint surten al pas a l’entrellat de camins que menen de Vilafranca a Santa Coloma de Queralt i Igualada.

Els orígens de la població es troben a l’antic castell de Miralles, que està assentat en un cim de 662m d’altura a l’extrem de la serra de Queralt. L’any 960 ja és mencionat en una donació feta pel comte de Barcelona Borrell II. Formava part de la línia defensiva que permeté el repoblament de la comarca cap a ponent a finals del segle X.  Va pertànyer a Enric Bofill de Cervelló. El llinatge Cervelló va tenir el domini del castell durant diversos segles. Hi ha documents del segle XII on consta una família cognomenada Miralles, vinculada al castell. Galceran de Miralles, (S.XIII), veguer del rei, anuncià la prolongació de la treva en la guerra de Jaume II contra el rei de Mallorca.  Guerau de Cervelló, l’any 1347, s’intitulà senyor de la baronia de la Llacuna, on hi va incloure Miralles. El castell fou important en la guerra contra Joan II el Sense Fe. A finals de febrer de 1463, Gonzalvo de Mendoza aconsegueix que la guarnició es posi al costat de la Generalitat. La Baronia de la Llacuna va passar successivament als Alagó, barons d’Alfajarín, als Montcada, marquesos d’Aitona, i als Fernández de Córdoba, ducs de Medinaceli. L’any 1845 ja consta que el castell es troba enderrocat.

El conjunt consta de dues zones diferenciades. Al recinte superiora del castell es conserven quatre parets que tanquen un espai rectangular.  Les parets est i nord tenen un relleix que possiblement indicaria la presència d’un sostre i un nivell superior. Sota el relleix de la paret nord hi ha diverses espitlleres. A la malmesa paret est probablement hi havia l’entrada principal. Els paraments van ser construïts amb petits carreus, poc treballats. A l’interior de les parets les pedres estan lligades amb morter de calç.

Sota la paret sud del castell hi ha l’església romànica de Santa Maria, edificada entre els segles XII i XIII i en bon estat de conservació. És un edifici romànic d’una sola nau amb volta apuntada que descansa sobre una cornisa sense decoració. Té coberta a dues vessants. La porta d’accés al mur sud és de mig punt. Té un portal adovellat amb un trencaaigües i cornises llises. Contenia un retaule gòtic a l’altar de la Mare de Déu del Roser. A principis de segle (1915) deixà d’ésser parròquia del poble i aquesta es traslladà a l’ermita de Sant Romà.

Uns 30 metres al sud del castell, més enllà de l’església, hi ha la zona més planera amb les restes de cinc antics habitatges reconstruïts en època moderna. Fins a la guerra civil (1936), formava l’única agrupació de cases del municipi. El mur sud d’aquests habitatges feia la funció primera línia de defensa amb torres als dos extrems.

Publicat al 3 de vuit del 14 de juliol de 2017

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 15 de juliol de 2017 per Josep Arasa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.