JOSEP RICART I ROVIRA

Deixa un comentari

Josep Ricart i Rovira  va néixer a Avinyonet del Penedès el 1884. Era  fill d’en Pau i la Filomena, pagesos a Can Ràfols dels Caus d’Avinyonet.

En Josep fou pagès i el primer alcalde republicà i d’esquerres de Sant Pere de Ribes. Va dedicar la seva vida a la lluita per la llibertat i per la millora de les condicions de vida de la pagesia. Influït pels socialistes utòpics i pel pensament dels anarcosindicalistes de principis del segle XX, es rebel·la contra els propietaris de la terra i contra les condicions de dependència econòmica i social dels rabassaires. Polític actiu i lliurepensador sense clixés, a voltes polèmic, va ser una persona de caràcter, segur de les seves conviccions i amb una capacitat oratòria i de seducció molt consistent.

L’any 1902 presidia el sindicat obrer d’Avinyonet “La Unió d’Avinyonet”. Va haver de marxar d’aquest poble per pressions dels sectors més conservadors. Es traslladà a viure a Sant Pere de Ribes. L’any 1906 es casa amb Balbina Soler, amb qui tindria tres fills. A Ribes treballà de pagès a Can Pere de la Plana i a Can Macià.

A finals de 1919 fou un dels fundadors del Centre d’Agricultors Obrers de Sant Pere de Ribes. En fou secretari fins a finals de 1923. El febrer de 1921 i el març de 1922 fou empresonat per ser-ne dirigent. Participà en la fundació de la Unió de Rabassaires (1922). Va ser elegit vicepresident del Comitè Central d’aquest sindicat, càrrec que va exercir fins al 1924.

A les eleccions municipals del febrer de 1922 seria elegit alcalde de Sant Pere de Ribes. Aquells anys uns quants propietaris agraris controlaven, amb condicions medievals, la majoria dels pagesos que treballaven les seves terres. La seva alcaldia aportà una altra manera de fer i ser, que quedà estroncada pel cop militar de l’any 1923 de Primo de Rivera. Durant la dictadura militar tornà a ser empresonat. Durant els anys de la república, Josep Ricart participà activa­ment en la Col·lectivitat Agrícola Vilanovesa, de Vilanova i la Geltrú, i en va ser president.

Ricart, que era autodidacte, ens va deixar una gran quantitat d’articles, cartes i escrits. Va ser un dels creadors i directors de la revista Raó. Col·laborà assíduament al setmanari Terra i a Democràcia, portaveu dels federals de Vilanova i la Geltrú.

Entre 1938 i el gener de 1939, representant la Unió de Rabassaires, va ser regidor de l’Ajuntament de Vilanova. Amb l’entrada de les tropes de Franco s’exilià a França i ingressà al camp de refugiats de Bram. Ricart reflecteix en els seus escrits a l’exili una certa enyorança de la família i el país, amb l’esperança que “quan acabi la guerra mundial es derroti el dictador i pugui tornar a casa”. No va tornar fins el 1975. Va morir a Sant Pere de Ribes l’any 1976.

Publicat a El 3 de vuit el 2 de juny de 2017

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 3 de juny de 2017 per Josep Arasa

  1. Avui he trobat aquesta publicació que m’havia passat desapercebuda i em sento emocionada per haver-vos recordat d’ell.
    La seva besnéta Pilar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.