SANTA CRISTINA

Deixa un comentari

A l’extrem del terme de la Bisbal del Penedès, als primers contraforts del coll de la Rubiola, conegut també com el coll de Santa Cristina, que al segle XIV havia tingut el nom de coll d’Alberic, vora de l’antic camí reial que unia Barcelona amb l’Aragó, el mil·lenari camí de Vilafranca a Valls i proper a la cova de Santa Cristina, hi ha una torre fortificada i l’ermita de Santa Cristina.

De l’origen romànic de l’ermita de Santa Cristina hi ha dues teories: l’una afirma que des del principi fou ermita romànica (s. XII), i l’altra manté que inicialment era una torre de guaita (s. XI) que va ser adaptada com a ermita. En qualsevol cas, conserva una planta romànica d’una sola nau, dues espitlleres, dos arcs ogivals sostinguts per impostes amb motllures treballades, al costat de les quals s’hi localitzen algunes pintures amb formes geomètriques. A la façana podem veure una teulada a dues vessants i dues portalades: l’entrada de l’ermita i l’entrada a la casa de l’ermità, avui deshabitada. La portalada de l’ermita té a la part superior la inscripció: “Fet l’any 1804” quan es va fer la part nova ja que l’antiga s’havia quedat petita. A mà esquerra, les restes de l’antic absis romànic al costat del qual s’ha edificat la part nova de l’ermita. A la teulada hi podem veure una espadanya amb la campana. A l’interior hi ha una pica d’aigua beneïda realitzada en un sol bloc de pedra i un altar d’una sola peça.

Els documents més antics daten del 1348, quan Berenguer Bages de Vila-rodona disposà unes almoines per l’ermita de Santa Cristina. Una visita pastoral de 1508 parla de la imatge de Santa Cristina, desapareguda a causa dels fets de 1936. Al 1739 trobem un document en el qual la Bisbal demana ajut per a l’ermita. Gràcies a això, el 1804 s’acaba la nova capella. Amb la Guerra Civil quedà molt malmesa. Actualment està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

A poca distància de l’ermita es conserven les restes d’una antiga edificació, a vegades identificada com a columbari, però és més segur que es tracti de la casa de qui va repoblar el lloc, Bernat Jofre, per encàrrec del castlà Fontallada, segons el document de 1211. Segons Solé i Caralt la casa fortificada que hi ha al costat de l’ermita de Santa Cristina correspon a un Castrum (castell) del segle X, que servia de refugi als cristians en una zona que va ser nombroses vegades frontera cristiano-sarraïna durant el segle X.

La casa fortificada té una forma quadrada i el seu estat és ruïnós. La façana consta d’una obertura en un arc amb grans blocs de pedra com a dovelles. Cal destacar també les sis espitlleres que encara es poden veure perfectament i que denoten el seu possible ús com a refugi.

Publicat a El 3 de vuit de 21 d’abril de 2017

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 23 d'abril de 2017 per Josep Arasa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.