Josep Arasa i Ferrer

Aureli Maria Escarré i Jané va néixer a l’Arboç l’abril de 1908. Ingressà com a monjo a l’abadia de Montserrat el 1923 i fou ordenat sacerdot el 1933. El 1938 marxà a Saragossa i el gener de 1939 retornà al monestir de Montserrat i aconseguí que el confirmessin com a prior abans de l’arribada de les autoritats franquistes. Fou iniciativa seva la cerimònia de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947, considerat un dels primers actes de reafirmació nacional i de reconciliació de la postguerra. Tanmateix val a dir que aleshores tenia unes excel·lents relacions amb les autoritats franquistes i conreava l’amistat personal del dictador i de la seva esposa, fins al punt que es tutejaven.

Va fer possible l’existència de publicacions com Germinàbit, Serra d’Or, Qüestions de Vida Cristiana i Studia Monàstica, i acollí tota mena d’iniciatives, sense discriminacions. Això el va fer xocar sovint amb el govern de Franco, i la seva postura crítica el convertí en un símbol i representant de l’església catalana.

El 14 de novembre de 1963 van ser publicades, al diari francès Le Monde, unes declaracions seves d’oberta oposició a la dictadura. Pujaren a Montserrat en Josep Benet, l’Albert Manent, l’advocat Josep Maria Macip amb el periodista de Le Monde, José Antonio Novais. L’abat va parlar privadament amb Novais.

L’Estat espanyol de Franco, autoanomenat catòlic, va ser considerat per l’abat Escarré com «un estat que no obeeix els principis bàsics del cristianisme». Escarré demanava que el poble pogués triar el seu govern, garantir la llibertat de premsa, la fi del clima de guerra civil, i defensar la llengua catalana, no com «un deure, sinó ben bé una necessitat”.

Les reaccions arribaren de tots els fronts. A Novais li foren retirats el carnet de periodista i el passaport, va haver de dimitir com a corresponsal del diari a Madrid, i el diari Le Monde no podia entrar al territori espanyol. En el camp eclesiàstic, fray Justo Pérez de Urbel, abat del Valle de los Caídos, va fer unes furibundes declaracions contra l’abat Escarré. A l’Església catalana també va rebre critiques d’algun dels bisbes de la Tarraconense. Pocs dies després d’aquestes manifestacions va ser clausurada Òmnium Cultural i assaltat el Casal de Montserrat a Barcelona.

El 1965 el govern franquista va obligar a l’abat abandonar Catalunya i passà a residir al monestir de Viboldone a Itàlia.  No el van deixar tornar ni quan va morir la seva mare. El 1966 el govern espanyol el va fer renunciar al títol d’abat de Montserrat. Malalt de mort, l’abat Cassià Just el portà a Barcelona on morí  el 21 d’octubre de 1968 i fou enterrat a Montserrat. El seu enterrament va ser impactant. El monjo Escarré havia deixat de ser l’abat de Montserrat per esdevenir l’abat de Catalunya.

Publicat a El 3 de vuit el 16 de desembre de 2017