DE LES SABATES DE SITGES AL TURISME
Deixa un comentariSitges al segle XVIII era un centre exportador de vins. Des del segle XIX, 1874, fins a mitjans del segle XX la indústria del calçat fou el gran motor de l’economia sitgetana, fins que el turisme s’acabaria convertint en la principal font de riquesa de la vila.
L’origen de la fabricació del calçat a Sitges es remunta al 1874, quan Joan Tarrida i Ferratges muntà una fàbrica de sabates a casa seva, (c Major 36). Fou la primera fàbrica de sabates de la Península. El dia 6 de maig de 1886 un incendi destruí la fàbrica. Aquell mateix any Tarrida comprà un edifici on antigament havia una fàbrica de teixits i traslladà allí la fàbrica de calçat, on hi van treballar fins 400 persones, iniciant una tradició industrial que es convertiria en el motor econòmic de la població durant quasi un segle.
La transformació de centre del calçat a centre turístic, segons Roland Sierra i Farreras, es va deure, entre d’altres raons, a la forta sotragada que va suposar la Guerra Civil i la immediata postguerra. A la manca de pell, de sola i de cautxú –materials imprescindibles per fabricar sabates–s’hi afegí el problema de les restriccions elèctriques. Un altre factor que contribuí a la crisi fou l’envelliment de la maquinària, factor que comportà una pèrdua de competitivitat respecte d’altres centres fabrils.
El 1952 la Guía Gima Sitges, relacionava encara 35 fàbriques i tallers de calçat, la majoria d’ells d’àmbit familiar. La mateixa guia ressenyava que aquell any existien a la vila 4 hotels, 8 pensions i 3 residències. Entre 1952 i 1957 el poble passà de tenir 15 establiments d’allotjament a tenir-ne 41, i l’any 1961 ja n’eren 67.
Ben aviat molts treballadors del calçat comprovaren amb satisfacció que es guanyaven millor la vida fent de cambrers o llogant habitacions als turistes. Amb una mica de sort, si la temporada era mitjanament bona, es podia treballar de març a octubre i viure tot l’any amb els ingressos aconseguits.
No foren aquestes les úniques causes que expliquen la davallada de la indústria del calçat sitgetana i la reorientació laboral de bona part de la població activa. La forta demanda de mà d’obra que experimentà el sector de la construcció a partir dels anys cinquanta reconvertí molts sabaters en paletes de la nit al dia. Quelcom semblant va succeir quan el 1953 s’inaugurà la Central Corsetera, on les condicions salarials eren molt millors i força noies que estaven empleades a les fàbriques de sabates decidiren canviar de feina.
El tancament de les fabriques de sabates de can Benazet (1959) i de can Termes (1960) marcà l’inici del declivi de la indústria del calçat. D’altres aguantaren fins a mitjans anys setanta, moment en què la fabricació de sabates començava a ser un record del passat.