Josep Arasa i Ferrer

Les fires i els mercats a Catalunya han estat des de sempre un element de cohesió de la nostra col·lectivitat, a més de pilar fonamentals per a l’intercanvi i per a la relació, decisius en un país com el nostre, amb una geografia més aviat accidentada.

La fira local no era solament un lloc i una data de trobada per als negociants, sinó també un punt de referència per al qui havia de pagar una renda, un cens o un deute privat i necessitava un lloc i una data fixos, per exemple per fer efectiu el dot d’una noia. Aquest inveterat costum imposava que les fires agermanessin activitats tan radicalment contraries com són els negocis, les festes i els festeig.

Vilafranca, situada en el punt de confluència de la Via Francesa amb les d’Aragó i Valencia havia estat una de les viles de Catalunya de més renom per l’abundància de mercats i fires que s’hi celebraven. La memòria popular ho repeteix “A Vilafranca, els mercats a grapats, i les fires a piles”.

Durant un llarg període la història vilafranquina havia tingut: la Fira de Maig; la Fira del Sembrar (1316) dita també de Sant Lluc que es celebrava el 15 d’octubre i que atreia molts penedesencs i forans; la Fira del Congre, que es celebrava cada primer dilluns de Quaresma des de finals del segle XVI; la Fira de les Castanyes; la Fira dels Melons; i la Feria de la Viña y del Vino. Havia tingut dues fires d’aviram, la de Sant Tomàs -21 de desembre- actual Fira del Gall i una altra el mes d’agost, quan s’havien acabat les feines de la sega dels cereals.

La Fira de Maig, també coneguda com dels Enamorats, dels Apòstols (Jaume el Menor i Felip) o del Rosari de l’Aurora, va néixer l’any 1528 com a fira del Primer de Maig. Quan la segona internacional marxista de 1889 va nomenar el dia 1 de maig com la diada internacional obrera es considerà oportú traslladar-la a qualsevol dia del mateix mes canviat-li el nom. L’any 1932, en plena efervescència republicana i després de més de vint anys de no celebrar-se, l’ajuntament vilafranquí va decidir recuperar-la. El cop d’estat de 1936 atura la continuïtat de la fira que no fou restablerta fins l’any 1958.

Ens explica Carme Batlle quan parla de “L’expansió baix Medieval, segles XIII-XV” a la Història de Catalunya, que la Fira del Sembrar “congregava occitans i francesos que hi portaven robes de luxe i negociaven amb el diner, especialitat dels mercaders de Saint Antoni (Rovergue), i adquirien esclaus i cavalls”.

La fira del Gall ja es celebrava a les darreries del segle XII. La Fira del Gall anà esllanguint-se a l’inici de la dècada dels anys seixanta del segle passat, eclipsada pels cants de sirena de l’aviram híbrid forà, d’engreix fàcil i de carn insulsa. Un període de decadència per mor de la modernitat… i del preu. Actualment la Fira del Gall és un aparador excepcional de l’aviram propi del Penedès, el Gall del Penedès.

Cada època té els mercats i les fires que necessita. El comerç és com incontenible, tard o d’hora sempre acaba per trobar el pas més expedit.

Publicat a El 3 de vuit de 23 de setembre de 2016