Josep Arasa i Ferrer

Igualada, capital de l’Anoia i una de les ciutats més grans de la vegueria del Penedès, va néixer al voltant de l’any 1000, al marge esquerra del riu Anoia que dóna nom a la comarca, però el seu naixement llegendari ens parla de temps molt reculats i d’un indret anomenat Aqualata.

“Hi havia una època en que totes les terres que ara ocupen Igualada estaven cobertes per un gran estany, un estany que conformava la unió de la muntanya del Castell de Claramunt i la muntanya dels Tres Mollons, a l’Antiga Conca d’Òdena. L’estany en qüestió donava lloc a l’indret Aqualata, paraula d’origen llatí que volia dir aigua ampla.
Doncs bé, prop de l’estany al capdamunt del turó d’Òdena, i havia una masia que tenia una gran quantitat de terres amb un amo malcarat i desagradable. No s’avenia amb ningú. La finca necessitava gent a sou que l’ajudés, però els nois que llogava al seu servei no li duraven, no suportaven els seus crits ni la seva manera de fer. Tot li sortia al revés, les collites se li feien malbé, la fruita se li passava als arbres, res no semblava funcionar-li gaire… Tant era així que maleïa una vegada i altra la seva dissort.
Un dia de desesperació i perquè ja no sabia què fer, va jurar que vendria la seva ànima al diable si aquest l’ajudava. En pronunciar aquestes paraules se li aparegué el propi dimoni sota l’aparença d’un jornaler que li va garantir que només amb ell podria fer tota la feina que la masia i els seus camps necessitaven, amb només una condició: que mentre tingués feina que manar-li seria el seu servent, però que si mai no tenia res a fer-li fer el diable li prendria l’ànima per sempre més.
L’amo al principi va tenir-ho d’allò més fàcil per manar-li coses a fer al propi diable, i és que a la masia, als camps i als boscos hi havia tanta feina que tot semblava d’allò més senzill; el problema és que el jornaler treia la feina amb una velocitat sorprenent i l’amo de la masia ja començava a penedir-se i estar espantat per allò d’haver promès la seva ànima al diable si no tenia més feina que oferir-li al jornaler.
Quan va arribar el moment en que el pagès ja no tenia res a manar, va decidir demanar-li al diable una feina gairebé impossible, molt difícil i complicada, a veure si amb una mica de sort no se’n sortia i es passava tota la vida intentant-ho. Li va demanar que dessequés l’estany que cobria aquella part de la comarca, per fer-ho el diable va anar excavant traient grans pedres, formant un terrabastall terrible i una gran tremolor que es va notar des de totes les comarques del voltant. Tot plegat va donar lloc a la formació de la muntanya dels Tres Mollons, va assecar l’estany i diuen que és així com es va acabar formant el riu Anoia.
I el pagès, en observar tot plegat, va arrencar a córrer bosc endins amb el Banyeta darrera seu perseguint-lo per tal d’arrencar-li la seva ànima. I diuen que ja mai més ningú va tornar a veure a l’amo d’aquelles terres. I segons expliquen, que també és per això que l’escut de la ciutat té pintades unes aigües a la part inferior en record de quan el lloc era un estany.”