Josep Arasa i Ferrer

La matinada del 22 al 23 de juny la Flama del Canigó es renova al cim d’aquesta muntanya del Pirineu català. Així comença, any rere any, la celebració d’una festa ancestral vinculada al solstici d’estiu. Al Penedès, la Flama del Canigó, va encendre les fogueres de gairebé una quarantena de pobles: Canyelles, Sant Pere de Ribes, Sitges, Cubelles, Calafell, el Vendrell, Bonastre, la Ràpita, Mas Llorenç, la Bisbal del Penedès, Banyeres, Santa Oliva, Vilafranca, Sant Quinti de Mediona, Sant Sadurní d’Anoia, Sant Pere de Riudebitlles, Olèrdola, les Cabanyes, la Granada, Olesa de Bonesvalls, Vilobí, Sant Martí Sarroca, Torrelles de Foix, Torrelavit, Masquefa, Piera, La Torre de Claramunt, Capellades, Vallbona d’Anoia, Carme, Igualada, Sant Martí de Tous, Òdena, Jorba, etc

L’any 1955, l’Esteve Albert i en Josep Deloncle van fer seva la idea de Francesc Pujada, un vilatà d’Arles de Tec que, inspirat pel poema èpic de Jacint Verdaguer (Canigó, 1886), va tenir la pensada d’encendre els focs de Sant Joan al cim d’aquesta muntanya i, des d’allà, repartir la flama per totes les contrades dels Països Catalans.  El nou costum va prendre força en poc temps, de tal forma que  avui és pràcticament impossible trobar una sola foguera a Catalunya Nord que no sigui encesa amb la Flama del Canigó. L’any 1966 el foc va creuar per primera vegada la frontera i va arribar a Vic. Malgrat la dictadura franquista, la tradició es va escampar pel Principat de Catalunya, sovint en la clandestinitat, com a símbol de la pervivència de la cultura catalana. A poc a poc la xarxa es va anar estenent, i el foc que baixa del Canigó també va arribar al País Valencià i, gràcies a centenars de voluntaris, encén unes 3.000 fogueres.

Vaig tenir la sort de conèixer i compartir vetllades amb l’Esteve Albert i amb en Josep Deloncle, els dos coneixien bé el Penedès. L’Esteve (1914-1995) era un personatge excèntric, poeta, autor teatral, historiador i promotor cultural. Independentista, va mobilitzar-se per salvar la catalanitat amenaçada per la repressió franquista. Com a escriptor, Albert produí més de seixanta muntatges escènics, sempre recuperant episodis de la història de Catalunya amb la màxima participació  de la gent del territori. Encara es mantenen vius el Retaule de Sant Armengol a la Seu d’Urgell i Bandera de Catalunya a Bellcaire d’Empordà. També escrigué una vintena de llibres d’història, i una desena de llibres de poesia.

En Josep Deloncle (1913-1990), fou un lletraferit, catalanista, folklorista i polític nord català. Farmacèutic de formació, estudiós del folklore del Rosselló. Això el va dur a impulsar la processó de la Sanch de Perpinyà. Amic de Pau Casals, va ajudar a molts exiliats del Principat  oferint la seva pròpia casa, i a jueus que fugien dels nazis a passar els Pirineus. El 1963 fundà al Castellet de Perpinyà la Casa Pairal, Museu Català de les Arts i Tradicions Populars. Va participar activament en  diversos moviments catalanistes: Germanor, Socors Català, l’Acció Regionalista Catalana, Grup Rossellonès d’Estudis Catalans, Orfeó Català i la Federació Sardanista del Rosselló. El 1981 fou elegit president de l’Unió per una Regió Catalana, i el 1984 rebé la Creu de Sant Jordi.